Lo pensament de diumenge, vint-i-set de desembre del dos mil nou.

El sexe i el software tenen una cosa en comú: Si has de pagar per aconseguir-los perden part de la gràcia.

Esborrany de conte de Nadal

El nan Senan s’aferrava amb força a les brèndoles de la barana. El vent de desembre havia començat a sacsejar-li l’escala de corda i els peus, en un embull de leds de colors, se li gronxaven, al ritme de les pampallugues.

El carrer era mig fosc. Les làmpades de sodi dels fanals a penes il·luminaven les voreres i els balcons de les cases esquitxats de lluernes verdes, vermelles i grogues prenien un aire irreal. I penjat d’un d’aquests balcons, vestit de pare noel, amb una mà a la corda de l’escala i l’altra al ferro de la barana, el minúscul Senan lluitava contra l’oratge. El va sorprendre una pinzellada freda a la cara i després d’una volva en va venir una altre. Començava a caure una aiguaneu suau que se li clavava al rostre com un rosari d’agulles blanques. Les parpelles li cremaven de dolor al contacte amb els cristalls de gel. Però Senan sabia que encara havia d’aguantar una mica més. Feia tot just una estona que el darrer llum de la tauleta de nit del dormitori s’havia apagat i els propietaris encara no es devien haver adormit.

Quan va aturar de nevar, la gorra vermella i les mànigues de l’abric ja eren xopes i el vent no deixava de bufar. Senan es notava els braços entumits, però aviat seria el moment, només calia esperar que no hi passes ningú pel carrer per enfilar-se escala amunt dins la balconada. Després, forçar la corredissa era un joc de criatures. A la cambra hi dormia una dona gran, tota sola. En el silenci de la nit la sentia respirar lentament i forta. Senan va procedir amb la esma de qui fa cada dia la mateixa tasca rutinària. Es va atansar al llit pel cantó buit i va estirar el coixí per una punta fins que el va tenir a les mans. Va haver de fer tota la volta al llit per restar a prop de la dona. Va cercar amb la vista un escambell, un tamboret o alguna cosa on enfilar-s’hi, finalment, va deixar el coixí a terra, va sortir al balcó i va triar un torreta de plàstic gruixut. En va arrencar l’hibisc, i en va buidar la terra bo i desemmotllant-la amb l’ajut d’un ganivet de peixater. Un cop net el test, el va entrar i el va situar amb molta cura al costat del llit. Hi va pujar al damunt amb el coixí, va guaitar el rostre de la dona durant uns segons com esperant el moment exacte i va deixar caure el coixí amb tot el pes del seu cos rabassut damunt el nas i la boca de la víctima, que va forcejar durant uns segons presa del pànic. El ganivet brut de terra adobada que Senan es va treure de la butxaca de l’abric va fer la resta. La sang va esquitxar els llençols i el capçal del llit, però, encara fresca, gairebé no s’apreciava damunt el vestit vermell fosc de Senan. Era un dels avantatges de la disfressa. L’altre era el sac. Senan el va obrir i en va treure el santa claus de drap original, que la dona devia haver comprat a uns xinesos en una botiga de tot a 60ct. El cos flonjo i la cara inexpressiva del ninot que tant li havia costat d’aprendre a imitar, van anar a parar sota el llit, al costat de l’orinal. Aviat el sac es va omplir amb unes quantes joies i un bon feix de diners que Senan, lladre experimentat, va trobar a l’armari de l’aixovar en un sobre vell entre plecs de llençol.

Un cop va haver lligat el sac, el va carregar a l’espatlla i va sortir de nou al balcó. Havia deixat de nevar i el vent començava a endur-se els núvols. Hi havia quart creixent i això era molta més llum de la que Senan hauria volgut. Va fer una ullada a través dels barrots, i tot veient el carrer desert va trepitjar un cossiol per assolir la barana i passar el cos a l’altra banda. De sobte una remor el va fer aturar. El renou d’un motor que s’atansava rera la cantonada i els llums d’uns fanals. Un autobús buit de passatgers, que retirava a cotxeres, va tombar per enfilar el carrer. Senan va mirar de restar quiet com si fos farcit de cotó fluix, però encara no havia fet peu al travesser de l’escala i va quedar penjat d’una mà mentre amb l’altra subjectava amb força el sac de regals. El guant negre era ple de sang i va començar a relliscar corda avall.

El cautxú del pneumàtics va quedar tatuat a la calçada quan el conductor va veure que una figura vermella i vagament humana queia davant dels llums de l’autobús. Amb el cor en un puny es va aixecar del seient i va mirar l’asfalt pel parabrisa. Es va eixugar el front amb el puny de la camisa. Només era un coi de pare noel dels collons que havia caigut d’algun balcó! La mare que els va parir, aquests desgraciats que omplien les façanes d’espantalls vermells... Va respirar fons, va engegar de nou el motor i va passar per damunt del ninot cagant-se en la cultura americana, en les festes de Nadal i en les botigues xineses – on ell, tot s’ha de dir, havia comprat un avet de plàstic a un preu molt raonable –.

I allà, ajagut a terra, panxa enlaire, amb un braç estirat aferrant el sac com si aquest hagués de fugir i donant gràcies al bon déu dels assassins, per haver-li donat un cos tan menut que estirat i tot cabia entre les rodes d’un autobús, Senan va mirar amunt i va contemplar el cel nocturn curull d’estrelles. Només havia d’esperar una estona que els curiosos despertats per la frenada apaguessin de nou els llums, per tornar a casa amb els seus regals.

I Senan va somriure sota la barba blanca i va pensar com n’eren, de boniques, les festes de Nadal!

.

Escrit per Cogesme el vint-i-u de desembre del dos mil vuit entre les set i les vuit del vespre.