Antropofàgia

En els teclats qwerty la d té la punyetera mania de situar-se entre la r i la s i quan escrius molt de pressa de vegades passen aquestes coses. Després, quan ho repasses, el corrector ortogràfic és fa l'orni perquè, és clar, què sap ell de qüestions morals? Qui li ha explicat al corrector de word que fer servir el greix de les criatures per cuinar unes faves, posem per cas, és éticament reprobable?

Låt den rätte komma in

... I així és com el xai i la lleona es van enamorar...

Però no, no us parlaré de Twilight, una agradable pel·lícula sobre vampirs vegetarians i políticament correctes, perfecta per veure-la al sofà una tarda mandrosa de diumenge, amb la parenta, després de dinar... No.
Us vull parlar d’una producció sueca que ha aconseguit colar-se a les cartelleres i que, de moment, encara resisteix a algunes sales. De la història d’amor entre un noiet una mica paradot, que és vexat sistemàticament per alguns companys de classe, i una xiqueta, que empesa per la necessitat de matar, ha après a espavilar-se. D’una història de vampirs crua, sense concessions a la galeria, amb un tractament més propi del realisme social que no pas del cinema de vampirs, tot i no renunciar a les regles del gènere. Una de vampirs on ningú no ensenya els ullals, ni hi ha glamour per enlloc, on la sang fresca empastifa i embruta i la sang seca esdevé marronosa i s’enganxa a la pell, on la solitud pesa, on la fam i la necessitat de sobreviure són més fortes que qualsevol altra cosa, tret potser d’aquesta solitud dels protagonistes, que els fa cercar l’amor l’un en l’altre.

No sé com percebran la pel·lícula els adolescents (més grans de 13 anys, recomana la classificació) ni si aconseguiran entrar en aquesta Suècia de fa 27 anys en què es desenvolupa la història. Per a mi, que a començaments dels vuitanta tenia ben bé la mateixa edat que els protagonistes, que també em vaig criar en un barri de la perifèria, en un pis construït a finals dels seixanta, amb portes de fullola i finestres de pi pintades de blanc, amb sòcols de terratzo i mobles d’aglomerat xapat de melamina, tocadiscos de 33 i 45 r.p.m i enormes radiocassets philips; per a mi, que als dotze anys vestia igual que l’Oskar i que de petit havia dut els cabells com ell i que havia conegut xavals com els seus companys de classe i havia desitjat, una miquetona i de bon rotllo, la seva aniquilació per part d’alguna força sobrenatural; per a mi, deia, la sensació és ben bé que tot allò va succeir al meu bloc de pisos o a la meva escola; malgrat la neu, malgrat que ningú no parlava suec al barri, és ben bé com una regressió als meus dotze anys.

Sembla que els americans volien comprar els drets de la novel·la - gràcies a Déu l’intent no va reeixir- . Si el film suec té prou èxit, potser alguna productora ianqui en voldrà fer una versió en anglès. Els actors tindran vint-i-tres anys, hi haurà molta més sang, però d’un vermell robí preciós, i farà olor de roses. N’Eli estarà plena de dilemes morals i tindrà uns ullals molt sexis, i al final.... bé, no us explicaré el final, oi? Si algun dia els americans en fan una versió guai, no l’aneu a veure, compreu-vos el DVD suec original, traieu-lo de la biblioteca i ripegeu-lo, busqueu la versió sueca a l’e-mule o al bittorrent (ei, és broma això, jo mai no incitaria els meus lectors a la pirateria!!!) o passeu de tot. Però teniu una mica de respecte per aquesta pel·li sueca que a mi, com a mínim, no m’ha deixat fred.