Eth 1997 un grop d'amics organizèrem ua rota de montanha peth sud dera Val d'Aran. Animat peth propaus, crompè un parelh de botes, aumplí un morralet damb vint quilòs de causes inutiles, me corbí eth cap damb ua casqueta que m'auien regalat en un restaurant chinés e me lancè ara aventura.

En aqueth temps toti èrem estudiants. Qu'auíem pòqui sòs e trobàuem es refugis massa cars entàs nòstes pòches. Ath delà, non sabíem liéger es mapes e anàuem tan cargadi que cada pujau mos semblaue ua montanha. Siguérem tota ua setmana en tot hèr e en tot rehèr camins, sense gésser dera val, en tot dromir en ua tenda de campanha, sense dochar-mos e en tot minjar choriço picant e hormatge pr'amor que non disposàuem de cap d'utís entà daurir es lhaunes ne de cap de huec entà codinar les sopes.

Totun, non siguec eth darrèr viatge. Dempús vengueren d'autes trauèsses peth parc d'Aigüestòrtes, es Carros de Huec, es Shivaus de Vent, era Rota des Càtars, eth Camin des Boni Òmes, un viatge pes tèrres nautes d'Escòcia.... E en totes aguestes trauèsses aumens i anèren o i participèren un parelh de membres d'aquera mitica -e patetica- prumèra expedicion.

Enguan sèt amics que partim entad Irlanda, tres de veterani d'aquera prumèra guèrra e es auti captadi entara causa en succesives expedicions mejançant enganhes, fausses esperances o anèths de poder. Me'n hè erós veir que non defalhim, que i anam mès vielhs, mès mès savis, damb mens de pes sus es espatles, mès damb mès ena centura, e damb es jolhs, cavilhes e anques mens agiles ena corsa, mès fòrça mès capables de predíder era tempèsta o eth grauadís.

*És possible que hi trobeu errades en el text. Hi he posat un diccionari, una gramàtica i molta bona voluntat, però, com haureu vist, no domino el gascó.

DECLARACIÓ SOBRE EL GÈNERE

Universitat de les Illes Balears

El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, davant la situació de confusió creada al voltant del tractament del gènere gramatical en documents emesos des de diferents instàncies, molt especialment l’administració pública i el món educatiu, vol manifestar les consideracions següents:

Algunes propostes formulades sobre el gènere gramatical, el denominat llenguatge no sexista, es basen en una encomiable voluntat de reflectir la igualtat entre homes i dones, però es formulen a partir d’un coneixement insuficient del funcionament de les estructures lingüístiques, per la qual cosa descansen sobre nocions científiques falses. En efecte, la ciència lingüística, basant-se en el concepte de marca, deixa ben establit que la llengua catalana i les altres llengües romàniques tenen un sistema gramatical en què la categoria del gènere constitueix una oposició en què un dels dos gèneres funciona regularment com a terme no marcat quant al sexe (l’anomenat masculí) i l’altre com a terme marcat (l'anomenat femení).

Les prevencions contra el gènere no marcat vénen del fet que aquest gènere ha estat anomenat tradicionalment masculí, una convenció terminològica que en el parlar corrent i en l'àmbit de la lingüística es manté pel pes del costum, però que no lleva al gènere dit masculí la seva naturalesa de categoria comuna sempre que hom es refereixi a persones el sexe de les quals no es vulgui especificar. L'existència i l’ús de les formes no marcades de cap manera no pot ser considerat llenguatge sexista i llenguatge discriminatori, com podria ser implícit, per exemple, a l’acord normatiu de dia 10 de setembre de 2002 sobre l’ús a favor d’un llenguatge no sexista en la documentació universitària. Al contrari, les construccions que introdueixen artificiosament la segregació de gèneres en el discurs (per exemple, “els nins i les nines juguen plegats (i plegades)”) atempten contra el bon ús de la llengua, consagrat no només en les gramàtiques, sinó també en la nostra tradició literària, fins i tot en les obres que més conspícuament han expressat la necessitat d’igualtat entre dones i homes. Per altra banda, són habituals les incoherències en documents que alteren l’ús normatiu i tradicional del gènere quan es pot referir a persones. Aquestes incoherències poden arribar, fins i tot, a crear dubtes d’aplicació de disposicions normatives si l’intèrpret suposa que la segregació de gèneres s’hi introdueix de manera voluntària i significativa (per exemple “Convocatòria d’ajuts per a famílies amb nins i nines menors de tres anys”).

Ateses aquestes consideracions, sol·licitam la modificació dels usos esmentats, que s’haurien de corregir d’acord amb els criteris que exposam a continuació i que haurien de ser els seguits sempre en la documentació de l’administració:

1. Sempre que un text es refereixi a una persona concreta cal usar el gènere corresponent al sexe d’aquesta persona.

2. Per a referir-se a qualsevol col·lectiu d'homes i dones cal utilitzar les formes no marcades de manera sistemàtica: els professors, els alumnes, els estudiants, els signants, els destinataris, etc. No s'han d'usar les formes dobles (els professors i les professores o els professors/les professores) ni paraules abstractes o noms d'institucions que poden dur a confusió. No és el mateix el Gerent o la Gerent i la Gerència, el Secretari o la Secretària i la Secretaria, etc.

3. Cal distingir els càrrecs referits a persones concretes i els càrrecs com a figura. En el primer cas s’ha d’usar el gènere pertinent (“la Rectora ha inaugurat…”, “Cessament de la directora X”), mentre que en el segon s’ha d’usar la forma no marcada (per exemple, en els Estatuts, “el Rector és el màxim responsable…”, "el Síndic de Greuges vetlarà per..."). Les referències a places o ocupacions s’han de fer amb la forma no marcada (“Es convoca una plaça de tècnic especialista…”).

4. En tota la documentació oficial (per exemple en l’expedició de títols) s’ha de fer constar la forma no marcada: Títol de Graduat en Geografia, Títol de Doctor en Física. La raó és que es tracta de nocions fixades, independents del sexe del titulat, de manera semblant a la invariabilitat dels termes drets d'autor o tinent de batle.

5. En català les paraules professorat i alumnat són un calc de les corresponents castellanes, i el model de llengua de l’administració pública i de les instàncies educatives, que ha de ser genuí, hauria de prescindir de la segona i reservar la primera per al significat que té en la majoria de llengües europees (l’exercici, la funció i el càrrec del professor). En qualsevol cas, aquestes paraules s'usen amb sentit de "col·lectiu", no de pluralitat, i no tenen el mateix significat que els plurals de professor i alumne. Així, per exemple, "En Miquel, na Maria i en Pere són professors que m'han marcat" no és substituïble per "En Miquel, na Maria i en Pere són professorat que m'ha marcat".

Els punts 1, 2, 3 i 4 són aplicables al català i a totes les llengües romàniques.

Palma, 26 de juny de 2009.

Anna Roig i l'ombre de ton chien

Que el primer disc d’Anna Roig i l’Ombre de ton chien és molt recomanable no és cap descobriment, però com en aquest món hi ha molta gent despistada, ho tornaré a dir: “El primer disc d’Anna Roig i l’Ombre de ton chien és molt recomanable”. De fet, ho és tant, que us el recomano.

Emperò, el gaudi d’obrir el CD, fullejar el llibret i escoltar-ne les cançons no és comparable al fet de veure i sentir damunt l’escenari tota una colla de personatges, eixits del magí de l’Anna, que passegen les seves històries per entre les notes de l’Ombre.

A mi, que sóc home de romanços, em tenen el cor robat des de la musa abandonada per l’ex-poeta puntaire, fins a Trini, la psico-killer, passant per la noia enamorada del sol, o la parella inversemblant que envia lletres de reclamació a l’agència matrimonial.

I és que l’espectacle de l’Anna s’assembla més a una sessió de filmets, que a un concert convencional. Un reguitzell de curt-metratges, tots amb la mateixa directora-actriu-guionista, el mateix vestuari, dues cadires d’atrezzo i unes ulleres de cul de got que ajuden a bastir alguns personatges i una banda sonora delicadament arranjada i meravellosament interpretada per quatre xicots, que en un exercici d’injusta modèstia, es conformen a ser l’ombre de ton chien.

La maleta que volgué viatjar soleta...

El camí bo per entrar a Barcelona pel nus de la Tinitat és el de la dreta.

I que vaig recuperar gràcies a la iniciativa del guarda de seguretat nocturn de l'estació de Sant Andreu Comtal, que en veure les gestions de la responsable de taquilla per contactar amb l'estació de final de recorregut, va decidir trucar a la central de seguretat per informar els altres guardes de l'equipatge extraviat.

I que va tornar a ser meva gràcies a l'eficiència i zel en el compliment de la seva tasca del guarda de seguretat nocturn de l'estació de Granollers Centre, que va esperar el tren, va demanar al conductor que esperés, va pujar al vagó del darrere, va baixar la maleta de la lleixa, la va amanyagar dolçament entre els seus braços, va trucar al guarda de Sant Andreu Comtal, li va donar l'avís i va tenir cura de la meva maleta fins que vaig ser allà, que va comprovar curosament la meva identitat i el meu coneixement de la maleta en qüestió, que va aixecar acta de la incidència sense perdre-hi ni una coma i que, finalment, em va deixar abraçar-la, acariciar-la, petonejar-la i dur-la fins al cotxe que ens esperava sota un fanal de la capital vallesana.

I tot això fou assolit malgrat la ineptitud del servei de senyalitzacions de carreteres, que va oblidar que més enllà de Barcelona, camí de la Cerdanya, hi ha una vila coneguda amb el nom de Granollers i, sobretot, gràcies a la ment lúcida que va decidir que, de tornada cap a la metròpolis, n'hi ha prou a senyalitzar dos camins a Barcelona, tots dos per peatge, i un a Terrassa i Manresa, que l'intel·ligentíssim conductor ja serà capaç de deduir per si sol que des del Vallès Oriental bé hi ha d'haver una altra ruta que no entri a Barcelona ni per l'aeroport ni per Vallvidrera; que a aquesta ruta s'hi ha d'arribar per la mateixa carretera per on ja hi circula - no cal que faci un "trompo" enmig de l'autopista per rectificar - i que, evidentment, ha de seguir el camí de Barcelona que també du a Terrassa i Manresa encara que, durant quilometres, els cartells insisteixin una i altra vegada que per allà només s'hi pot arribar a Barcelona travessant els túnels i pagant-ne el corresponent peatge (la qual cosa, gens-evidentment, és mentida).

Així doncs gràcies a tots i no oblideu grapar-vos les nanses de la maleta a la mà quan torneu d'un viatge llarg i tingueu el cap una mica espès.

Etimologia genital

Gland: del llatí glans, glandis, que volia dir gla, -fruit del roure o l’alzina-. El gland és el caparronet del penis que, en quedar parcialment cobert pel prepuci , recorda una gla. D’aquí en ve el nom.

El català ha conservat el significat original llatí en la paraula gla, glans (o la variant aglà, aglans) tot i que en algunes comarques occidentals, especialment les meridionals, es fa servir la paraula bellota (amb o oberta). Aquesta bellota no és un manlleu del castellà bellota, sinó que tots dos idiomes van prendre-la de l’àrab bällûta. En algunes zones d’Astúries i d’Àlaba, les bellotes o glans són anomenades landes, també del llatí glandis, i en castellà antic s’havia utilitzat glande per referir-se a les glans. En francès, la paraula gland, tant defineix el fruit de l’alzina com el cap del membre viril.

Les noies també en teniu, de gland, tot i que més petitó i amagat, puix el cap del clítoris rep el mateix nom.

La paraula glàndula també té el mateix origen com bé va observar la senyoreta V.M. en una conversa recent. De fet, és un diminutiu i originalment significa glaneta o belloteta.

Esperma: del grec sperma, que vol dir llavor, i que ens va arribar a través del llatí. Aquesta relació de significats és molt evident. Amb un altre origen etimològic, tant inseminar com sembrar venen del llatí seminare.

La gràcia aquí no és tant d’on ve la paraula esperma, sinó que d’aquesta, se n’ha derivat una altra d’ús molt comú. Us explico: del crani del catxalot i del de la balena de bec, se n’extreu una substància blanca i untuosa, que s’anomena esperma de balena o espermaceti. Aquesta esperma, juntament amb sèu o estearina, es va començar a emprar per fer candeles perquè la cera d’abella sortia molt cara – i si s’havia de fer blanca, encara més-. Per això, les candeles barates van acabar adoptant el nom del material del qual eren fetes: espelma.

L’explicació del canvi de la r en l, podria venir per la interferència del mot espalmar, que vol dir netejar i untar de sèu el fons d’una embarcació. Com que l’espelmes són de sèu, la gent hauria interpretat que espelmar (espalmar) devia venir d’espelma (esperma) i embolica que fa fort. En realitat espalmar ve d’ex-palmare, perquè el sèu s’untava picant amb els palmells de les mans, però l’error ja havia creat una nova paraula, que a la llarga, acabaria desplaçant candela o ciri a un ús més restringit.

Als forasters, sovint els sobta que anomenem espelmes les candeles i troben divertida la semblança esperma/espelma. Ara ja els podeu explicar que no és cap casualitat.

Vagina: del llatí vagina, que vol dir beina – funda d’una espasa, però també de les llegums i d’algunes altres coses -. Veieu per on va l’analogia? Doncs sí. En català antic de la funda de l’espasa se’n deia baïna (amb accent a la i ). Quan l’accent va passar a la primera vocal, les zones occidentals en general van fer baina i les orientals beina* (pronunciat benya a l’àrea de Tarragona i altres llocs)

Testicle: del llatí testiculus, diminutiu de testis, és a dir: testimoniet, petit testimoni. Els petits testimonis de la virilitat. Aquí no he posat foto, ja em perdonareu. Considerem-los, si us sembla bé, testimonis protegits.

*perquè es va interpretar baïna com beïna –això és normal, quan es neutralitzen les vocals- .Només heu de pensar en els casos actuals “tenca la porta” (tanca la porta) o “no hi quep” (no hi cap). O en els antics, que van convertir veïa en veia, traïa en treia o caïa en queia.