Lo pensament de diumenge, vint-i-set de desembre del dos mil nou.

El sexe i el software tenen una cosa en comú: Si has de pagar per aconseguir-los perden part de la gràcia.

Esborrany de conte de Nadal

El nan Senan s’aferrava amb força a les brèndoles de la barana. El vent de desembre havia començat a sacsejar-li l’escala de corda i els peus, en un embull de leds de colors, se li gronxaven, al ritme de les pampallugues.

El carrer era mig fosc. Les làmpades de sodi dels fanals a penes il·luminaven les voreres i els balcons de les cases esquitxats de lluernes verdes, vermelles i grogues prenien un aire irreal. I penjat d’un d’aquests balcons, vestit de pare noel, amb una mà a la corda de l’escala i l’altra al ferro de la barana, el minúscul Senan lluitava contra l’oratge. El va sorprendre una pinzellada freda a la cara i després d’una volva en va venir una altre. Començava a caure una aiguaneu suau que se li clavava al rostre com un rosari d’agulles blanques. Les parpelles li cremaven de dolor al contacte amb els cristalls de gel. Però Senan sabia que encara havia d’aguantar una mica més. Feia tot just una estona que el darrer llum de la tauleta de nit del dormitori s’havia apagat i els propietaris encara no es devien haver adormit.

Quan va aturar de nevar, la gorra vermella i les mànigues de l’abric ja eren xopes i el vent no deixava de bufar. Senan es notava els braços entumits, però aviat seria el moment, només calia esperar que no hi passes ningú pel carrer per enfilar-se escala amunt dins la balconada. Després, forçar la corredissa era un joc de criatures. A la cambra hi dormia una dona gran, tota sola. En el silenci de la nit la sentia respirar lentament i forta. Senan va procedir amb la esma de qui fa cada dia la mateixa tasca rutinària. Es va atansar al llit pel cantó buit i va estirar el coixí per una punta fins que el va tenir a les mans. Va haver de fer tota la volta al llit per restar a prop de la dona. Va cercar amb la vista un escambell, un tamboret o alguna cosa on enfilar-s’hi, finalment, va deixar el coixí a terra, va sortir al balcó i va triar un torreta de plàstic gruixut. En va arrencar l’hibisc, i en va buidar la terra bo i desemmotllant-la amb l’ajut d’un ganivet de peixater. Un cop net el test, el va entrar i el va situar amb molta cura al costat del llit. Hi va pujar al damunt amb el coixí, va guaitar el rostre de la dona durant uns segons com esperant el moment exacte i va deixar caure el coixí amb tot el pes del seu cos rabassut damunt el nas i la boca de la víctima, que va forcejar durant uns segons presa del pànic. El ganivet brut de terra adobada que Senan es va treure de la butxaca de l’abric va fer la resta. La sang va esquitxar els llençols i el capçal del llit, però, encara fresca, gairebé no s’apreciava damunt el vestit vermell fosc de Senan. Era un dels avantatges de la disfressa. L’altre era el sac. Senan el va obrir i en va treure el santa claus de drap original, que la dona devia haver comprat a uns xinesos en una botiga de tot a 60ct. El cos flonjo i la cara inexpressiva del ninot que tant li havia costat d’aprendre a imitar, van anar a parar sota el llit, al costat de l’orinal. Aviat el sac es va omplir amb unes quantes joies i un bon feix de diners que Senan, lladre experimentat, va trobar a l’armari de l’aixovar en un sobre vell entre plecs de llençol.

Un cop va haver lligat el sac, el va carregar a l’espatlla i va sortir de nou al balcó. Havia deixat de nevar i el vent començava a endur-se els núvols. Hi havia quart creixent i això era molta més llum de la que Senan hauria volgut. Va fer una ullada a través dels barrots, i tot veient el carrer desert va trepitjar un cossiol per assolir la barana i passar el cos a l’altra banda. De sobte una remor el va fer aturar. El renou d’un motor que s’atansava rera la cantonada i els llums d’uns fanals. Un autobús buit de passatgers, que retirava a cotxeres, va tombar per enfilar el carrer. Senan va mirar de restar quiet com si fos farcit de cotó fluix, però encara no havia fet peu al travesser de l’escala i va quedar penjat d’una mà mentre amb l’altra subjectava amb força el sac de regals. El guant negre era ple de sang i va començar a relliscar corda avall.

El cautxú del pneumàtics va quedar tatuat a la calçada quan el conductor va veure que una figura vermella i vagament humana queia davant dels llums de l’autobús. Amb el cor en un puny es va aixecar del seient i va mirar l’asfalt pel parabrisa. Es va eixugar el front amb el puny de la camisa. Només era un coi de pare noel dels collons que havia caigut d’algun balcó! La mare que els va parir, aquests desgraciats que omplien les façanes d’espantalls vermells... Va respirar fons, va engegar de nou el motor i va passar per damunt del ninot cagant-se en la cultura americana, en les festes de Nadal i en les botigues xineses – on ell, tot s’ha de dir, havia comprat un avet de plàstic a un preu molt raonable –.

I allà, ajagut a terra, panxa enlaire, amb un braç estirat aferrant el sac com si aquest hagués de fugir i donant gràcies al bon déu dels assassins, per haver-li donat un cos tan menut que estirat i tot cabia entre les rodes d’un autobús, Senan va mirar amunt i va contemplar el cel nocturn curull d’estrelles. Només havia d’esperar una estona que els curiosos despertats per la frenada apaguessin de nou els llums, per tornar a casa amb els seus regals.

I Senan va somriure sota la barba blanca i va pensar com n’eren, de boniques, les festes de Nadal!

.

Escrit per Cogesme el vint-i-u de desembre del dos mil vuit entre les set i les vuit del vespre.

Låt den rätte komma in, Let the right one in, Deixa'm entrar. Subtítols en Català.

Torno a parlar-vos d'aquest film suec, només per dir-vos que he creat dos arxius de subtítols en català per als .avi corresponents.

Tot i que vaig veure la pel·lícula al cinema, dies més tard, vaig tenir l'oportunitat de revisar-la en format digital. La subtitolació en castellà no em va convèncer gens i en vaig cercar una en anglès, que em va semblar més coherent. Així doncs vaig decidir repassar-ne la traducció.

Quan em vaig adonar que per anar bé l'havia de refer de bell nou, vaig decidir aprofitar per fer-la en català, ja que no n'havia trobat cap versió en el nostre idioma. La tasca m'ha suposat quatre mesos, ja que només ho he anat fent a estonetes, algun vespre abans d'anar a dormir. Haig de reconèixer que vaig ser a punt de deixar-ho quan va aparèixer el DVD oficial amb la subtitolació catalana (se suposa que traduït directament del suec i per un professional), mentre que aquesta meva és traduïda de l'anglès i amb referències tant a allò que recordava d'haver-la vista al cinema, com a allò que havia llegit a la nove·la d'Ajvide - la qual vaig consultar més d'un cop - . Finalment, per vint minuts de subtítols que faltaven, vaig optar per no rendir-me i el resultat és aquest que teniu aquí.

Lógicament només se us sincronitzarà si teniu els .avi originals, dels quals en desconec l'orígen, però que passo a descriure-us al final de l'entrada. Pel que fa als subtítols els podeu descarregar de:

Deixa'm entrar 1

Deixa'm entrar 2

Estan fets amb dedicació i bona voluntat. Però si us estimeu més tenir una versió professional, recordeu que el DVD és a la venda i que la pel·lícula paga la pena.

Característiques dels dos arxius Xvid (primera i segona part) per als quals s'han creat aquests subtítols:

1r ARXIU MIDA: 699MB o 716.002KB o 733.188.096 bytes
Imatge: 640x272 píxels
AUDIO: 0:59:47 448kbps AC-3 ACM Codec
VIDEO: Velocitat 23 quadres/segon 199Kbps
XVID

2n ARXIU MIDA: 692MB o 706.092KB o 726.110.208 bytes
Imatge: 640x272 píxels
AUDIO: 0:54:48 448kbps AC-3 ACM Codec
VIDEO: Velocitat 23 quadres/segon 215Kbps
XVID

Francesc Tàrrega

Feia mesos que volia penjar aquesta entrada en el bloc, però darrerament en Cogesme ha hagut de cedir espai a la seua personalitat secreta de senyor gris i enfeinat. Coses de la puta crisi, amb perdó.
Però hui Cogesme torna, - com Serrallonga -, per parlar-vos del més gran compositor de sintonies publicitàries que ha donat la comarca de la Plana Baixa.
El cas és que ahir vaig anar a prendre una cervesa - una Cap d'Ona especial aromatitzada amb vi de Banyuls - a una cerveseria del carrer Manigua de Barcelona i en eixir del metro em vaig trobar en el carrer Francesc Tàrrega, un carrer no gaire gran, amb una oficina de Caixa Catalunya i poca cosa més i un grapat de veïns que segurament no saben que la melodia del seu mòbil, o la sintonia d'aquell anunci de gelats que tant els agrada, la va compondre aquest músic de Vila-real, el nom del qual apareix a la placa de la cantonada.

Francesc d'Assís Tàrrega i Eixea va nàixer el 1852 a Vila-real i va patir un accident quan, de menut, va caure - pareix que l'hi van ajudar - a la sèquia i de poc que no perd la vista. Els pares, amb por que no es quedés completament cec, li van cercar un mestre de guitarra, per tal que el xicotet aprengués a tocar un instrument i es pogués guanyar la vida si no recuperava la vista. Al cap de poc temps el seu talent era tan manifest, que l'enviaren a tocar a Barcelona i malgrat no ser un estudiant gaire disciplinat, després d'unes quantes anades i tornades, als vint-i-dos anys entrava al conservatori de Madrid.
Tot i que fou un intèrpret excepcional, se'l recorda sobretot per les seves composicions. Tots els grans interprets de guitarra clàssica, - Yepes, John Williams, David Rusell - tenen peces de Tàrrega en el seu repertori.
Però el que ha dut les seues melodies fins al gran públic ha estat la seua utilització en el camp de la publicitat. Cada cop que sona el Nokia de l'Allison DuBois a la sèrie Medium, se senten els compasos 14 i 15 (crec que són aquests) del Gran Vals del mestre Tàrrega.

Francesc Tàrrega va morir el quinze de desembre de 1909 sense saber que la seua música es faria servir per vendre telèfons, salsitxes o gelats. Hui dia, només els amants de la guitarra saben qui és Tàrrega però tothom, sense excepció ha sentit la seva obra.



Recuerdos de la Alhambra (o Étude de Mike Oldfield o la música de les salsitxes Oscar Mayer)



Lágrima (o la melòdia de l'anunci de Häagen Dazs)



Gran Vals (o el politó de Nokia)

Sant Rorro.

Aquí uns deixo un trosset mal enregistrat del romanç de Sant Rorro, patró dels torrats, interpretat a la veu i la guitarra pel mestre Miquel Gil, durant un vermut-xerrada al FIMPT de Vilanova i la Geltrú.

Us he copiat la lletra sencera, que és molt bona. Per si de cas, us aclariré que les "tendes" es com anomenaven els valencians les tabernes on es venia vi, vinagre, aiguardent, que el "truc" és un joc de cartes semblant al mus i que una mitja (una mitgeta diu la cançó) és una mesura de vi.

ROMANÇ DE SANT RORRO

Déu em done inspiració
Per a poder explicar
La vida d’un sant varó
Que es digna de mencionar

que vinga el deu Baco
que ens porte un porró...
i que ens allumene
en esta ocasió.

Es Sant Rorro el més lluit
i el Sant més miraculós
que per a pagar mitgeta
mai no ha sigut pereós.

Quan era xiquet
i a penes parlava,
anava a les tendes
i s'emborratxava.

Quan ja se feu mes fadrí
li augmentà la devoció
no podia passar dia
sense pendré canyamó.

Per allà on anava
prenia amistat
amb les taverneres
que el donen fiat.

Sabia totes les tendes,
quin vi era el més eixut,
a on el venien barato
i a on el donaven més pur.

I allí se gastava,
si portava, un duro
se n’anava a casa
amb un pet com un xurro.

Quan tenia més edat
ja tenia millor cor
es feu molt aficionat
a donar el truc i flor.

Si dien “envide”,
tirava la “falta”,
Sant Rorro mig cànter
de vi se colava.

Si alguns per casualitat
teniu la dona partera
en compte de xocolate
doneu-li la bota plena.

Que és la millor medecina
per a la partera hui,
en comptes de la gallina,
doneu-li un cuiro de vi.

Senyores, que el caldo
dona inflamació
doneu-li ginebra
i vi del millor.

Sant Rorro prengué amistat
amb una "agüela" beata
quan anaven a resar
omplien la carabassa.

I quan arribaven
a l'amén i glòria
els dos empinaven
la carabassola.

Per a final del rosari
es menjaven un mosset
entraven en la bodega
i omplien el tonellet

Li vindria a cabre
decàlitro i mig,
i tot se'l colaven
abans de les sis.

La beata ja parlava
en italià i en francès
i Sant Rorro se n'anava
caiguent-se per els carrers.

Cantant seguidilles
aquell malfaener
anava borratxo
com un dolçainer.

Quan es va morir Sant Rorro
molts amics l'acompanyaren
Com tots volien portar-lo,
a l'últim se'l sortejaren.

I a més s'emportaren
deu cuiros de vi
per anar tastant-los
durant el camí.

Adios Sant Rorro bendito
que mai has quedat a deure
dona salut als borratxos
i moltes ganes de beure.

I el vostre perdó
en la glòria eterna
al cel ens aguarde
amb la bota plena.