Ço que m'ix del magí

Lleure de setembre

2011-11-19T15:37:00.000+01:00

No tracto de fer recomanacions ni crítiques. Simplement comento ço que he vist, escoltat o llegit durant les meues estones lliures del més de setembre.

En vaig veure la versió doblada. El títol original és The Last Exorcism i fou dirigida per D. Stamm i guionitzada per H. Botko i A. Gurland. És un film de terror rodat com un fals documental a l'estil de The Blair Witch Project o REC.

Segon volum de la sèrie Echo del dibuixant i guionista Terry Moore. Un còmic de ciència ficció, però amb un tractament dels personatges prou elaborat. N'he llegit una traducció en castellà.

Segona temporada de la sèrie Fringe creada per J.J. Abrams A. Kurtzman i R. Orci. Una sèrie que al començament recorda X-Files pels seus fenòmens inexplicables i les seves paranoies conspiratives, però que poc a poc va trobant la seva esència en els univers paral·lels. L'he vista doblada.

Un oficial de l'exercit dels USA convenç els seus superiors per crear una unitat de combat formada per guerrers jedi que venceran l'enemic amb la força de la seva ment. Dècades més tard, un periodista intentarà reconstruir-ne la història.

El títol original és The men who stared at goats i la va dirigir Grant Heslov, sobre un guió de P. Straughan. N'he vist la versió doblada.

Quart volum de la sèrie de Juanjo Guarnido i Juan Díaz Canales, aquest cop ambientat a Nova Orleans i amb el gat detectiu a la recerca d'un bluesman desaparegut. El títol original, en francès, és Blacksad 4. L'enfer, le silence, però jo l'he llegit traduït al castellà. Tot i que no fa gaire ha aparegut una edició en català dels 4 primers volums, per si us interessa.

Nightfall en la versió anglesa original. Pel meu gust, una primera part que promet molt, una segona part acceptable, i una tercera lenta i previsible fins a l'avorriment. Isaac Asimov i Robert Silverberg.

Disc compacte i DVD de la Sant Andreu Jazz Band, comandada per Joan Chamorro. El vaig comprar durant el concert que van fer a la Plaça de Catalunya de Barcelona per La Mercè. Tot i que la qui està tenint més projecció ha estat n'Andrea Motis, el nivell de tot el grup és molt alt. Hi ha qualitat, swing i molt de feeling.

En anglès, Surrogates, tot i que jo la vaig veure doblada al castellà. Una bona cinta d'acció i ciència-ficció dirigida per J. Mostow sobre un guió de M. Ferris J.D. Brancato. Basada en un comic de Robert Venditi i Brett Weldele.

Estimació electoral

2011-11-01T16:36:00.000+01:00

Les meves previsions per a les eleccions espanyoles del vint de novembre:

PPOE: 310 escons.

Partits que probablement faran la gara-gara al PPOE:

CiU, UPyD, CC, &: 18 escons.

Partits que esperem que facin una mica d’oposició al PPOE:

IU, EAJ, ERC, Amaiur, BNG, Compromís, &: 22 escons.

Resultat de les primàries del PPOE entre Rajoy (sector opus) y Rubalcaba (sector gay-friendly): gairebé segur Mariano Rajoy.

Dubto que més enllà de la sensibilitat en qüestions de llibertat sexual o religiosa, hi hagi cap diferència entre els projectes polítics d’un i de l’altre. Així que anem arreglats.

Less is nothing / Låt den rätte komma in

2011-03-06T22:24:00.004+01:00

No és pas que jo tingui res contra el minimalisme -vull dir, no més que contra les altres religions monoteistes-. Potser si que tinc alguna cosa contra les grans sentències que intenten resumir la complexitat en dues línies. Com per exemple, "less is more", que si la dus a l'extrem pot esdevenir "nothing is all". Jo més aviat em considero dels de "segons com". Segons com, less is more, segons com, less is simply less i segons com less is nothing.

I tot aquest rotllo, per parlar-vos d'un dels meus films favorits, resolt amb una bellesa austera i amb una gran economia d'efectes, però que de vegades té tanta por de passar-se que es queda curt. I és que dir moltes coses amb poques paraules és una virtut. Però dir tan poques paraules que ningú no t'entén ha de ser per força un defecte en el sentit més ampli del terme.

I ara us en posaré alguns exemples. Si no heu vist la pel·lícula, no ho llegiu. Si penseu llegir el llibre, no ho llegiu. Si ja esteu avorrits de tanta xerrameca, no ho llegiu.

ATENCIÓ, KONTUZ, OJO!!!! : SPOILERS

Deixa'm entrar. Sequència amb Oskar a cal seu pare. Apareix un auto-convidat.

Què volia explicar el director amb aquesta escena? Que el pare té un problema amb l'alcohol. Per això s'ha divorciat de sa mare. I que la relació amb Oskar també es deteriora quan el seu pare beu.

Què hi entén el públic?

a) Que Oskar se sent incòmode perquè el seu pare està pel convidat. Doncs sí, això també.

b) Que el seu pare té un rotllet amb el convidat.

c) No res.

Deixa'm entrar. Escena entre Håkan i Eli. Eli li fa una magarrufa a Håkan.

El director decideix no explicar que Håkan és un pedòfil. Però ens deixa un gest menut que segons ell ens insinua què està passant.

Què hi entén el públic?

a) Que l'Eli se l'estima molt tot i que l'esbronqui

b) No gaire cosa

Al final del film la major part del públic ha arribat a la conclusió que Eli va conéixer Håkan quan aquest era xiquet i que estan junts des d'aleshores i que ell ha envellit i ella no. El fet és que gairebé tothom es munta la mateixa pel·licula, fins al punt que el remake americà beneix la interpretació popular amb una foto antiga en què Eli apareix amb un Håkan infant.

A la novel·la no és així:

Le habían dejado notas en el buzón, lo habían amenazado.
Alguien que trabajaba en Correos y vivía en esa urbanización había soplado a los otros vecinos qué tipo de correo y qué tipo de películas recibía.
Pasaron unos meses antes de que fuera despedido de su trabajo en la escuela. No podían tener a alguien así entre los niños. Se había ido voluntariamente, pese a que probablemente podía haber llevado el asunto al sindicato.
No había hecho absolutamente nada en la escuela, tan tonto no era.
La campaña contra él cobró luego mayor intensidad y, al final, una noche alguien había lanzado una bomba incendiaria por la ventana de su cuarto de estar. Salió corriendo al jardín en calzoncillos y se quedó parado, mirando, mientras su vida se quemaba.
La investigación del caso se alargó tanto que no pudo cobrar nada de la empresa aseguradora. Con sus escasos ahorros había tomado el tren y alquilado una habitación en Växjö. Allí había empezado a cavarse su propia tumba.
Bebía hasta tal extremo que se emborrachaba con lo que pillara. Alcohol de uso cosmético, alcohol de quemar. Robaba polvos para fabricar vino al instante y levadura en las tiendas de pintura, se lo bebía todo antes de que hubiera siquiera fermentado.
Estaba fuera de casa todo lo que podía, de alguna manera quería que «las personas» lo vieran morir, día a día.
En mitad de la borrachera se volvió algo imprudente, metía mano a los chicos jóvenes, le pegaban, acababa en la comisaría. Pasó tres días en prisión preventiva y vomitó hasta los bofes. Lo soltaron. Continuó bebiendo.
Una tarde, cuando Håkan estaba sentado en un banco a la entrada de un parque de juegos, con una botella de vino fermentado a medias en una bolsa de plástico, llegó Eli y se sentó a su lado. En mitad de la borrachera, Håkan había puesto casi al momento la mano en los muslos de Eli. La muchacha había consentido que la mano siguiera allí, había cogido la cabeza de Håkan entre sus manos, la había vuelto hacia ella y le había dicho:
—Tú vas a estar conmigo.
Håkan farfulló algo acerca de que no tenía dinero para tanta belleza en aquel momento, pero que cuando la situación económica se lo permitiera...
Eli le había retirado la mano de su muslo, se había agachado y había cogido su botella de vino; la había tirado diciendo:
—Tú no entiendes. Escucha: vas a dejar de beber ya. Vas a estar conmigo. Me vas a ayudar. Te necesito. Y yo te voy a ayudar a ti.
Después Eli le había dado la mano, que Håkan tomó, y se habían ido juntos.
Dejó de beber y entró al servicio de Eli.

Deixa'm entrar. Escena al soterrani. Els ulls d'Eli es transformen.

Que heu vist alguna cosa? No? Potser l'heu de tornar a passar uns quants cops. Els ulls de l'Eli semblen els d'un gat, fins que s'acostuma a la llum.

L'efecte és tan subtil que m'havia passat per alt, tot i haver-lo vist quatre vegades. M'encanta que el film no abusi dels efectes especials, però ja que es fan hauria estat bé que s'arribessin a veure.

Deixa'm entrar. Escena de la banyera. Els ullals de l'Eli.

Quins ullals? direu. Us juro que, segons el director, en aquesta escena es veuen els ullals de vampir d'Eli. Diu que és una cosa subtil. I tant que és subtil! Com quinze vegades dec haver guaitat l'escena i aqueixa criatura té una dentadura perfectament normal.

Deixa'm entrar. Escena de la finestra de l'hospital. Eli vola.

Bé, segons el senyor Alfredson, amb el petit gest que fa Eli en marxar de la finestra, s'apunta la seva capacitat per volar. Val a dir que, a més d'un excel·lent cineasta - que ho és -, gaudeix d'un optimisme envejable.

Crec que fer una escena com la que planteja el senyor Lindqvist, autor de la novel·la, no s'adiria amb l'estètica sòbria del film. I de fet, ja m'està bé que el director no ens vulgui explicar si Eli vola o no. El que em desconcerta és que consideri que sí que ho ha explicat.

Había una persona en el tejado del hospital. Una persona pequeña. Desnuda de cintura para arriba, con las manos apretadas a lo largo del cuerpo.
Avisa.
Tendría que dar la alarma a través de la radio, pero se quedó parado, incapaz de moverse, como si al hacerlo se fuera a alterar el equilibrio y la persona fuera a caer.
Le dolió la mano cuando el viejo se la cogió con unos dedos que parecían garras, clavándole las uñas en la palma. Sin embargo, no se movió.
La nieve le caía en los ojos y parpadeó. La persona que estaba en el tejado levantó los brazos por encima de la cabeza. Algo se extendió entre los brazos y el cuerpo: una telilla... una membrana. El viejo agarró su mano, salió del coche y se puso a su lado.
Al mismo tiempo que el hombro del anciano rozaba el suyo, cayó la persona... un niño... Lanzó un resuello y los dedos del viejo se le volvieron a clavar en la palma de la mano. El niño caía justo por encima de ellos.
De forma instintiva se agacharon los dos y se pusieron las manos sobre la cabeza.
No pasó nada.
Cuando volvieron a mirar el niño había desaparecido. El conductor echó una ojeada alrededor, pero todo lo que se podía ver en el aire era la nieve cayendo bajo las farolas.
El viejo se estremeció.
—El ángel de la muerte. Era el ángel de la muerte. No saldré nunca de aquí.

Ca n'Oskar. L'escena més desconcertant del film.

Que ha passat aquí? Doncs si no t'has llegit la novel·la no provis d'entendre-ho. No ho aconseguiràs ni en un mil·lió d'anys. Fins i tot si l'has llegida, no et queda clar què acabes de veure ni perquè t'ho han ensenyat.

Sembla que el director volia jugar fer uns flaixbacs en els quals s'explicava el passat d'Eli, però no li acabava de trobar el com i, al capdavall, tot és va reduïr a la frase "jo no sóc una noia" i a aquest "robat" del seu pubis.

Eli no és una noia - SPOILER, SPOILER, SPOILER!!!!! - Eli és un eunuc. Un xiquet castrat. El que mostra la imatge de dècimes de segon, és un pubis asexuat, sense cap organ extern, només amb una enorme cicatriu.

Evidentment molta gent es va escandalitzar amb la imatge, sobretot als EUA. La imatge els va violentar especialment per dues raons:

a) No hi ha temps material per reaccionar, observar, i adonar-se que Eli no té absolutament res entre les cames.

b) Com que el punt (a) no s'entén, l'escena sembla absolutament gratuïta i innecessària.

—Sí. Pero escucha... —Parecía como si Eli pensara añadir algo más, pero sólo dijo —: Ah —y deshizo el nudo de la toalla que llevaba atada alrededor de la cintura. La toalla cayó al suelo a sus pies y apareció desnuda a unos pasos de Oskar. Eli hizo un movimiento envolvente con la mano sobre su cuerpo menudo y dijo:
—Bueno, ya sabes.

Los pequeños pezones parecían casi negros en contraste con su piel pálida. La parte superior del cuerpo era delgada, recta y sin curvas. Sólo la forma de las costillas se dibujaba claramente a la luz de la lámpara del techo. Sus brazos y sus piernas, tan delgados que no parecían naturales según salían del tronco; un árbol joven, recubierto con piel humana. Entre las piernas tenía... nada. Ninguna hendidura, ningún pene. Sólo una superficie de piel lisa.
Oskar le pasó la mano por el pelo, lo colocó ahuecado sobre la nuca. No quería pronunciar aquella palabra ridícula de su madre, pero se le escapó.
—Pero si no tienes... pito.
Eli inclinó la nuca, se miró la entrepierna como si aquél fuera un descubrimiento totalmente nuevo. La canción siguiente empezó y Oskar no oyó lo que Eli le contestaba. Apretó la palanca que accionaba el pickup y la aguja se levantó del disco.
—¿Qué has dicho?
—He dicho que lo he tenido.
—¿Qué ha pasado entonces con él?
Eli se echó a reír y Oskar, que se dio cuenta de cómo sonaba la pregunta, se sonrojó un poco. Eli extendió los brazos y puso el labio inferior sobre el superior.
—Me lo dejé en el metro.
—¡Bah! Qué tonta eres.

I això és tot, només em resta per dir que si podeu, veieu la pel·lícula, que és meravellosa, tot i les seves mínim(alist)es imperfeccions; que n'escolteu la música, que sembla que no n'hi hagi, però n'hi ha i és preciosa; que llegiu la novel·la, que us explicarà coses diferents d'una altra manera. I que no feu gaire cas de les meves crítiques, que m'avorresc molt, últimament.

Ah, sí. La novel·la original és en suec i no ha estat traduïda encara al català.

Diari de bord del capità Cogesme. Dates arbitrària: 7-1-11 i 14-1-11

2011-01-28T14:51:00.000+01:00

A ell el vaig conèixer el mil nou-cents noranta-sis durant la meva primera partida de rol. Jo era un lladre novell i maldestre i ell devia ser un guerrer elf o humà, un d’aquells personatges seriosos que van per feina i no li treuen tot el suc dramàtic al seu personatge.

A ella la vaig conèixer el dos mil vuit durant el meu primer dia de feina en un despatx un xic llardós. Li van dir que m’ensenyés com funcionava la cosa i es va posar al meu costat a explicar-me com m’havia d’organitzar. Vaig pensar que era força maca – de fet, desentonava una mica amb el despatx -.

Ells dos es van conèixer el setembre del dos mil nou. Ell havia muntat una excursió per la vall del Carançà. Ella hi va venir convidada per mi. Va conèixer els meus amics i els va adoptar. O ells a ella. O mútuament.

Van començar a festejar – em venia de gust emprar aquest mot – el juny del dos mil deu, de travessa per la serra de Tramuntana de Mallorca. El vuit de gener del dos mil onze llogaven una furgoneta per traslladar deu anys de mobles, llibres, còmics, maquetes bèl·liques del pis de lloguer d’ell al pis de propietat que tot just acabaven d’ adquirir.

Uns quants hi vam ajudar. Sis, de fet, més ells dos. Ens hi vam posar de bon matí i vam enllestir a les cinc de la vesprada. El dia catorze vaig tornar a veure el pis. Tot era muntat i a lloc, gats inclosos. Bé, potser hauria estat bé pintar-hi abans, fer alguna reparació al paper pintat, canviar algun llum..., però com em va dir ahir una gran amiga, tenen tota la vida per endavant, ja hi trobaran algun moment per pintar.

Amén.

Anàlisi casolana dels transvasaments de vots

2011-01-22T19:31:00.001+01:00

He corregit l'ample de pàgina del blog per tal que les taules es puguin llegir, cosa que abans no passava. L'entrada original és del vint-i-dos de desembre del dos mil deu. Però l'anàlisi encara té vigència. I si no, que li diguin a la Tura.

	1980	1984	1988	1992	1995	1999	2003	2006	2010
CIU	43	72	69	70	60	56	46	48	62
PSC	33	41	42	40	34	49	42	37	28
PSUC-IC	25	6	9	7	11	6	9	12	10
UCD-AP-PP	18	11	6	7	17	12	15	14	18
ERC	14	5	6	11	13	12	23	21	10
PSA	2	0
CDS			3
SI									4
Cs								3	3

Aquests són els resultats en nombre d’escons de les eleccions al Parlament dels darrers trenta anys. Hi ha partits que creixen, partits que minven, partits que canvien de nom, n’hi ha que apareixen i n’hi ha dels que no se’n torna a saber mai més.

Però aquestes oscil·lacions no són aleatòries. Hom diu que els partits tenen sostres electorals dels quals no poden passar i bases fidels de militants que els asseguren un nombre mínim d’escons. També es fan anàlisis i hipòtesis sobre els possibles transvasaments electorals. Tothom parla de l’espai electoral de centre-dreta i de l’espai electoral de centre-esquerra, però ningú no se n’adona que aquests espais electorals tenen més a veure amb l’ideari dels partits i de les bases que amb el color polític dels electors. Amb aquest exercici modest de sumes i comparacions s’aprecia que els votants es mouen amb molta més llibertat d’esquerra a dreta, que no a través de les diferents concepcions nacionals. Anem a veure-ho.

Quadre 1. Esquerra-Dreta.

Els resultats de l’esquerra s’han mogut entre els 74 escons per dalt i els 52, 57, 58 per baix, fins als 48 de les darreres eleccions. Els pitjors resultats han coincidit amb triomfs de Convergència i en les grans davallades ... del PSC? Doncs no ben bé:

· La batacada de l’esquerra el 84 va coincidir amb un augment del PSC. I amb una gran davallada d’ERC i PSUC.

· La del 2010 amb una caiguda inaudita del PSC, però també amb un desastre electoral d’ERC

· El millor resultat de l’esquerra no coincideix tampoc amb el triomf més important del PSC, l’any 99, amb 49 escons socialistes, sinó amb un PSUC molt fort – 25 escons l’any 80 – i amb els millors resultats d’ERC (23 escons el 2003, 21 escons el 2006).

· En resum: l’electorat s’ha mogut força d’esquerra a dreta. I si els canvis cap a l’esquerra han estat graduals, les volantades a la dreta han estat gairebé violentes: 22 escons de cop tant l’any 84 com el 2010.

ANY	80	84	88	92	95	99	03	06	10	mitj.	variació
PSC+PSUC-IC+ERC+PSA	74	52	57	58	58	67	74	70	48	62	-14	+12
CiU+UCD-PP+CDS+SI+Cs	61	83	78	77	77	68	61	65	87	73	+14	-12

*tot i que Ciudadanos s’autodefineix com un partit d’esquerra, els darrers sondeigs indiquen clarament que la població els percep com un partit de dreta, si no hi esteu d’acord, podeu refer el quadre. La variació disminuirà una mica.

Quadre 2. Bipartidisme.

Som un país bipartidista? Doncs va una mica a dies. L’any 80 no ho érem, però cal dir que tot era molt nou i tothom anava una mica desorientat. Però la dècada dels vuitanta i els primers noranta van ser anys de governs de CiU i oposicions del PSC. L’any 95, la consolidació del PP com a dreta espanyolista a Catalunya i l’increment gradual però lent dels votants d’ERC va fent forat. Pasqual Maragall redreça la situació el 99 aliant-se amb IC i obtenint uns resultats excel·lents, però la tendència del bipartidisme no té aturador i el Parlament català cada cop està més fragmentat i depèn més de les aliances. Després de les darreres eleccions, el parlament està format per un partit gran que, tanmateix, no assoleix la majoria absoluta, i sis partits entre petits i petitons.

ANY	80		84		88		92		95		99		03		06		10		mitj.		variació
CiU+PSC		76		113		111		110		94		105		88		85		90		97		-21	+16
PSUCIC+UCDPP+ERC+PSA+CDS+SI+Cs		59		22		24		25		41		30		47		50		45		38		+21	+16

Quadre 3: La qüestió nacional

Aquest quadre era una mica més complicat. En principi vaig provar d’agrupar els partits amb seu a Catalunya per una banda i els que tenen seu a Madrid per una altra.

· Per molt greu que em sàpiga, la seu del PSC actualment és al carrer Ferraz. La del carrer Nicaragua a l’hora de la veritat, acaba sent una delegació amb una certa autonomia, però delegació al cap i a la fi.

· Ciudadanos té la seu a “Paseo de Gracia” – com a bon partit d’esquerra que és - , però no té el que jo anomenaria vocació catalanista. Em semblava clar que des del punt de vista nacional havia de ser a la mateixa banda que el Partit Popular.

· Tot això està molt bé. Però que feia amb el PSUC i amb IC? El PSUC estava integrat al PCE i IC tenia una vinculació molt forta amb IU fins que a Rafel Ribó se li van inflar els pebrots – amb perdó – i va fotre un cop de puny damunt la taula i va dir prou. Després va venir un pols amb EU-A, on la gent de Ribó va demostrar tenir més suport popular i una nova entesa amb Izquierda Unida, des d’uns altres paràmetres. El nivell d’autonomia d’IC, respecte d’IU és anys llum per davant del del PSC respecte del PSOE. Una opció era agrupar PSUC i IC en un grup diferent segons l’època, però si ho analitzava bé, això no tenia ni cap ni peus.

Així que el primer intent va resultar així:

ANY		80		84		88		92		95		99		03		06		10		mitj.		variació
CiU+ERC+SI	57		77		75		81		73		68		69		69		76		72		-15		+9
PSC+PSUC-IC+UCD-PP+PSA+CDS+Cs	78		58		60		54		62		67		66		66		59		63		+15		-9

Una de dues, o el nacionalisme havia crescut en vint escons de l’any 80 al 84, per perdre’n tretze del 92 al 99 – per culpa del rock català? – o bé, estava fent alguna cosa malament.

Havia de posar PSUC i IC al mateix grup que ERC i CiU i enfrontat al PSC? Bé, ací no hauria de comptar quina percepció tenen els partits d’ells mateixos, sinó quina en té la ciutadania. Els votants de PSUC i d’Iniciativa són catalanistes? Bé, el PSUC va tenir molt de pes en la defensa del catalanisme durant la dictadura. IC s’ha pronunciat dos cops a favor del dret a l’autodeterminació – l’any 1989 i l’any 1998 – i en aquelles dues votacions al Parlament, el PSC va votar en contra – la primera – o es va abstenir – la segona - . Jo conec independentistes que voten IC. Així que ho vaig provar:

El primer quadre és afegint només PSUC-IC i el segon, afegint-hi CDS, per coherència, perquè he descobert que també van votar a favor de l’autodeterminació l’any 89. Com veieu no hi ha gaire diferència entre tots dos resultats.

ANY		80		84		88		92		95		99		03		06		10		mitj.		variació
CiU+PSUC-IC+ERC+SI	82		83		84		88		84		74		78		81		86		82		-8		+6
PSC+UCD-PP+PSA+CDS+Cs	53		52		51		47		51		61		57		54		49		53		+8		-6

ANY		80		84		88		92		95		99		03		06		10		mitj.		variació
CiU+PSUC-IC+ERC+SI+CDS	82		83		87		88		84		74		78		81		86		83		-9		+5
PSC+UCD-PP+PSA+Cs	53		52		48		47		51		61		57		54		49		52		+9		-5

Dos blocs poc permeables.

És a dir, un bloc de partits els votants del qual es miren la política des d’una òptica més aviat catalana i un altre bloc, els votants del qual se la miren des d’una òptica més aviat espanyola.

Recordeu quan Alícia Sánchez Camacho va comparèixer la nit electoral del 28 N i va dir que havien fet un gran pas cap a la Moncloa? Doncs a això em referesc.

Entre aquest dos blocs hi ha poc transvasament. Hi ha poc moviment de vots CiU – PP, però n’hi ha hagut molt més entre CiU i ERC. Però tampoc no són monolítics. Quan el PSC mostra la seva cara més catalanista, esgarrapa vots del bloc CIU-PSC-IC-ERC-SI, com va passar l’any 99 amb la proposta de Pasqual Maragall d’anar amb IC i els independents de Ciutadans pel Canvi.

La meva teoria és que un PSC molt més espanyol, per dir-ne d’alguna manera – un PSC Celistino Corbacho, perquè ens entenguem – esgarraparia vots del Partit Popular i, segurament, trauria Ciudadanos del parlament. A canvi, és clar, de renunciar a governar Catalunya, perquè la suma d’un PSOE català més jacobí, uns Ciudadanos i un Partit Popular, dificilment assoliria els 55 escons.

La tercera via, la del mig, la de “pactem amb els independentistes i amb els hippies – amb tot el “carinyu” – d’Inciativa, però donem suport al Congrés a tot el que mani el senyor Zapatero”, ja s’ha demostrat que pot ocasionar desbandades cap a tots dos cantons. Et pot marxar gent cap al bloc més catalanista i et poden pispar escons tant el PP com Ciudadanos.

El PSC és l’únic partit que, per la seva naturalesa bipolar, pot rebre vots des de les dues bandes. Això, que en principi podria semblar un avantatge no ho es tant, perquè també en pot perdre per ambdós costats. Aquest fet li complica enormement l’estratègia:

Des del punt de vista dels militants del PSOE, és més important vèncer el Partit Popular a les eleccions al congrés espanyol, que no governar Catalunya. A les eleccions catalanes és on el PSOE marca les diferències amb el PP d’una manera més notable. A les darrers eleccions al congrés, el PSC va aconseguir 25 escons a Catalunya i el PP 8. Són 17 escons de diferència, sense els quals, el PSOE hauria perdut les eleccions per dos escons. Les aliances amb partits com ERC o IC perjudiquen electoralment el PSOE i les posicions massa catalanistes també.

Ara bé, si és vol governar la Generalitat, el millor que es pot fer es captar vot catalanista i tenir una relació prou acceptable amb partits de l’esquerra federalista o independentista per poder-hi pactar si es dóna el cas. És clar, aleshores convé un perfil de cap de llista com el de Montserrat Tura, o Antoni Castells, capaç de plantar-se davant l’executiu espanyol quan calgui, amb prou llibertat per desmarcar-se de la disciplina de vot al congrés que marca el PSOE si és necessari – grup parlamentari propi? – . I cal comptar amb un efecte col·lateral: És molt més fàcil aconseguir el suport de CiU al congrés si és aquest partit qui governa a Catalunya i si tu representes l’executiu espanyol i tens coses a oferir-li. En cas contrari, la negociació es complica.

Caldrà estar atents al proper congrés del PSC. Si s’opta per l’estratègia de frenar el PP i salvar el PSOE, tindrem Artur Mas de president durant molts i molts anys. Ja em direu si m’equivoco.

Diari de bord del capità Cogesme. Data arbitrària: 6-1-11

2011-01-19T22:52:00.006+01:00

Els reis m'han deixat regals.

Un de molt especial, furtiu i pirata. Que m'ha fet somriure i plorar a l'hora. Un record preciós d'alguna cosa que se'n va, però que en el fons no marxarà mai.

Després, com cada any, la diada de reis ha estat motiu de reunió familiar. De visitar els cosins més menuts i de dinar i fer petar la xerrada amb els més grans. La mare, les ties i els oncles ja van una mica cansats de tants dies de celebració i cada cop més el pes de la conversa el duem nosaltres, que parlem de les nostres feines, dels petits o grans canvis a les nostres vides, mentre no arriba una nova generació que ens converteixi a nosaltres en tiets i en pares.

Enguany, una cara nova, la T. la xicota del meu cosí, entra a formar part de la família. Ens porta una mica d'aire fresc, històries noves amb un altre accent.

I després la visita a l'àvia, a la residència. Allà no hi ha tanta consciència de les festes, perquè dins el cervell els dies es confonen i els anys van i venen de forma aleatòria. Però els seus nets, sempre som els seus nets i encara que el "com" i el "quan" fa temps que van fer figa, el "qui" s'ha conservat intacte per algun miracle inexplicable i no només no ha deixat de recordar-nos, sino que ara coneix tothom a la residència, els interns, els familiars, les infermeres...

Em resta rebre mig regal pendent. I invertir un val en alguna cosa de profit. Els regals fets han agradat i això em fa acabar la jornada satisfet. Encara queden dies de festa abans de tornar a la feina i els tinc tots ocupats fins al darrer segon. Així no hi penso.

Així no penso.

Diari de bord del capità Cogesme. Data arbitrària: 2-1-11.

2011-01-10T20:00:00.003+01:00

Escolto*:

Roger Mas & les flors en el camí de les serps i els llangardaixos blaus fluorescents cap a la casa de vidre de la senyora dels guants vermells.

Solvac e Patac, de La Talvera.

La Competència, de Rac1, sempre que puc.

Llig:

El sabueso de los Baskerville, de Sir Arthur Conan Doyle, traduït en castellà per Amando Lázaro Ros.

Tretze Tristos Tràngols, d’Alber Sánchez Piñol.

Una humanitat extingida, de Gemma Aguilera.

O homem que matou Getulio Vargas, de Jô Soares.

Miro i escolto:

El remake de Nosferatu – original de Murnau – dirigit per Werner Herzog, amb Klaus Kinski i Isabelle Adjani.**

La sèrie Fringe i Polònia, habitualment.

Miro i llig:

Fábulas: Las Edades Oscuras. Amb guió de Bill Willingham i dibuixos de Mark Buckingham, Peter Gross, Andrew Pepoy, Michael Allred i David Hahn. Traduïda en castellà per Bittor García.

* Mentre no ho publicava, m'he fet un tip d'escoltar Nat King Cole.

** Quan vaig veure Bruno Ganz interpretant Jonathan Harker, em va recordar terriblement algú. Després hi vaig caure. Era clavat a Alcide Nikopol, el protagonista dels còmics d'Enki Bilal. Ho he consultat per internet i sembla que, efectivament, Bilal va copiar la fesomia de Ganz per donar rostre al seu personatge.

Diari de bord del capità Cogesme. Data arbitrària: 1-1-11

2011-01-01T23:04:00.006+01:00

Celebrem l’Any Nou a cal SHC, a Gràcia. La gent que havia de venir cau víctima d’una passa de mandra i al final només hi som el SHC, jo, i la parella formada pel FJMP i l’ARG. Seiem a la taula de la galeria de la casa, amb la nevera plena de cerveses i xerrem sobre mudances, sobre paleontologia, sobre màquines quàntiques... Pleguem a quarts de cinc.

Un dels temes de conversa ha estat Una humanitat extingida, un bon llibre de divulgació escrit el 2009, però que està quedant obsolet per moments. Segons els estudis efectuats la passada primavera, sembla que les actuals poblacions nadiues europees i asiàtiques* tenen entre un 1 i un 4% de genoma neanderthal. Això vol dir que de fet no es tractava d’espècies completament diferents, incapaces de produir híbrids fèrtils. Curiosament no s’havien trobat indicis d’aquest encreuament en l’ADN mitocondrial. Potser la hibridació només va funcionar bé entre femelles sapiens i mascles neanderthals, però no em feu gaire cas, que no hi entenc un borrall de biologia. Per una altra banda, sembla demostrada l’existència de l’home de Denisova i la seva petja genètica en la població de Papua i la Melanèsia – entre un 4% i un 6% -.

Això confirmaria la hipòtesi que els Sapiens haurien triomfat demogràficament davant els altres humans i finalment se’ls haurien passat per la pedra – sexualment parlant – i n’haurien incorporat els supervivents a les seves poblacions.

De fet les dades apunten que els únics homo sapiens sapiens “purs” entre nosaltres sobreviuen venent CDs pirates i bosses d’imitació als top manta, de la mateixa manera que els únics que van mantenir una llengua “ària” a Europa, durant segles, van ser els gitanos. (Aquest darrer paràgraf, el dedico als membres i seguidors de PXC – amb x de xenòfob - ).

*entenc que això comprèn també les poblacions nord-africanes i potser les nadiues americanes que hom suposa arribades al continent a través de Bering principalment fa uns quinze mil anys – o més, perquè en paleontologia a cada descoberta les dates reculen una miquetona -.

2011

2011-01-01T22:45:00.003+01:00

El dos mil onze s’iniciava oficialment una hora abans de la mitjanit* de l’onzè dia des del solstici d’hivern. Dues-centes trenta-nou hores i vint-i-dos minuts després del solstici astronòmic. Ben mirat és una hora i una data absurdes per començar un nou cicle. L’Alfons, un bon amic que sovint fa comentaris en aquest bloc, només l’accepta com a inici de l’any fiscal i considera que el seu any vital comença a les calendes de març. Jo seré una bona ovelleta i donaré per bona tan estrafolària data com a començament de cicle i d’una nova secció del meu web. M’he fet el bon propòsit – ep, no rigueu, coi! – d’escriure una mena de dietari de l’any onze. Per a mi, un any significatiu perquè ultrapassaré les dues vintenes, comptant a la basca, i perquè tinc la sensació, potser m’equivoco, que han de passar-hi coses importants.

Començaré aquest dietari amb unes dades banals:

- Peso unes 245 lliures catalanes, 241 lliures balears, o 276 lliures valencianes. Per als amics antropòfags, no arribo a les 82 lliures carnisseres. La intenció és aprimar-me. És el segon bon propòsit d’aquest any.

- Ara per ara la meva residència oficial és a la regió del Penedès, comarca del Garraf, però la de fet és al Barcelonès Nord. Aquest any acabo unes reformes importants i vull fer una reinauguració de la meva llar pendesenca. Amb xató pel pica-pica, és clar. Tercer bon propòsit per al dos mil onze.

- De moment treballo en el meu ram, tot i que guanyo menys del que em correspondria. Atès que més de la meitat de col·legues o no treballen o no ho fan en el ram corresponent i que la majoria dels que treballen o cobren honoraris inferiors a allò que els pertocaria o, directament, hi perden diners, em conformaré de moment a conservar la feina i a no patir gaire. Quart bon propòsit per a l’Any Nou.

- Actualment sóc fadrí, tirant a conco. No tinc propòsits en aqueix sentit. Les coses mai no em surten com m’agradaria, però tampoc no em puc queixar de les relacions que he tingut. Miraré d’estimar-me una mica més – malpensats!!! – i que Déu hi faci més que nosaltres!.

I ja està, no us vull donar més dades. De propòsits, encara me’n queden uns quants. Tenir constància per enllestir un curs d’aranès on-line que he començat fa poc – l’euskara i l’aragonès els deixo per més endavant, sobretot després de la darrera reforma ortogràfica aragonesa -. Escriure un conte sobre dones d’aigua que tinc a la gelera des de fa mesos. I una novel·leta curteta i gens pretenciosa mig road-movie, mig xiruca-movie. Cinquè, sisè i setè propòsits.

*no l’astronòmica, perquè això varia d’un poble a un altre, però sí la corresponent al nostre fus horari.

Si els amics del facebook votessin

2010-11-25T18:11:00.017+01:00

Diumenge és dia d'eleccions i des de fa unes setmanes ens bombegen amb enquestes, baròmetres i estudis sociològics que miren de predir-ne els resultats i així avançar-se a la voluntat del poble. Tots n'estem una mica (eufemisme) tips de campanyes, de blocs electorals al telenotícies, de sortides de to, d'entrevistes a "La Noria", de debats on cadascú arriba amb la cançoneta apresa, de fer venir des de Madrid el "primo de Zumosol"..., però les eleccions no són fins diumenge, així que paciència, senyors, perquè dilluns tindrem els resultats de debò i, com sempre, no els haurà encertat ningú. Sembla clar que CiU farà un bon resultat i que Artur Mas serà el nou president i que els partits que fins ara governaven no sumaran majoria a la cambra. Fora d'això, que no serà segur fins que els votants no ho hàgim ratificat amb el nostre vot, la resta és un misteri.

Però jugar a encertar-la és divertit i és de franc i equivocar-se en els pronòstics també. I a mi se'm va acudir una enquesta alternativa que podia ser interessant. Vaig pensar que els resultats del meu experiment serien semblants als de les enquestes tradicionals, però me'n vaig endur una bona sorpresa. No hi tenien res a veure! Amb tota certesa, crec que com a sistema predictor, el meu és un desastre, però això no vol dir que no sigui interessant.

Us ho explicaré. Tots els partits tenen un pàgina al facebook - tret d'alguns hi tenen un grup - on s'apunten els seus seguidors mitjançat el famós botonet de "m'agrada" - llevat dels grups, on el botó és el d'" afegeix-m'hi"-. La cosa era tan simple com comptar quants seguidors tenia la pàgina principal de cada grup. Per exemple, la pàgina Visca la CORI (Coordinadora Reusenca Independent) té 647 seguidors. Evidentment no se sap de quina circumscripció electora és cadascú, però com que, en principi, no arriba al 3% del total de seguidors de partits polítics catalans, la descartem.

El partit més petit que assoleix un nombre significatiu de seguidors és PXC amb la seva pàgina Plataforma per Catalunya. El partit xenòfob català (denominació molt més coherent amb les seves sigles i amb el seu ideari) té un total de 1.412 simpatitzants al facebook, seguits de prop per la gent que demana la seva il·legalització. Si els seguidors de facebook donessin escons al parlament, PXC en tindria 4. Esgarrifances, oi?

Un quants més en treu Iniciativa, a través de la seva pàgina Iniciativa per Catalunya Verds - ICV. Entre les seves virtuts, potser és l'únic partit amb un discurs coherent. Diuen les mateixes coses en campanya i fora de campanya, i això, en els temps que corren, és tota una excentricitat. Afortunadament, els seus resultats no depenen de les xarxes social: Només hi tenen 1.721 seguidors i es quedarien amb 5 escons.

Una mica millor ho fan Ciudadanos - Partido de la Ciudadania, els quals, malgrat anar sempre en conill - o potser gràcies a això - apleguen 3.042 seguidors a facebook. El partit d'Albert Rivera, entre d'altres coses ha aconseguit ser el primer partit que tot i autodefinir-se d'esquerres, rep més vots a Sant Gervasi que a Nou Barris. El cas és que amb aquests resultats s'enduria 9 escons. Déu mos en guard!

Esquerra Republicana de Catalunya, partit de govern, de polítiques socials i de feina diària, fins dos mesos abans de les catalanes, quan agafen el trabuc, reneguen de la Generalitat i se'n van a les trinxeres - Perdoneu, però algú ho havia de dir - té 3.990 seguidors a la seva pàgina oficial. Si fos pel facebook, no passarien de 12 escons.

Convergència i Unió, tot i que fa trenta anys que guanyen les eleccions al Parlament de manera sistemàtica, sembla que no s'hi ha posat prou en les noves tecnologies. 4.175 seguidors té la seva pàgina, poc més que la d'Esquerra i amb una mica de sort arreplegarien 13 escons. Haurien de mirar si no estan descuidant una mica el jovent.

Suport per a Joan Carretero i Reagrupament és un grup de facebook amb més seguidors que la pàgina oficial de Reagrupament, per això l'he pres com a referència. En total 4.249 seguidors. Tindrien 13 escons, igual que convergència. Sí, ja ho sé que si RCat aconseguís els mateixos escons que CiU hi hauria un daltabaix a la política catalana, però ja sabeu que els membres de facebook no representem gaire el país. Si no, el carrer seria ple de Heidis, Picatxus i personatges de Dungeons&Dragons o de Comando G.

Partido Popular de Cataluña és la pàgina del PPC. Aplega 4.562 seguidors, no sabem quin percentatge dels quals viuen fora de Catalunya. En tot cas ja poden estar contents. Tot i haver retirat el joc de matar moros de la xarxa, encara farien 14 escons. Potser l'únic cas en que facebook i sondejos electorals coincideixen.

PSC - Partit dels Socialistes de Catalunya té ni més ni menys que.... 7.183 seguidors al facebook. Hi deu haver contribuït aquell anunci en que recreaven el film "La vida de Bryan" - com us deia, som uns friquis tots -. També hi deuen haver simpatitzants del PSOE -. És un partit molt transversal - hi conviuen la Montse Tura i el Celestino Corbacho! - i que, tot i que encara no saben si estimen més el papa o la mama - creuen més al papa- , tenen un electorat molt fidel. El facebook els assigna 22 escons. Suposo que ells en volen més.

I els triomfadors de la nit, si més no, en nombre de seguidors al facebook: Solidaritat Catalana per la Independència: 14.094 seguidors. Doncs sí, heu sentit bé, el doble de seguidors de facebook que el PSC i més de la meitat que el Partido Popular a nivell de tota Espanya. Els partits sense representació parlamentaria es queixen que no tenen prou accés als mitjans de comunicació. Cal reconèixer que el partit de Joan Laporta ha sabut utilitzar els mitjans alternatius. Internet és un instrument amb molt de potencial i en aquest meu "divertimento" es veu com hi ha formacions que l'han deixat a banda i d'altres que hi han invertit esforços. Segons la meva enquesta facebook, els correspondrien 43 escons. Segons les enquestes serioses, es probable que no entrin al Parlament.

De totes formes, tal i com es presenta la jornada de diumenge i amb la participació que hi ha prevista, qualsevol partit que arribi a uns 80.000 vots, per poc que els tingui una mica ben repartits aconseguirà un seient al Parlament de Catalunya. Al loro amb Laporta, ¡que no estan tan mal!

Fet diferencial

2010-11-14T23:25:00.003+01:00

Com ja deveu saber, la Real Academia de la Lengua Española* prepara una reforma de les normes ortogràfics de 1999 que farà pública aquest vint-i-vuit de novembre. Entre els aspectes que ha cridat més l'atenció és que elimina les denominacions "be alta" i "be baja" - habituals a hispanoamèrica - i les substitueix per "be" i "uve". També elimina les denominacions "y griega" i "i latina" que passen a dir-se "ye" i "i".

La reforma ha aixecat polseguera, evidentment, però quina és la motivació oculta d'aquests canvis? Fixem-nos-hi bé. En català B i V s'anomenen "be alta" i "ve baixa" i de la Y en diem "i grega".

Coincidència? No, senyors, aquesta maniobra té antecedents. A començaments del segle XVIII es va eliminar la Ç i braço, alçar o caçar van passar a escriure's brazo, alzar i cazar. El 1815 van caure bona part de les X. Així doncs, coxo, baxar, dexar o Quixote van passar a escriure's cojo, bajar dejar i Quijote. Per no parlar de les doble S de paraules com passar, o espessa.

"Adaptación fonética" argumentaven ells! Però al darrera només hi havia, com ara, un ànsia malaltissa per marcar diferències amb el català. Un esforç per distingir-se, per destacar el fet diferèncial.

I és que, desenganyem-nos, aquests de la RAE són tots una colla de separatistes!

*denominació inconstitucional, per cert, però d'això ja en parlarem un altre dia.

Els dies de la setmana abreujats.

2010-11-07T16:41:00.003+01:00

Un article de Ramon Sangles i Moles

Recomanacions bàsiques

Quan escrivim en lletres els noms dels dies de la setmana o dels mesos de l’any, hem de saber que porten sempre la inicial amb minúscula, llevat que encapçalin una frase. Recordem que desembre s’escriu amb s i no amb c.

Els dies

Sempre que vulguem abreujar els noms dels dies de la setmana, cosa que sovint hem de fer quan confeccionem taules, calendaris o estadístiques (a dins d’un text no s’han d’abreujar mai), sapiguem que hem d’agafar la primera lletra del nom del dia (que és sempre la d), amb minúscula, seguida de la consonant distintiva del dia. Vegem-ho: dilluns = ll, dígraf que reduirem a l; dimarts = t; dimecres = c; dijous = j; divendres = v; dissabte = s, i diumenge = g. En principi, aquestes lletres distintives haurien d’anar seguides de punt, però hi ha una forta tendència a no posar-n’hi, amb la qual cosa aquestes grafies passen al camp dels símbols (que van sense punt). Els símbols recomanats, doncs, són aquests:

dl dt dc dj dv ds dg

Els mesos

Els noms dels mesos de l’any, poques vegades és necessari abreujar-los; però, si alguna vegada ho hem de fer, sapiguem que març, maig i juny (perquè sols consten de quatre lletres) no s’abreugen. L’abreviació dels altres acaba sempre amb consonant seguida de punt (si la síl·laba on fem l’abreujament té dues consonants inicials seguides, hem d’escriure-les totes dues). Procedim, doncs, així:

gen. febr. març abr. maig juny jul. ag. set. oct. nov. des.

Però, si a l’hora d’escriure els mesos disposéssim de molt poc espai, podríem reduir l’abreviació a dues lletres i sense punt, de manera que aquesta passaria a la categoria de símbol, així:

gn fb mç ab mg jn jl ag st oc nv ds

Com a símbol, també es podrien escriure amb la inicial amb majúscula, així:

G F Mç Ab Mg Jy Jl Ag S O N D

Els dies de la setmana

2010-11-01T19:55:00.003+01:00

Abans que no comenceu, us vull aclarir que l'article no és meu - que més voldria jo - sinó d'Eugeni S. Reig. Però els mapes amb els quals l'he il·lustrat sí que ho són. Estan fets a gran trets i no tenen en compte les variants dialectals que hi puguin haver en àrees fronteres.

Tots sabem que la setmana té set dies però ¿per quins motius en té set precisament? Seria més lògic que en tinguera deu, ja que usem el sistema decimal per a comptar. Els revolucionaris francesos varen fer setmanes de deu dies, però la cosa no va arrelar. També seria molt lògic que la setmana tinguera cinc dies, perquè tenim cinc dits en cada mà i la manera més antiga i més natural de comptar és amb els dits de la mà. A més, seria més pràctic perquè l’any tindria setanta-tres setmanes justes (excepte en els anys de traspàs). Els revolucionaris bolxevics varen implantar la setmana de cinc dies, però també varen fracassar. La setmana de set dies s’endinsa en la nit dels temps. Les cultures més antigues de la humanitat, com els babilonis, ja l’empraven. D’aquelles antigues cultures mesopotàmiques la varen heretar els grecs i els romans i d’ells l’hem heretada nosaltres. El número set és un número màgic en les cultures antigues que són la base de la nostra: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set mars, els set continents, les set edats de l’home, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma, els set colors de l’arc de sant Martí, etc. La causa és que en aquella època llunyana només era possible veure en el cel set cossos celestes –el sol, la lluna i cinc planetes– que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits. Això del número set és una qüestió històrica que tenim molt arrelada. Els noms que els antics romans donaven als dies de la setmana –quan es va implantar la setmana de set dies– eren: dies Solis 'dia del sol', dies Lunæ 'dia de la lluna', dies Martis 'dia de mart', dies Mercurii 'dia de mercuri', dies Iovis 'dia de júpiter', dies Veneris 'dia de venus' i dies Saturni 'dia de saturn'. Donaven a cada dia el nom d’un dels set cossos celestes que són visibles a ull nu, és a dir, els planetes mart, mercuri, júpiter, venus i saturn (que també eren déus del panteó romà), a més del sol i de la lluna. Dels antics noms llatins deriven els noms actuals en totes les llengües romàniques (excepte en portugués), amb dos canvis molt significatius: dies Saturni 'dia de saturn' es va canviar per dies Sabbati 'dia del sàbbat' i dies Solis 'dia del sol' per dies Dominicus 'dia del Senyor'. La Bíblia diu que Déu va fer el món en sis dies i el seté va descansar. Els hebreus dedicaven –i continuen dedicant– el seté dia, és a dir, el dissabte, al descans. L’anomenen shabbat (pronunciat 'xàbat') que en hebreu significa 'repòs'. Els romans varen copiar dels hebreus el costum de fer un dia de descans setmanal i varen decidir que fóra el darrer de la setmana, el mateix que celebraven els hebreus. Per això es va canviar dies Saturni per dies Sabbati. El canvi de dies Solis per dies Dominicus es va fer més tard, en el segle iv, quan ja s’havia consolidat el cristianisme en l’Imperi Romà. Va ser l’emperador Constantí qui va ordenar que es fera el canvi. Es va decidir que el dia dedicat al Senyor, és a dir, al Déu dels cristians, fóra precisament el dies Solis perquè la creença cristiana és que Jesucrist va morir un divendres i va ressuscitar al tercer dia. El dia del sol va passar a ser el dia del Senyor, els dia de descans per als cristians. Era el primer dia de la setmana, però posteriorment es va decidir que passara a ser el darrer i ser així el seté, el que va descansar Déu segons la Bíblia, i d’eixa manera llevar protagonisme als hebreus. En molts països, la setmana comença en dilluns i acaba en diumenge, però en alguns, com ara Portugal o el Brasil, la setmana continua començant per diumenge.
Els noms dels dies de la setmana en la nostra llengua són: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge. Com veiem, tots comencen per di-. Aquest di és la romanalla de l’acusatiu llatí clàssic diem que en baix llatí va esdevindre die per caiguda de la m. Estudiem-los per separat.
Dilluns.
La paraula dilluns deriva del llatí vulgar die(m) Lunis, sintagma nominal originat a partir del llatí clàssic die(m) Lunæ, que significa 'el dia de la lluna', amb cavi de la terminació –æ per –is degut a la influència de die(m) Martis, die(m) Iovis i die(m) Veneris.
El substantiu dilluns és invariable pel que fa al nombre gramatical, és a dir, el plural de dilluns és també dilluns. El plural dillunsos, àmpliament usat en el valencià popular, no s’ha d’emprar mai en la llengua escrita i hem de procurar evitar el seu ús en la llengua parlada.
Dimarts.
La paraula dimarts deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Martis que significa 'el dia de Mart'.
La pronúncia més adequada d’aquest vocable és ‘dimats’. La pronúncia vulgar ‘dimatx’ és millor evitar-la. La pronúncia ‘dimars’, àmpliament usada a Catalunya, ens és aliena als valencians.
El substantiu dimarts és invariable pel que fa al nombre gramatical, és a dir, el plural de dimarts és també dimarts. El plural dimartsos (pronunciat ‘dimatsos’ o ‘dimatxos’) que pot sentir-se en alguns llocs, no s’ha d’emprar mai en la llengua escrita i hem de procurar evitar-lo en la llengua parlada.
Dimecres.
La paraula dimecres deriva del llatí vulgar die(m) Mercuris, sintagma nominal originat a partir del llatí clàssic die(m) Mercurii, que significa 'el dia de Mercuri', amb cavi de la terminació –ii per –is degut a la influència de die(m) Martis, die(m) Iovis i die(m) Veneris.
Dijous.
La paraula dijous deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Iovis que significa 'el dia de Júpiter'.
El substantiu dijous és invariable pel que fa al nombre gramatical, és a dir, el plural de dijous és també dijous. El plural dijoussos, molt usat en el valencià popular, no s’ha d’emprar mai en la llengua escrita i hem de procurar evitar el seu ús en la llengua parlada.
Divendres.
La paraula divendres deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Veneris que significa 'el dia de Venus'.
Dissabte.
La paraula dissabte deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Sabbati que significa 'el dia del sàbbat'.
Diumenge.
La paraula diumenge deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Dominicu(m) que significa 'el dia dominical', 'el dia del Senyor'. Aquesta paraula cal pronunciar-la ‘diu-men-ge’, pronunciant en la primera síl·laba un diftong decreixent. La pronúncia popular valenciana ‘dumenge’ és acceptable en registres no formals. Cal evitar les pronúncies deturpades ‘domenge’ i ‘dominge’. En els versets populars alcoians següents trobem tots els dies de la setmana: El dilluns, tots van junts. El dimarts, a menjar naps. El dimecres, a menjar penques. El dijous, a menjar ous. El divendres, a menjar alls tendres. El dissabte, tot ho capte i el diumenge, tot m’ho menge. Ací tenim una variant de la Vall d’Albaida: El dilluns, lluç. El dimarts, naps. El dimecres, nyespres. El dijous, ous. El divendres, faves tendres. El dissabte, tot ho paste i el diumenge, tot m'ho menge. Com podem veure fàcilment, els versets emprats a la Vall d’Albaida són molt semblants al tradicionals alcoians, però amb un canvi molt significatiu, el de “tot ho capte” per “tot ho paste”. El verb captar té el significat d’obtenir, aconseguir. “El dissabte tot ho capte” significa que el dissabte aconseguisc tot el quemenjar que em cal i, l’endemà diumenge, me’l menge. La frase “el dissabte tot ho paste” no te el mateix significat. Com, lamentablement, s’ha perdut l’ús del verb captar i la gent no coneix el seu significat, s’ha substituït per verb pastar que, encara que no rima tan bé com l’altre, s’entén què vol dir. Una variant, molt pareguda a l’anterior, que ensenyen als xiquets valencians en algunes escoles i que podem trobar en alguns llibres de text, és la següent:
El dilluns compre lluç. El dimarts compre naps. El dimecres compre nespres. El dijous compre ous. El divendres, faves tendres. El dissabte tot m'ho gaste. El diumenge tot m'ho menge.
Ací han substituït el “tot ho capte” per “tot m’ho gaste” que, segurament, és molt més apropiat per a la mentalitat de l’actual societat de consum. Una variant del nord de la comarca del Baix Maestrat, ben propet del Matarranya és: Dilluns, faves a munts. Dimarts, faves a grapats. Dimecres, faves seques. Dijous, faves amb caragols. Divendres, faves tendres. Dissabte, faves en recapte. Diumenge, el moc te penge. Una variant de Tortosa, molt semblant a l’anterior: Dilluns, faves a munts. Dimarts, faves a grapats. Dimecres, faves seques. Dijous, faves amb ous. Divendres, faves tendres. Dissabte, faves en recapte i diumenge, la cassoleta del fetge. Una variant d’Elx: El dilluns a cosir punts. El dimarts a collir naps. El dimecres a collir nespres. El dijous a comprar ous. El divendres, faves tendres El dissabte tot m’ho gaste. El diumenge tot m’ho menge. Una variant de Barcelona: El dilluns, pels seus difunts, la vella no fila. El dimarts, pels seus pecats, la vella no fila. El dimecres, perquè compra nespres, la vella no fila. El dijous, perquè compra ous, la vella no fila. El divendres, perquè té els dits tendres, la vella no fila. El dissabte, perquè capta, la vella no fila. I el diumenge filaria sinó que no n'és dia. Joan Amades, en el Costumari Català, arreplega una variant molt semblant a l’anterior: El dilluns, per sos difunts, la vella no fila. El dimarts, pels seus pecats, la vella no fila. El dimecres, pels seus deixebles, la vella no fila. El dijous, perquè té els dits nous, la vella no fila. El divendres, perquè té els dits tendres, la vella no fila. El dissabte, perquè capta, la vella no fila. I el diumenge, filaria, si en fos dia. Una variant de Mallorca: El dilluns, tot són llums El dimarts, tot són naps. El dimecres, tot són nesples. El dijous, tot són ous. El divendres, faves tendres. El dissabte, tot s'ho gasta. El diumenge, tot s'ho menja. A Cullera es canta una cançó amb la lletra següent: El dilluns volem fer festa. El dimarts p’a descansar. El dimecres ‘nar al cine. El dijous p’a festejar. El divendres traure els comptes. El dissabte p’a cobrar. I el diumenge, com es festa, no mos deixen treballar. I aquesta és la lletra de la cançó “El dilluns jo no treballe” que canta el grup Al Tall en el disc “Som de la Pelitrúmpeli” El dilluns jo no treballe. El dimarts a prendre el sol. El dimecres em prepare per a descansar dijous. El divendres trac els comptes. El dissabte anar a cobrar. I el diumenge, com és festa, jo no vaig a treballar. En occità, com en la nostra llengua, també comencen tots els noms dels dies de la setmana per di-: diluns, dimars, dimècres, dijòus, divendres, dissabte i dimenge. Com que en llatí es podia dir indistintament dies Martis que Martis dies, en algunes llengües, els noms del dies de la setmana acaben en –di, com ara el francés (exepte el diumenge, que comença per di-) –lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche– i l’italià (expte el dissabte i el diumenge) –lunedì, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica–. Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanés, l’aragonés, el cors, el sard o l’asturià ni comencen ni acaben per di. Això també passa en algunes llengües artificials de forta arrel llatina com ara l’esperanto i la interlingua. En anglés, llengua germànica parcialment llatinitzada, acaben en –day, que es pronuncia [di]. Es dóna el cas que, en aquesta llengua, els noms del dissabte i del diumenge no deriven de 'dia del sàbbat' i de 'dia del Senyor', com passa en totes les llengües llatines. El nom del dissabte és Saturday 'dia de Saturn' i el del diumenge Sunday 'dia del Sol', coincidents amb la denominació romana. El dilluns, Monday 'dia de la lluna', també coincidix amb la denominació romana i de totes les llengües romàniques (excepte el portugués), però el nom dels altres quatre dies ja no correspon als de Mart, Mercuri, Júpiter i Venus, noms de planetes però també noms de déus del panteó romà, sinó que corresponen a noms de déus germànics. Així, Tuesday (dimarts) està dedicat a Tiw, déu nòrdic de la guerra, equivalent a Mart, Wednesday (dimecres) pren el nom del déu anomenat Odin pels escandinaus i Wotan pels germànics, Thursday (dijous) deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica, que equival a Júpiter en la mitologia llatina, Friday (divendres) està dedicat a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic, com ho és Venus en el panteó romà. Cal aclarir que la paraula anglesa day no deriva de la llatina dies. El fet que els noms dels dies de la setmana en anglés acaben en [di], com en francés i en italià, és, simplement, una casualitat.
En portugués, els noms dels dies són: domingo, segunda-feira, terça-feira, quarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado. Això és així des del segle vi, quan el bisbe sant Martí de Braga –nascut a Pannònia (actualment Hongria)– va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans. Això només ha triomfat en els països de parla portuguesa en els quals la setmana comença per diumenge, com en l’antiga Roma.
El gallec té una doble denominació. D’un costat té la denominació equivalent a la portuguesa –segunda-feira, terza-feira, cuarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado, domingo– i, d’un altre costat, la que equival a l’espanyola –luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo–. Però en gallec la setmana comença per dilluns, no per diumenge.

Article d'Eugeni S. Reig publicat en el número 71 de la revista LLENGUA NACIONAL (2on trimestre del 2010) (pàgs. 29, 30 i 31)

Catalan Estatute

2010-07-12T15:20:00.005+02:00

Sorry for the Google's English (translated from viquipèdia)

The Statute of Autonomy is the basic institutional norm of Catalonia under the provisions of title eight of the Spanish Constitution of 1978.

The Catalan Parliament approved on 30 September 2005 the proposed new Statute of Autonomy, which was accepted for processing by the Congress of Deputies on 2 November 2005. Was approved in May 2006 by the Spanish Parliament after a substantial modification was approved in a referendum by the people of Catalonia on 18 June 2006. It is valid from 9 August 2006.

Called also informally Statut de Miravet because it was in Miravet Miravet at the Ebro basin where they met Catalan parliamentarians from all parties to pull it forward at an early stage. However, some detractors call the Moncloa Statute, because it was where they agreed the final version of the text to amend the text adopted in the Parliament of Catalonia.
Contents
[Hide]

* 1 Structure
* 2 Content preceding sentence of CW
or 2.1 Symbols and representative aspects
or 2.2 Rights, obligations and governing principles
2.3 or self-government institutions
2.4 The judiciary and
or 2.5 Competencies
or 2.6 The financing
* 3 Approval Process
or 3.1 Proposed Reform of the Parliament of Catalonia
or 3.2 Adoption of the final text to the Parliament of Spain
or 3.3 final ratification by referendum
* 4 to the Constitutional Court Resources
or 4.1 Background
or 4.2 Resolution
Articles 4.3 or unconstitutional
Articles 4.4 and subject to interpretation
or 4.5 10-J Demonstration
* 5 Chronology
Press * 6
* 7 References
* 8 Bibliography
* 9 See also
* 10 External links

[Change] Structure

* Preamble
* Preliminary Title (art. 1-14)
* Title I. Rights, obligations and governing principles (5 chapters / art. 15 - 54)
* Part II: Institutions (7 chapters / art. 55 - 94)
* Part III: Judicial power in Catalonia (3 chapters / art. 95 to 109)
* Part IV: Powers (2 chapters / art. 110 to 173)
* Part V: Institutional relations of the Government (3 chapters / art. 174 to 200)
* Part VI: Funding of the Genralitat (3 chapters / art. 201 to 221)
* Title VII: Reform of the Statute (art. 222-223)
* Additional Provisions (15 requirements)
* Transitional Provisions (2 requirements)
* Provision Repeal (1 rule)
* Final Provisions (4 requirements)

[Change] Content preceding sentence of CW
[Change] Symbols and representative aspects

The news regarding the status of autonomy earlier in the chapter on symbolism and representative features of the Catalan people, focusing on three themes: national, language and historical rights.

About the national character of Catalonia, has introduced a reference in the preamble, which indirectly determines their existence, even considering that the Parliament of Catalonia has defined Catalonia as a nation so widely majority. In addition, the declaration is supplemented with the statement that responds to the feeling and the will of the Catalans. Therefore, it explicitly recognizes the nature of "national reality", although the Spanish Constitution is described as "nationality". This was a precept of the reforms undertaken by the Spanish Cortes, since the project approved on 30 September 2005 by the Catalan parliament included the proclamation of the nation's Article 8.
"Excerpt from the Preamble
The Parliament of Catalonia, collecting the feeling and the will of the citizens of Catalonia has defined Catalonia as a nation so widely majority. The Spanish Constitution, in the second article, recognizes the national reality of Catalonia as a nationality. »

So, following this provision is raised controversy among some sectors of Spanish before the possible unconstitutionality of the preamble to contravene Article 2 of the Spanish Constitution, the exposed "the indissoluble unity of the Spanish nation, common and indivisible part of all Spaniards, "all augurs a statement of intent secessionists in the new constitutional text. This question, among others, came at the request of the Constitutional Court (TC) once approved by Parliament, ratified in a referendum by the Catalan people, and promulgated and sanctioned by King Juan Carlos I, in short, once had entered into force.

Many lawyers argued the constitutionality of the text, whereas, by definition, a preamble has no legal significance and this is a statement of reasons or considerations. Others go further and also ensure that no specific legal consequences would arise if the provision is written in the articles, as would having a hermeneutic or interpretive value, as is the case and Carles Viver Pi-Sunyer, ex- CT magistrate and professor of Constitutional Law. In both cases agree that the problem is political and not legal in nature. However, by the way, the current regulation in this area is the most explicit of all constitutional and statutory texts that have been in force in Catalonia in recent centuries.

In linguistic matters should be highlighted a clear reinforcement of the status of Catalan as the language of the country. The greatest exponent of this comparison lies in leveling with Spanish it means, at law, proclaimed the duty to know Catalan. After this rush of goals, they target similar such as the proclamation of new linguistic rights in order to be materialized in Catalan as the constitutional organs of the State, such as the Constitutional Court Supreme Court or the Parliament. Another important aspect to highlight is the designation of Catalan as an official language. Thus, a category that until now was exclusively Spanish heritage, becomes shared with Catalan, a language that until now could only enjoy the rank of co-official. It is also interesting to note that the guarantee is the elevation to the rank of certain statutory language rights, as far as standards were treated simply with the force of law.

The chapter on historical rights took a significant relevance in the new statutory text because it was the first time that such requirements are collected in the Catalan arrangement. Specifically, Article 5, under Article 2 of the Statute of Autonomy of 1979 and the second transitory provision of the Spanish Constitution, the Generalitat of Catalonia gives a unique position in matters of law civil language, culture, education and institutional system. These rights, although not related to the first additional provision of the Spanish Constitution, which only seems to want to stay in Euskadi and Navarra are configured as one of the foundations of Catalan self-government. In practice, rest this clause will still check on the legal significance, since it can be interpreted in the scope of prescriptive competencies or simply describes a situation where Catalonia has obvious civil rights, language and own culture.
[Change] rights, obligations and governing principles
[Change] self-government institutions
[Change] The judiciary

In judicial matters, the new statute deepening the powers of the Government, beyond the six articles devoted to the statutory text of 1979. The main purpose of the expansion of functions dealt with in the democratic approach to citizenship and the operation and management of the public service of justice.

* Comparison of the High Court of Catalonia (TSJC) as a supreme body of the judicial pyramid, making it the ultimate cause of all initiated in Catalonia.

* Creation of a governing body of the judiciary in Catalonia, deconcentrated General Council of Judicial Power (CGPJ).

* Expansion of skills related to personal and material means to serve the administration of justice.

The catalog is also strengthened powers in areas such as judicial office, institutes and forensic toxicology, and plant the area of justice or justice of the peace. All legal innovation of the text shall be subject to the new Organic Law of the Judiciary as largely conditioned the implementation of these precepts, which has led to the introduction of repeated remissions.
[Change] The powers
[Change] The financing

In the area of finance, the statute does not incorporate the economic agreement as a form of tax relationship between Catalonia and Spain, despite being a major political demands of sectors of Catalan society and politics. [Need citation] Although well, compared with the previous statutory text, introduced some reforms that enhance the power of the Government salary.

* Ensures that all the taxes the Government's performance comes from taxes paid by citizens of Catalonia. As a result, the percentages increased taxes on correspond to the Government: 50% income tax and VAT, excise duty of 58% and 100% of the rest.

* Granting regulatory power to the government on all taxes. Previously only available on personal income and retail part of the phase of VAT and excise duties.

* Creation of the Taxation Agency of Catalonia as a management entity, collection, inspection and payment of all taxes the Government's own tax and wholly by the state.

* Creation of a joint consortium between the Catalan and the state agency for the management of other state taxes collected in Catalonia. The creation of this agency scheduled a maximum of two years since the entry into force of the text, and could in future become the Tax Administration of Catalonia.

* Establish new criteria for leveling of regional income (better known as "solidarity between regions"). Among them are determined that their purpose is to ensure a similar level of education, health and other social services essential to the welfare state, provided they carry a similar tax effort. Also there is the principle of ordinalitat in which it is determined that, after applying the measures leveling, Catalonia can not take the table of income per capita of the regions, a lower than before perform the redistribution of resources.

* Establishment of state investments in Catalonia equal or higher than the relative weight in relation to GDP Catalan Spanish for seven years. In the 1991-2005 period, the state investment in Catalonia represented 12% of the total, while the population accounts for 16'5% and 18'8% in GDP.

[Amended] Approval Process
[Change] Proposal to reform the Parliament of Catalonia

On 30 September 2005, after a last two days of intense negotiations, was a vote to Parliament of Catalonia text of proposed reform of the Statute of Autonomy.

In compliance with the 1979 Statute, the proposal required a qualified majority of two thirds of Parliament, to prosper. The text finally picked up 120 votes in favor, corresponding to the parliamentary groups have agreed that: CiU, PSC, ERC and ICV, and 15 votes against, the parliamentary group of PPC.

The CIU and tripartite government reached a deal on a new statute on September 29 evening, when they overcome the disputes over the funding system, point of the new capital statutes, and the secular nature of public schools. [1]
[Change] Adoption of the final text to the Parliament of Spain

The proposed reform of the statute passed in Parliament was presented to the Congress of Deputies on 2 November 2005, three speakers of the Parliament of Catalonia. The speakers, Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC), Josep-Lluis Carod-Rovira (ERC), explained why it considered necessary to reform the current Statute of Autonomy (which had been drafted in and Sau passed in 1979, a Spanish Congress of Deputies, composed of many politicians of the former Franco regime and within the context of democratic transition in Spain). They also explain why Catalonia is a nation, and the changes society has undergone in the 26 years since Spain's entry into the European Community, health care for everyone, or marriages between persons of the same sex.

The same day of its acceptance procedure, on 2 November 2005, the Popular Party, filed an appeal of unconstitutionality before the Constitutional Court. Later rejected because the court can not be considered an appeal of anticonstitucionalitat not approved by law. A day earlier, the Party had launched a campaign against the Statute, which appeared as a surreptitious reform of the Spanish Constitution of 1978 and intended to submit it to referendum in the state, a possibility of In fact, not provided in the Constitution or the statute in force.

This step, setting up a Joint Commission-State Government to negotiate the content of the new statute. Under this committee, the Spanish government, composed of PSOE presented a proposal for alternative wording of the law, which modified the majority of items. The Spanish government's main arguments were in line to guarantee the constitutionality of the statute. Some examples of points that the central government had considered that change in this regard were the definition of Catalonia as a "nation" within the wording of the text, and articles relating to finance.

Catalan parties were received with coldness or rejection of this proposal and noted the great distance, in his opinion, separate from the original proposal. The weeks were going to go with new negotiations, multilateral and game to game, they were smooth out some differences, but the agreement, however, seemed difficult. (The approval to Parliament, of course, could not occur only with the votes of Members Catalan minority demographically, had the agreement and support of a majority in Spain and to the rejection of this most only PP could come given by members of the governing party, the PSOE).

On 21 January 2006 there was a meeting at the Moncloa between CiU leader Artur Mas and Spanish Prime Minister Jose Luis Rodriguez Zapatero came to an agreement, known as the Moncloa Pact (or Pact as Mas Zapatero-), the final version of the statute that changed significantly in the Catalan Parliament approved, leaving a new wording of the statute that was fairly similar to what 1979 was approved in parliament.

After a long and complex negotiation of amendments between the parties with representation in the Congress of Deputies, they touch more than 50% of articles.

In March 2006, the proposed statute was passed in the Parliament. Vote: With Socialist (PSOE), CiU, the Basque Nationalist Party, Parliamentary Group of IU-ICV, BNG and the Canarian Coalition. Voting against: PP and ERC within the mixed group Eusko Alkartasuna. Refrain: Aragonese and Nafarroa Bai (mixed group).

In May 2006, the proposed statute was passed in the Senate. Vote: PSOE, CiU and IU. Voting against: PP. Refrain: ERC, EA and PAR.
[Change] Final Ratification by referendum

The 1979 Statute provided, finally, the need for reform was ratified in a referendum by the citizens of Catalonia. The President of the Generalitat of Catalonia, Pasqual Maragall, convened after the referendum approved the text in the Cortes, the state gave them the go-happy, and ultimately the consultation was held on 18 June 2006.

In this referendum, CIU, PSC and ICV were asked the Yes to the new law, while the ERC and PP were not asked, for different reasons: the PP maintained its rejection of the original proposal to be considered unconstitutional, and ERC, in understanding the changes made to the text in its passage through the Spanish had affected the fundamentals were so distorted.

The referendum result was a 73.9% of votes, a 20.76% of votes against, and 5.34% of blank votes. The ballots were less than 1%. The participation was just over 49% of the electorate of Catalonia, a figure considered too low for all parties (even so, the 1979 Statute did not specify any minimum percentage of participation to give validity to the query).

So, once approved by referendum, the king sanctioned the law and this was published in the Official Gazette, as Organic Law 6 / 2006 of July 19 Reform of the Statute of Autonomy. Entered into force on 9 August 2006.
[Change] the Constitutional Court Resources
[Change] Background

After entering into force on 18 June 2006, the statute was unconstitutional route to consider it on seven occasions:

* The Party by signing their deputies and senators against 187 articles and provisions [Source Text].
* The Ombudsman, Enrique Mugica (PSOE) against 112 articles and four additional provisions
* The governments of the autonomous regions of Murcia (against article 117), Rioja (versus 12 articles and seven additional provisions), Aragon (against an additional provision), Valencia (against eight articles and four transitional provisions) and Balearic Islands (against the provisions of the statute on the Archive of the Crown of Aragon) [2].

Regarding the appeal of the Popular Party in the ruling issued June 28, 2010. The other six are still pending. During the wait for the verdict and predicted it would clear negative Catalans a dozen newspapers were published on 26 November 2009 a joint editorial called for the dignity of Catalonia as a Court with members reported dead or expired should not dictate a law on referendum by the people of Catalonia, which are spread over four years without resolution. [Change] Resolution Nuvola apps package wordprocessing.png The article needs some improvements in its drafting. (Work!) The second paragraph is unfinished sentences and / or incomprehensible. On 28 June 2010, the Constitutional Court towards the appeal of unconstitutionality submitted by members of the Popular Party was ruling majorities for variables. He made it clear the "legal inefficiency" of the Preamble (which told the term nation to refer to Catalonia) although the resolution remains the first definition of Catalonia as a nation, and 14 items declared unconstitutional. The paper was finally drafted by the President of the SAO, María Emilia Casas, and the vote was conducted in parts: the first respect the Preamble, which is decided by 6 votes to 4 against in this way keep the term "nation", but warned of its lack of legal effect, because no part of the regulatory text, the second block referred to 14 items declared unconstitutional, being a majority of them 8 to 2, the other two blocks, which were the constitutional requirements and to reinterpret, were backed by 6 votes to 4. Four judges belonging to the so-called "conservative industry", said that present a particular vote. [Change] Articles unconstitutional [Change] Articles are subject to interpretation [Change] J-10 Demonstration Main article: Demonstration "We are a nation. We decide" Commons-logo.svg Wikimedia Commons has media related to: 10-J Demonstration On 10 July 2010 there was a demonstration in Barcelona, under the slogan "We are a nation, we decided," against the decision of the Constitutional Court, supported by all political parties in Parliament Catalonia within the PPC and Citizens. The attendance was a million and a half according to the organizers and one million one hundred thousand people according to local police. The header went six presidents and former presidents of the Government and the Parliament: Jose Montilla, Ernest Benach, Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Joan Rigol and Heribert Barrera.

Towards the end of the demonstration, there was an attempted attack on Jose Montilla, who had to leave the march protected .

Puig Pedrós

2010-06-27T00:50:00.006+02:00

La pujada al Puigpedrós el juny del dos mil tres em va permetre conéixer tres individus amb qui, d'aleshores ençà, no hi he deixat de coincidir. Aquesta revetla, un d'ells recordava l'ascenció i la situava, amb encert, fa ja set anys. Avui he trobat un DVD amb unes fotos d'aquell dia i amb la crònica que vaig escriure en tornar a ciutat. Per continuar amb la línia enyoradissa encetada amb el darrer "post", l'he volguda publicar. Espero que us agradi.

Puigpedrós: Sis d’un, carregat i descarregat al primer intent.

Feren acte de presència la colla excursionista dels xiquets de la FIB i la dels germaniuets del gran pare Lex, a la plaça excursionista i autobusera de Sant Andreu Arenal, cap a quarts de vuit del matí. La cap de colla dels xiquets, amb polar verda (a la cintura, Déu mos en guard de dur-la posada en ple solstici!) i gorra blava manllevada; i el cap de colla dels germaniuets, amb banyador plaieru, samarreta dels bordegassos i gorra verda de heineken. Quan aquest darrer feu acte de presència les colles ja havien entrat a plaça amb toc de gralles, dolçaines i xirimies.
Després d’una breu reunió per fixar el protocol d’actuacions, feren cap al lloc de l’aixecament, amb un cercavila per l’autopista, durant el qual feren repetides vegades la nostrada i tradicional cerimònia del paga-peatge, a major glòria de la terra catalana:

Catalanet, catalanet,
paga peatge, paga peatge.
Catalanet, catalanet,
paga peatge o queda’t on ets.

La diada s’esperava remullada, atesos els negres núvols que ombraven les valls del Llobregat, però al capdavall, la cosa no fou més enllà de quatre gotes escadusseres i el cel gris va escampar tan aviat com les dues colles arribaren a llur destí.

Ambdues, després d’engalipar el públic fent-los creure que s’enfilarien al Carlit, en agafar el camí de Puigcerdà; rectificaren i enfilaren cap a Bellver de Cerdanya on un senderoi asfaltat i amb dos carrils els menà cap a Meranges. Allà totes dues colles començaren l’actuació amb un croissant de xocolata aixecat per sota i un cafè amb llet amb folre i manilles, que fou molt aplaudit.
Des d’allà seguiren la pista que els dugué al refugi de Malniu on els excursionistes van disposar els vehicles en bateria i varen fer el ball de la zona blava.

Si vols dur cotxe al Pirineu,
paga dos eurus, paga dos eurus.
Si vols dur cotxe al Pirineu,
paga dos eurus o ves-hi a peu.

Del refugi estant, la verdor del paratge i la pau dels Pirineus (metàfora desafortunadíssima, i encara més a la Cerdanya), ompliren de goig los cors dels excursionistes i enlairaren lo seu esperit, tan amunt, que fins al cap de quatre hores no el retrobaren de nou, al cim de la muntanya.

Resseguint l’incomparable paisatge cerdà, la ruta els menà fins a un llac d’aigües pregones què, com un espill d’argent brunyit, reflectia els cims que l’encerclaven. La colla dels xiquets, aixecà un tres d’un damunt la roca amb clic i cataclic, que fou secundat pels germaniuets; aquests, però, sense càmera de fotos. Pocs metres més amunt, l’autoanomenat i mai no ratificat, cap de colla dels germaniuets, patí una lesió de genoll, que feu dubtar de l’èxit de la jornada excursionista. Per sort, fou ràpidament atès pels serveis mèdics dels xiquets, que el proveïren de benes i el resetejaren un parell de cops. Afortunadament, no calgué reformatar-lo a baix nivell, cosa que el cap de colla agraí profundament.
Dos llacs eixuts com un bacallà, que davant los nostres ulls pareixien dos prats verds e pasturables, ens feren dubtar del nostre itinerari, i després de desfer un parell de voltes la pujada, decidírem anar amunt bo i evocant l’esperit del gran poeta:

No vull senderes ne vull camins.
No seguesc fites ne faig drecera.
Lo meu destí és ‘nar sempre amunt
ab dos pebrots e per la tartera.

L’ascensió del primer tram, fou molt celebrada, però els dubtes tornaren tot just depassat el Castell del Lladre, també conegut com a Roc del Lladre –o més popularment, can Pispa-. Un paquet de galetes, mitja teula de xocolata Valor i tres o quatre sucs de fruita més tard, ambdues colles decidiren, com no?, que la millor opció era pujar tartera amunt amb un parell. Uns rocs més tard apareixia una plana davant sos ulls, i al bell mig s’erigia solitari, com un devessall de pedres amuntegades entre dos estats (com Perejil, però sense aigua, per que mos entenguem), el desitjat, l’inabastable, el tantes i tantes nits somniat (des de dijous) Puig Pedrós!!!!!
Les dues colles procediren tot seguit a coronar-lo executant un magnífic sis d’un amb gorra i capellines, que al cap de poc començà a tremolar perillosament. Les colles desmuntaren a corre-cuita, bo i arrecerant-se a la banda oposada. L’esborronament conseqüent, tanmateix, perdura alguns minuts.
A quarts de quatre, començà el dinar popular ja en terres frontereres, amb un tast de la gastronomia vallesana. El punt àlgid fou un intent de pa amb tomàquet, dut a terme sobre la falda i acompanyat de llonganissa casolana, obra del noi de can Creus, que l’executà amb gran mestria, reivindicant així la catalanitat d’aquelles terres dividides en la guerra dels trenta anys. Tothom es planyé de la manca d’un porró i/o bota de vi, per acabar d’adobar l’àpat.
Per pair, s’organitza una cantada de cançons dels nois de Canet, seguida d’un campionat popular d’esquí de taula en clapa assolellada de sis per sis, en la modalitat de bota de gore-tex sobre neu verge en el primer intent i sobre neu trepitjada per bota de gore-tex en els successius.

La davallada fou àdhuc més festiva que havia estat la pujada. Això si, es posà de nou de manifest l’habilitat de les dues colles per no veure una fita ni que la pintin a franges vermelles i la facin ballar claqué damunt la roca corresponent. Una sessió fotogràfica, en homenatge a Tunick on la fotògrafa dels xiquets retratà un grup nombrós de cavalls completament nus, de diferent sexe, edat i color i una estirada popular en protesta per la solana que els queia al damunt (als excursionistes, no pas als cavalls) foren els actes més rellevants del descens. El llac sec, fou el comiat de la muntanya i l’antesala del refugi on els viatgers recobraren sos vehicles.

El fi de festa, consistí en una granissada popular a Bellver de Cerdanya, que no fou secundada per dos membres dels germaniuets que s’estimaren més un gelat d’ametlles i mig litre de cervesa de pressió respectivament. I així amb el via crucis de la tornada alleugerit pel caliu de la conversa al cotxe dels xiquets i –suposem- pel de l’amor al dels dos germaniuets que marxaren tot solius, finalitzà la jornada excursionista, on només cal lamentar la pèrdua de la gorra blava, manllevada, que romangué durant gairebé tota la excursió al cap de la Mireia i ho farà per sempre més als nostres cors.
O no.

Sant Just Desvern, a trenta de juny del dos mil tres

2010-06-21T14:49:00.004+02:00

Eth 1997 un grop d'amics organizèrem ua rota de montanha peth sud dera Val d'Aran. Animat peth propaus, crompè un parelh de botes, aumplí un morralet damb vint quilòs de causes inutiles, me corbí eth cap damb ua casqueta que m'auien regalat en un restaurant chinés e me lancè ara aventura.

En aqueth temps toti èrem estudiants. Qu'auíem pòqui sòs e trobàuem es refugis massa cars entàs nòstes pòches. Ath delà, non sabíem liéger es mapes e anàuem tan cargadi que cada pujau mos semblaue ua montanha. Siguérem tota ua setmana en tot hèr e en tot rehèr camins, sense gésser dera val, en tot dromir en ua tenda de campanha, sense dochar-mos e en tot minjar choriço picant e hormatge pr'amor que non disposàuem de cap d'utís entà daurir es lhaunes ne de cap de huec entà codinar les sopes.

Totun, non siguec eth darrèr viatge. Dempús vengueren d'autes trauèsses peth parc d'Aigüestòrtes, es Carros de Huec, es Shivaus de Vent, era Rota des Càtars, eth Camin des Boni Òmes, un viatge pes tèrres nautes d'Escòcia.... E en totes aguestes trauèsses aumens i anèren o i participèren un parelh de membres d'aquera mitica -e patetica- prumèra expedicion.

Enguan sèt amics que partim entad Irlanda, tres de veterani d'aquera prumèra guèrra e es auti captadi entara causa en succesives expedicions mejançant enganhes, fausses esperances o anèths de poder. Me'n hè erós veir que non defalhim, que i anam mès vielhs, mès mès savis, damb mens de pes sus es espatles, mès damb mès ena centura, e damb es jolhs, cavilhes e anques mens agiles ena corsa, mès fòrça mès capables de predíder era tempèsta o eth grauadís.

*És possible que hi trobeu errades en el text. Hi he posat un diccionari, una gramàtica i molta bona voluntat, però, com haureu vist, no domino el gascó.

DECLARACIÓ SOBRE EL GÈNERE

2010-06-10T11:50:00.002+02:00

Universitat de les Illes Balears

El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, davant la situació de confusió creada al voltant del tractament del gènere gramatical en documents emesos des de diferents instàncies, molt especialment l’administració pública i el món educatiu, vol manifestar les consideracions següents:

Algunes propostes formulades sobre el gènere gramatical, el denominat llenguatge no sexista, es basen en una encomiable voluntat de reflectir la igualtat entre homes i dones, però es formulen a partir d’un coneixement insuficient del funcionament de les estructures lingüístiques, per la qual cosa descansen sobre nocions científiques falses. En efecte, la ciència lingüística, basant-se en el concepte de marca, deixa ben establit que la llengua catalana i les altres llengües romàniques tenen un sistema gramatical en què la categoria del gènere constitueix una oposició en què un dels dos gèneres funciona regularment com a terme no marcat quant al sexe (l’anomenat masculí) i l’altre com a terme marcat (l'anomenat femení).

Les prevencions contra el gènere no marcat vénen del fet que aquest gènere ha estat anomenat tradicionalment masculí, una convenció terminològica que en el parlar corrent i en l'àmbit de la lingüística es manté pel pes del costum, però que no lleva al gènere dit masculí la seva naturalesa de categoria comuna sempre que hom es refereixi a persones el sexe de les quals no es vulgui especificar. L'existència i l’ús de les formes no marcades de cap manera no pot ser considerat llenguatge sexista i llenguatge discriminatori, com podria ser implícit, per exemple, a l’acord normatiu de dia 10 de setembre de 2002 sobre l’ús a favor d’un llenguatge no sexista en la documentació universitària. Al contrari, les construccions que introdueixen artificiosament la segregació de gèneres en el discurs (per exemple, “els nins i les nines juguen plegats (i plegades)”) atempten contra el bon ús de la llengua, consagrat no només en les gramàtiques, sinó també en la nostra tradició literària, fins i tot en les obres que més conspícuament han expressat la necessitat d’igualtat entre dones i homes. Per altra banda, són habituals les incoherències en documents que alteren l’ús normatiu i tradicional del gènere quan es pot referir a persones. Aquestes incoherències poden arribar, fins i tot, a crear dubtes d’aplicació de disposicions normatives si l’intèrpret suposa que la segregació de gèneres s’hi introdueix de manera voluntària i significativa (per exemple “Convocatòria d’ajuts per a famílies amb nins i nines menors de tres anys”).

Ateses aquestes consideracions, sol·licitam la modificació dels usos esmentats, que s’haurien de corregir d’acord amb els criteris que exposam a continuació i que haurien de ser els seguits sempre en la documentació de l’administració:

1. Sempre que un text es refereixi a una persona concreta cal usar el gènere corresponent al sexe d’aquesta persona.

2. Per a referir-se a qualsevol col·lectiu d'homes i dones cal utilitzar les formes no marcades de manera sistemàtica: els professors, els alumnes, els estudiants, els signants, els destinataris, etc. No s'han d'usar les formes dobles (els professors i les professores o els professors/les professores) ni paraules abstractes o noms d'institucions que poden dur a confusió. No és el mateix el Gerent o la Gerent i la Gerència, el Secretari o la Secretària i la Secretaria, etc.

3. Cal distingir els càrrecs referits a persones concretes i els càrrecs com a figura. En el primer cas s’ha d’usar el gènere pertinent (“la Rectora ha inaugurat…”, “Cessament de la directora X”), mentre que en el segon s’ha d’usar la forma no marcada (per exemple, en els Estatuts, “el Rector és el màxim responsable…”, "el Síndic de Greuges vetlarà per..."). Les referències a places o ocupacions s’han de fer amb la forma no marcada (“Es convoca una plaça de tècnic especialista…”).

4. En tota la documentació oficial (per exemple en l’expedició de títols) s’ha de fer constar la forma no marcada: Títol de Graduat en Geografia, Títol de Doctor en Física. La raó és que es tracta de nocions fixades, independents del sexe del titulat, de manera semblant a la invariabilitat dels termes drets d'autor o tinent de batle.

5. En català les paraules professorat i alumnat són un calc de les corresponents castellanes, i el model de llengua de l’administració pública i de les instàncies educatives, que ha de ser genuí, hauria de prescindir de la segona i reservar la primera per al significat que té en la majoria de llengües europees (l’exercici, la funció i el càrrec del professor). En qualsevol cas, aquestes paraules s'usen amb sentit de "col·lectiu", no de pluralitat, i no tenen el mateix significat que els plurals de professor i alumne. Així, per exemple, "En Miquel, na Maria i en Pere són professors que m'han marcat" no és substituïble per "En Miquel, na Maria i en Pere són professorat que m'ha marcat".

Els punts 1, 2, 3 i 4 són aplicables al català i a totes les llengües romàniques.

Palma, 26 de juny de 2009.

Anna Roig i l'ombre de ton chien

2010-05-19T14:06:00.005+02:00

Que el primer disc d’Anna Roig i l’Ombre de ton chien és molt recomanable no és cap descobriment, però com en aquest món hi ha molta gent despistada, ho tornaré a dir: “El primer disc d’Anna Roig i l’Ombre de ton chien és molt recomanable”. De fet, ho és tant, que us el recomano.

Emperò, el gaudi d’obrir el CD, fullejar el llibret i escoltar-ne les cançons no és comparable al fet de veure i sentir damunt l’escenari tota una colla de personatges, eixits del magí de l’Anna, que passegen les seves històries per entre les notes de l’Ombre.

A mi, que sóc home de romanços, em tenen el cor robat des de la musa abandonada per l’ex-poeta puntaire, fins a Trini, la psico-killer, passant per la noia enamorada del sol, o la parella inversemblant que envia lletres de reclamació a l’agència matrimonial.

I és que l’espectacle de l’Anna s’assembla més a una sessió de filmets, que a un concert convencional. Un reguitzell de curt-metratges, tots amb la mateixa directora-actriu-guionista, el mateix vestuari, dues cadires d’atrezzo i unes ulleres de cul de got que ajuden a bastir alguns personatges i una banda sonora delicadament arranjada i meravellosament interpretada per quatre xicots, que en un exercici d’injusta modèstia, es conformen a ser l’ombre de ton chien.

La maleta que volgué viatjar soleta...

2010-04-08T11:48:00.003+02:00

El camí bo per entrar a Barcelona pel nus de la Tinitat és el de la dreta.

I que vaig recuperar gràcies a la iniciativa del guarda de seguretat nocturn de l'estació de Sant Andreu Comtal, que en veure les gestions de la responsable de taquilla per contactar amb l'estació de final de recorregut, va decidir trucar a la central de seguretat per informar els altres guardes de l'equipatge extraviat.

I que va tornar a ser meva gràcies a l'eficiència i zel en el compliment de la seva tasca del guarda de seguretat nocturn de l'estació de Granollers Centre, que va esperar el tren, va demanar al conductor que esperés, va pujar al vagó del darrere, va baixar la maleta de la lleixa, la va amanyagar dolçament entre els seus braços, va trucar al guarda de Sant Andreu Comtal, li va donar l'avís i va tenir cura de la meva maleta fins que vaig ser allà, que va comprovar curosament la meva identitat i el meu coneixement de la maleta en qüestió, que va aixecar acta de la incidència sense perdre-hi ni una coma i que, finalment, em va deixar abraçar-la, acariciar-la, petonejar-la i dur-la fins al cotxe que ens esperava sota un fanal de la capital vallesana.

I tot això fou assolit malgrat la ineptitud del servei de senyalitzacions de carreteres, que va oblidar que més enllà de Barcelona, camí de la Cerdanya, hi ha una vila coneguda amb el nom de Granollers i, sobretot, gràcies a la ment lúcida que va decidir que, de tornada cap a la metròpolis, n'hi ha prou a senyalitzar dos camins a Barcelona, tots dos per peatge, i un a Terrassa i Manresa, que l'intel·ligentíssim conductor ja serà capaç de deduir per si sol que des del Vallès Oriental bé hi ha d'haver una altra ruta que no entri a Barcelona ni per l'aeroport ni per Vallvidrera; que a aquesta ruta s'hi ha d'arribar per la mateixa carretera per on ja hi circula - no cal que faci un "trompo" enmig de l'autopista per rectificar - i que, evidentment, ha de seguir el camí de Barcelona que també du a Terrassa i Manresa encara que, durant quilometres, els cartells insisteixin una i altra vegada que per allà només s'hi pot arribar a Barcelona travessant els túnels i pagant-ne el corresponent peatge (la qual cosa, gens-evidentment, és mentida).

Així doncs gràcies a tots i no oblideu grapar-vos les nanses de la maleta a la mà quan torneu d'un viatge llarg i tingueu el cap una mica espès.

Etimologia genital

2010-03-20T18:03:00.007+01:00

Gland: del llatí glans, glandis, que volia dir gla, -fruit del roure o l’alzina-. El gland és el caparronet del penis que, en quedar parcialment cobert pel prepuci , recorda una gla. D’aquí en ve el nom.

El català ha conservat el significat original llatí en la paraula gla, glans (o la variant aglà, aglans) tot i que en algunes comarques occidentals, especialment les meridionals, es fa servir la paraula bellota (amb o oberta). Aquesta bellota no és un manlleu del castellà bellota, sinó que tots dos idiomes van prendre-la de l’àrab bällûta. En algunes zones d’Astúries i d’Àlaba, les bellotes o glans són anomenades landes, també del llatí glandis, i en castellà antic s’havia utilitzat glande per referir-se a les glans. En francès, la paraula gland, tant defineix el fruit de l’alzina com el cap del membre viril.

Les noies també en teniu, de gland, tot i que més petitó i amagat, puix el cap del clítoris rep el mateix nom.

La paraula glàndula també té el mateix origen com bé va observar la senyoreta V.M. en una conversa recent. De fet, és un diminutiu i originalment significa glaneta o belloteta.

Esperma: del grec sperma, que vol dir llavor, i que ens va arribar a través del llatí. Aquesta relació de significats és molt evident. Amb un altre origen etimològic, tant inseminar com sembrar venen del llatí seminare.

La gràcia aquí no és tant d’on ve la paraula esperma, sinó que d’aquesta, se n’ha derivat una altra d’ús molt comú. Us explico: del crani del catxalot i del de la balena de bec, se n’extreu una substància blanca i untuosa, que s’anomena esperma de balena o espermaceti. Aquesta esperma, juntament amb sèu o estearina, es va començar a emprar per fer candeles perquè la cera d’abella sortia molt cara – i si s’havia de fer blanca, encara més-. Per això, les candeles barates van acabar adoptant el nom del material del qual eren fetes: espelma.

L’explicació del canvi de la r en l, podria venir per la interferència del mot espalmar, que vol dir netejar i untar de sèu el fons d’una embarcació. Com que l’espelmes són de sèu, la gent hauria interpretat que espelmar (espalmar) devia venir d’espelma (esperma) i embolica que fa fort. En realitat espalmar ve d’ex-palmare, perquè el sèu s’untava picant amb els palmells de les mans, però l’error ja havia creat una nova paraula, que a la llarga, acabaria desplaçant candela o ciri a un ús més restringit.

Als forasters, sovint els sobta que anomenem espelmes les candeles i troben divertida la semblança esperma/espelma. Ara ja els podeu explicar que no és cap casualitat.

Vagina: del llatí vagina, que vol dir beina – funda d’una espasa, però també de les llegums i d’algunes altres coses -. Veieu per on va l’analogia? Doncs sí. En català antic de la funda de l’espasa se’n deia baïna (amb accent a la i ). Quan l’accent va passar a la primera vocal, les zones occidentals en general van fer baina i les orientals beina* (pronunciat benya a l’àrea de Tarragona i altres llocs)

Testicle: del llatí testiculus, diminutiu de testis, és a dir: testimoniet, petit testimoni. Els petits testimonis de la virilitat. Aquí no he posat foto, ja em perdonareu. Considerem-los, si us sembla bé, testimonis protegits.

*perquè es va interpretar baïna com beïna –això és normal, quan es neutralitzen les vocals- .Només heu de pensar en els casos actuals “tenca la porta” (tanca la porta) o “no hi quep” (no hi cap). O en els antics, que van convertir veïa en veia, traïa en treia o caïa en queia.

Que bo és el Pollastre!

2010-01-26T15:16:00.002+01:00

Aquest cop no he estat jo el caçador, la imatge m'ha arribat a través de l'Alex M.G., qui, al seu torn l'havia rebuda d'un tal RayDeejay, que la va capturar mentre jugava al Grand Theft Auto: Vice City.

L'escena se situa al barri de Little Havana. Com que Little Havana o L'Havana Xica és el sobrenom de Vilanova i la Geltrú, deduïsc que el cartell és en realitat una publicitat subliminal del Pollos Gogo del carrer de l'Àncora o del Superpollo de la Rambla Principal.

Què en penseu?

Lo pensament de diumenge, vint-i-set de desembre del dos mil nou.

2009-12-27T19:02:00.003+01:00

El sexe i el software tenen una cosa en comú: Si has de pagar per aconseguir-los perden part de la gràcia.

Esborrany de conte de Nadal

2009-12-15T09:27:00.000+01:00

El nan Senan s’aferrava amb força a les brèndoles de la barana. El vent de desembre havia començat a sacsejar-li l’escala de corda i els peus, en un embull de leds de colors, se li gronxaven, al ritme de les pampallugues.

El carrer era mig fosc. Les làmpades de sodi dels fanals a penes il·luminaven les voreres i els balcons de les cases esquitxats de lluernes verdes, vermelles i grogues prenien un aire irreal. I penjat d’un d’aquests balcons, vestit de pare noel, amb una mà a la corda de l’escala i l’altra al ferro de la barana, el minúscul Senan lluitava contra l’oratge. El va sorprendre una pinzellada freda a la cara i després d’una volva en va venir una altre. Començava a caure una aiguaneu suau que se li clavava al rostre com un rosari d’agulles blanques. Les parpelles li cremaven de dolor al contacte amb els cristalls de gel. Però Senan sabia que encara havia d’aguantar una mica més. Feia tot just una estona que el darrer llum de la tauleta de nit del dormitori s’havia apagat i els propietaris encara no es devien haver adormit.

Quan va aturar de nevar, la gorra vermella i les mànigues de l’abric ja eren xopes i el vent no deixava de bufar. Senan es notava els braços entumits, però aviat seria el moment, només calia esperar que no hi passes ningú pel carrer per enfilar-se escala amunt dins la balconada. Després, forçar la corredissa era un joc de criatures. A la cambra hi dormia una dona gran, tota sola. En el silenci de la nit la sentia respirar lentament i forta. Senan va procedir amb la esma de qui fa cada dia la mateixa tasca rutinària. Es va atansar al llit pel cantó buit i va estirar el coixí per una punta fins que el va tenir a les mans. Va haver de fer tota la volta al llit per restar a prop de la dona. Va cercar amb la vista un escambell, un tamboret o alguna cosa on enfilar-s’hi, finalment, va deixar el coixí a terra, va sortir al balcó i va triar un torreta de plàstic gruixut. En va arrencar l’hibisc, i en va buidar la terra bo i desemmotllant-la amb l’ajut d’un ganivet de peixater. Un cop net el test, el va entrar i el va situar amb molta cura al costat del llit. Hi va pujar al damunt amb el coixí, va guaitar el rostre de la dona durant uns segons com esperant el moment exacte i va deixar caure el coixí amb tot el pes del seu cos rabassut damunt el nas i la boca de la víctima, que va forcejar durant uns segons presa del pànic. El ganivet brut de terra adobada que Senan es va treure de la butxaca de l’abric va fer la resta. La sang va esquitxar els llençols i el capçal del llit, però, encara fresca, gairebé no s’apreciava damunt el vestit vermell fosc de Senan. Era un dels avantatges de la disfressa. L’altre era el sac. Senan el va obrir i en va treure el santa claus de drap original, que la dona devia haver comprat a uns xinesos en una botiga de tot a 60ct. El cos flonjo i la cara inexpressiva del ninot que tant li havia costat d’aprendre a imitar, van anar a parar sota el llit, al costat de l’orinal. Aviat el sac es va omplir amb unes quantes joies i un bon feix de diners que Senan, lladre experimentat, va trobar a l’armari de l’aixovar en un sobre vell entre plecs de llençol.

Un cop va haver lligat el sac, el va carregar a l’espatlla i va sortir de nou al balcó. Havia deixat de nevar i el vent començava a endur-se els núvols. Hi havia quart creixent i això era molta més llum de la que Senan hauria volgut. Va fer una ullada a través dels barrots, i tot veient el carrer desert va trepitjar un cossiol per assolir la barana i passar el cos a l’altra banda. De sobte una remor el va fer aturar. El renou d’un motor que s’atansava rera la cantonada i els llums d’uns fanals. Un autobús buit de passatgers, que retirava a cotxeres, va tombar per enfilar el carrer. Senan va mirar de restar quiet com si fos farcit de cotó fluix, però encara no havia fet peu al travesser de l’escala i va quedar penjat d’una mà mentre amb l’altra subjectava amb força el sac de regals. El guant negre era ple de sang i va començar a relliscar corda avall.

El cautxú del pneumàtics va quedar tatuat a la calçada quan el conductor va veure que una figura vermella i vagament humana queia davant dels llums de l’autobús. Amb el cor en un puny es va aixecar del seient i va mirar l’asfalt pel parabrisa. Es va eixugar el front amb el puny de la camisa. Només era un coi de pare noel dels collons que havia caigut d’algun balcó! La mare que els va parir, aquests desgraciats que omplien les façanes d’espantalls vermells... Va respirar fons, va engegar de nou el motor i va passar per damunt del ninot cagant-se en la cultura americana, en les festes de Nadal i en les botigues xineses – on ell, tot s’ha de dir, havia comprat un avet de plàstic a un preu molt raonable –.

I allà, ajagut a terra, panxa enlaire, amb un braç estirat aferrant el sac com si aquest hagués de fugir i donant gràcies al bon déu dels assassins, per haver-li donat un cos tan menut que estirat i tot cabia entre les rodes d’un autobús, Senan va mirar amunt i va contemplar el cel nocturn curull d’estrelles. Només havia d’esperar una estona que els curiosos despertats per la frenada apaguessin de nou els llums, per tornar a casa amb els seus regals.

I Senan va somriure sota la barba blanca i va pensar com n’eren, de boniques, les festes de Nadal!

Escrit per Cogesme el vint-i-u de desembre del dos mil vuit entre les set i les vuit del vespre.

Låt den rätte komma in, Let the right one in, Deixa'm entrar. Subtítols en Català.

2009-11-22T14:03:00.004+01:00

Torno a parlar-vos d'aquest film suec, només per dir-vos que he creat dos arxius de subtítols en català per als .avi corresponents.

Tot i que vaig veure la pel·lícula al cinema, dies més tard, vaig tenir l'oportunitat de revisar-la en format digital. La subtitolació en castellà no em va convèncer gens i en vaig cercar una en anglès, que em va semblar més coherent. Així doncs vaig decidir repassar-ne la traducció.

Quan em vaig adonar que per anar bé l'havia de refer de bell nou, vaig decidir aprofitar per fer-la en català, ja que no n'havia trobat cap versió en el nostre idioma. La tasca m'ha suposat quatre mesos, ja que només ho he anat fent a estonetes, algun vespre abans d'anar a dormir. Haig de reconèixer que vaig ser a punt de deixar-ho quan va aparèixer el DVD oficial amb la subtitolació catalana (se suposa que traduït directament del suec i per un professional), mentre que aquesta meva és traduïda de l'anglès i amb referències tant a allò que recordava d'haver-la vista al cinema, com a allò que havia llegit a la nove·la d'Ajvide - la qual vaig consultar més d'un cop - . Finalment, per vint minuts de subtítols que faltaven, vaig optar per no rendir-me i el resultat és aquest que teniu aquí.

Lógicament només se us sincronitzarà si teniu els .avi originals, dels quals en desconec l'orígen, però que passo a descriure-us al final de l'entrada. Pel que fa als subtítols els podeu descarregar de:

Deixa'm entrar 1

Deixa'm entrar 2

Estan fets amb dedicació i bona voluntat. Però si us estimeu més tenir una versió professional, recordeu que el DVD és a la venda i que la pel·lícula paga la pena.

Característiques dels dos arxius Xvid (primera i segona part) per als quals s'han creat aquests subtítols:

1r ARXIU MIDA: 699MB o 716.002KB o 733.188.096 bytes
Imatge: 640x272 píxels
AUDIO: 0:59:47 448kbps AC-3 ACM Codec
VIDEO: Velocitat 23 quadres/segon 199Kbps
XVID

2n ARXIU MIDA: 692MB o 706.092KB o 726.110.208 bytes
Imatge: 640x272 píxels
AUDIO: 0:54:48 448kbps AC-3 ACM Codec
VIDEO: Velocitat 23 quadres/segon 215Kbps
XVID

Francesc Tàrrega

2009-11-08T19:00:00.005+01:00

Feia mesos que volia penjar aquesta entrada en el bloc, però darrerament en Cogesme ha hagut de cedir espai a la seua personalitat secreta de senyor gris i enfeinat. Coses de la puta crisi, amb perdó.
Però hui Cogesme torna, - com Serrallonga -, per parlar-vos del més gran compositor de sintonies publicitàries que ha donat la comarca de la Plana Baixa.
El cas és que ahir vaig anar a prendre una cervesa - una Cap d'Ona especial aromatitzada amb vi de Banyuls - a una cerveseria del carrer Manigua de Barcelona i en eixir del metro em vaig trobar en el carrer Francesc Tàrrega, un carrer no gaire gran, amb una oficina de Caixa Catalunya i poca cosa més i un grapat de veïns que segurament no saben que la melodia del seu mòbil, o la sintonia d'aquell anunci de gelats que tant els agrada, la va compondre aquest músic de Vila-real, el nom del qual apareix a la placa de la cantonada.

Francesc d'Assís Tàrrega i Eixea va nàixer el 1852 a Vila-real i va patir un accident quan, de menut, va caure - pareix que l'hi van ajudar - a la sèquia i de poc que no perd la vista. Els pares, amb por que no es quedés completament cec, li van cercar un mestre de guitarra, per tal que el xicotet aprengués a tocar un instrument i es pogués guanyar la vida si no recuperava la vista. Al cap de poc temps el seu talent era tan manifest, que l'enviaren a tocar a Barcelona i malgrat no ser un estudiant gaire disciplinat, després d'unes quantes anades i tornades, als vint-i-dos anys entrava al conservatori de Madrid.
Tot i que fou un intèrpret excepcional, se'l recorda sobretot per les seves composicions. Tots els grans interprets de guitarra clàssica, - Yepes, John Williams, David Rusell - tenen peces de Tàrrega en el seu repertori.
Però el que ha dut les seues melodies fins al gran públic ha estat la seua utilització en el camp de la publicitat. Cada cop que sona el Nokia de l'Allison DuBois a la sèrie Medium, se senten els compasos 14 i 15 (crec que són aquests) del Gran Vals del mestre Tàrrega.

Francesc Tàrrega va morir el quinze de desembre de 1909 sense saber que la seua música es faria servir per vendre telèfons, salsitxes o gelats. Hui dia, només els amants de la guitarra saben qui és Tàrrega però tothom, sense excepció ha sentit la seva obra.

Recuerdos de la Alhambra (o Étude de Mike Oldfield o la música de les salsitxes Oscar Mayer)

Lágrima (o la melòdia de l'anunci de Häagen Dazs)

Gran Vals (o el politó de Nokia)

Sant Rorro.

2009-07-22T12:54:00.006+02:00

Aquí uns deixo un trosset mal enregistrat del romanç de Sant Rorro, patró dels torrats, interpretat a la veu i la guitarra pel mestre Miquel Gil, durant un vermut-xerrada al FIMPT de Vilanova i la Geltrú.

Us he copiat la lletra sencera, que és molt bona. Per si de cas, us aclariré que les "tendes" es com anomenaven els valencians les tabernes on es venia vi, vinagre, aiguardent, que el "truc" és un joc de cartes semblant al mus i que una mitja (una mitgeta diu la cançó) és una mesura de vi.

ROMANÇ DE SANT RORRO

Déu em done inspiració
Per a poder explicar
La vida d’un sant varó
Que es digna de mencionar

que vinga el deu Baco
que ens porte un porró...
i que ens allumene
en esta ocasió.

Es Sant Rorro el més lluit
i el Sant més miraculós
que per a pagar mitgeta
mai no ha sigut pereós.

Quan era xiquet
i a penes parlava,
anava a les tendes
i s'emborratxava.

Quan ja se feu mes fadrí
li augmentà la devoció
no podia passar dia
sense pendré canyamó.

Per allà on anava
prenia amistat
amb les taverneres
que el donen fiat.

Sabia totes les tendes,
quin vi era el més eixut,
a on el venien barato
i a on el donaven més pur.

I allí se gastava,
si portava, un duro
se n’anava a casa
amb un pet com un xurro.

Quan tenia més edat
ja tenia millor cor
es feu molt aficionat
a donar el truc i flor.

Si dien “envide”,
tirava la “falta”,
Sant Rorro mig cànter
de vi se colava.

Si alguns per casualitat
teniu la dona partera
en compte de xocolate
doneu-li la bota plena.

Que és la millor medecina
per a la partera hui,
en comptes de la gallina,
doneu-li un cuiro de vi.

Senyores, que el caldo
dona inflamació
doneu-li ginebra
i vi del millor.

Sant Rorro prengué amistat
amb una "agüela" beata
quan anaven a resar
omplien la carabassa.

I quan arribaven
a l'amén i glòria
els dos empinaven
la carabassola.

Per a final del rosari
es menjaven un mosset
entraven en la bodega
i omplien el tonellet

Li vindria a cabre
decàlitro i mig,
i tot se'l colaven
abans de les sis.

La beata ja parlava
en italià i en francès
i Sant Rorro se n'anava
caiguent-se per els carrers.

Cantant seguidilles
aquell malfaener
anava borratxo
com un dolçainer.

Quan es va morir Sant Rorro
molts amics l'acompanyaren
Com tots volien portar-lo,
a l'últim se'l sortejaren.

I a més s'emportaren
deu cuiros de vi
per anar tastant-los
durant el camí.

Adios Sant Rorro bendito
que mai has quedat a deure
dona salut als borratxos
i moltes ganes de beure.

I el vostre perdó
en la glòria eterna
al cel ens aguarde
amb la bota plena.

La Pell Freda

2009-06-15T18:35:00.005+02:00

Quan a en David Slade, futur director d'Eclipse - la tercera part de Twilight -, li van demanar si havia vist la primera pel·lícula de la saga, va respondre:
"Twilight drunk? No, not even drunk. Twilight on acid? No, not even on acid? Twilight at gun point? Just shoot me."
Després va dir que ho havia dit en broma, però ara, vejam qui té pebrots de demanar-li si ha llegit la novel·la de l'Albert Sánchez Piñol.

Quan vaig llegir La Pell Freda, vaig pensar que era molt cinematogràfica i que semblava inevitable - potser desitjable i tot - que se'n fes una versió. Ara cal veure com resolen certs aspectes de l'argument, sense treure-li ferro -sexual- a la història, que en té i força. La qüestió queda en mans d'en David qui, per les crítiques que he sentit i llegit - confeso que no l'he vista -, va fer un molt bon treball en "Hard Candy".

Us deixo un trailer de Hard Candy - per al de Cold Skin encara caldrà esperar una miquetona - i un enllaç sobre el llibre si feu clic en el títol...

Antropofàgia

2009-05-26T15:58:00.004+02:00

En els teclats qwerty la d té la punyetera mania de situar-se entre la r i la s i quan escrius molt de pressa de vegades passen aquestes coses. Després, quan ho repasses, el corrector ortogràfic és fa l'orni perquè, és clar, què sap ell de qüestions morals? Qui li ha explicat al corrector de word que fer servir el greix de les criatures per cuinar unes faves, posem per cas, és éticament reprobable?

Låt den rätte komma in

2009-05-18T14:23:00.001+02:00

... I així és com el xai i la lleona es van enamorar...

Però no, no us parlaré de Twilight, una agradable pel·lícula sobre vampirs vegetarians i políticament correctes, perfecta per veure-la al sofà una tarda mandrosa de diumenge, amb la parenta, després de dinar... No.
Us vull parlar d’una producció sueca que ha aconseguit colar-se a les cartelleres i que, de moment, encara resisteix a algunes sales. De la història d’amor entre un noiet una mica paradot, que és vexat sistemàticament per alguns companys de classe, i una xiqueta, que empesa per la necessitat de matar, ha après a espavilar-se. D’una història de vampirs crua, sense concessions a la galeria, amb un tractament més propi del realisme social que no pas del cinema de vampirs, tot i no renunciar a les regles del gènere. Una de vampirs on ningú no ensenya els ullals, ni hi ha glamour per enlloc, on la sang fresca empastifa i embruta i la sang seca esdevé marronosa i s’enganxa a la pell, on la solitud pesa, on la fam i la necessitat de sobreviure són més fortes que qualsevol altra cosa, tret potser d’aquesta solitud dels protagonistes, que els fa cercar l’amor l’un en l’altre.

No sé com percebran la pel·lícula els adolescents (més grans de 13 anys, recomana la classificació) ni si aconseguiran entrar en aquesta Suècia de fa 27 anys en què es desenvolupa la història. Per a mi, que a començaments dels vuitanta tenia ben bé la mateixa edat que els protagonistes, que també em vaig criar en un barri de la perifèria, en un pis construït a finals dels seixanta, amb portes de fullola i finestres de pi pintades de blanc, amb sòcols de terratzo i mobles d’aglomerat xapat de melamina, tocadiscos de 33 i 45 r.p.m i enormes radiocassets philips; per a mi, que als dotze anys vestia igual que l’Oskar i que de petit havia dut els cabells com ell i que havia conegut xavals com els seus companys de classe i havia desitjat, una miquetona i de bon rotllo, la seva aniquilació per part d’alguna força sobrenatural; per a mi, deia, la sensació és ben bé que tot allò va succeir al meu bloc de pisos o a la meva escola; malgrat la neu, malgrat que ningú no parlava suec al barri, és ben bé com una regressió als meus dotze anys.

Sembla que els americans volien comprar els drets de la novel·la - gràcies a Déu l’intent no va reeixir- . Si el film suec té prou èxit, potser alguna productora ianqui en voldrà fer una versió en anglès. Els actors tindran vint-i-tres anys, hi haurà molta més sang, però d’un vermell robí preciós, i farà olor de roses. N’Eli estarà plena de dilemes morals i tindrà uns ullals molt sexis, i al final.... bé, no us explicaré el final, oi? Si algun dia els americans en fan una versió guai, no l’aneu a veure, compreu-vos el DVD suec original, traieu-lo de la biblioteca i ripegeu-lo, busqueu la versió sueca a l’e-mule o al bittorrent (ei, és broma això, jo mai no incitaria els meus lectors a la pirateria!!!) o passeu de tot. Però teniu una mica de respecte per aquesta pel·li sueca que a mi, com a mínim, no m’ha deixat fred.

DICCIONARI ARQUITECTÒNIC CATANYOL-CATALÀ 2: BOMBAR, BOMBAMENT

2009-03-26T12:24:00.008+01:00

CATANYOL: "BOMBEIG" CATALÀ: BOMBAMENT

a la foto, Barcelona bombejada per l'aviació italiana

Les paraules BOMBEIG i BOMBEJAR no són incorrectes en català. Sí és incorrecte, tanmateix, l'ús que se n'acostuma a fer.

BOMBEJAR té dos significats: El primer és BOMBARDEJAR i el segon, donar BOMBO a algun fet o a alguna persona. BOMBEIG és l'acció de BOMBEJAR i per tant pot ser sinònim de BOMBARDEIG, però mai de la vida de bombament.

BOMBAR té uns quants significats: donar forma bombada a alguna cosa; moure aigua o un altre fluïd d'una banda a una altra mitjançant una bomba... Així, una porta es pot bombar per efecte de la humitat i el cor pot bombar sang a tot l'organisme. L'acció de BOMBAR (o de BOMBAR-SE) s'anomena BOMBAMENT. Així doncs, existeixen equips de bombament, formats per una o més bombes, valvules, conductes i altres dispositius reguladors per bombar aigua d'un soterrani fins a una xarxa de clavegueram o fins a un pis més alt d'un edifici.

Com veieu els significats són ben diferents. No és el mateix dir: "Estic fart d'aquest polítics. Que els bombin a tots!" que dir: "Estic fart d'aquests polítics. Que els bombegin a tots!". La primera frase et fa maleducat mentre la segona et fa terrorista, directament.

Per tant, fora bo que els enginyers deixessin d'incloure estacions de bombeig i equips de bombeig en els edificis, abans no tinguem una desgràcia. (Déu mos en guard!)

COIXA, MASCULINA I XICOTETA... (I)

2009-03-17T18:10:00.002+01:00

UIA, UIA, AUA, AIA, AIA, AA, AIA, AUIA, AA, AA, AUA, AA, AIA, AIAA, AA.

No són crits d’èxtasi. Ni fruit de cap electrocució. Són les vocals dels 15 noms femenins més posats a Catalunya durant el 2007. Ni un sol nom sense A. Cap O fins al número 16 (NOA). Cap E fins al número 17 (Irene). I es que els pares miren molt més l’eufonia que no pas el significat a l’hora de posar nom a les seves nenes, com veurem tot seguit.

Júlia (o Julia), és el nom que van rebre 977 nenes el 2.007. A aquestes, cal sumar-hi 14 Giulia, 17 Julieta, 5 Julie i 5 Juliette. (en total 1018) És el femení de Juli, evidentment. També hi van haver 12 Juliana.

Lucía, n’hi va haver una menys: 976. Ço és una de cada 41. És el femení de Lucio (Lluç), deriva del llatí lux, lucis (llum) i a Catalunya triomfa en castellà. De Llúcia només n’hi va haver 3 (i de Lluç cap ni un perquè és un nom que fa peix de palangre). 9 Luciana , pero cap Lluciana.

Si Pol i Pau eren el tercer i quart nom més posats a nens, Paula és el tercer més posat a nenes. Recordem que volia dir petita, menuda. 949 Paules (1 de cada 42) van nàixer el 2007. Si hi sumem les 52 Paola i les 7 Paulina, passem de les mil. Curiosament, de Pola, no n’hi va haver cap.

Fins ara, hem vist, que els noms que més triomfen entre (els pares de) les nenes, són noms o en castellà o que gairebé no varien entre les dues llengües oficials (Paula gens i Julia/Júlia en l’accent i en la pronuncia). També són noms derivats del llatí, amb un equivalent masculí i, finalment, tenen una certa acceptació les versions italianes (Giulia, Paola, fins i tot Luciana, que tan pot ser castellà com italià).

Una raó que explica aquest triomf dels noms invariables o gairebé invariables (i fa més remarcable l’èxit de Lucía) és que els noms invariables es compten com un de sol, mentre que els que tenen una forma diferent en cada idioma és compten per separat. En els noms masculins això no passa tant perquè, amb excepcions, com David, els equivalents de noms catalans acabats en consonant o “e”, sovint són noms castellans acabats en “o”, a diferència dels noms femenins, que sovint acaben en a en tots dos idiomes i tenen la mateixa forma.

Tanmateix, el quart nom trenca completament amb aquesta tònica. Laia és un hipocorístic ben català. Fa referència a (l’altre) patrona de Barcelona, Sta Eulàlia. El 2007 s’hi van inscriure al registre 936 Laia i 19 Eulàlia (o Eulalia). Un cas més d’hipocorístic que desbanca el nom complet. Eulàlia en grec significa “que parla bé”.

En el cinquè lloc, un clàssic que deixa de ser guarnició per esdevenir primer plat: Maria (o María). Aquest cop no té equivalent masculí (almenys directe. Marià vol dir relatiu a Maria i el seu femení és Marianna). De Maria/María com a únic nom, en van néixer 930. També hi va haver 263 Mariona (hipocorístic català de Maria). Si les sumem fan 1.193!. Els noms compostos que contenen Maria també són nombrosos: 342.Crida l’atenció que malgrat l’auge dels hipocorístics, gairebé no hi ha Marisol (4), Marisa (1), Maribel (1)...

Míriam és la forma hebrea original de Maria. Va ser l’escollida per a 126 nenes. De Marian i Mariana, en trobem 14 i 22 respectivament. El significat de Míriam o Maria no és gaire clar, però ha estat el nom més utilitzat en la tradició cristiana durant 2.000 anys pel fet d’haver estat dut per la mare de Jesús de Natzaret.

Després de l’allau de Maries, un nom com els primers de la llista: Carla (igual en català, castellà i italià, femení de Carles). La diferència és que és germànic. Vé de Karl (viril). Això demostra que els pares es miren molt més la fonètica que no pas el significat. 887 van ser les Carla el 2007. També hi va haver 191 Carlota. És remarcable que un nom que fa referència a la masculinitat de qui el porta, el rebin 1.071 nenes i només 70 nens.

El setè nom del ranking és Martina (llatí, femení de Martí, igual en un molts idiomes...). Com Marc, fa referència al martell o al déu de la guerra, Mart. Els pares catalans són molt bel·ligerants (o els la bufa el sentit originari dels noms, més plausiblement). 767 Martina. (una de cada 52 nenes nascudes el 2007)

Clàudia (o Claudia) és la vuitena de la llista i el paradigma de tot allò que us estava explicant. És llatí, és femení de Claudi, només l’accent marca alguna diferència en català, castellà, italià i portuguès i vol dir coixa. Sí, sí, vol dir literalment coixa. En català políticament correcte: “persona amb una lleugera discapacitat motriu”. Val a dir que a Roma hi hagueren Claudis il·lustríssims. És clar, que a Roma la gent es deia Coix, Cigró (Ciceró), Avellana (Avel·lí)... 701 Clàudia/Claudia.*

674 nenes van rebre el nom Alba, que fa referència a la primera llum del dia, a l’aurora, i que deriva del llatí albus (alb, blanc). De fet, és una advocació mariana.

Sara és el desè nom en el ranking del 2.007 amb 599 representants a les quals hem de sumar 29 Sarah. Això és habitual amb molts noms femenins d’origen hebreu. Així tenim 288 Judith i 263 Judit (que hauria de ser el 12è nom de la llista, però apareix en 30èna posició per aquesta discrepància ortogràfica), 80 Ruth i 15 Rut, 50 Esther i 14 Ester... Sara o Sarah vé de l’hebreu Saray i vol dir princesa.

Les variants d’un mateix nom, com ja deia abans, són la causa que algun dels més posats no aparegui en les primeres posicions. Així, si sumem les Anna (473) i les Aina (503) amb les Ana (187) i amb les Hanna (17) i Hana (7), tenim un total de 1.183 (1 de cada 34 nenes!). Passa tres quarts del mateix si sumem les Jana (587), les Joana (138), les Ivana (13), les Janna (36), les Joanna (14), i les Juana (15). En total, 803.

Anna o Aina ve de l’hebreu Hanna (compassió) i era el nom de la mare de Maria i àvia de Jesús. Joana és el femení de Joan, és clar.

Altres noms freqüents són Laura (de llorer, com a símbol del triomf) amb 599 representants; Ariadna (nom grec que no és prou clar si vol dir molt santa o molt indòmita, tot i que tenint en compte la llegenda del minotaure, m’inclino per la segona) amb 501 (i 5 Ariane); Noa amb 451 (més 29 Noah) nom hebreu i bíblic que vol dir “moviment”, encara que molta gent l’interpreta com a femení de Noé (en anglès, Noah) ; Irene, 445 nenes portadores d’aquest nom grec que significa “pau”; Marta, 444 senyores, si atenem al seu significat en arameu; i Berta, 417 criatures amb aquest nom germànic que vol dir il·lustre, brillant, famosa, però que també pot ser hipocorístic de Roberta, Alberta...

Per tancar aquesta primera edició de l’article sobre noms de nena, només volia fer un comentari sobre el número 35 de la llista: Ona**. És un nom en augment i he dubtat sobre si l’havia de sumar o no a les Maries. Us ho explico: no hi he trobat referències, però sembla clar que hi conflueix el significat d’ona (del mar) amb un hipocorístic de Mariona. Si el comptava com a variant de Mariona, que al seu torn és variant de Maria, volia dir sumar-hi 239 Maries més. En total 1.432 Maries, Mariones, Ones i sumant-hi les Míriams 1.558. Ço vol dir que una de cada 25 nenes du el nom de la mare de Jesús com a nom únic i una de cada 21 (1.900) si hi sumem els compostos.

La segona part d’aquest article és dirà Què se n’ha fet? i hi explicaré que està passant amb els noms femenins més tradicionals.

*Pot semblar que m’enfoti una mica del nom Clàudia i no és així, el trobo un nom bonic. Però em sorprèn la manca d’interès per part de la gent en saber que vol dir el nom que duran els seus fills durant tota la vida. Això i que vaig tenir una xicota que no es deia ben bé Clàudia, però una mica sí i és clar...

**Ona, si em permeteu la conyeta, em sembla un nom que tan fa per una enginyera de telecomunicacions com per una de nàutica. A més és un diminutiu per se, així que es difícil dir-ho sense posar-hi una mica de tendresa (de “carinyo”, en català modern).

DICCIONARI ARQUITECTÒNIC CATANYOL-CATALÀ 1: CAMBRA

2009-03-11T13:56:00.000+01:00

CATANYOL: "CÀMARA" CATALÀ: CAMBRA

a la foto una orquestra de cambra

El llatí CAMERA va evolucionar en català: CAMERA>CAM’RA>CAMBRA*
Una cambra pot ser qualsevol espai tancat. Un dormitori és una CAMBRA. Una CAMBRA D’AIRE és un espai buit dins una paret o entre dos vidres d’una finestra que proporciona aïllament tèrmic. També s’anomena CAMBRA en molts indrets l’habitació entre el darrer sostre pla i la coberta inclinada. En aquest cas és sinònim de “golfes” o “falsa”.

Un espai completament tancat amb un petit forat per on entra la llum i forma una imatge invertida de l’exterior en la paret oposada és una CAMBRA OBSCURA (en llatí “CAMERA OBSCURA”). Les cambres fotogràfiques és basen en aquest principi. Com que el nom científic “CAMERA OBSCURA” s’utilitzà en principi per designar aquests artefactes, avui dia anomenem CÀMERA** les cambres fotogràfiques, de cinema, de video. Aquest llatinisme no es extensible fora del camp de l’enregistrament d’imatges. Si algú (com passava en un lamentable capítol de “Caçadors de Paraules”) us vol vendre un pis on totes les parets tenen “càmera”, és que l’immoble està vigilat per alguna xarxa d’espionatge o que us volen fer participar al “Gran Hermano”.

* Es tracta d’un procés habitual de caiguda de la vocal post-tònica i de l’aparició d’una consonant que fa de coixí entre la nasal i la r. En el cas de M’R és la B. En el cas de N’R, és una D (gener>gendre; dies veneris>divendres)

**Aquesta dualitat de mots amb significats específics (CAMBRA / CÀMERA), on l’un és un mot patrimonial que ha evolucionat del llatí a mida que es formava el català i l’altre és copiat directament de la forma llatina, és habitual en totes les llengües romàniques. En català, per exemple, el llatí PODIUM va esdevenir PUIG, però després es va rescatar la forma llatina PÒDIUM per a referir-se a una plataforma elevada on un orador puja a fer un discurs o un esportista a rebre una medalla. El mateix passa amb CADIRA / CÀTEDRA o amb COLGAR / COL·LOCAR.

Generant confiança en els clients.

2009-03-03T14:39:00.003+01:00

No cal dir res més....

De Marcs, Pols i Arnaus, n'hi ha a tots els caus.

2009-03-03T13:40:00.003+01:00

Dades estadistiques extretes de l'Institut d'Estadística de Catalunya

Si heu de tenir un nen (per a nenes ja faré un altre article més endavant) i no sabeu quin nom posar-li, és convenient que sapigueu com està el pati:

Per exemple, si no voleu que el nen tingui vuit o nou companys a classe que es diguin igual, no li poseu MARC. Un de cada trenta nens que neixen a Catalunya* es diuen Marc. Les possibilitats que d’aquí a cinquanta anys tinguem un Marc com a president de la Generalitat (si és que encara tenim Generalitat) són altíssimes.
És millor que li poseu Felip o Pasqual. En tot el 2007 (són les dades més recents a l’Institut d’Estadística de Catalunya) només un nen d’entre 43.000 es va dir Felip (de segon nom! De fet es va dir Pau Felip). Això és un nom original (la guerra de Successió va fer molt de mal) si bé hi ha una lleugera possibilitat que coincideixi amb algun Felipe a la mateixa classe.
De Pasquals, cap ni un. Ho sentim, molt honorable, però no heu creat escola.

Després de Marc el nom més posat als nadons és Àlex o Álex, perquè la base de dades de l’IDESCAT no distingeix accents. Malgrat que hi ha molts més Alejandro que no Alexandre, amb el diminutiu no queda tan clar. L’única cosa segura és que el fet que el segon nom més posat sigui un hipocorístic no és casual. Des que es permet fer servir aquestes formes reduïdes com a nom oficial, molts hipocorístics han passat per davant de les formes completes del nom. Així el 2007 van haver 1.003 Àlex o Álex contra 489 Alejandro i 30 Alexandre, 80 Quim contra 27 Joaquim, 624 Jan contra 464 Joan, 519 Biel contra 147 Gabriel.

Pol i Pau són el tercer i el quart nom en la classificació amb 922 i 911 nadons respectivament. Si tenim en compte que Pol és una variant de Pau, en total en tenim 1.833 i si hi afegim els Pablo (en castellà) que van ser 298, fan 2.131. Un de cada vint nadons catalans és diu Pau, Pol o Pablo. Aquest nom ve de Paulus, que era el malnom de Saül de Tars i que significa petit, menut, xicotet. Aquest significat contrasta amb el de Marc (martell, o relatiu al déu de la guerra) i amb el d’Alexandre (contra l’home: enemic). I més si tenim en compte que és homònim de pau (del llatí pax, pacis).

La cinquena posició l’ocupa David. 804 criatures van rebre aquest nom el 2.007. És un nom hebreu que significa estimat. I és el primer de llista que s’escriu igual no només en català i en castellà, sinó en la majoria d’idiomes occidentals.

El següent és germànic i ben nostrat: Arnau. 792 nens. D’arin-ald (àliga governant). Semblava un nom ancorat en l’edat mitjana, però ha esdevingut un patronímic del segle XXI Un de cada 55 catalanets no està gens malament.

Tornem a les versions: Eric ocupa la setena plaça (778) només perquè hi ha gent que s’estima més escriure’l amb k: Erik (228). Si ho sumem fan 1.006 Eric/Erik, més que David. I això perquè no comptem els més clàssics: 108 nadons es van dir Enric. També és germànic. Heim-ric volia dir “casa poderosa”

La vuitena és per Daniel, de Dan (justicia) i ël (referència a Déu). Un altre nom invariable entre català, castellà i moltes altres llengües. N’hi va haver 698 el 2.007.

A continuació ve un altre hipocorístic: Jan. 623 catalans van ser inscrits amb aquest nom el 2.007. Çò és un de cada 70. Però si li sumem totes les formes del nom, la cosa canvia: El nom complet català, Joan el van rebre 464 nadons; la versió russa Ivan, 384; la versió escocesa Ian, 211; la castellana Juan, 139 i la basca Jon, 31.
En total 1.852 nens que podran celebrar la seva onomàstica la nit més curta (gairebé) de l’any. De l’hebreu Jo-hannes (Déu és propici).

El desè, Martí, té a veure amb el primer, ja que vol dir “relatiu al martell” o “relatiu a Mart”. També és el nom del darrer comte de Barcelona (i rei d’Aragó) de dinastia catalana. El van rebre 586 nadons, durant el 2.007.

L’onzè nom (hamaikagarren izena) de la llista és euskaldun: Iker. En basc es considera el masculí de Ikerne (Visitació). El van rebre 584 nadons catalans.

Els següents són Joel (hebreu; Yo’el: Yahvé és Déu), Oriol (de Sant Josep Oriol (llatí, Aureolus: Dauradet) i Biel (hipocorístic de Gabriel, bé, de fet, hipocorístic de “Grabiel”)

El primer nom decididament castellà de la llista és Hugo (amb 511 nadons), xifra clarament superior a les versions catalanes del nom com Hug (8), Ug (0) o Huc (0),

El primer nom àrab de la llista és Mohamed. N’hi van haver 324 el 2.007.

Tot això està molt bé, però que se n’ha fet dels Jordi, Antoni, Josep, Francesc, Pere, Lluís, Manel, Miquel, Jaume, Carles...?

Doncs Jordi sobreviu força dignament, amb 464 representants, Miquel i Manel aguanten amb 144 i 104 respectivament. 123 nens es diuen Josep. 106 es diuen Jaume. Entre 80 Francesc i 21 Cesc en sumen 101. La resta no arriben al centenar. Només vint-i-set nens es diuen Antoni. Caldria sumar-li potser els 62 Toni, els 138 Antonio i uns quants compostos.
De Carles n’hi va haver 70; de Lluís, 77; de Pere, 79. De Josep Maria n’hi va haver 13 comptats.

Conclusió: Si voleu que el vostre fill tingui un nom singular, poseu-li el nom de l’avi. Segur que serà el més exòtic de la classe.

*Catalunya sota administració espanyola. No tinc dades de la Catalunya Nord.

Per cert, entre tots aquests noms i ni un sol Cogesme, casum dena!

2009-02-19T15:00:00.003+01:00

Tinc la mala sort d’agafar cada dia el metro en hora punta i, per acabar-ho d’adobar, l’únic diari gratuït que reparteixen on l'agafo és el “Què!” (ja el nom és desencertat). Doncs bé, cada cop que l’intento llegir, en trobo alguna, com fa unes setmanes, quan afirmaven que Miguel Poveda feia dos anys que no trepitjava un escenari català (L’estiu passat el vaig veure actuar a Vilanova i la Geltrú, però potser levitava i no me’n vaig adonar).

Algun cop m’havia passat pel cap de copiar en aquesta plana algun d’aquests desafortunats microarticles, però anava curt de temps i no em semblava que pagués la pena.

Fins avui! Atenció al primer paràgraf de l’article sobre el nou DS3 de Citroën:

“El 5 de febrero de 1978 nacía en París André Citroën. Hoy, 200 años después, la marca que él creó vuelve a nacer.”

*De fet, André Citroën va néixer el 1878, per tant en fa 131 anys. (De poc que no l’encerten!)

50.000 signatures a favor dels braus.

2009-02-05T14:18:00.006+01:00

I contra la tauromàquia:. A partir de 50.000 signatures es pot dur endavant una Iniciativa Legislativa Popular, és a dir, presentar un projecte de llei al parlament, sense ser diputat, ni formar part de cap grup polític. La iniciativa és per llevar l’excepció que, de les curses de braus, fa la llei de protecció dels animals. Si s’aprovés aquesta modificació, seria la fi de les “corrides” a Catalunya.

Jo ja hi he signat. Si vosaltres ho voleu fer, a www.prou.cat trobareu els llocs i els horaris per fer-ho.

Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus.

2009-02-05T12:11:00.001+01:00

Enguany farà 800 anys que l’abat Arnaud Amaury va pronunciar aquesta frase. Corria el més de juliol del 1209, i Simon de Monfort acabava de conquerir Besiers durant la croada contra els càtars occitans. Monfort (o algun dels seus oficials) va demanar a l’abat com podia esbrinar quins dels presoners eren heretges i quins cristians. “Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus” va respondre Amaury.

Sorprèn veure com en 800 anys no ha canviat res. O sí? Ha canviat una cosa: Els míssils i l’aviació permeten assassinar els civils innocents sense haver-los de mirar a la cara. Suposo que això ajuda els genocides a dormir més tranquils, quan tornen a casa al vespre.

Confiem que amb l’ajut de l’administració Obama s’arribi a una solució del conflicte, perquè si no és així, potser aviat circularà un autobús per Israel amb el rètol:

“L’ONU PROBABLEMENT NO EXISTEIX. RELAXA’T I EXTERMINA”.

Grissomek euskaraz abeste du

2008-12-24T18:14:00.001+01:00

(espero haver-ho escrit bé... Ve a dir que en Grissom canta en basc)

Goiko mendian elurra dago
Errekaldian izotza
Zu ganik aske nago ta
Pozik daukat bihotza
Uda hastean iguzkitara
Urtzen denean elurra
Zuk ere sendiko duzu
Urrikiaren uztara

Si tinc una estona miraré de traduïr-la, però us puc avançar que "hi ha (dago) neu (elur) a (n) dalt (goi) de (ko) la (a) muntanya (mendi)".

Socarraetes a pèl (o quasi)

2008-12-11T16:32:00.005+01:00

I mira que ja els van cremar la ciutat una vegada. Però ells s'encaparren a fer falles cada any malgrat la crisi. I si s'ha de retallar depesa, doncs es retalla. Que els vestits de fallera ixen molt cars? Doncs a fer la mà els vestits de fallera! Totes en conill!
Bé...,almenys en el nou calendari que ha editat la falla d'Abu Masaifa. Per la processó aniran més tapadetes (supose).

La veritat és que Xativa és bonica tots els mesos de l'any. M'estic pensant de fer-hi una visiteta.

Versions 3

2008-12-02T13:47:00.004+01:00

Seguesc encaparrat amb la dèria dels "covers". Aquí en teniu dos de qui fou la veu dels Morcheeba durant una pila d'anys: Skye Edwards.

Al primer "video" - no en vaig trobar cap i he ficat això - versiona un clàssic de Blondie, Call me.

I al segon una cançó de Gorillaz, Feel Good Inc. Les dues amb guitarra desendollada, rotllo cumba-chill-out

Ara cerco com boig un enregistrament de Roger Mas versionant Al Alba, de Luis Eduardo Aute, ni que sigui capturada amb un Nokia i a les fosques.