dijous, 22 de febrer del 2007

Mística Domèstica


Lletres de cantautor una xic gal·làctic, una mica boletaire, al bell mig d'unes músiques elaborades, que podrien funcionar perfectament de manera autònoma. Aires dels setanta en una producció del segle XXI, capacitat de sorprendre l'oient en cada track (ens haurien de deixar escriure "trach"!), i un so clar, rotund i modern que fusiona sense complexos orgues hammond, tenores, trombons, violoncels i pianos amb la base de baix i bateria, la guitarra elèctrica, l'acústica i l'espanyola.

Però la clau de l'invent és la veu barítona i solsonina de Roger Mas, que ens conta històries d'homes elefants, filòsofs de la ceba i estrelles sense casa.

Au, ara cerqueu-lo, escolteu-lo, enamoreu-vos-en i compreu-vos-el, que paga la pena.

P.D. Entre que he escrit aquest article i que el publico, he tingut l'ocasió d'escoltar un àlbum anterior de Roger Mas, dp. De nou impressionant. Molt més hippie i apadrinat per Pau Riba i Jaume Sisa, per moments m'ha fet recordar aquell meravellós Allò que fou o Brossa d'ahir de Pep Laguarda i Tapineria (1976).

Cair no poço não posso


Per mor de les meues tendències didàctiques, sobretot en allò referent a la lingüística, m'he trobat més d'un cop amb la necessitat d'explicar el nostre sistema vocàlic a algun foraster.

Així que m'he empescat alguns exemples il·lustratius.

Els primers són d'obertes i tancades:

1) "La dona em dóna molta ametla mòlta". (la dÒna em dÓna mÓlta ametla mÒlta) (o ametlla, si us agrada més).

2) "Sec amb el cec i bec amb el bec". (sÈc amb el cÉc i bÈc amb el bÉc) Tot i que aquesta no funciona ni de lluny a tot arreu, perquè el timbre de la "e" en paraules com "beure" varia molt d'unes contrades a unes altres.
A més que la frase és un impossible perquè... que heu vist mai un ocell assegut?

La segûent és per explicar les vuit vocals tòniques del català oriental. Malgrat que la neutre tònica s'ha perdut a tot arreu tret de les Balears i Pitiüses, el català oriental tenia originalment vuit vocals tòniques, que apareixen a la frase:

3) "Deu ser Déu, que diu que duu deu daus d'ou a La Dou" (dËu ser dÉu que dIu que dU dÈu dAus d'Òu a la dÓu"

La Dou és el nom d'unes fonts a Bastareny (veieu-ne la foto). De fet, "dou" és la forma antiga de "deu" en el sentit de font, lloc d'on raja aigua. Això que sembla tant estrany és un fenomen molt característic del català (DUCIS* > DOTZ > DOU > DEU; CRUCIS > CROTZ > CROU > CREU; VOCIS > VOTZ > VOU > VEU) que requeriria un desenvolupament més detallat, però que me l'estalviaré, perquè vull que em seguiu llegint.

*També hi ha la teoria que no prové pas de DUX, DUCIS, sinó de un suposat "DOUKIS" prerromà, però indoeuropeu, que hi estaria emparentat.

A10 (abreviatura que només rutlla a Felanitx* - i a Maria de la Salut -, segons Alcover & Moll).

*A Felanitx tenen el seu propi sistema vocàlic independent, per si no ho sabíeu.

siau...

dimarts, 13 de febrer del 2007

Lo pensament de dimarts, tretze de febrer del dos mil set

No és igual "Gràcies a Déu!" que "Gràcies, adeu!"
encara que totes dues es poden dir després d'un bon clau...

divendres, 9 de febrer del 2007

Pau Conill



"Com es pot perdre pes amb els llibres de Paulo Coelho?
Vomitant en acabar-los."

Minòria absoluta de divendres. RAC1 9/02/2007