Hal·logüín

En un intent d'integrar les tradicions foranes a la nostra cultura, he decidit:
a) Intentar fer panellets de carabassa.
b) Publicar aquesta collonada:

Ara ve Hal·logüín,
pelarem els veïns
i la tia Pepa...
la farem a bocins!

Versions 1

Roger Mas versionant Paulina Rubio. És com aquells covers inpensables que fa el Caetano Veloso, però a la solsonenca :



Ni una sola paraula lletra lyrics letra Roger Mas Paulina Rubio

M'està cridant,
ja ho sé que va a la seva.
El cor només escolta el teu cap
Però agonte vas?
M'estàs escoltant?
On és l'orgull en què havíem quedat?

La nit comença i amb ella meu camí,
et busco sola amb el meu millor vestit.
On collons estàs?
Què és el què coi passa?
Què és el que queda després de tots aquests anys?

Miro aquests ulls teus que un dia em miraven.
Busco la boca, les mans, una abraçada.
Però tu no sents res de res
i et disfresses de cordialitat.

Ni una sola paraula,
ni gestos ni mirades apassionades,
ni rastre dels petons que abans em donaves
fins que sortia el sol o o ol.
Ni una d'aquelles rialles
per les que cada nit i cada un dels dies
somiquen aquests ulls
en els que tu ara et veus.

Com una joguina picant contra paret,
surto a trobar-te
i em perdo perquè busco
una oportunitat, un miracle un encanteri,
tornar-me guapo i tu més guapa encara.

Davant d'aquests ulls que un dia em miraren
poso l'esquena i unes quantes passes
i compto una altra derrota
metre per sota em dic que mai més.

Ni una sola paraula,
ni gestos ni mirades apassionades,
ni rastre dels petons que abans em donaves
fins que sortia el sol o o ol.
Ni una d'aquelles rialles
per les que cada nit i cada un dels dies
somiquen aquests ulls
en els que tu ara et veus.

Això no pot ser, no sóc jo
tinc una nosa dins del cor,
per no ser de gel quan el cel
em demana paciència.

Ni una sola paraula,
ni gestos ni mirades apassionades,
ni rastre dels petons que abans em donaves
fins que sortia el sol o o ol.
Ni una d'aquelles rialles
per les que cada nit i cada un dels dies
somiquen aquests ulls
en els que tu ara et veus.


Apocalyptica versionant METALLICA. És una versió instrumental que em té enamorat:



Terrafolk versionant una cançò tradicional nord-americana. Llástima que la qualitat del video no fa justícia als Terrafolk:



You Are My Sunshine
My only sunshine.
You make me happy
When skies are grey.
You'll never know, dear,
How much I love you.
Please don't take my sunshine away


No he aconseguit trobar la versió que fa Skye Edwards del Call me de Blondie, ni una curiosa versió jazzística de Basket Case dels Green Day...

Euro-americans

Perquè quan els mitjans es refereixen al candidat nord-americà Obama el defineixen com a afro-americà, però quan es refereixen a McCain no el cataloguen d'euro-americà?
Que jo sàpiga els únics nord-americans amb D.O. són els de la ploma (no, no vull dir el cantant de Scissors Sisters, em refereixo als iroquesos, als apatxes, als navahos, als pueblos...) Llavors, perquè es fa referència als orígens ètnics africans d’Obama i no als orígens ètnics escocesos de McCain? Perquè és més digne haver anat voluntàriament a colonitzar un país i a apropiar-se de les terres dels seus habitants originaris que haver-hi anat segrestats a la bodega d’un vaixell?

Salvem les conjuncions de subordinada!

Es prega als senyors parlants

.

no es mengin les conjuncions de subordinades per delicioses que puguin semblar.

Moltíssimes gràcies!

I el proper dia: apadrina un pronom feble.

gaire/massa

Sovint fem servir incorrectament l'adverbi massa en oracions negatives, quan hauríem d'utilitzar molt o gaire. La manifestació feixista convocada per Alianza Nacional a Tarragona diumenge passat ens pot servir d'exemple.

Es tractava d'una convocatòria d'abast estatal - és a dir havia de venir-hi gent d'arreu de les Espanyes - per protestar contra el desplegament policial dels mossos a la província de Tarragona.

En total la manifestació va aplegar 150 persones. També hi havia 250 anti-feixistes que volien impedir la manifestació i 150 policies a punt per separar-los si hi havia merder.

I em direu... són gaires, 150 fatxes en una convocatòria d'aquest abast? Doncs no, no són gaires.

(o amb molt: són molts, 150 fatxes en una convocatòria d'aquest abast? Doncs no, no són molts.

Ara bé, això vol dir que no hi havia massa feixistes? Ep, jo no ho he dit això. I tant que n'hi havia massa!! Pot ser no n'hi havia gaires, però segur que n'hi havia massa.

Ara us proposo de fer un exemple a la inversa. Per exemple, les noies em podeu escriure alguna cosa com ara "T'estimo molt, però no t'estimo massa, perquè et mereixes molt més". (ehm).

Polònia

L'Espe i el Boadella fan un bon equip, si senyor!

Forges

TIME TO GIVE UP

Senyores, senyors, persones, persons... Ha arribat el moment que tots plegats ens rendim davant la millor orquestra de swing del món i part de la unió europea: La Down Home Orkestra.

Ahir nit, a Barcelona, liderats pel tafur del dobro, Hernan “Chino” Senra i el psico-killer del contrabaix, Ivan Kovasevic, van remoure els fonaments de la sala Apolo en una nit de neo-swing, groovie-boogie, crazy-nomhofeudir i nosequantes coses més que haureu de llegir a la seva pàgina de myspace – la trobareu en algun lloc d’aquest blog – si és que esteu interessants en etiquetes.

I és que la cosa prometia. Després d’uns entrepans en un bar proper, vam haver de fer una miqueta de cua per pagar els 12 eurons de l’entrada. Quan vam pujar a la sala de ball, les parelles ja ballaven al ritme de la música enregistrada. Ens havien dit que hi hauria exhibició de ball abans que l’osquestra sortís a l’escenari i déu n’hi dó. Al cap d’una estona de guaitar embadalits els dançaires, van anunciar que tot seguit començaria l’exhibició de ball. Collons!

El cas és que part dels “exhibicionistes” (és broma) eren els mateixos que havien estat ballant durant la prèvia. Mentre ens ho miravem, vam veure les habituals cares conegudes dels concerts de Down Home i Shine, entre les quals el guitarrista Albert Bello i la seva xicota. Em va sobtar no veure l’amiga rosseta de la xicota de l’Albert – em sembla que es diu Maria, però els de la nostra colla l’anomenem l’amigarossetadelaxicotadelguitarristadelesdeuxguitarrestrio -. Al cap d’un moment se’ns va escapar un Hòstia! quan vam veure que ella i un altre noi, vestits al més pur estil Chicago anys 30, pujaven a l’escenari a presentar l’orquestra. Setze músics, setze, i tots setze pota negra. Els cinc components de Down Home més quatre trompetes, quatre trombons i tres saxos extres – entre els quals el del Dani Nel·lo – (ex-Rebeldes, ex-Banda del Zoco). Les peces arranjades expressament per a l’ocasió pel mestre Kovasevic. I l’ambient més calent que el del Camp Nou (i això que en aquell precís moment l’Henry li fotia el sisé gol de la nit a l’Atlético). La sala plena com un ou i el Chino que de tan nerviós no li sortien les presentacions de les cançons. -creieu-me: era el primer cop que veia un argentí entrabancar-se parlant.- Però va ser parlant i prou, perquè el dobro lliscava suau com si l’hagués untat amb vaselina, el contrabaix de l’Ivan metrallava el personal sense pietat, la bateria anava com aniria un rellotge suïs si els rellotges suïssos anessin a ritme de swing, i els vents resplandien, enlluernaven, treien espurnes de colors.

El concert va ser d’antologia. El só perfecte. La posada en escena espectacular. Els músics enormes, tots setze. Que més voleu que us digui? No tinc paraules.

Si no vau venir dissabte, perquè no ho sabieu, perquè us vau quedar a casa a veure el partit, perquè tenieu un comiat de solter o alguna altra desgraciada circumstància, encara teniu l’oportunitat de gaudir de l’espectacle. Aquest cop a Cerdanyola, dins el marc del Festival de Blues de Cerdanyola, diumenge dia dotze d'octubre, a les dotze del migdia.

EPIDÈMIA

Vet ací que dijous em va trucar una bona amiga que feia anys i panys que no em trucava i ho va fer per dir-me que anava a ser mare – està de sis mesos -.

No cal dir que em va fer molta il·lusió. Els darrers naixements que hi havia hagut per aquí a la vora eren els de la Laia i el Nil, personetes que encara no he tingut el plaer de conèixer tot i que vaig felicitar oportunament els respectius progenitors pels feliços esdeveniments.

El cas és que dilluns vaig rebre un e-mail d’una altra amiga de qui tenia el rastre una mica perdut, informant-me que feia dos mesos havia infantat una nena. –Ostres!- vaig articular tan aviat com vaig deixar de badar boca. El fet és que devia fer un any que no en sabia res i ara de cop i volta me l’havia d’imaginar amb un nadó en braços.

Tot va seguir tranquil fins divendres, quan vaig rebre un e-mail del Terence, comunicant-me que ell i la seva senyora “estaven embarassats”. Suposo que d’uns quatre mesos com a molt perquè encara no sabien el sexe de la criatura. Els vaig trucar, però no hi eren. Avui tornaré a intentar felicitar-los. Uf, no dono l’abast.

El cas és que ens trobem davant una epidèmia. Deixeu-vos estar de virus de la grip. Preneu mesures: no us descuideu cap pastilla, reviseu els vostres preservatius, diversifiqueu les vostres practiques sexuals... I si tot això no funciona, FELICITATS!!! Al capdavall com més serem més riurem i algú haurà de pagar les nostres pensions quan serem vells. (I si espereu que siguin els meus fills, ho teniu clar!!!)