Breón de bien.

Dimarts va tocar sopar d’empresa. De primer entremessos, de segon un plat de carn o peix a triar d’entre cinc, per postres una racció de pastís de xocolata, una ampolla de cava -un magnum de sumarroca a repartir entre vint-i-cinc- i cafès – jo vaig demanar un poliol-menta només per tocar els pebrots-. En el vi negre no m’hi vaig fixar gaire, però el blanc era un muscat del Penedès –ves qui m’ho havia de dir que al Penedès feien muscat!- que potser no era gaire adient per acompanyar l’orada ni el salmó, però que estava força bo com a aperitiu. Un Sumarroca, per si us agrada el muscat i no en trobeu del de Ribesaltes per estes contrades.

Però la gràcia del sopar era a la carta: el tercer plat a escollir – de fet el que jo vaig triar – era "breó de bé". Un company de taula em va demanar si sabia què era allò i li vaig respondre que no en tenia ni fava, però que un braó de be era una part molt saborosa de la pota del xai i potser allò del breó de bé era un error d’impremta, d’ortogràfia o directament del sistema educatiu. Tot i la mala traça a l’hora d’escriure, el braó de corder va resultar millor elecció que no pas els canelons cruixents de porc senglar.

Ja que hi som, vull fer constar que la gastroenteritis que arrossego avui – o que avui em fa arrossegar-me – és d’origen víric i no té res a veure amb el deliciós sopar de Nadal de l’empresa.