Lleure de setembre

No tracto de fer recomanacions ni crítiques. Simplement comento ço que he vist, escoltat o llegit durant les meues estones lliures del més de setembre.

 

En vaig veure la versió doblada. El títol original és The Last Exorcism i fou dirigida per D. Stamm i guionitzada per H. Botko i A. Gurland. És un film de terror rodat com un fals documental a l'estil de The Blair Witch Project o REC.

Segon volum de la sèrie Echo del dibuixant i guionista Terry Moore. Un còmic de ciència ficció, però amb un tractament dels personatges prou elaborat. N'he llegit una traducció en castellà.

Segona temporada de la sèrie Fringe creada per J.J. Abrams A. Kurtzman i R. Orci. Una sèrie que al començament recorda X-Files pels seus fenòmens inexplicables i les seves paranoies conspiratives, però que poc a poc va trobant la seva esència en els univers paral·lels. L'he vista doblada.

Un oficial de l'exercit dels USA convenç els seus superiors per crear una unitat de combat formada per guerrers jedi que venceran l'enemic amb la força de la seva ment. Dècades més tard, un periodista intentarà reconstruir-ne la història.

El títol original és The men who stared at goats i la va dirigir Grant Heslov, sobre un guió de P. Straughan. N'he vist la versió doblada.

Quart volum de la sèrie de Juanjo Guarnido i Juan Díaz Canales, aquest cop ambientat a Nova Orleans i amb el gat detectiu a la recerca d'un bluesman desaparegut. El títol original, en francès, és Blacksad 4. L'enfer, le silence, però jo l'he llegit traduït al castellà. Tot i que no fa gaire ha aparegut una edició en català dels 4 primers volums, per si us interessa.

Nightfall en la versió anglesa original. Pel meu gust, una primera part que promet molt, una segona part acceptable, i una tercera lenta i previsible fins a l'avorriment. Isaac Asimov i Robert Silverberg.

Disc compacte i DVD de la Sant Andreu Jazz Band, comandada per Joan Chamorro. El vaig comprar durant el concert que van fer a la Plaça de Catalunya de Barcelona per La Mercè. Tot i que la qui està tenint més projecció ha estat n'Andrea Motis, el nivell de tot el grup és molt alt. Hi ha qualitat, swing i molt de feeling.

En anglès, Surrogates, tot i que jo la vaig veure doblada al castellà. Una bona cinta d'acció i ciència-ficció dirigida per J. Mostow sobre un guió de M. Ferris J.D. Brancato. Basada en un comic de Robert Venditi i Brett Weldele.

Less is nothing / Låt den rätte komma in

No és pas que jo tingui res contra el minimalisme -vull dir, no més que contra les altres religions monoteistes-. Potser si que tinc alguna cosa contra les grans sentències que intenten resumir la complexitat en dues línies. Com per exemple, "less is more", que si la dus a l'extrem pot esdevenir "nothing is all". Jo més aviat em considero dels de "segons com". Segons com, less is more, segons com, less is simply less i segons com less is nothing.

I tot aquest rotllo, per parlar-vos d'un dels meus films favorits, resolt amb una bellesa austera i amb una gran economia d'efectes, però que de vegades té tanta por de passar-se que es queda curt. I és que dir moltes coses amb poques paraules és una virtut. Però dir tan poques paraules que ningú no t'entén ha de ser per força un defecte en el sentit més ampli del terme.

I ara us en posaré alguns exemples. Si no heu vist la pel·lícula, no ho llegiu. Si penseu llegir el llibre, no ho llegiu. Si ja esteu avorrits de tanta xerrameca, no ho llegiu.

ATENCIÓ, KONTUZ, OJO!!!! : SPOILERS

Deixa'm entrar. Sequència amb Oskar a cal seu pare. Apareix un auto-convidat.

Què volia explicar el director amb aquesta escena? Que el pare té un problema amb l'alcohol. Per això s'ha divorciat de sa mare. I que la relació amb Oskar també es deteriora quan el seu pare beu.

Què hi entén el públic? 

a) Que Oskar se sent incòmode perquè el seu pare està pel convidat. Doncs sí, això també.

b) Que el seu pare té un rotllet amb el convidat. 

c) No res.

Deixa'm entrar. Escena entre Håkan i Eli. Eli li fa una magarrufa a Håkan.

El director decideix no explicar que Håkan és un pedòfil. Però ens deixa un gest menut que segons ell ens insinua què està passant. 

Què hi entén el públic?

a) Que l'Eli se l'estima molt tot i que l'esbronqui

b) No gaire cosa

Al final del film la major part del públic ha arribat a la conclusió que Eli va conéixer Håkan quan aquest era xiquet i que estan junts des d'aleshores i que ell ha envellit i ella no. El fet és que gairebé tothom es munta la mateixa pel·licula, fins al punt que el remake americà beneix la interpretació popular amb una foto antiga en què Eli apareix amb un Håkan infant.

A la novel·la no és així:

Le habían dejado notas en el buzón, lo habían amenazado.
Alguien que trabajaba en Correos y vivía en esa urbanización había soplado a los otros vecinos qué tipo de correo y qué tipo de películas recibía.
Pasaron unos meses antes de que fuera despedido de su trabajo en la escuela. No podían tener a alguien así entre los niños. Se había ido voluntariamente, pese a que probablemente podía haber llevado el asunto al sindicato.
No había hecho absolutamente nada en la escuela, tan tonto no era.
La campaña contra él cobró luego mayor intensidad y, al final, una noche alguien había lanzado una bomba incendiaria por la ventana de su cuarto de estar. Salió corriendo al jardín en calzoncillos y se quedó parado, mirando, mientras su vida se quemaba.
La investigación del caso se alargó tanto que no pudo cobrar nada de la empresa aseguradora. Con sus escasos ahorros había tomado el tren y alquilado una habitación en Växjö. Allí había empezado a cavarse su propia tumba.
Bebía hasta tal extremo que se emborrachaba con lo que pillara. Alcohol de uso cosmético, alcohol de quemar. Robaba polvos para fabricar vino al instante y levadura en las tiendas de pintura, se lo bebía todo antes de que hubiera siquiera fermentado.
Estaba fuera de casa todo lo que podía, de alguna manera quería que «las personas» lo vieran morir, día a día.
En mitad de la borrachera se volvió algo imprudente, metía mano a los chicos jóvenes, le pegaban, acababa en la comisaría. Pasó tres días en prisión preventiva y vomitó hasta los bofes. Lo soltaron. Continuó bebiendo.
Una tarde, cuando Håkan estaba sentado en un banco a la entrada de un parque de juegos, con una botella de vino fermentado a medias en una bolsa de plástico, llegó Eli y se sentó a su lado. En mitad de la borrachera, Håkan había puesto casi al momento la mano en los muslos de Eli. La muchacha había consentido que la mano siguiera allí, había cogido la cabeza de Håkan entre sus manos, la había vuelto hacia ella y le había dicho:
—Tú vas a estar conmigo.
Håkan farfulló algo acerca de que no tenía dinero para tanta belleza en aquel momento, pero que cuando la situación económica se lo permitiera...
Eli le había retirado la mano de su muslo, se había agachado y había cogido su botella de vino; la había tirado diciendo:
—Tú no entiendes. Escucha: vas a dejar de beber ya. Vas a estar conmigo. Me vas a ayudar. Te necesito. Y yo te voy a ayudar a ti.
Después Eli le había dado la mano, que Håkan tomó, y se habían ido juntos.
Dejó de beber y entró al servicio de Eli.

Deixa'm entrar. Escena al soterrani. Els ulls d'Eli es transformen.

Que heu vist alguna cosa? No? Potser l'heu de tornar a passar uns quants cops. Els ulls de l'Eli semblen els d'un gat, fins que s'acostuma a la llum.

L'efecte és tan subtil que m'havia passat per alt, tot i haver-lo vist quatre vegades. M'encanta que el film no abusi dels efectes especials, però ja que es fan hauria estat bé que s'arribessin a veure.

Deixa'm entrar. Escena de la banyera. Els ullals de l'Eli.

Quins ullals? direu. Us juro que, segons el director, en aquesta escena es veuen els ullals de vampir d'Eli. Diu que és una cosa subtil. I tant que és subtil! Com quinze vegades dec haver guaitat l'escena i aqueixa criatura té una dentadura perfectament normal. 

Deixa'm entrar. Escena de la finestra de l'hospital. Eli vola.

Bé, segons el senyor Alfredson, amb el petit gest que fa Eli en marxar de la finestra, s'apunta la seva capacitat per volar. Val a dir que, a més d'un excel·lent cineasta - que ho és -, gaudeix d'un optimisme envejable.

Crec que fer una escena com la que planteja el senyor Lindqvist, autor de la novel·la, no s'adiria amb l'estètica sòbria del film. I de fet, ja m'està bé que el director no ens vulgui explicar si Eli vola o no. El que em desconcerta és que consideri que sí que ho ha explicat. 

Había una persona en el tejado del hospital. Una persona pequeña. Desnuda de cintura para arriba, con las manos apretadas a lo largo del cuerpo.
Avisa.
Tendría que dar la alarma a través de la radio, pero se quedó parado, incapaz de moverse, como si al hacerlo se fuera a alterar el equilibrio y la persona fuera a caer.
Le dolió la mano cuando el viejo se la cogió con unos dedos que parecían garras, clavándole las uñas en la palma. Sin embargo, no se movió.
La nieve le caía en los ojos y parpadeó. La persona que estaba en el tejado levantó los brazos por encima de la cabeza. Algo se extendió entre los brazos y el cuerpo: una telilla... una membrana. El viejo agarró su mano, salió del coche y se puso a su lado.
Al mismo tiempo que el hombro del anciano rozaba el suyo, cayó la persona... un niño... Lanzó un resuello y los dedos del viejo se le volvieron a clavar en la palma de la mano. El niño caía justo por encima de ellos.
De forma instintiva se agacharon los dos y se pusieron las manos sobre la cabeza.
No pasó nada.
Cuando volvieron a mirar el niño había desaparecido. El conductor echó una ojeada alrededor, pero todo lo que se podía ver en el aire era la nieve cayendo bajo las farolas.
El viejo se estremeció.
—El ángel de la muerte. Era el ángel de la muerte. No saldré nunca de aquí.

Ca n'Oskar. L'escena més desconcertant del film.

Que ha passat aquí? Doncs si no t'has llegit la novel·la no provis d'entendre-ho. No ho aconseguiràs ni en un mil·lió d'anys. Fins i tot si l'has llegida, no et queda clar què acabes de veure ni perquè t'ho han ensenyat.

Sembla que el director volia jugar fer uns flaixbacs en els quals s'explicava el passat d'Eli, però no li acabava de trobar el com i, al capdavall, tot és va reduïr a la frase "jo no sóc una noia" i a aquest "robat" del seu pubis.

Eli no és una noia - SPOILER, SPOILER, SPOILER!!!!! - Eli és un eunuc. Un xiquet castrat. El que mostra la imatge de dècimes de segon, és un pubis asexuat, sense cap organ extern, només amb una enorme cicatriu. 

Evidentment molta gent es va escandalitzar amb la imatge, sobretot als EUA. La imatge els va violentar especialment per dues raons:

a) No hi ha temps material per reaccionar, observar, i adonar-se que Eli no té absolutament res entre les cames.

b) Com que el punt (a) no s'entén, l'escena sembla absolutament gratuïta i innecessària.

—Sí. Pero escucha... —Parecía como si Eli pensara añadir algo más, pero sólo dijo —: Ah —y deshizo el nudo de la toalla que llevaba atada alrededor de la cintura. La toalla cayó al suelo a sus pies y apareció desnuda a unos pasos de Oskar. Eli hizo un movimiento envolvente con la mano sobre su cuerpo menudo y dijo:
—Bueno, ya sabes.

Los pequeños pezones parecían casi negros en contraste con su piel pálida. La parte superior del cuerpo era delgada, recta y sin curvas. Sólo la forma de las costillas se dibujaba claramente a la luz de la lámpara del techo. Sus brazos y sus piernas, tan delgados que no parecían naturales según salían del tronco; un árbol joven, recubierto con piel humana. Entre las piernas tenía... nada. Ninguna hendidura, ningún pene. Sólo una superficie de piel lisa.
Oskar le pasó la mano por el pelo, lo colocó ahuecado sobre la nuca. No quería pronunciar aquella palabra ridícula de su madre, pero se le escapó.
—Pero si no tienes... pito.
Eli inclinó la nuca, se miró la entrepierna como si aquél fuera un descubrimiento totalmente nuevo. La canción siguiente empezó y Oskar no oyó lo que Eli le contestaba. Apretó la palanca que accionaba el pickup y la aguja se levantó del disco.
—¿Qué has dicho?
—He dicho que lo he tenido.
—¿Qué ha pasado entonces con él?
Eli se echó a reír y Oskar, que se dio cuenta de cómo sonaba la pregunta, se sonrojó un poco. Eli extendió los brazos y puso el labio inferior sobre el superior.
—Me lo dejé en el metro.
—¡Bah! Qué tonta eres.

I això és tot, només em resta per dir que si podeu, veieu la pel·lícula, que és meravellosa, tot i les seves mínim(alist)es imperfeccions; que n'escolteu la música, que sembla que no n'hi hagi, però n'hi ha i és preciosa; que llegiu la novel·la, que us explicarà coses diferents d'una altra manera. I que no feu gaire cas de les meves crítiques, que m'avorresc molt, últimament.

Ah, sí. La novel·la original és en suec i no ha estat traduïda encara al català. 

Diari de bord del capità Cogesme. Data arbitrària: 2-1-11.

Escolto*:

Roger Mas & les flors en el camí de les serps i els llangardaixos blaus fluorescents cap a la casa de vidre de la senyora dels guants vermells.

Solvac e Patac, de La Talvera.

La Competència, de Rac1, sempre que puc.

Llig:

El sabueso de los Baskerville, de Sir Arthur Conan Doyle, traduït en castellà per Amando Lázaro Ros.

Tretze Tristos Tràngols, d’Alber Sánchez Piñol.

Una humanitat extingida, de Gemma Aguilera.

O homem que matou Getulio Vargas, de Jô Soares.

Miro i escolto:

El remake de Nosferatu – original de Murnau – dirigit per Werner Herzog, amb Klaus Kinski i Isabelle Adjani.**

La sèrie Fringe i Polònia, habitualment.

Miro i llig:

Fábulas: Las Edades Oscuras. Amb guió de Bill Willingham i dibuixos de Mark Buckingham, Peter Gross, Andrew Pepoy, Michael Allred i David Hahn. Traduïda en castellà per Bittor García.

* Mentre no ho publicava, m'he fet un tip d'escoltar Nat King Cole.

** Quan vaig veure Bruno Ganz interpretant Jonathan Harker, em va recordar terriblement algú. Després hi vaig caure. Era clavat a Alcide Nikopol, el protagonista dels còmics d'Enki Bilal. Ho he consultat per internet i sembla que, efectivament, Bilal va copiar la fesomia de Ganz per donar rostre al seu personatge.

Anna Roig i l'ombre de ton chien

Que el primer disc d’Anna Roig i l’Ombre de ton chien és molt recomanable no és cap descobriment, però com en aquest món hi ha molta gent despistada, ho tornaré a dir: “El primer disc d’Anna Roig i l’Ombre de ton chien és molt recomanable”. De fet, ho és tant, que us el recomano.

Emperò, el gaudi d’obrir el CD, fullejar el llibret i escoltar-ne les cançons no és comparable al fet de veure i sentir damunt l’escenari tota una colla de personatges, eixits del magí de l’Anna, que passegen les seves històries per entre les notes de l’Ombre.

A mi, que sóc home de romanços, em tenen el cor robat des de la musa abandonada per l’ex-poeta puntaire, fins a Trini, la psico-killer, passant per la noia enamorada del sol, o la parella inversemblant que envia lletres de reclamació a l’agència matrimonial.

I és que l’espectacle de l’Anna s’assembla més a una sessió de filmets, que a un concert convencional. Un reguitzell de curt-metratges, tots amb la mateixa directora-actriu-guionista, el mateix vestuari, dues cadires d’atrezzo i unes ulleres de cul de got que ajuden a bastir alguns personatges i una banda sonora delicadament arranjada i meravellosament interpretada per quatre xicots, que en un exercici d’injusta modèstia, es conformen a ser l’ombre de ton chien.

Låt den rätte komma in, Let the right one in, Deixa'm entrar. Subtítols en Català.

Torno a parlar-vos d'aquest film suec, només per dir-vos que he creat dos arxius de subtítols en català per als .avi corresponents.

Tot i que vaig veure la pel·lícula al cinema, dies més tard, vaig tenir l'oportunitat de revisar-la en format digital. La subtitolació en castellà no em va convèncer gens i en vaig cercar una en anglès, que em va semblar més coherent. Així doncs vaig decidir repassar-ne la traducció.

Quan em vaig adonar que per anar bé l'havia de refer de bell nou, vaig decidir aprofitar per fer-la en català, ja que no n'havia trobat cap versió en el nostre idioma. La tasca m'ha suposat quatre mesos, ja que només ho he anat fent a estonetes, algun vespre abans d'anar a dormir. Haig de reconèixer que vaig ser a punt de deixar-ho quan va aparèixer el DVD oficial amb la subtitolació catalana (se suposa que traduït directament del suec i per un professional), mentre que aquesta meva és traduïda de l'anglès i amb referències tant a allò que recordava d'haver-la vista al cinema, com a allò que havia llegit a la nove·la d'Ajvide - la qual vaig consultar més d'un cop - . Finalment, per vint minuts de subtítols que faltaven, vaig optar per no rendir-me i el resultat és aquest que teniu aquí.

Lógicament només se us sincronitzarà si teniu els .avi originals, dels quals en desconec l'orígen, però que passo a descriure-us al final de l'entrada. Pel que fa als subtítols els podeu descarregar de:

Deixa'm entrar 1

Deixa'm entrar 2

Estan fets amb dedicació i bona voluntat. Però si us estimeu més tenir una versió professional, recordeu que el DVD és a la venda i que la pel·lícula paga la pena.

Característiques dels dos arxius Xvid (primera i segona part) per als quals s'han creat aquests subtítols:

1r ARXIU MIDA: 699MB o 716.002KB o 733.188.096 bytes
Imatge: 640x272 píxels
AUDIO: 0:59:47 448kbps AC-3 ACM Codec
VIDEO: Velocitat 23 quadres/segon 199Kbps
XVID

2n ARXIU MIDA: 692MB o 706.092KB o 726.110.208 bytes
Imatge: 640x272 píxels
AUDIO: 0:54:48 448kbps AC-3 ACM Codec
VIDEO: Velocitat 23 quadres/segon 215Kbps
XVID

Francesc Tàrrega

Feia mesos que volia penjar aquesta entrada en el bloc, però darrerament en Cogesme ha hagut de cedir espai a la seua personalitat secreta de senyor gris i enfeinat. Coses de la puta crisi, amb perdó.
Però hui Cogesme torna, - com Serrallonga -, per parlar-vos del més gran compositor de sintonies publicitàries que ha donat la comarca de la Plana Baixa.
El cas és que ahir vaig anar a prendre una cervesa - una Cap d'Ona especial aromatitzada amb vi de Banyuls - a una cerveseria del carrer Manigua de Barcelona i en eixir del metro em vaig trobar en el carrer Francesc Tàrrega, un carrer no gaire gran, amb una oficina de Caixa Catalunya i poca cosa més i un grapat de veïns que segurament no saben que la melodia del seu mòbil, o la sintonia d'aquell anunci de gelats que tant els agrada, la va compondre aquest músic de Vila-real, el nom del qual apareix a la placa de la cantonada.

Francesc d'Assís Tàrrega i Eixea va nàixer el 1852 a Vila-real i va patir un accident quan, de menut, va caure - pareix que l'hi van ajudar - a la sèquia i de poc que no perd la vista. Els pares, amb por que no es quedés completament cec, li van cercar un mestre de guitarra, per tal que el xicotet aprengués a tocar un instrument i es pogués guanyar la vida si no recuperava la vista. Al cap de poc temps el seu talent era tan manifest, que l'enviaren a tocar a Barcelona i malgrat no ser un estudiant gaire disciplinat, després d'unes quantes anades i tornades, als vint-i-dos anys entrava al conservatori de Madrid.
Tot i que fou un intèrpret excepcional, se'l recorda sobretot per les seves composicions. Tots els grans interprets de guitarra clàssica, - Yepes, John Williams, David Rusell - tenen peces de Tàrrega en el seu repertori.
Però el que ha dut les seues melodies fins al gran públic ha estat la seua utilització en el camp de la publicitat. Cada cop que sona el Nokia de l'Allison DuBois a la sèrie Medium, se senten els compasos 14 i 15 (crec que són aquests) del Gran Vals del mestre Tàrrega.

Francesc Tàrrega va morir el quinze de desembre de 1909 sense saber que la seua música es faria servir per vendre telèfons, salsitxes o gelats. Hui dia, només els amants de la guitarra saben qui és Tàrrega però tothom, sense excepció ha sentit la seva obra.



Recuerdos de la Alhambra (o Étude de Mike Oldfield o la música de les salsitxes Oscar Mayer)



Lágrima (o la melòdia de l'anunci de Häagen Dazs)



Gran Vals (o el politó de Nokia)

La Pell Freda

Quan a en David Slade, futur director d'Eclipse - la tercera part de Twilight -, li van demanar si havia vist la primera pel·lícula de la saga, va respondre:
"Twilight drunk? No, not even drunk. Twilight on acid? No, not even on acid? Twilight at gun point? Just shoot me."
Després va dir que ho havia dit en broma, però ara, vejam qui té pebrots de demanar-li si ha llegit la novel·la de l'Albert Sánchez Piñol.

Quan vaig llegir La Pell Freda, vaig pensar que era molt cinematogràfica i que semblava inevitable - potser desitjable i tot - que se'n fes una versió. Ara cal veure com resolen certs aspectes de l'argument, sense treure-li ferro -sexual- a la història, que en té i força. La qüestió queda en mans d'en David qui, per les crítiques que he sentit i llegit - confeso que no l'he vista -, va fer un molt bon treball en "Hard Candy".

Us deixo un trailer de Hard Candy - per al de Cold Skin encara caldrà esperar una miquetona - i un enllaç sobre el llibre si feu clic en el títol...

Låt den rätte komma in

... I així és com el xai i la lleona es van enamorar...

Però no, no us parlaré de Twilight, una agradable pel·lícula sobre vampirs vegetarians i políticament correctes, perfecta per veure-la al sofà una tarda mandrosa de diumenge, amb la parenta, després de dinar... No.
Us vull parlar d’una producció sueca que ha aconseguit colar-se a les cartelleres i que, de moment, encara resisteix a algunes sales. De la història d’amor entre un noiet una mica paradot, que és vexat sistemàticament per alguns companys de classe, i una xiqueta, que empesa per la necessitat de matar, ha après a espavilar-se. D’una història de vampirs crua, sense concessions a la galeria, amb un tractament més propi del realisme social que no pas del cinema de vampirs, tot i no renunciar a les regles del gènere. Una de vampirs on ningú no ensenya els ullals, ni hi ha glamour per enlloc, on la sang fresca empastifa i embruta i la sang seca esdevé marronosa i s’enganxa a la pell, on la solitud pesa, on la fam i la necessitat de sobreviure són més fortes que qualsevol altra cosa, tret potser d’aquesta solitud dels protagonistes, que els fa cercar l’amor l’un en l’altre.

No sé com percebran la pel·lícula els adolescents (més grans de 13 anys, recomana la classificació) ni si aconseguiran entrar en aquesta Suècia de fa 27 anys en què es desenvolupa la història. Per a mi, que a començaments dels vuitanta tenia ben bé la mateixa edat que els protagonistes, que també em vaig criar en un barri de la perifèria, en un pis construït a finals dels seixanta, amb portes de fullola i finestres de pi pintades de blanc, amb sòcols de terratzo i mobles d’aglomerat xapat de melamina, tocadiscos de 33 i 45 r.p.m i enormes radiocassets philips; per a mi, que als dotze anys vestia igual que l’Oskar i que de petit havia dut els cabells com ell i que havia conegut xavals com els seus companys de classe i havia desitjat, una miquetona i de bon rotllo, la seva aniquilació per part d’alguna força sobrenatural; per a mi, deia, la sensació és ben bé que tot allò va succeir al meu bloc de pisos o a la meva escola; malgrat la neu, malgrat que ningú no parlava suec al barri, és ben bé com una regressió als meus dotze anys.

Sembla que els americans volien comprar els drets de la novel·la - gràcies a Déu l’intent no va reeixir- . Si el film suec té prou èxit, potser alguna productora ianqui en voldrà fer una versió en anglès. Els actors tindran vint-i-tres anys, hi haurà molta més sang, però d’un vermell robí preciós, i farà olor de roses. N’Eli estarà plena de dilemes morals i tindrà uns ullals molt sexis, i al final.... bé, no us explicaré el final, oi? Si algun dia els americans en fan una versió guai, no l’aneu a veure, compreu-vos el DVD suec original, traieu-lo de la biblioteca i ripegeu-lo, busqueu la versió sueca a l’e-mule o al bittorrent (ei, és broma això, jo mai no incitaria els meus lectors a la pirateria!!!) o passeu de tot. Però teniu una mica de respecte per aquesta pel·li sueca que a mi, com a mínim, no m’ha deixat fred.

Socarraetes a pèl (o quasi)

I mira que ja els van cremar la ciutat una vegada. Però ells s'encaparren a fer falles cada any malgrat la crisi. I si s'ha de retallar depesa, doncs es retalla. Que els vestits de fallera ixen molt cars? Doncs a fer la mà els vestits de fallera! Totes en conill!
Bé...,almenys en el nou calendari que ha editat la falla d'Abu Masaifa. Per la processó aniran més tapadetes (supose).

La veritat és que Xativa és bonica tots els mesos de l'any. M'estic pensant de fer-hi una visiteta.

Versions 2

Aquest cop les dues versions les canta la Sílvia Pérez Cruz. L'una d'en Serrat i l'altra del Llach per que no s'enfadi ningú (o per que s'enfadi tothom, no ho sé).

La primera ve il·lustrada amb un muntatge d'imatges de Barcelona, fet per un ens d'origen gallec que es fa dir OqueTENcuTENmedo. Com que li ha quedat força bé, l'incloc en comptes del vídeo on surt la Sílvia amb Refree i companyia cantant dalt d'un terrat.

Pensa en mi, menuda, pensa en mi
quan les bruixes t'esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet
però pensa en mi,
menuda,
pensa en mi.

Pensa en mi quan no t'arribi el sou
o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou.
I porta'm
brodat a la teva brusa
o pintat en el teu somriure vermell.
Gronxa'm
de les teves arracades.
Volta'm amb els teus anells
i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, entre goig i pena
abraçat contra el poema
que llegeixes d'amagat.

Badallarà mandrosa la ciutat
quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx
i t'espolsis els ocells
que fan niu dels teus cabells;
et diu al cor
que l'ocell engabiat, mor.

Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs.

I em conten
la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.
Piulen
que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.
Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, i encén la cara.
Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per a volar-lo tu i jo amb ells.

La segona és en directe i és la primera imatge i el primer so que vaig tenir de la Sílvia Pérez, un dissabte que vaig posar el canal 33 com qui no vol la cosa i hi vaig trobar un concert d'Immigrasons. No cal dir que em vaig quedar enganxat a la butaca fins que van sortir els crèdits.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Polònia

L'Espe i el Boadella fan un bon equip, si senyor!

TIME TO GIVE UP

Senyores, senyors, persones, persons... Ha arribat el moment que tots plegats ens rendim davant la millor orquestra de swing del món i part de la unió europea: La Down Home Orkestra.

Ahir nit, a Barcelona, liderats pel tafur del dobro, Hernan “Chino” Senra i el psico-killer del contrabaix, Ivan Kovasevic, van remoure els fonaments de la sala Apolo en una nit de neo-swing, groovie-boogie, crazy-nomhofeudir i nosequantes coses més que haureu de llegir a la seva pàgina de myspace – la trobareu en algun lloc d’aquest blog – si és que esteu interessants en etiquetes.

I és que la cosa prometia. Després d’uns entrepans en un bar proper, vam haver de fer una miqueta de cua per pagar els 12 eurons de l’entrada. Quan vam pujar a la sala de ball, les parelles ja ballaven al ritme de la música enregistrada. Ens havien dit que hi hauria exhibició de ball abans que l’osquestra sortís a l’escenari i déu n’hi dó. Al cap d’una estona de guaitar embadalits els dançaires, van anunciar que tot seguit començaria l’exhibició de ball. Collons!

El cas és que part dels “exhibicionistes” (és broma) eren els mateixos que havien estat ballant durant la prèvia. Mentre ens ho miravem, vam veure les habituals cares conegudes dels concerts de Down Home i Shine, entre les quals el guitarrista Albert Bello i la seva xicota. Em va sobtar no veure l’amiga rosseta de la xicota de l’Albert – em sembla que es diu Maria, però els de la nostra colla l’anomenem l’amigarossetadelaxicotadelguitarristadelesdeuxguitarrestrio -. Al cap d’un moment se’ns va escapar un Hòstia! quan vam veure que ella i un altre noi, vestits al més pur estil Chicago anys 30, pujaven a l’escenari a presentar l’orquestra. Setze músics, setze, i tots setze pota negra. Els cinc components de Down Home més quatre trompetes, quatre trombons i tres saxos extres – entre els quals el del Dani Nel·lo – (ex-Rebeldes, ex-Banda del Zoco). Les peces arranjades expressament per a l’ocasió pel mestre Kovasevic. I l’ambient més calent que el del Camp Nou (i això que en aquell precís moment l’Henry li fotia el sisé gol de la nit a l’Atlético). La sala plena com un ou i el Chino que de tan nerviós no li sortien les presentacions de les cançons. -creieu-me: era el primer cop que veia un argentí entrabancar-se parlant.- Però va ser parlant i prou, perquè el dobro lliscava suau com si l’hagués untat amb vaselina, el contrabaix de l’Ivan metrallava el personal sense pietat, la bateria anava com aniria un rellotge suïs si els rellotges suïssos anessin a ritme de swing, i els vents resplandien, enlluernaven, treien espurnes de colors.

El concert va ser d’antologia. El só perfecte. La posada en escena espectacular. Els músics enormes, tots setze. Que més voleu que us digui? No tinc paraules.

Si no vau venir dissabte, perquè no ho sabieu, perquè us vau quedar a casa a veure el partit, perquè tenieu un comiat de solter o alguna altra desgraciada circumstància, encara teniu l’oportunitat de gaudir de l’espectacle. Aquest cop a Cerdanyola, dins el marc del Festival de Blues de Cerdanyola, diumenge dia dotze d'octubre, a les dotze del migdia.

Crítica de llibre.

L’autor d’aquesta entrada és Miguel Afonso Linhares, natural de Roraima i llicenciat en Lletres per la Universidade Federal do Ceará. En Miguel Afonso es va començar a interessar pel català arran d’una investigació sobre la presència de la llengua portuguesa al Principat d’Andorra quan encara era estudiant de batxillerat. Durant la seva etapa com a estudiant universitari va ajudar a organitzar cursos de català a la falcutad de lletres de la seva universitat a l’estat de Ceará, al Nord-est del Brasil. Darrerament i en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull, ha visitat casals catalans del Brasil i l’Argentina i ha participat en la darrera trobada d’entitats catalanes a l’estranger celebrada a Tarragona, amb motiu de la qual ha vistat el nostre país per primer cop. Tot i el seu especial interès per la nostra llengua, la seva autèntica vocació és de romanista i la seva passió, la llengua i literatura medievals, sobretot a la península ibèrica. D’aquí que sigui especialment crític amb certes anàlisis on hi pesa més el prejudici ideològic que la –tanmateix difícil- objectivitat científica. Si algun detall d’aquesta introducció no és prou precís, no dubto que el mateix Miguel Afonso Linhares m’ho farà saber per tal que ho corregeixi de la manera més adient.

Abans de comprar llibres, acostumo a dedicar un cert temps, assegut i tranquil, a fer-hi un cop d’ull, esbrinar en la memòria si em sona el nom de l’autor, què conté l’obra, i, clar, mirar els aspectes més mercadològics: el disseny de coberta i la grossària del volum, però també, en últim cas, trio un tros i el llegeixo breument. En resum, si has de comprar bastants llibres pot ser una feinada, i un turista, malauradament, no aconsegueix seguir tot aquest procès. Què passa, doncs? En plena lectura de les obres adquirides et pots sorprendre amb coses precioses com aquestes:

“Como ha quedado dicho, el latín más o menos culto florecía como lengua escrita de la Hispania visigoda. Debajo de él bullía el mozárabe, la lengua oral. Fue, también, lengua popular en la España musulmana, en los siglos VIII y IX; en el X se impuso el árabe. Precisamente de esta época viene nuestro conocimiento, escado de todos modos, del mozárabe, a través de la poesía popular de las jarchas, también de la toponimia. Tenía ya diferencias dialectales. Sobre el latín de la época he hablado ya.”

El concepte de “mossàrab” és molt precís: És el romanç parlat sota el domini musulmà, sotmès a l’àrab com a llengua culta. Això va durar fins a la conquesta de Granada, al segle XV, però clar que des d’una punta a l’altra de la presència musulmana el territori dels mossàrabs s’anava reduint a poc a poc, per obra de la Reconquesta, fins a desaparèixer al capdavall. Així, no cap parlar-ne a l’època visigòtica, ja que aleshores hi havia, senzillament, el romanç sota el llatí.

“Así, la conquista musulmana fue el gran desastre de la historia de España. Impuso un gran retraso en la cultura (que tuvo que ser salvada con las influencias carolingia, borgoñona y cisterciense) y un gran retraso en la unificación lingüística de España. Ello pese a algunos influjos culturales, casi todos de origen griego o iranio, y lingüísticos derivados de la cultura musulmana. Fue la de España una unificación siempre parcial y que todavía hoy sigue causando problemas.”

Aquest tros a penes mereix cap comentari. Jo diria només que no es pot descriure la història amb base en un si: “si hagués passat així...”, “si no hagués passat...”. Qui s’atreveix a imaginar com seria l’occident (perquè les conseqüències no van ressonar només a les Espanyes) sense la presència dels àrabs al sud d’Europa? Per posar una qüestió molt “petita”, la Informàtica hauria estat possible amb els numerals romans?!

“Menos mal que las unificaciones políticas que promocionaron el castellano no fueron por medio de guerras, como a veces maliciosamente se dice: fueron por matrimonios, herencias y pactos, dentro de un sentido general de comunidad, de pertenecer todos a Hispania.”

Ho veieu? No va haver-hi una imposició del castellà, va ser “promocionat”, com un funcionari del McDonalds que té la seva foto exhibida en un quadre molt maco com a premi per la seva eficiència... La Guerra dels Segadors i la de Successió són fruits de la malícia catalana... i la noblesa gallega en perdre la disputa amb la Católica va cedir molt gentilment les seves possessions, com a bons cavallers medievals...

I ara ve la millor. És un tros una mica més llarg; en veritat, tot un apartat, titulat Las otras lenguas de España. Val la pena llegir-ho.

“La fragmentación lingüística de España, en la que, por lo demás, el castellano o español sigue funcionando como lengua común, es un derivado de la Reconquista, como ya he dicho. Y de la persistencia del vasco.

“No es cuestión de insistir sobre este, ya he hablado de él. Solo desde el siglo XVI nos es conocido y ya he dicho que solo últimamente se ha unificado y se han hecho esfuerzos por convertirlo en una lengua de cultura y una lengua general, importando vocabulario y traduciendo a él de varias lenguas (antes se traducía del latín). Esfuerzos también para intentar que una lengua que era rural y minoritaria se convierta, mediante una interpretación sesgada de la Constitución y con ayuda de toda clase de presiones, en una lengua única o al menos hegemónica.

“Queda por ver lo que saldrá de ello. El univasquismo y la expulsión del español serían malos para todos, sobre todo los vascos.

“De las demás lenguas, las salidas del latín, solo una, el portugués, se ha convertido en una lengua nacional y ello, como he dicho, por causa de la independencia de Portugal y su conversión en una monarquía en 1139. Antes de ese momento portugués y gallego eran lo mismo; y han continuado teniendo muchos rasgos comunes, como convertir en ch- la pl- latina inicial.

“Pero Portugal, al independizarse, hizo diferenciarse ese antiguo dialecto con ayuda de elementos tomados de la zona de Lisboa, y le dio presencia y relieve gracias a sus navegantes del siglo XV y una administración y una literatura propias. Esta tuvo su primer gran hito en Os Lusiadas (sic) de Camoens, en 1572. Recibió luego el influjo del castellano, que funcionaba como una segunda lengua (Gil Vicente y otros portugueses escribían en castellano, había una especie de bilingüismo). Pero el dominio de Castilla sobre Portugal bajo Felipe II no influyó gran cosa en el portugués ni en el Imperio portugués, que se mantuvo incólume.

“En cuanto a las demás lenguas salidas del latín, ya he dicho que la pérdida del poder político y de la literatura las convirtió en meramente marginales. Quizá la más vivaz, en el ambiente rural, fue el gallego. Porque pronto se perdió el uso literario, sustituido, en los escritores gallegos, por el castellano. No revivió hasta Rosalía de Castro, en pleno siglo XIX. Ahora lo reviven con los mismos procedimientos artificiales y forzados del vasco.

“Un caso especial es el del catalán, una lengua que en su raíz está emparentada con el provenzal pero también tiene transiciones con lenguas de España. Luego creó variantes en Valencia, Baleares y otros lugares, también en la misma Cataluña.

“Como Cataluña nunca ha sido una nación, no ha habido una lengua catalana unificada, normalizada, hasta que lo hizo Pompeu Fabra, ya en el siglo XX. Sin embargo, fue importante dentro del reino de Aragón y de la expansión de este por el Mediterráneo. Ahora bien, desde el siglo XIV recibió muchas isoglosas castellanas.

“Hubo ciertamente, por un tiempo, a partir sobre todo del siglo XIII, una literatura catalana, que puede presentar nombres como los de Ramón (sic) Llull, Muntaner, Bernat Metge; y luego, en el XV, nombres fundamentalmente valencianos, como Ausiàs March y Martorell, autor principal de Tirant lo Blanch (sic), una novela de caballerías. Pero desde que el reino de Aragón se unió al de Castilla, el castellano, como he dicho, se impuso en los escalones sociolingüísticos más elevados.

“Se creó así una especie de bilingüismo, pero con diferencias respecto a Galicia y el País Vasco, donde el gallego y el vasco pasaron a ser, poco a poco, lenguas rurales y minoritarias. Y lo son, pese a los denodados esfuerzos de los que he hablado. En Cataluña, en cambio, todo el país era prácticamente bilingüe. Ciertamente, el catalán y el castellano tenían papeles sociolingüísticos en cierta medida diferentes.

“Pero el renacimiento del catalán fue más antiguo y decisivo que los otros, se puede fechar en la ‘Oda a la patria’ (sic), de Aribau, de 1833, y continuó luego con la Renaixença, a comienzos del XX. Y más completo: hubo y hay una literatura catalana, hubo una normalización del catalán que ya he citado.

“Al tiempo, se escribía, leía y editaba en español. Salvo en algún momento especialmente tenso, nadie prohibió el catalán, aunque el castellano era, ciertamente, la lengua administrativa oficial.

“No había, realmente, conflicto lingüístico, lo han creado solamente políticos que han iniciado una persecución sistemática del español. Al tiempo, buscan imponer el catalán de Pompeu Fabra sobre las variantes de las islas Baleares y Valencia, que son consideradas socialmente como lenguas. Un error notorio, ciertamente, puro fanatismo.”

Què us sembla? Una cosa està prou clara en el pensament de l’autor: tota la història del castellà, del romanç de la petita i aïllada Castella a la llengua oficial del Regne d’Espanya, és ben natural, mentre la recuperació de les altres llengües espanyoles és massa artificial. Com hem vist, per a ell no va haver-hi pressions en l’expansió castellana (“es que todos lo adoptaban por propio interés”, arriba a escriure també), al contrari del que passa al País Basc avui. Els bascos han guanyat amb l’expulsió de la llengua pròpia de les ciutats i perdran amb l’expulsió del castellà de tot arreu, tot i que no veig com es pot produir això.

Pel que fa al galaico-portuguès, aquest senyor desconeix considerablement les relacions entre el gallec i el seu germà bessó del sud. Ignora que, passats gairebé nou-cents anys de la creació del regne de Portugal, seguim fent servir les mateixes paraules per “referirmo-nos” (l’infinitiu conjugat també el compartim) a sentiments tan sublims com la saudade (l’enyor) i tan elementals com la pietat, quan diem que algú és un coitado (malaurat), o, amb més implicació emocional, un coitadinho. És a dir, d’una i d’altra banda del Minho encara es parla fonamentalment el mateix. També s’equivoca quan diu que hi havia un cert bilingüisme a Portugal a finals del segle XVI. Camões, Sá de Miranda, Diogo Bernardes ou Antônio Ferreira mai ho han escrit en castellà, i Gil Vicente ho va fer perquè era un escriptor de teatre que es dirigia a una cort que tenia una reina castellana!

Per últim, em pregunto si mai no ha sentit a parlar de la Cancelleria Reial de la Corona d’Aragó, que va aconseguir atenyir un nivell considerable d’uniformització de la llengua catalana per als usos oficials no només al Principat, sinó també als regnes de València i Mallorques. Per això, sembla totalment ridícul invocar la polèmica hodierna de la definició de Catalunya com a nació per refusar un fet comprobable en la història de la llengua. Pompeu Fabra no va començar la seva feina del no-res! A més a més, trobo massa tendenciosa l’afirmació de què el castellà s’imposà a les classes altes des de la unió de les corones, que data del 1474. Almenys tres dels grans noms del Segle d’Or valencià van morir després, Jaume Roig (1478), Roís de Corella (1497) i Isabel de Villena (1490), i cal no oblidar-se dels de Joan Lluís Vives i el català Pere Serafí, que van viure al segle següent. És a dir, la unió es va produir en un clima de decadència a la Corona d’Aragó, però l’ocàs de la literatura culta va trigar una mica més. Absurd pròpiament, tanmateix, és creure que els pagesos catalans d’aquests segles sabien parlar el castellà. Conec rondalles amb ambient de després del 1716 que apunten al contrari, però ell segurament no sap què va passar aquell any, altrament no hauria dit que ningú mai no ha prohibit el català. Per cert, mai ho ha conversat amb cap catalanoparlant major de trenta-tres anys...

Per acabar, no es pot esperar gaire d’algú que demostra un coneixement mínim de les situacions de diglòssia a Espanya. Em fan jutjar-lo així errades com dir que el gallec és una llengua minoritària (ho podrà ser d’aquí alguns anys si mantenen aquella política lingüística, però encara és minoritzada, tal i com el català, és a dir, la major part de la població el sap parlar, però es parla en una situació anormal, de diglòssia), o que hom busca imposar el català de Fabra al País Valencià (o a València; si Catalunya mai ho estat una nació, València un país, tampoc...) i a les Illes. Una mica més d’interès sense tant de prejudicis l’hauria portat a assabentar-se que hi ha una norma valenciana, així com hi ha una norma brasilera de la llengua portuguesa, que permet, per exemple, que un valencià digui i escrigui prejuí, en comptes de prejudici. La incoherència la trobo en què un castellonenc hagi d’escriure jo parle, quan diu jo parlo, conforme a la norma catalana, i que un tortosí hagi d’escriure francès, quan diu, en realitat, francés, conforme a la norma valenciana.

Suposo que esteu curiosos sobre la identitat d’aquest senyor, oi? Doncs, es diu Francisco Rodríguez Adrados, té 86 anys tot i que encara produeix força, ja que l’obra de què he tret aquestes línies, Historia de las lenguas de Europa, s’ha publicat enguany, i n’és la primera edició. És expert en Filologia grega i té idees molt interessants sobre l’indoeuropeu.

I si us he de dir la veritat, tot això m’esvera, perquè ho diu un professor emèrit de la Universidad Complutense de Madrid, un membre de la Real Academia Española i també de la Real Academia de la Historia, en resum, un que, malgrat l’edat avançada, té veu, es pot fer sentir, no per diaris o revistes, suports informatius que hom fa servir conscient de certa orientació ideològica, per uns altres de què hom espera un mínim d’objectivitat. Tot plegat, és un bon exemple de com pot ser-ne, de perillós, el poder que li hem cedit a la ciència per formar el nostre seny.

Una abraçada a tots,

Miguel Afonso Linhares.

Rosana

La Rosana és de Bilbao, però ven còpies dels seus dibuixos pels carrers de Granada. Jo li'n vaig comprar una i ara us l'ensenyo. Espero haver-la fet prou gran perquè la veieu i prou menuda perquè ningú la pugui reproduir amb una certa qualitat.

Si en voleu una, aneu a Granada i cerqueu pels carrers de l'Albaicín. Sort.

Caçades a cals Addams

Ostres, l'altre dia van passar per televisió la pel·lícula de la família Addams. Els diàlegs són del bo i milloret de l'humor negre. N'hi ha de molt ràpids i amb dobles lectures:

- Kind to animals, so good with children...

- They never proved anything!

- Love, hate; hate, love. Like for Mama. No?

- I didn't hate my mother. It was an accident.

Però el meu diàleg favorit és entre una minyona-escolta i la Dimecres davant la parada de llimonada dels petits Addams:

Girl Scout: - Is this made from real lemons?

Wednesday Addams: - Yes.

Girl Scout: - I only like all-natural fruits and beverages, organically grown with no preservatives. Are you sure they're real lemons?

Wednesday Addams: - Yes.

Girl Scout: - Well, I'll tell you what. I'll buy a cup if you buy a box of my delicious Girl Scout cookies. Deal?

Wednesday Addams: - Are they made from real Girl Scouts?

Arruixa que plou!

Divendres a Manresa, Concert del Botifarra. Aquest em faltava a llista de valencians il·lustres que he anat a escoltar per eixos escenaris de Déu. Ara sí, ja m’he amarat de jotes i malaguenyes, d’albaes i cants de batre. Un dia d’aquests ja us parlaré de Miquel Gil, i d’Efrén López i de Mara Aranda, i de Joansa Maravilla i de Vicent Torrent i Manolo Miralles i de Josep Aparicio....

I de la romàntica del Saladar i de Toni Torregrossa i més i més....

Líva Lucas. Samba de raiz.

Un magnífic concert, el de dissabte passat al local de l’Associação de Amigos do Brasil, al carrer Matanzas.
La Lívia ens va oferir un tast de música brasilera, sobretot samba i bossa nova, para matar a saúdade dos brasileiros i per enganxar una mica més els que no ho som. La Lívia és una cantant versatil, amb una veu matisada i expressiva que llueix especialment quan coqueteja amb el jazz.
A més l’acompanyament era sensacional, a part de les percussions i d’alguna intervenció del seu home - trombó- quan la peça demanava metalls; assegut darrera la Lívia hi havia un fantàstic guitarrista, que quan convenia, convertia el seu instrument de guitarra en baix, de baix en cuíca (simbomba), de cuíca en percussió i de percussió novament en guitarra. Les versions de Baden Powell van resultar magnífiques. La resta.... també!
Si us agraden la samba i els ritmes cariocas o si esteu obert a descobrir-los, estigueu a l’aguaït, que la Lívia Lucas encara ha de fer sambar molt més Barcelona. Us mantindré informats dels seus moviments. Até mais!

Triball Coloma.

Cada tercer diumenge de més hi ha un ballada folk al pati de l’antiga acadèmia Manent de Santa Coloma de Gramenet. El passat cap de setmana, excepcionalment es va celebrar al recinte del Mas Fonollar ( a unes trenta passes).

La música la van posar els Amanida Folk: acordió, dos violoncels, un violí, una flauta travessera, una guitarra i algun altre instrument per a un repertori variadíssim i molt ballable.

Repetesc: Cada tercer diumenge de més, a la plaça Manent, allà on sentiu tocar. Veniu-hi, balleu o, si més no, escolteu, que paga la pena.

Punxant a l’Essential

Bé, no m’ho esperava, però aquest dissabte em vaig trobar sopant amb cinc DJs, quatre dels quals punxaven aquella nit al bar musical Essential. De fet alguns d’ells eren vells coneguts de farras passades. La base músical era pop una mica alternatiu, new wave dels vuitanta, i l’edat dels DJs es movia entre els vint-i-set i els quaranta-dos. Van estar parlant de si anirien al Sonar.

Ves, això em fa pensar que per molt malament que es girin les coses, sempre et pots guardar una miqueta de peterpan a dins. Em va agradar la sessió. Però, ostres!, quin devia ser el tercer grup que va punxar l’Edu?

Ah, sí. Tenien aquesta foto penjada al bar i em va agradar, perquè no la coneixia. Suposo que deu tenir copyright, però vaja...

Sallagosa

Diumenge passat vaig tenir l’ocasió d’acompanyar la coral Tanit en la seva visita a l’Alta Cerdanya, convidats per Les Camilleres de Sallagosa i us en voldria fer cinc cèntims.

Les Camilleres de Sallagosa és una coral excel·lent, dirigida per en Germain Malé, qui també ha fet algunes de les harmonitzacions que vàrem poder sentir durant la seva actuació.

El fet que des d’una població tan petita s’hagi pogut crear un projecte tan sòlid com el de Les Camilleres, m’admira profundament. L’hospitalitat dels sallagosins també és admirable, tant com els ànecs farcits que va cuinar el senyor batlle i que vam escurar sense contemplacions durant el dinar.
En resum, vaig passar un dia d’allò més agradable amb les tres corals –també ens acompanyava la Coral Flor de Lis de Montblanc, dirigida per la Joana Cervelló-.

La llarga tornada en autocar va incloure una critica constructiva per part del director Jordi Llobet, seguida d’alguns càntics cumba molt adients a l’ocasió. Una de les sopranos de la coral Tanit va fer gala del seu friquisme – us ho diu algú que se sap les cançons del capítol musical de la sisena temporada de “Buffy, Vampire Slayer” – cantant totes les cançons de totes les sèries de dibuixos animats que s’han emès per televisió en els darrers vint-i-tants anys.