Imagineu-vos per un moment que us dediqueu a la música, que sou allò que s’anomena un canta-autor, però dels bons, eh, no un Perales qualsevol. Bé, d’acord acceptem Perales com a canta-autor de companyia...
I algú fa una pel·lícula sobre el “che”, no, no, Francesc Camps no, Ernesto “che” Guevara, i us demana que en feu la música. I us hi esteu entre acords i semifuses fins que us queda la retina a ratlles, per fer una cançó, la cançó, saps aquella que dius m’ha quedat de l'Hòstia? Doncs aquella.
I un dia t’avisen de l’acadèmia d’arts i ciències cinematogràfiques que t’han “nominat”, que vol dir que t’han escollit com a “finalista” al guardó a l’autor de la millor cançó cinematogràfica de l’any. Dit així no sembla pas gran cosa, però coi, que us fa il·lusió, que no sou de pedra, ostres, l’òscar!
Això vol dir, senyor Drexler, perquè us dieu Drexler, és clar, essent canta-autors no us direu Pèrez, Gàrcia o... o... o Perales, vaja! Doncs això vol dir senyor Drexler, que la vostra cançó haurà de ser interpretada a la gala, que la gala és un xou que munten dalt de l’escenari on canten i ballen i diuen andeguinerís i fan a mans els trofeus... I ja us veieu allà al teatre davant del Clinísgüut i l’Escorsesse i l’Amenábar, amb la guitarreta.... Fins que aqueix senyor tan simpàtic us deixa anar, com qui se li dispara el trabuc:
Haviem pensat en Enrique Iglesias.
...
I parpellegeu mentre un gota de suor freda rodola des de la templa, galta avall, i us intenteu sobreposar a la taquicàrdia, la hiperventilació i l’atac d’ansietat imminent.
Aleshores, amb una veueta eixida del darrer bri d’alè que us resta en el cos mireu d’arrapar-vos a una vana esperança: No ho podria cantar en Caetano Veloso...? Però a Hòlibut tenen una idea millor, que ho canti l’Antonio Banderes, amb uns pantalons ben ajustats, davant les ruïnes d’una “hasienda mexicana”, mentre el Carlos Santana fa uns refilets de guitarra pel damunt com qui posa el julivert a l’estofat. Quedarà que t’hi cagues, Jorge! Ja ho pots ben dir...
I ha arribat el dia i seus vestit d’esmoquin en una d’aquelles butaques al costat del Johny Depp que va vestit de.... d’allò, al costat del Johny Depp i la Scarlett Johansson i la Hale Berry. I somrius mentre mires el negre aquell que crida tant i penses, mira, com a mínim està fotent a parir el Bush, i desprès surt aquell i l’altre, i la Beyoncé s’inventa una nova manera de pronunciar el francès, però com és tan guapa els francesos i tot la perdonen. I ara un acudit i ara un que plora i ara un que dóna les gràcies a tots els membres de la seva família fins a la setena generació...
I finalment, vet aquí que apareixen l’home que va crear Abraxas i que ara acompanya ganàpies del pop i el Sorro, sí senyor, perquè aquell no era l’amant d’en Tom Hanks quan allò de la SIDA and the streets of Philadelphia, ni el desequilibrat que va lligar la pobre Victoria a la cadira -no m’estranya que marxés a França-. No, aquell era el Sorro, con sus calsones negros bien señidos y su camisa blanca andale andale manito que yegó el espadachín justisiero y creo que veo una lus al otro lado del río ele ele que me traigan otro toro.
I la càmera t’enfoca i allà segueixes esclafat a la cadira amb el somriure esdevingut rictus d’incredulitat, rigor mortis maxilar, aviam si ve una riada i se’ns enduu. I el públic aplaudeix rutinàriament enfervorit i els intèrprets es retiren, vet aquí un gos, vet aquí un gat amb botes...
I tu penses l’òscar a prendre pel sac, però no! van i te’l donen. I puges amb l’esmoquin i el somriure petrificat, mare de Déu, senyor. Ostres, què n’és de baixet el Prince! i reculls l’estatueta i t’agenolles davant el micròfanu -més micro que mai- a l’alçada de l’artista que abans es deia son pare ho deu saber, i així de genollons i amb el cap tort els hi expliques .... a capella. No, veieu, és que la cançó era així... gràcies de tota manera.
I ja està, és que va ser de pel·lícula, gràcies per llegir-me. Déu salvi Amèrica, que bona falta li fa.
