Avui fa deu anys que els Bordegassos van aixecar un pilar de set a la plaça Sant Jaume.
Avui fa deu anys que vam fer campana de la feina per anar a dinar al pis que comparties amb la Rejane.
Avui fa deu anys que em vaig cremar quan cuinava uns spaghetti all’aglio i tu em vas besar la ferida.
Avui fa deu anys que vam encetar una relació inestable, tempestuosa i abocada al fracàs de totes totes.
Trenta-dues setmanes de petons, de passions, de malfiances, de parlar molt per dir ben poca cosa, d’aprofitem-ho ara que demà s’haurà acabat.
Trenta-dues setmanes que van acabar com el rosari de l’aurora.
Però tan cert com que no hi tornaria ni amb la punta d’una pistola als ronyons, és que no me’n penedesc gens ni mica d’haver passat aquelles trenta-dues setmanes amb tu.
Aquest escrit és per donar-te les gràcies per mil petites coses i per dues de grosses: els dos favors més grans que m’han fet a la vida.
El primer, passar trenta-dues setmanes amb un tarat com jo i fer-me creure que m’estimaves – tant se val si va ser així o no -.
El segon, deixar-me.
Ja sé que de bon començament no ho vaig entendre, però amb la freda perspectiva que donen els anys he après a valorar-ho i creu-me: mai no t’estaré prou agraït.
Una besada sincera.
El més cínic dels teus ecs: Cogesme.
