Diari de bord del capità Cogesme. Data arbitrària: 6-1-11

Els reis m'han deixat regals.

Un de molt especial, furtiu i pirata. Que m'ha fet somriure i plorar a l'hora. Un record preciós d'alguna cosa que se'n va, però que en el fons no marxarà mai.

Després, com cada any, la diada de reis ha estat motiu de reunió familiar. De visitar els cosins més menuts i de dinar i fer petar la xerrada amb els més grans. La mare, les ties i els oncles ja van una mica cansats de tants dies de celebració i cada cop més el pes de la conversa el duem nosaltres, que parlem de les nostres feines, dels petits o grans canvis a les nostres vides, mentre no arriba una nova generació que ens converteixi a nosaltres en tiets i en pares.

Enguany, una cara nova, la T. la xicota del meu cosí, entra a formar part de la família. Ens porta una mica d'aire fresc, històries noves amb un altre accent.

I després la visita a l'àvia, a la residència. Allà no hi ha tanta consciència de les festes, perquè dins el cervell els dies es confonen i els anys van i venen de forma aleatòria. Però els seus nets, sempre som els seus nets i encara que el "com" i el "quan" fa temps que van fer figa, el "qui" s'ha conservat intacte per algun miracle inexplicable i no només no ha deixat de recordar-nos, sino que ara coneix tothom a la residència, els interns, els familiars, les infermeres...

Em resta rebre mig regal pendent. I invertir un val en alguna cosa de profit. Els regals fets han agradat i això em fa acabar la jornada satisfet. Encara queden dies de festa abans de tornar a la feina i els tinc tots ocupats fins al darrer segon. Així no hi penso.

Així no penso.

Diari de bord del capità Cogesme. Data arbitrària: 2-1-11.

Escolto*:

Roger Mas & les flors en el camí de les serps i els llangardaixos blaus fluorescents cap a la casa de vidre de la senyora dels guants vermells.

Solvac e Patac, de La Talvera.

La Competència, de Rac1, sempre que puc.

Llig:

El sabueso de los Baskerville, de Sir Arthur Conan Doyle, traduït en castellà per Amando Lázaro Ros.

Tretze Tristos Tràngols, d’Alber Sánchez Piñol.

Una humanitat extingida, de Gemma Aguilera.

O homem que matou Getulio Vargas, de Jô Soares.

Miro i escolto:

El remake de Nosferatu – original de Murnau – dirigit per Werner Herzog, amb Klaus Kinski i Isabelle Adjani.**

La sèrie Fringe i Polònia, habitualment.

Miro i llig:

Fábulas: Las Edades Oscuras. Amb guió de Bill Willingham i dibuixos de Mark Buckingham, Peter Gross, Andrew Pepoy, Michael Allred i David Hahn. Traduïda en castellà per Bittor García.

* Mentre no ho publicava, m'he fet un tip d'escoltar Nat King Cole.

** Quan vaig veure Bruno Ganz interpretant Jonathan Harker, em va recordar terriblement algú. Després hi vaig caure. Era clavat a Alcide Nikopol, el protagonista dels còmics d'Enki Bilal. Ho he consultat per internet i sembla que, efectivament, Bilal va copiar la fesomia de Ganz per donar rostre al seu personatge.

Diari de bord del capità Cogesme. Data arbitrària: 1-1-11

Celebrem l’Any Nou a cal SHC, a Gràcia. La gent que havia de venir cau víctima d’una passa de mandra i al final només hi som el SHC, jo, i la parella formada pel FJMP i l’ARG. Seiem a la taula de la galeria de la casa, amb la nevera plena de cerveses i xerrem sobre mudances, sobre paleontologia, sobre màquines quàntiques... Pleguem a quarts de cinc.

Un dels temes de conversa ha estat Una humanitat extingida, un bon llibre de divulgació escrit el 2009, però que està quedant obsolet per moments. Segons els estudis efectuats la passada primavera, sembla que les actuals poblacions nadiues europees i asiàtiques* tenen entre un 1 i un 4% de genoma neanderthal. Això vol dir que de fet no es tractava d’espècies completament diferents, incapaces de produir híbrids fèrtils. Curiosament no s’havien trobat indicis d’aquest encreuament en l’ADN mitocondrial. Potser la hibridació només va funcionar bé entre femelles sapiens i mascles neanderthals, però no em feu gaire cas, que no hi entenc un borrall de biologia. Per una altra banda, sembla demostrada l’existència de l’home de Denisova i la seva petja genètica en la població de Papua i la Melanèsia – entre un 4% i un 6% -.

Això confirmaria la hipòtesi que els Sapiens haurien triomfat demogràficament davant els altres humans i finalment se’ls haurien passat per la pedra – sexualment parlant – i n’haurien incorporat els supervivents a les seves poblacions.

De fet les dades apunten que els únics homo sapiens sapiens “purs” entre nosaltres sobreviuen venent CDs pirates i bosses d’imitació als top manta, de la mateixa manera que els únics que van mantenir una llengua “ària” a Europa, durant segles, van ser els gitanos. (Aquest darrer paràgraf, el dedico als membres i seguidors de PXC – amb x de xenòfob - ).

*entenc que això comprèn també les poblacions nord-africanes i potser les nadiues americanes que hom suposa arribades al continent a través de Bering principalment fa uns quinze mil anys – o més, perquè en paleontologia a cada descoberta les dates reculen una miquetona -.

2011

El dos mil onze s’iniciava oficialment una hora abans de la mitjanit* de l’onzè dia des del solstici d’hivern. Dues-centes trenta-nou hores i vint-i-dos minuts després del solstici astronòmic. Ben mirat és una hora i una data absurdes per començar un nou cicle. L’Alfons, un bon amic que sovint fa comentaris en aquest bloc, només l’accepta com a inici de l’any fiscal i considera que el seu any vital comença a les calendes de març. Jo seré una bona ovelleta i donaré per bona tan estrafolària data com a començament de cicle i d’una nova secció del meu web. M’he fet el bon propòsit – ep, no rigueu, coi! – d’escriure una mena de dietari de l’any onze. Per a mi, un any significatiu perquè ultrapassaré les dues vintenes, comptant a la basca, i perquè tinc la sensació, potser m’equivoco, que han de passar-hi coses importants.

Començaré aquest dietari amb unes dades banals:

- Peso unes 245 lliures catalanes, 241 lliures balears, o 276 lliures valencianes. Per als amics antropòfags, no arribo a les 82 lliures carnisseres. La intenció és aprimar-me. És el segon bon propòsit d’aquest any.

- Ara per ara la meva residència oficial és a la regió del Penedès, comarca del Garraf, però la de fet és al Barcelonès Nord. Aquest any acabo unes reformes importants i vull fer una reinauguració de la meva llar pendesenca. Amb xató pel pica-pica, és clar. Tercer bon propòsit per al dos mil onze.

- De moment treballo en el meu ram, tot i que guanyo menys del que em correspondria. Atès que més de la meitat de col·legues o no treballen o no ho fan en el ram corresponent i que la majoria dels que treballen o cobren honoraris inferiors a allò que els pertocaria o, directament, hi perden diners, em conformaré de moment a conservar la feina i a no patir gaire. Quart bon propòsit per a l’Any Nou.

- Actualment sóc fadrí, tirant a conco. No tinc propòsits en aqueix sentit. Les coses mai no em surten com m’agradaria, però tampoc no em puc queixar de les relacions que he tingut. Miraré d’estimar-me una mica més – malpensats!!! – i que Déu hi faci més que nosaltres!.

I ja està, no us vull donar més dades. De propòsits, encara me’n queden uns quants. Tenir constància per enllestir un curs d’aranès on-line que he començat fa poc – l’euskara i l’aragonès els deixo per més endavant, sobretot després de la darrera reforma ortogràfica aragonesa -. Escriure un conte sobre dones d’aigua que tinc a la gelera des de fa mesos. I una novel·leta curteta i gens pretenciosa mig road-movie, mig xiruca-movie. Cinquè, sisè i setè propòsits.

*no l’astronòmica, perquè això varia d’un poble a un altre, però sí la corresponent al nostre fus horari.

Si els amics del facebook votessin

Diumenge és dia d'eleccions i des de fa unes setmanes ens bombegen amb enquestes, baròmetres i estudis sociològics que miren de predir-ne els resultats i així avançar-se a la voluntat del poble. Tots n'estem una mica (eufemisme) tips de campanyes, de blocs electorals al telenotícies, de sortides de to, d'entrevistes a "La Noria", de debats on cadascú arriba amb la cançoneta apresa, de fer venir des de Madrid el "primo de Zumosol"..., però les eleccions no són fins diumenge, així que paciència, senyors, perquè dilluns tindrem els resultats de debò i, com sempre, no els haurà encertat ningú. Sembla clar que CiU farà un bon resultat i que Artur Mas serà el nou president i que els partits que fins ara governaven no sumaran majoria a la cambra. Fora d'això, que no serà segur fins que els votants no ho hàgim ratificat amb el nostre vot, la resta és un misteri.

Però jugar a encertar-la és divertit i és de franc i equivocar-se en els pronòstics també. I a mi se'm va acudir una enquesta alternativa que podia ser interessant. Vaig pensar que els resultats del meu experiment serien semblants als de les enquestes tradicionals, però me'n vaig endur una bona sorpresa. No hi tenien res a veure! Amb tota certesa, crec que com a sistema predictor, el meu és un desastre, però això no vol dir que no sigui interessant.

Us ho explicaré. Tots els partits tenen un pàgina al facebook - tret d'alguns hi tenen un grup - on s'apunten els seus seguidors mitjançat el famós botonet de "m'agrada" - llevat dels grups, on el botó és el d'" afegeix-m'hi"-. La cosa era tan simple com comptar quants seguidors tenia la pàgina principal de cada grup. Per exemple, la pàgina Visca la CORI (Coordinadora Reusenca Independent) té 647 seguidors. Evidentment no se sap de quina circumscripció electora és cadascú, però com que, en principi, no arriba al 3% del total de seguidors de partits polítics catalans, la descartem.

El partit més petit que assoleix un nombre significatiu de seguidors és PXC amb la seva pàgina Plataforma per Catalunya. El partit xenòfob català (denominació molt més coherent amb les seves sigles i amb el seu ideari) té un total de 1.412 simpatitzants al facebook, seguits de prop per la gent que demana la seva il·legalització. Si els seguidors de facebook donessin escons al parlament, PXC en tindria 4. Esgarrifances, oi?

Un quants més en treu Iniciativa, a través de la seva pàgina Iniciativa per Catalunya Verds - ICV. Entre les seves virtuts, potser és l'únic partit amb un discurs coherent. Diuen les mateixes coses en campanya i fora de campanya, i això, en els temps que corren, és tota una excentricitat. Afortunadament, els seus resultats no depenen de les xarxes social: Només hi tenen 1.721 seguidors i es quedarien amb 5 escons.

Una mica millor ho fan Ciudadanos - Partido de la Ciudadania, els quals, malgrat anar sempre en conill - o potser gràcies a això - apleguen 3.042 seguidors a facebook. El partit d'Albert Rivera, entre d'altres coses ha aconseguit ser el primer partit que tot i autodefinir-se d'esquerres, rep més vots a Sant Gervasi que a Nou Barris. El cas és que amb aquests resultats s'enduria 9 escons. Déu mos en guard!

Esquerra Republicana de Catalunya, partit de govern, de polítiques socials i de feina diària, fins dos mesos abans de les catalanes, quan agafen el trabuc, reneguen de la Generalitat i se'n van a les trinxeres - Perdoneu, però algú ho havia de dir - té 3.990 seguidors a la seva pàgina oficial. Si fos pel facebook, no passarien de 12 escons.

Convergència i Unió, tot i que fa trenta anys que guanyen les eleccions al Parlament de manera sistemàtica, sembla que no s'hi ha posat prou en les noves tecnologies. 4.175 seguidors té la seva pàgina, poc més que la d'Esquerra i amb una mica de sort arreplegarien 13 escons. Haurien de mirar si no estan descuidant una mica el jovent.

Suport per a Joan Carretero i Reagrupament és un grup de facebook amb més seguidors que la pàgina oficial de Reagrupament, per això l'he pres com a referència. En total 4.249 seguidors. Tindrien 13 escons, igual que convergència. Sí, ja ho sé que si RCat aconseguís els mateixos escons que CiU hi hauria un daltabaix a la política catalana, però ja sabeu que els membres de facebook no representem gaire el país. Si no, el carrer seria ple de Heidis, Picatxus i personatges de Dungeons&Dragons o de Comando G.

Partido Popular de Cataluña és la pàgina del PPC. Aplega 4.562 seguidors, no sabem quin percentatge dels quals viuen fora de Catalunya. En tot cas ja poden estar contents. Tot i haver retirat el joc de matar moros de la xarxa, encara farien 14 escons. Potser l'únic cas en que facebook i sondejos electorals coincideixen.

PSC - Partit dels Socialistes de Catalunya té ni més ni menys que.... 7.183 seguidors al facebook. Hi deu haver contribuït aquell anunci en que recreaven el film "La vida de Bryan" - com us deia, som uns friquis tots -. També hi deuen haver simpatitzants del PSOE -. És un partit molt transversal - hi conviuen la Montse Tura i el Celestino Corbacho! - i que, tot i que encara no saben si estimen més el papa o la mama - creuen més al papa- , tenen un electorat molt fidel. El facebook els assigna 22 escons. Suposo que ells en volen més.

I els triomfadors de la nit, si més no, en nombre de seguidors al facebook: Solidaritat Catalana per la Independència: 14.094 seguidors. Doncs sí, heu sentit bé, el doble de seguidors de facebook que el PSC i més de la meitat que el Partido Popular a nivell de tota Espanya. Els partits sense representació parlamentaria es queixen que no tenen prou accés als mitjans de comunicació. Cal reconèixer que el partit de Joan Laporta ha sabut utilitzar els mitjans alternatius. Internet és un instrument amb molt de potencial i en aquest meu "divertimento" es veu com hi ha formacions que l'han deixat a banda i d'altres que hi han invertit esforços. Segons la meva enquesta facebook, els correspondrien 43 escons. Segons les enquestes serioses, es probable que no entrin al Parlament.

De totes formes, tal i com es presenta la jornada de diumenge i amb la participació que hi ha prevista, qualsevol partit que arribi a uns 80.000 vots, per poc que els tingui una mica ben repartits aconseguirà un seient al Parlament de Catalunya. Al loro amb Laporta, ¡que no estan tan mal!