Gland: del llatí glans, glandis, que volia dir gla, -fruit del roure o l’alzina-. El gland és el caparronet del penis que, en quedar parcialment cobert pel prepuci , recorda una gla. D’aquí en ve el nom.
El català ha conservat el significat original llatí en la paraula gla, glans (o la variant aglà, aglans) tot i que en algunes comarques occidentals, especialment les meridionals, es fa servir la paraula bellota (amb o oberta). Aquesta bellota no és un manlleu del castellà bellota, sinó que tots dos idiomes van prendre-la de l’àrab bällûta. En algunes zones d’Astúries i d’Àlaba, les bellotes o glans són anomenades landes, també del llatí glandis, i en castellà antic s’havia utilitzat glande per referir-se a les glans. En francès, la paraula gland, tant defineix el fruit de l’alzina com el cap del membre viril.
Les noies també en teniu, de gland, tot i que més petitó i amagat, puix el cap del clítoris rep el mateix nom.
La paraula glàndula també té el mateix origen com bé va observar la senyoreta V.M. en una conversa recent. De fet, és un diminutiu i originalment significa glaneta o belloteta.
Esperma: del grec sperma, que vol dir llavor, i que ens va arribar a través del llatí. Aquesta relació de significats és molt evident. Amb un altre origen etimològic, tant inseminar com sembrar venen del llatí seminare.
La gràcia aquí no és tant d’on ve la paraula esperma, sinó que d’aquesta, se n’ha derivat una altra d’ús molt comú. Us explico: del crani del catxalot i del de la balena de bec, se n’extreu una substància blanca i untuosa, que s’anomena esperma de balena o espermaceti. Aquesta esperma, juntament amb sèu o estearina, es va començar a emprar per fer candeles perquè la cera d’abella sortia molt cara – i si s’havia de fer blanca, encara més-. Per això, les candeles barates van acabar adoptant el nom del material del qual eren fetes: espelma.
L’explicació del canvi de la r en l, podria venir per la interferència del mot espalmar, que vol dir netejar i untar de sèu el fons d’una embarcació. Com que l’espelmes són de sèu, la gent hauria interpretat que espelmar (espalmar) devia venir d’espelma (esperma) i embolica que fa fort. En realitat espalmar ve d’ex-palmare, perquè el sèu s’untava picant amb els palmells de les mans, però l’error ja havia creat una nova paraula, que a la llarga, acabaria desplaçant candela o ciri a un ús més restringit.
Als forasters, sovint els sobta que anomenem espelmes les candeles i troben divertida la semblança esperma/espelma. Ara ja els podeu explicar que no és cap casualitat.
Vagina: del llatí vagina, que vol dir beina – funda d’una espasa, però també de les llegums i d’algunes altres coses -. Veieu per on va l’analogia? Doncs sí. En català antic de la funda de l’espasa se’n deia baïna (amb accent a la i ). Quan l’accent va passar a la primera vocal, les zones occidentals en general van fer baina i les orientals beina* (pronunciat benya a l’àrea de Tarragona i altres llocs)
Testicle: del llatí testiculus, diminutiu de testis, és a dir: testimoniet, petit testimoni. Els petits testimonis de la virilitat. Aquí no he posat foto, ja em perdonareu. Considerem-los, si us sembla bé, testimonis protegits.
*perquè es va interpretar baïna com beïna –això és normal, quan es neutralitzen les vocals- .Només heu de pensar en els casos actuals “tenca la porta” (tanca la porta) o “no hi quep” (no hi cap). O en els antics, que van convertir veïa en veia, traïa en treia o caïa en queia.
