Pels camins dels bons homes

Aquest estiu vam anar a fer el camaco per terres del comtat de Foix i de la Cerdanya (meitat de França, meitat d'Espanya, la pobre...).
En Carles ens ho anirà contant a mida que en vagi fent la crònica. He pensat d'anar-ho publicant com un sol escrit, la data del qual aniré actualitzant amb cada nova aportació.
Si voleu, hi podeu fer comentaris.

Primera Jornada: divendres, deu d'agost.

Barcelona – La Tor de Querol - Foish

A les set del matí ens trobem a l’estació de Sant Andreu Arenal (Passeig de Frabra i Puig / Avinguda Meridiana) de Barcelona, la sra. Vanessa M. i els srs. Cipri S., Edu M., Javi M. i Carles R., que arriba l’últim, per variar.

Allà pugem al tren que els durà a La Tor de Querol – tret d’un tram breu en autocar, per nosébenbe quines obres -. En arribar-hi, fem temps per esperar la srta. Marta S. i el sr. Pelos G. que venen en un tren posterior. Fem una curta passejada pel terme d’Enveig -no sabria dir si per la Vinyola o pel propi Enveig-, i ens entrenim mirant les revistes del primer quiosc sota administració francesa del recorregut.

Finalment Pelos i Marta arriben amb prou temps per pujar al tren de SNCF que ens haurà de dur a Foish ("Fuà" per als francòfons). El tren on viatgem és, sens dubte, un vehicle del segle XXI, perfectament equipat. Uns sensors detecten la manca de llum en entrar en un túnel (com el de Pimorens) i encenen en qüestió d’un parell de segons els llums del vagó. El rendiment és magnífic en aquells túnels que es travessen en un parell de segons, quan passem sobtadament de la claror del dia a la foscor més absoluta i dos segons més tard ens enlluernen simultàniament la llum solar i les lluminàries interiors. Oh, là, là!

En arribar a Foish, descarreguem les motxilles del tren per carregar-les a les espatlles i creuem el pont sobre l’Arieja (o sobre l’Arget, no m’ho féssiu dir ara) per anar al centre de la Vila. Allà visitem la Glèisa de Sant Volusian i el Castèl de Foish. L’Alberg es diu Leo Lagrange i es força cèntric. Fa de centre social i cultural de la vila. La senyora que ens atén és prou amable, però no sap sumar. Després de mitja hora cercant una calculadora (amb ajuda i tot) encara ens fa malament els comptes – a favor nostre – i hem de corregir-los-hi. Mentre Pelos, Marta i jo intentem comunicar-nos amb la senyora, la resta s’instal·la.

L’habitació és doble i situada al fons del passadís. Quan dic doble, vull dir que és un vestíbul amb dues habitacions i dos banys amb dutxa. També hi ha algunes cabines de WC al passadís. Jo sóc l’unic, emperò, que es dutxa al vespre havent sopat. La resta és víctima d’un atac de mandra canina.

Per sopar, toca amanida freda de primer i – si no em falla la memòria – de tall, pollastre o ànec. Després de les postres, els altres surten a visitar la fira medieval i jo pujo a l’habitació. Quan per fi davallo al carrer, els trobo bevent cervesa ambré i menjant grosselles – els les han venudes unes verges rosses-. M’apunto a les grosselles i tasto la cervesa –bona, però massa afruitada per al meu gust-.

A la fira hi ha un grup de música i un home i un nen que fan malabars amb foc. Un cop apagades les atxes, les noies del grup de música intenten ensenyar la gent a ballar. No se’n surten gaire. Sant Llorenç deixa anar una llagrimeta i tot.

Dormim bé, però a mitja nit em desperto i em clavo una trompada tot provant de baixar de la llitera. La nata és de campionat. Tothom es desperta.

Segona Jornada: dissabte, onze d'agost.

Foish – L’Avelanet – Montsegur

Un cop esmorzats, dutxats i havent recollit motxilles i roba, abandonem l’alberg, camí de la parada d’autobús a L’Avelanet. L’autobús resulta ser poc més que una furgoneta. Mentre no arriba l’hora de marxar, fem temps a la fira de brocanters que hi ha muntada al carrer. Després de molt remenar paradetes, trobo uns llibres en occità. Me’n compro un de "contes e contallas" -12€-.

L’autobús és calorós i més aviat menut. L’Avelanet és la darrera parada. Allà és on ens fem la primera foto semi-oficial. Tot seguit i amb seriosos dubtes respecte del camí, fem cap a Montsegur.

Després de deu kilòmetres i alguna badada, arribem per fí a la plana de Montsegur. Alguns ens apropem a la font a omplir les cantimplores per descobrir que no n’hi ha cap, de font, sinó un monument "ALS CATARS, ALS MARTIRS DEL PUR AMOR CRESTIAN". Qui vulgui anar més amunt haurà d’afluixar quatre euros. Finalment, i en nom de l’ascetisme – i de la garreperia – la colla decideix que, fet i fet, el camí dels bons homes comença a la plana – a tocar del macroaparcarment- i no pas en aquelles quatre pedrotes d’allà dalt.

Cap al poble, el camí fa baixada i me’n vaig a peu. Trobem facilment la gîte – que en francès vol dir "cau" o "lludriguera", però que en aquest cas té el sentit d’alberg. La gîte on sojornem és diu "Lo sicret", tot i que està escrit en ortografia patuesa: "Lou sicret". També hi ha un lloc anomenat L’aucelot i igualment torturat a diftongs. La gîte en questió és acollidora i té un bon bar amb terrassa on prendre un gelat de coco i castanya, una llimonada (perdò, Cipri, volia dir una gasosa!), o una cervesa casolana blanca, rossa, ambré o negra.

A nosaltres ens toca dormir al pis de dalt en un ampli altell que mira sobre el doble espai de l’habitació inferior. Hi ha un munt de llibres i una excel·lent col·lecció de còmic que inclou El Clic, de Manara –ja tinc lectura!-. Aquest cop sí que hi ha dutxa abans de sopar. L’alberg té uns serveis mixtos amb tres dutxes, però només en descobrim dues, una d’elles al cantonet mateix de les piques i tancada només per una mampara translúcida. Les clientes catalanes del bar – jovenetes i eixerides elles – que pugen a fer ús del lavabo resten astorades –i una mica guenyes de tant forçar la vista- davant la manca d’intimitat del nostre Javi que manté la sang freda –o no- mentre es frega les natges fermes i curtides per la pràctica esportiva. –(si a raiz de este comentario ligas, recuerda que me debes un jamón)-.

El sopar és en un restaurant del mateix poble i consisteix en uns brots de nosépasquinagramínea germinada de primer i un salmó amb guarnició de segon.

Després recorrem el poble a la recerca d’una mica de marxeta. Constatem que Simó de Montfort a banda dels heretges també va fer cremar tots els bars de Montsegur.

A fer nones. Ves, quin remei!

Tercera jornada: diumenge, dotze d'agost.

Montsegur – Gòrjas de la Frau – Comús – Camurac

Esmorzem a la gîte de Montsegur. D’allà marxem cap a Comús. La pujada fins a les gorges és llarga i ens anem creuant amb grups que baixen cap a Montsegur, alguns a cavall.

A Comús fem una parada i fonda. Trobem una gîte a peu de camí on tenen gelats i begudes. També fan uns entrepans per 5 euros més grans que la meva motxilla – bé, tampoc no cal exagerar tant – i unes racions d’ales de pollastre bastant potents. No entenem pas perquè les racions d’ales de pollastre contenen exactament set ales de pollastre, però el fet és que nosaltres som precisament set i ja ens va bé. També aprofitem per filmar una baralla de cabres i per anar al lavabo a fer un riuet. De tota manera no ens entretenim gaire perquè el cel està carregat i quan descarregui pintaran bastos.

De fet hauriem d’haver dormit allà a Comús, però a la gîte no hi havia places disponibles quan vàrem reservar i anem a petar a La Marmite (Gîte Amicale des Randonneurs) de Camurac. Així descobrim que som randonneurs – que nosaltres traduïm per "rondinaires"-.

L’home que gestiona la barraca és grassonet, no gaire alt i barbut i convida tothom a cervesa –ep, barateta- quan arriba a l’alberg. Com que parla el francès molt ràpid i mastegant pels de barba –i bigoti- costa una mica d’entendre’l. Però al final descobrim que tenim les dues habitacions que hi ha al primer replà en pujar l’escala. Una d’elles té dutxa. Per tal de ser precisos, té un plat de dutxa en un dels racons amb mitja mampara transparent a tocar dels llits. Bé, decidim fer torns per entrar a l’habitació –com s’ha perdut l’esperit hippie dels setanta!-.

Descobreixo, per casualitat, que els dos ocupants de la nostra habitació –arribats una mica abans que nosaltres- són compatriotes. Les pistes, un llibre en català i un espetec de Can Tarradelles (Uy, perdón, de CASA Tarradelles). Es tracta d’una parella jove (més o menys com nosaltres...) que duen poc pes i una bona forma física -i que d’ara en endavant arribaran sempre a tot arreu abans que nosaltres-. Del sopar, no en recordo pas la teca, però sí que va correr molt de vi. Gairebé va haver-hi hòsties per enxampar un bocí de menjar quan les safates anavem d’un cap a l’altre de la taula. L’amanida era un poc escasa, la carn no devia ser prou morta perquè la safata corria amunt i avall tota l’estona i els formatges de seguida que badaves esdevenien només forats.

Però això sí, el vi anava a raig.

No vam poder passejar gaire pel poble, perquè va caure una tamborinada amb guarnició de llamps i trons. La sobretaula –abans i després de dinar- va consistir en partida de Munchkin i la païda en una passejadeta a la recerca del camí de l’endemà. En tornar, cantics cumba per part dels francesos –un d’ells desafinava a pler-. Al final varem contraatacar amb en Joan Petit, que ells van respondre amb un Jean Petit, i amb "una mosca volava per la llum" en versió lliure.

Gràcies a Déu, al final se’n va anar a dormir tothom.