dijous, 21 de desembre del 2006

Sorprenent


Als grans magatzems AKI de Vilanova, tenen una secció de làmpades on hi podem trobar tota mena de lluminàries: llums de sostre, llums de paret, llums de taula, fanals, faroles, focus...; però ni una sola làmpada! Les làmpades són totes – les d’incandescència, les de fluorescència, les halògenes, les de vapor de mercuri – a la secció de bombetes, incloses les que no són bombetes.

Al súper on vaig a comprar, hui tenien a la secció de congelats un cartell enorme on indicava el preu de les “Cigales del Nort”. He descartat que en Nort fos algun actor pornogràfic, perquè per molt ben dotat que hom estiga, és poc probable que en tinga més d’una, de cigala. Per tant, he suposat que s’havien apuntat a la moda de menjar insectes i m’he apropat per examinar-ho millor. Oh, desencís! Es tractava d’un error de traducció. En realitat no eren ni cigales ni del Nort, eren escamarlans i del nord. Però l’ensurt no me l’ha llevat ningú.

Lo pensament del vint-i-u de desembre del sis

Si l’onze de setembre pengessin tantes senyeres dels balcons com pare-noels hi pengen aquests dies, la gent es pensaria que som una nació

(i no pas una colla d’horteres).

dissabte, 2 de desembre del 2006

Celebració

Set de cada banda, les dones de públic, tots amb panxa i esbufegant. Llevat de l'Arruda. L'Arruda en una gran forma. Prim, àgil, bona cabellera. Cinquanta anys, però molt ben conservat. I destacant en el terreny de joc.

Fou després que l'Arruda es fes una autopassada, corregués endavant com un marrec, xutés amb perfecció i fes el gol, per a deliri de les senyores, que tot l'equip anà a abraçar-lo. Quin gol! L'Arruda era l'hòstia. S'hi van acaramullar al damunt.

Estrenyeren l'Arruda, petonejaren l'Arruda. L'Arruda després diria que algú li va intentar mossegar l'orella. Quan l'Arruda va voler aixecar-se per reprendre el joc, no el van deixar. El tombaren de nou. Quan semblava que s'estava aconseguint deslliurar dels companys, arribà l'equip contrari i també es va sumar a la pinya per felicitar l'Arruda.

L'Arruda va acabar havent de sortir del camp, tremolós, emparat per les dones indignades, mentre el joc es reprenia, ara només amb els en baixa forma. A l'hora de la costellada, l'Arruda encara no s'havia recuperat del tot de la celebració. Que n'aprengui!



Traduït del conte original "Celebração", del llibre Orgias, de Luis Fernando Verissimo. Editora Objetiva

diumenge, 19 de novembre del 2006

Quina hora és

Si voleu saber quina hora és, aquí teniu un fantàstic rellotge:


Si encara no us ha quedat clar proveu amb aquest convertidor:

divendres, 13 d’octubre del 2006

El senyor Pompom


No fou fins pocs dies abans del casament, que la Marcinha li digué a l’Eliseu que dormia amb un osset de peluix. Que tenia l’ós des de menuda i que no podia anar-se’n al llit sense ell. A l’Eliseu li va fer gràcia. N’estava tan enamorat que qualsevol cosa que li digués la Marcinha – ni que fos “Em faig pipí al llit” o “Ronco tota la nit” – ell ho acceptaria i li faria gràcia. La Marcinha era ben bé una criatura, malgrat els seus vint-i-quatre anys. Havia estat allò, que l’havia atret d’ella. En el fons era un nena, ingènua, innocent. Com se deia l’osset? “Senyor Pompom”, respongué la Marcinha.
-Doncs serà per a mi un plaer dormir amb el senyor Pompom – digué l’Eliseu entendrit.

L’osset va anar amb ells de lluna de mel i va acabar essent un sorprenent accessori en els jocs amorosos. L’Eliseu no imaginava que es pogués excitar tant amb les frases que sentia dir al senyor Pompom, en veu de la Marcinha, cada cop que acabaven de fer l’amor, durant la lluna de mel. “Això ha estat molt bé. Al senyor Pompom li ha agradat molt. El senyor Pompom en vol més”. Després, a casa, era el senyor Pompom, manipulat per la Marcinha, qui despertava l’Eliseu quan la Marcinha en volia més. I el senyor Pompom despertava l’Eliseu uns quants cops per setmana. Després deia: “Al senyor Pompom li ha agradat. Al senyor Pompom li ha agradat molt. El senyor Pompom en vol més”.

L’Eliseu no és va poder contenir i un dia va explicar, en una reunió d’amics, com era la seva vida sexual, amb la participació del senyor Pompom. Era obvi que la seva doneta, la Marcinha, feia servir l’ós per ajudar-se a vèncer les seves inhibicions i la seva inexperiència
en el sexe. I el senyor Pompom s'havia revelat com un company sexual meravellós. Meravellós.

Tothom es mirà de cua d’ull. Tots coneixien bé la Marcinha. I quan l’Eliseu se’n va haver anat, un d’ells va dir:
- Tu espera que conegui la vessant crítica del senyor Pompom!

Traduït del conte original "Seu Pompom", del llibre Orgias, de Luis Fernando Verissimo. Editora Objetiva

dimarts, 10 d’octubre del 2006

Eixos portuguesos...


Llig astorat una enquesta publicada al setmanari portuguès Sol i al diari espanyol El País en la qual un 28% de portuguesos – que és diu aviat – declara que veuria amb bons ulls una possible integració a Espanya. Fins i tot hi hauria un 53% que diuen que els estaria bé tenir En Joan Carles I com a rei.

Si això indica una tendència i el tant per cent de panhispanistes continua en augment caldrà plantejar qualque solució. Una reunificació sempre és un procés complicat i o bé s’haurien de posar d’acord per crear un estat de nova planta sobre unes bases noves –i no crec que el centralisme castellà estigués disposat a acceptar un estat bilingüe o una doble capitalitat Madrid-Lisboa- o bé Portugal hauria de ser absorbit per Espanya i constituir-se en comunitat autònoma. En aquest darrer cas, els portuguesos ja es podrien anar oblidant de tenir seleccions esportives pròpies, llengua oficial a les institucions europees, gestió dels seus ports, aeroports, de la línia de ferrocarril entre Lisboa i Porto o de decidir quin cabal mínim d’aigua ha de dur el Douro a la seua desembocadura.

Si, malgrat tot, la integració fos l’opció triada, se m’acut una manera molt fàcil de simplificar-ne el procés. Es tractaria simplement de fer un canvi de denominacions. Portugal passaria a dir-se “Catalunha” i el portuguès s’anomenaria “catalão”. I viceversa, Catalunya passaria a anomenar-se “Portugal” i del català en diríem “portuguès”.

D’esta manera, l’abans Portugal i ara “Catalunha” passaria a regir-se per l’estatut de Miravet, què evidentment caldria traduir en “catalão” i a tenir un presidente da Geralidade. És possible que qualque cosa de l’Estatut no els acabes de fer el pes –potser no voldrien dividir el país en vegueries -. En aquest cas només els caldria esperar vint-i-cinc anys per fer una nova reforma estatutària, dur-la al congrés espanyol per que la retallessin convenientment i entomar les escomeses de la caverna mediàtica, què acusaria les autoritats de Lisboa de perseguir el castellà, estar aliats amb el terrorisme internacional i voler destruir Espanya.

Mentrestant, ací a “Portugal”, ens hauríem de regir per la constitució portuguesa. I convocar eleccions per escollir un president de la República i un parlament nou. Un cop el nou parlament constituït, revisaríem la constitució, decidiríem què cal canviar, posaríem a treballar tots els grups parlamentaris i faríem una reforma constitucional la mar de maca, per acord a la catalana – ampli, a última hora i amb truita a la francesa – que seria sotmès a referèndum i aprovat per unes tres quartes parts dels “portuguesos”. Sempre i quan no contradigués cap norma elemental del dret internacional o de la declaració dels drets humans –això només és prerrogativa dels ianquis -, rebríem felicitacions de tots els països veïns a través de llurs ambaixadors.

A més de definir el nostre model lingüístic, territorial, judicial, polític... jo fóra partidari de fer una consulta entre els aranesos, per veure si volen seguir formant part de “Portugal”, esdevenir una autonomia, un estat lliure associat, una república independent, integrar-se a França, ser l’estat número 53 dels USA o qualsevulla altra opció política. Una República Gascona dera Val d’Aran podria retornar la cultura occitana al seu lloc dins Europa - o convertir-se en un paradís fiscal i immobiliari, és clar -.

L’esforç fóra important. Caldria personal nou per a totes les ambaixades “portugueses” arreu del món, samarretes per a tots els jugadors de les seleccions “portugueses”, gestionar totes les infrastructures – ports, aeroports, ferrocarrils -, efectius policíacs en nombre suficient i amb prou preparació per fer-se càrrec de totes les àrees que afecten la seguretat - inclosos serveis d’intel·ligència, col·laboració internacional -... Potser, de l’exercit, en podríem prescindir – Costa Rica no en té i s’han estalviat un munt de cops d’Estat -.

Realment suposaria un sacrifici molt gran, però..
Què no faríem els “portuguesos” pels nostres amics lusos da “Catalunha”? Tot siga per fer gran Espanya!

Aquí teniu un article sobre la famosa enquesta. L’he obtingut de valencianisme.com, i és traducció de l’article publicat a El País

Un 28% dels portuguesos està disposat a unir-se a Espanya
A només dos dies de la visita a Espanya del president de la República portuguesa, Aníbal Cavaco Silva, que realitzarà el seu primer viatge d'Estat entre el dilluns i el dijous, el nou setmanari lisboeta Sol promet atiar un poc més una polèmica eterna a Portugal amb una enquesta que determina que un 28% dels portuguesos estaria disposat "a formar un sol país amb Espanya".

Encara que el 70% preferiria no fer-ho, i un 2% no sap no contesta, els motius d'aquest sobtat atac d'amor pel veí semblen clarament econòmics: un 97% respon que sí quan els pregunten si Portugal es desenvoluparia més si s'unira a Espanya. Els portuguesos, a més, confien que serien tractats amb equitat: en el remotíssim suposat que ambdós països es convertiren en de sol, el 68% creu que els portuguesos rebrien un tracte d'igualtat, mentre un 24% creu que serien discriminats.

L'enquesta de Sol, que dirigeix José Antonio Saraiva, ex responsable de l'històric Expresso, amb qui competeix pels lectors dels dissabtes, va més lluny en el seu intent de prémer les simpaties que desperta l’iberisme. L'enquesta pregunta quin hauria de ser la capital d'aqueix hipotètic Estat, i el 42% tria Madrid mentre el 41% opta per Lisboa.

Posats a triar l'organització política, el somni-malson de Felipe II (que en 1580 va unir als dos regnes sota una sola corona després de la mort sense descendència del rei portuguès Sebastià, el seu cosí) perd de llarg enfront del model republicà: un 24% es decanta per la Monarquia, un 64% per la República. Encara que els monàrquics són a més borbònics (un 53% acceptaria al rei Joan Carles, un 21% s'oposaria).

Enveja del progrés
L'estudi, realitzat per l'empresa Intercampus, es va fer sobre una mostra de 1.000 persones del territori nacional els passats dies 1 i 2 de setembre. Les dades resulten potser sorprenents per als quals recorden la vella frase portuguesa que diu: "D'Espanya, ni bons vents ni bons casaments". Portugal es va convertir en un regne autònom en 1143, tres segles abans que Espanya, però els continus conflictes amb Castella, la rivalitat entre els dos Imperis, les guerres recurrents i la decadència dels 60 anys viscuts sota els Governs dels Felips (II, III i IV) van alimentar el sentiment antiespanyol.

"Jo crec que una mica de recel segueix existint", diu el director de Sol, José Antonio Saraiva, que avui traurà al carrer un tiratge rècord de 210.000 exemplars amb l'enquesta com plat fort. "Però la posició romàntica ja no arriba: ara mana el progrés i sentim enveja de l'èxit econòmic espanyol. La velocitat espanyola contrasta amb la lentitud de la nostra recuperació econòmica, i la gent té ganes d'agafar el tren de Madrid".

Uns altres, com el poeta extremeny Ángel Campos, professor a Lisboa i gran amant de la cultura portuguesa, opinen que l'enquesta ha de ser falsa: "Potser aquest 28% espera el retorn de Dom Sebastião, però Espanya no és Dom Sebastião".

dilluns, 2 d’octubre del 2006

Proposta de reciclatge de mots aberrants.

Com ja sabeu, cada dia utilitzem un munt de mots incorrectes, reinterpretacions o adaptacions de mots forans, amb els quals sovint substituïm els termes propis de la nostra llengua. En aquest apartat mirarem de reaprofitar aquests engendres i donar-los un nou ús, tot relacionant-los amb nous conceptes. D’aquesta manera no malmetrem aquest esforç de creació lèxica, alhora que podrem retornar als seus termes genuïns el significat que aquests nous mots ara per ara envaeixen.

Observareu que en alguns casos l’ortografia difereix de l’habitual, però com, a hores d’ara, aquests mots no estan contemplats ni pel diccionari ni per la normativa i no disposen de cap ortografia fixada i beneïda, ens hem permès de escollir aquella que creiem que s’adiu més amb el concepte que a partir d’ara representaran.
Tots els mots de nova creació els trobareu marcats amb un asterisc (*). En alguns casos ha calgut crear nous mots per derivació, fet que ha acabat produint en qualque cas, famílies de mots.

*Bivenda: Operació fraudulenta consistent a vendre el mateix bé, moble o immoble, a dos compradors diferents sense que aquests ho sàpiguen. ex: El van processar per la *bivenda d’un habitatge.
En el cas que és tracti de tres compradors, hom parlarà de "trivenda”; en el cas de quatre, de “tetravenda”, i en el cas de cinc o més, el
terme adient serà “putada de collons”.

*Apodo: Sense peus. ex: Jo tenia un amic *apodo que per malnom li deien “lo cunta quinte”.

*Peató: Peat petit. (cerqueu “peat”)
*Peat: Participi del verb pear. (cerqueu “pear”)
*Pear: efectuar o causar peatge.
Per tant, *peató: senyor menut que passa en cotxe per Mollet, Vallvidrera o els túnels del Garraf. ex: Jo abans era un vianantó, però ara m’he comprat un Hyundai i ja sóc un *peató.
Variant dialectal: *Peiató < *Peiat < *Peiar < Peiatge

dilluns, 25 de setembre del 2006

ALEGRIA!



Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s'acaben i es fars il·luminen
ses gòndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
i ets ovnis se pinyen i deixen un cràter
per sempre dins sa meva vida... Alegria!

El fet és que jo, ahir diumenge, volia anar al concert de l’Eduard Iniesta a la Rambla del Raval, però em van convèncer per anar a veure es concert dets Antònia Font davant sa fàbrica de cerveses Damm.

Jo ja els havia vist tocar un cop en directe, fa tres anys, i em van semblar una mica fluixets. Però, noi, han fet els deures! La vida serà només patxanga, però jo ahir vaig veure moltes hores d’assaig i un so molt més potent que el que m’esperava d’un grup de pop amb uns discs on la producció sembla tenir el paper predominant. Sonaven roquers, tendres, canyers, juganers, experimentals i fins i tot, metàl·lics.

Ahir, mentre la penya se fotia fins es cul de cervesa, jo cremava ets alcohols i m’engatava de lletugues, de liquens i flors...

Els Antònia són galàctics i siderals. Al Reial Madrid farien bé de xerrar amb en Miquel Oliver per que els desvetlàs s’essènci de sa galacticitat. És clar que coneixent-lo, potser se fumaria sa gespa des Bernabeu...

dijous, 21 de setembre del 2006

Com és que tinc un blog a Brasil on line?
Capítol I En terres occitanes.


Tot va començar un dia d’avorriment de fa gairebé nou anys. Com que no se m’acudia res millor per fer, me’n vaig anar a un centre comercial Continente (ara Carrefour) i vaig començar a mirar llibres. En vaig trobar un que em va cridar l’atenció: L’EGLISE DE ROME FACE AU CATHARISME, de Paul Labal, en versió castellana (LOS CÁTAROS, HEREJÍA Y CRISIS SOCIAL) traduïda per Octavi Pellissa. El fet és que me’l vaig comprar, me’l vaig llegir i el vaig trobar apassionant. Quan al cap d’uns mesos un amic em va proposar de fer un viatge pels castells que havien estat escenari de la desfeta càtara, no hi vaig dubtar: Aquell estiu, les vacances les passaríem al Llenguadoc.

Malauradament, la colla d’amics de la universitat que organitzava el viatge tenia tants compromisos familiars o de parella, que al final van suspendre la ruta.

Tanmateix, jo estava decidit a passar-me una setmana de castell en castell, i ho vaig proposar a una altra colla – sempre he mirat de tenir-ne més d’una -. Aquest cop el resultat fou més positiu - gairebé tots eren solters – i vàrem programar el viatge per a la darrera setmana d’agost.

A més hi vam anar en dues tandes: Primer hi vam anar tres nois amb un cotxe de lloguer. Després havia de venir l’Alfons amb el seu cotxe, una parella de futurs enginyers, una estudiant de medecina i una arquitecta pernambucana que jo encara no coneixia i amb qui, al cap d’un més, iniciàvem una accidentada història d’amor.

PD: La imatge que encapçala el text és una foto de Carcassona feta abans que Viollet-le-Duc la convertís en DisneyWorld.

dimarts, 19 de setembre del 2006

Estranys al paradís.




Aquests dies – més ben dit, aquestes nits – m’estava llegint la traducció en català que en Francesc Parcerissas va fer de El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien. El cas és que no havia comprat la novel·la per a mi, sinó per al meu bon amic Miguel Afonso, un filòleg catalanòfil de Roraima, i dissabte vaig donar els llibres a una amiga brasilera per que li’ls fes arribar.
I és clar, anit trobava a faltar la meua Comarca i els meus elfs.

Així que vaig atacar el tercer volum d’Strangers in Paradise de Terry Moore, en edició de Norma Comics. De fet ja l’havia encetat la nit abans, però només n’havia llegit unes vint pàgines.
Ahir me’l vaig polir. Sencer.

És increïble com fa anar el llapis el senyor Moore a l’hora d’arrencar els sentiments de les entranyes dels personatges i posar-te’ls a les mans en format quartilla. Ja estic frisós per comprar els volums restants. De moment vaig fent guardiola.

Amb gent com Terry Moore, Craig Thomson o Kalasniko; el futur del còmic independent nord-americà (en el sentit ampli: parlo també del Canadà) està garantit per una
pila d’anys.

No sé si Strangers in Paradise deu haver estat publicat en Portuguès o, en tot cas, si ho deu haver estat al Brasil. Miraré d’esbrinar-ho.

Un dia com un altre

Bé, hui torno a començar el meu blog. Miraré d'escriure una mica cada dia. Vejam si és possible.

Apa, fins a la propera!