QUIQUE’S 13

En Carles ens explica de manera desestructurada, erràtica i mancada d'estil, la seva darrera incursió per terres pirinenques. Aquest cop, sembla que ha completat el relat, no com en altres ocasions.

Missió: Anar d’Espot a Arties tot travessant els Pirineus pel coll de la Ratera.

Equip humà: vuit enginyers, un laboralista, dues apotecàries, un arquitecte i una arquitecta tècnica.

Equip material: Botes, roba de muntanya, bastons, motxilles, cantimplores, protecció solar, ulleres de sol, barra de cacau, tovalloles, sabó, paper higiènic, mapes, corda, farmaciola, càmeres digitals, fruits secs, galetes de xocolata del LIDL, un mòbil amb ràdio per sentir l’Eurocopa...

Unitats de transport: 3 Citroen grisos i un Honda blau.

Dia 1: 21 de juny del 2008. 6:30. Santa Coloma de Gramenet. Barcelonès Nord. Sona el p... despertador, comença l’aventura! Esmorzar, dutxa, plats rentats, llit fet, motxilla a punt.

7:50. Surto cap al cotxe, reviso nivells, hi afegeixo oli, m’adono que m’he deixat les magdalenes.

8:05. Torno a sortir cap al cotxe, aquest cop amb provisions. L’engego. Enfilo el Passeig de la Salzereda.

8:2#. Arribo a la plaça de la vila de Sant Adrià de Besòs. Em passo de llarg na Joana i el David que em criden des de la vorera. Freno. Carreguem motxilles. Anem cap a la Ronda.

8:3#. Ens fiquem en un embús de cal deu ocasionat per un accident. El David truca al Javi per dir-li això de l’embús. El Javi respon: “Ah, debe ser por eso que Carles llega tarde..” Doncs sí.

8:5#. Em passo alegrement la sortida 3. Fem una volta per tornar enrera a recollir el Javi, que no se’n sap avenir que li arribem per darrera en comptes de per davant. Recol·loquem el bagatge. Ronda de nou fins a la sortida 10. Zona Universitària.

9:##. Ens trobem tots dotze a la parada d’autobusos. Repartim paquets i persones humanes. El pla és passar per Martorell a recollir el tretzè passatger. Continuar per l’autovia fins a Balaguer i d’allà fer cap a Espot, via Tremp. Tothom d’acord.

El primer tram del viatge fins a Martorell, tots en filera, “ralla” una mica. A Martorell completem l’equip després d’aparcar en doble fila en una rotonda urbana.

Al cap d’uns quants quilòmetres més decideixo no seguir més el cotxe del Pelos, trepitjo l’accelerador i seguim al nostre ritme. Segur? Doncs no, no ens n’adonem encara però un Honda Civic ens segueix la pista.

Després de uns quants badalls, un seguit de capcinades i un parell de trepitjades involuntàries de la discontínua, la comissió de seguretat del meu cotxe – tot just inaugurada – decideix que millor que faci una becaineta i li passi les claus al David. A tal efecte ens aturem en una benzinera seguits pel cotxe del Robert que ens va al rebuf. Al començament el canvi de conductor es revolucionari – unes 450 per minut si fa no fa – però a poc a poc li agafa el “tranquillu” i jo em puc relaxar al seient del darrera.

#:## - però ja passa de migdia -. Ens aturem al centre de Tremp per fer un refresc i esmorzar o dinar o vesasaberquè. Un cop satisfets en una terrassa, tornem als cotxes i emprenem el camí cap a Sort. Al cap de poc, un cotxe dels mossos ens avança a tota llet, amb les sirenes xiulant i les llum blaves enceses. En arribar a l’alçada del cotxe de Pelos, li fa senyals per que surti de la carretera i s’aturi. I ja ens tens, tots cinc cotxes, en un caminet de terra i els mossos sense saber-se avenir que en aturar-ne un se’ls hi han plantat quatre.

Després de les pertinents explicacions ens assabentem que el senyor Peliquis s’ha saltat un pas de vianants pel qual anava a passar una iaia trempolina. Total: 40 eurons de no res, una reprimenda verbal i una persecució digna d’Arma Letal VIII.

~14:00 Per Sort, arribem a Espot a una hora raonable. Els propietaris de cotxes – llegiu-hi Carles, Pels, Robert i Quique – no descarreguem les motxilles; encara hem de dur-los a Arties. La resta de la colla comença la travessa. Tenen cinc hores per arribar al refugi d’Amitges.

15:## Arribem a l’aparcament d’Arties després d’un rallie pel Port de la Bonaigua. La carretera estava tota en obres, ara i adés quedava reduïda a un sol carril i els sots semblaven trinxeres. M’hi he jugat la pell avançant un camió i no les tinc totes que la transmissió hagi arribat indemne.

Ara cal ficar les bosses al meu cotxe i tornar de nou a Espot, havent deixat els altres tres cotxes a la Vall d’Aran. Li’n dono les claus – del cotxe, no de la vall – al Pelos. –“Ja t’ho faràs”. Val a dir que se’n surt prou bé.

17:20 Comença la travessa per als conductors des de l’aparcament d’Espot. Dubtem una mica en iniciar el camí, però aviat deixem la pista i enllacem amb el GR11 que remunta el riu Escrita per la banda Nord. Fins que no deixem un petit santuari o capella de Sant Maurici a la dreta i els Encantats a l’esquerra, ens passen unes quantes hores. Fem poques parades, la més llarga per mor d’una urgència meva. De nou a la pista ens allunyem de l’Estany que dona nom al parc. Si fa no fa a aquesta alçada, camino una bona estona darrera un esquirol tot eixerit que ha decidit aprofitar els camins del hòmens. Per dissort, una turista en biquini l’espanta i lo Pels que ve darrera meu, no arriba a veure l’animaló. Tot just abans d’arribar a la cascada de ratera, entrelluco un cabirol menut – que prenc per un cervató – i tot seguit un de gran – probablement la mare – amagats per la malesa. La cascada de la Ratera cau com no l’havia vista mai, formant un núvol de minúscules partícules d’aigua en saltar des de les roques.

21:30 Refugi d’Amitges. Hi arribem més morts que vius i retrobem els nostres companys. El Javi és l’únic que ha arribat al refugi abans de les set, per confirmar la reserva de llit i sopar. La resta no han completat el recorregut fins a les vuit del vespre. Els conductors tenim el temps just per sopar – de sopa, amanida i botifarres amb poma –, agenciar-nos la poma de postres per a l’endemà i ficar-nos de cap a la dutxa, calentona i relaxant.

22:## Dormitori d’Amitges. Roncs, gent amunt i avall, més roncs i més gent amunt i avall. Els matalassos són curts i jo gairebé no hi cabo. Dormo poc i malament. I ronco, segons la gent més propera.

Dia 2: 22 de juny del 2008. 6:##. Refugi d’Amitges. Ens llevem i anem directes a esmorzar, que toca a les set. Xocolata amb llet, infusions, cafè sol o amb llet; magdalenes, confitures, galetes, suc de taronja.

~9:00 Portal del Xalet d’Amitges. Tothom s’ha vestit, s’ha rentat les dents, s’ha posat crema solar i ha preparat la motxilla i els bastons. Fins i tot la Marta ha dormit els seus deu minutets més. Ens posem en marxa. Algú em demana si trobarem neu pel camí. –“No, suposo que encara trigarem una estona”- responc amb aires de veterà mentre la meva bota s’enfonsa en els blancs cristalls d’aigua glaçada.

La primera neu de camí es dura i relliscosa. Ens obliga a anar a poc a poc i a separar-nos unes passes del camí a la recerca de roques. Al cap d’una estona ja no hi ha alternativa. Enrosco el disc per a neu – algú sap si té un nom tècnic? – a la punta del bastó i camino assegurant cada passa per no llenegar. Els estanys previs al port són pistes de gel blau. Més endavant, la neu és molt més tova i permet caminar amb més seguretat. Així i tot, algunes de les noies s’entesten a enfonsar-s’hi i a caure mentre miren de provocar un allau amb els seus xiscles.

El cartell indicador és prou clar i assolim el port després d’uns quants metres de pujada blanca i freda. Hi ha qui du polaines per protegir-se de la neu. No és el meu cas, però els pantalons llargs fan el fet amb prou eficiència. Un cop a dalt el grup es divideix. Enrique i Cesar decideixen anar pel GR 11.4 fins a Saboredo i pel Coth de Sendrosa fins Colomèrs. La resta seguirem el GR 11 pel circ de Colomèrs.

Una poma i alguns fruits secs després, iniciem la davallada. El vessant és cobert de neu pols una mica trepitjada. Qui sap esquiar, esquia amb les botes, qui no en sap tant en clava els talons a la neu. D’una manera o d’una altra, aviat veiem al fons el Lac Obago, il·luminat pel sol i lliure de gel i neu. Encara haurem de baixar una estona abans de trepitjar gespa i fer una aturadeta per dinar.

Amb tanta calor i un llac tan polit, la proposta de bany es fa inevitable. Na Marta i na Joana són les primeres en ficar-se el biquini. Lo Pels opta per l’opció pantalons sense calçotets. I en Josep Maria i jo pels calçotets sense pantalons. Val a dir que el Josep Maria anava més preparat que jo per a l’ocasió. I és que l’àvia ja m’ho deia: “nen, mira quin calçotets et poses, que mai no se sap quan pots tenir un accident o haver d’anar al metge...” ... o haver-te de banyar en un llac. En altres condicions m’hauria banyat a pèl, però aquesta vegada pot més la voluntat que les noies del grup em continuïn parlant. La Mar també porta el biquini i també fa la capbussada. Alguns valents repeteixen, alguns covards tornem a ficar-hi els peus.

Després d’eixugar cossos i tovalloles damunt unes roques, el Javi crida la tropa i ens exhorta a posar-nos en marxa. Quan es cansa d’exhortar comença a tirar i la gent a poc a poc el segueix.

~~16:00 Finalment albirem el refugi de Colomers. L’antic refugi sense espai, sense banys, sense dutxes i amb pudor de resclosit. I mentre travessem l’estany per damunt de la pressa, ens apareix, a ponent, el nou refugi, amb banys i dutxes i molt d’espai i amb unes boniques canonades de polietilè per on, quan Déu ho vulgui, circularà l’encara inexistent aigua calenta. De moment hi arribem només vuit; Marta, Pelos i Èlia han quedat enrera i encara trigaran una estona. Quique i César han arribat des de Saborèdo i ja han completat tres etapes de la Carros de Foc.

Ens dutxem amb aigua glaçada i ens sentim rejovenits. Especialment els nois, que, en mirar-nos de cintura cap avall després del raig d’aigua freda, ens sembla com si tornéssim a tenir cinc anyets.

La resta de la tarda la passem com podem. Els uns juguen al dòmino, els altres a cartes mentre prenen unes cerveses. Jo faig enregistraments de veu amb el Creative i després surto fora a escoltar música. L’Èlia també surt una estona a eixugar-se els cabells al sol. I més tard Pelos fa el mateix. També dediquem una estona a fotografiar marmotes amb la càmera de na Joana. Activitat apassionant “onte les hi hagi”.

19:30 El sopar consisteix en sopeta de fideus, llenties i truita de riu. El meu olfacte m’enganya una estona abans i em fa creure que hi haurà salmó. Si tenim en compte que la truita és un salmònid, es tracta d’un error tan perdonable com el de confondre un cabirol – de la família dels cèrvids – amb un cérvol pròpiament dit.

~ 20:45 Havent sopat acabem de perfilar les rutes de l’endemà. Sembla clar que ens dividirem en tres grups, per fer tres rutes diferents. Jo trio la més fàcil, que implica també haver d’agafar prestat el Saxo de Pelos i anar a Espot a recollir el meu ZX. Això m’obligarà a passar gairebé tot l’endemà amb dues noies maques i solteres. Accepto el meu destí, disposat a sacrificar-me pel bé comú.

22:00 El nostre dormitori és de 14 places, de manera que l’ocupem gairebé sencer, tret d’una plaça a la part de dalt vora la porta que és ocupada per un desconegut. Durant la nit, la calor és insuportable.

Dia 3: 23 de juny del 2008. 6:## Refugi de Colomèrs. Val d’Aran. Quan aconsegueixo desencaixar-me d’entre el Robert i el David, abandono els meus 40 cm. lliures de matalàs, trec les meves coses fora de l’habitació i començo a preparar-me per a la darrera etapa.

7:30 L’esmorzar és més frugal que el d’ahir. A la llet amb xocolata li falten l’amb i la xocolata. I no hi ha suc de taronja ni magdalenes. I les galetes són boterudes. Només se salva la mantega, que està prou bona, i els cereals.

~9:00 Comencem a caminar tots junts, però de seguida ens separem. Quique i César prenen el GR11-8 cap a Restanca. Javi, David, Joana, Marta, Pels, Robert, Josep Maria i Pedro el GR11 cap a la ribèra de Vallarties. La Mar, l’Èlia i un servidor anem fins al refugi vell i comencem el descens cap a la ribèra d’Aiguamòg. Anem a poc a poc, perquè l’Èlia té el genoll cascat, les cames socarrimades i un mal de cap intens i persistent. Jo em despisto una mica en trobar una pista – paradoxa -, però com que el camí està molt transitat, i demanant s’arriba a Arties, aviat em situo i no triguem gaire a ser a la pista senyalitzada que mena a Salardú.

De fet només seguim la pista una estoneta, perquè aviat trobem un camí paral·lel que arriba als banys de Tredòs “peth camin dera montanheta”. El sender és fàcil, bonic i ple de ginesta, tot i que una mica enfangat en alguns trams. Al final hi ha una pujadeta – era montanheta – abans de sortir de nou a la pista a l’alçada de l’Hotel Banhs de Tredòs.

A partir d’aquí, i després d’haver aconsellat a una jove parella que facin en cotxe tot el tram de pista que puguin abans de començar a caminar fins al refugi, davallem tot guaitant de reüll si baixa algun cotxe que ens pugi apropar – si no tots, almenys els ferits – fins a Salardú. El primer, conduït per un jove d’aspecte subsaharià, ens deixa enrera sense miraments tot i que la noia que l’acompanya ens saluda efusivament. El segon, ocupat per un senyor i un gos, ens fa un senyal amb el dit dient que no. Al tercer hi va una parella d’avis no gaire grans, que ens fan pujar tots tres, ens porten fins a Arties aprofitant que van a Vielha, i ens il·lustren sobre alguns aspectes de la Vall.

Després d’una estoneta de conversa agradable en què extrec del magí tots els meus escassos coneixements sobre l’Aran, el 4X4 ens deixa a la parada d’autobús d’Arties. El primer que fem és anar cap al poble i demanar una consumició en una terrasseta. Allà aprofitem per fer alguna trucada de mòbil i descansar una mica. L’Èlia es troba prou malament com per no atrevir-se a conduir. Els crits i riures de la taula del costat tampoc no hi ajuden gaire. Finalment l’Èlia s’anima i, un cop pagat el beure, anem a buscar l’aparcament. Afortunadament el Saxo és a l’ombra. Així que hi carreguem les motxilles i cap a la Bonaigua que hi falta gent.

L’Èlia pilota el Citroen de Pelos fins a Espot. Allà el deixem a l’aparcament i anem a dinar. Demanem al Tamarro, però només fan tapes. Al bar del costat ens ofereixen unes amanidetes de tomàquet i decidim quedar-nos-hi. De segon si que fem unes tapes i per postres un calipo.

Ja comença a ser prou tard i m’haig de menjar el calipo mentre condueixo. Jo vaig al davant amb el meu ZX i la Mar i l’Èlia em segueixen en el Saxo. La benzinera és just a la cruïlla amb la carretera d’Esterri. Ens aturem en paral·lel a banda i banda d’un sortidor i examinem el cotxe de Pelos tot mirant de descobrir quina mena de combustible li hem de ficar pel forat. Arribem a la conclusió que és gasolina sense plom, però igualment decidim fer una trucada per si de cas. Omplim dipòsits – 46 euros per cap – amb “gasofa” de 95 i seguim la marxa. El port està impossible amb les obres i al cap d’una estona les deixo enrera. Finalment m’aturo a esperar-les de la banda aranesa i aquest cop assumeixo el paper de perseguidor.

#.## Quan novament arribem a l’aparcament d’Arties, els altres dos grups ja hi són. Jeuen per terra en postures vàries i triguen una estona en reaccionar i pujar als cotxes que ens duran a Vielha.

#.## Un cop a Vielha deixem els cotxes en un aparcament de terra, agafem l’equipatge i mirem d’orientar-nos per trobar el riu Nere, el carrer Major i la pensió Busquets. Al cap d’una estoneta ho aconseguim mig pel record que alguns en tenim de l’estada anterior, mig per intuïció.

Un cop a la pensió, la propietària ens informa que totes les habitacions que ens corresponen són dobles tret d’una que serà triple. Josep Maria, Pedro i Robert agafen la triple, les parelles (les germanes Sancho i els seus respectius homes) les dobles. Mar i Èlia, Cesar i Enrique, Javi i jo, ocupem les altres dobles.

A les dutxes del segon pis hem de fer torns perquè no hi ha prou pressi6 per donar aigua calenta a les dues alhora. Mentre espero que em toqui, aprofito per anar a parlar amb la Marteta, L'Èlia va molt cremada - amb perdó - i caldria anar a la farmàcia comprar aloe vera i silvederma. Però la Marta se m'ha avançat i ja n’ha comprat - suposo que a Arties -. Em diu com s’ha d'aplicar i jo faig arribar els remeis a l'Èlia i li passo les instruccions.

El merder s'organitza quan el Pedro i el Robert descobreixen que han de compartir un llit de matrimoni. Així que proposen al David i a na Joana de canviar les habitacions. -Pero entonces un chico tendra que compartir la habitación con nosotros, durmiendo en la otra cama -diu el David protegint amb el seu cos la porta de la seva habitació. -Doncs poseu una noia a l'altre llit - ¡Pero es que entonces una de las chicas tendra que compartir habitación con uno de vosotros!

Aleshores la conversa es desvia cap a l'Èlia, que, malgrat que en general prefereix dormir acompanyada, també fa una defensa abrandada del seu dret a decidir en quina habitació vol dormir. Hi ha algun altre intent de negociació al primer pis, però com que si dorms amb el llop, la ovella es menja la col i si dorms amb la col, el llop es menja la ovella; cada ovella acaba per dormir amb sa parella i la distribució d'habitacions resta inalterada.

Un cop nets i polits, - en el sentit gascó de la paraula - anem baixant al carrer on ens espera una coca de pinyons. Després ens deixem guiar per Pelos a la recerca d'un bar on ofegar les penes. Aconsegueix dur-nos al de l'antic casino dels treballadors de l’elèctrica, però el trobem tancat. Al final acabem en una terrassa pija i després en una altra més pija encara.

Ens entretenim prou per arribar justets a l'all i oli, al cantonet mateix de la pensió on ens papegem un menú d’entrants - amanides catalanes, assortiment d'ibèrics, arengades- i una graellada de carn. Les postres també són variades - crema cremada, gelats de préssec casolà - i per acabar - de rebentar - una mica de coca.

Quan sortim de sopar ja comença a fer fresca i la Marta li demana al Pelos que li baixi el seu abric vermell. Pelos aconsegueix uns pantalons vermells en el primer intent i una confessió de na Marteta - que no ha portat cap abric vermell a l'excursió - en el segon.

El Pedro i el Robert es retiren i la resta de valents anem a la recerca d'un bar obert. Finalment Pelos troba el bar Eth Clòt. Un local de quintos i futbolins, espelmes enceses i cabells socarrimats. Eth Clòt s'ha encongit notablement des de la nostra primera visita, però a part de la mida minvada, tota la resta es manté com ara fa tres anys.

Prenc uns quintos desetilitzats i perdo miserablement una partida de dards. Finalment opto per tornar-me'n al llit. La resta tanquen el bar i s'hi estan una hora buscant-ne un altre.

Epíleg:

Dia 4: 24 de juny del 2008. De matí, abandonem la pensió Busquets després d'haver pagat a la mestressa. Fins i tot, el David i na Joana tornen per pagar després d'haver esmorzat, amb gran alleujament per a la propietària de Can Busquets que es pensava que ja els havia vist prou. Després que els nois de la triple apareguessin - uns altres que havien anat a esmorzar - acabem de distribuir els cotxes i sortim de la Vall pel túnel de Vielha.

La parada per dinar la fem a Balaguer. El cotxe de Robert només vol parar a fer el got i després seguir camí. Però els del nostre hi volem dinar. Ens toca esperar el cotxe de Pelos una bona estona i després ens desesperem cercant un bar on donin de halar. Finalment trobem un lloc on dinem a base d'amanides i tapes. Tot i que mengem bé, he oblidat com es deia el lloc i de què eren les tapes que ens van servir. Em sona, tanmateix, que algú va demanar galtes o peus de porc.

Havent dinat, tornem tots vuit - Èlia, Mar, Marta, Joana, Pelos, David, Javi i Carles - per on havíem vingut. Pugem als cotxes i fem cap a Barcelona. Deixo el Javi i el David a prop de Karl Marx, atanso la Mar a Calafell i un te fred després arribo a Vilanova carregat de roba bruta.

I au.