L’autor d’aquesta entrada és Miguel Afonso Linhares, natural de Roraima i llicenciat en Lletres per la Universidade Federal do Ceará. En Miguel Afonso es va començar a interessar pel català arran d’una investigació sobre la presència de la llengua portuguesa al Principat d’Andorra quan encara era estudiant de batxillerat. Durant la seva etapa com a estudiant universitari va ajudar a organitzar cursos de català a la falcutad de lletres de la seva universitat a l’estat de Ceará, al Nord-est del Brasil. Darrerament i en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull, ha visitat casals catalans del Brasil i l’Argentina i ha participat en la darrera trobada d’entitats catalanes a l’estranger celebrada a Tarragona, amb motiu de la qual ha vistat el nostre país per primer cop. Tot i el seu especial interès per la nostra llengua, la seva autèntica vocació és de romanista i la seva passió, la llengua i literatura medievals, sobretot a la península ibèrica. D’aquí que sigui especialment crític amb certes anàlisis on hi pesa més el prejudici ideològic que la –tanmateix difícil- objectivitat científica. Si algun detall d’aquesta introducció no és prou precís, no dubto que el mateix Miguel Afonso Linhares m’ho farà saber per tal que ho corregeixi de la manera més adient.
Abans de comprar llibres, acostumo a dedicar un cert temps, assegut i tranquil, a fer-hi un cop d’ull, esbrinar en la memòria si em sona el nom de l’autor, què conté l’obra, i, clar, mirar els aspectes més mercadològics: el disseny de coberta i la grossària del volum, però també, en últim cas, trio un tros i el llegeixo breument. En resum, si has de comprar bastants llibres pot ser una feinada, i un turista, malauradament, no aconsegueix seguir tot aquest procès. Què passa, doncs? En plena lectura de les obres adquirides et pots sorprendre amb coses precioses com aquestes:
“Como ha quedado dicho, el latín más o menos culto florecía como lengua escrita de la Hispania visigoda. Debajo de él bullía el mozárabe, la lengua oral. Fue, también, lengua popular en la España musulmana, en los siglos VIII y IX; en el X se impuso el árabe. Precisamente de esta época viene nuestro conocimiento, escado de todos modos, del mozárabe, a través de la poesía popular de las jarchas, también de la toponimia. Tenía ya diferencias dialectales. Sobre el latín de la época he hablado ya.”
El concepte de “mossàrab” és molt precís: És el romanç parlat sota el domini musulmà, sotmès a l’àrab com a llengua culta. Això va durar fins a la conquesta de Granada, al segle XV, però clar que des d’una punta a l’altra de la presència musulmana el territori dels mossàrabs s’anava reduint a poc a poc, per obra de la Reconquesta, fins a desaparèixer al capdavall. Així, no cap parlar-ne a l’època visigòtica, ja que aleshores hi havia, senzillament, el romanç sota el llatí.
“Así, la conquista musulmana fue el gran desastre de la historia de España. Impuso un gran retraso en la cultura (que tuvo que ser salvada con las influencias carolingia, borgoñona y cisterciense) y un gran retraso en la unificación lingüística de España. Ello pese a algunos influjos culturales, casi todos de origen griego o iranio, y lingüísticos derivados de la cultura musulmana. Fue la de España una unificación siempre parcial y que todavía hoy sigue causando problemas.”
Aquest tros a penes mereix cap comentari. Jo diria només que no es pot descriure la història amb base en un si: “si hagués passat així...”, “si no hagués passat...”. Qui s’atreveix a imaginar com seria l’occident (perquè les conseqüències no van ressonar només a les Espanyes) sense la presència dels àrabs al sud d’Europa? Per posar una qüestió molt “petita”, la Informàtica hauria estat possible amb els numerals romans?!
“Menos mal que las unificaciones políticas que promocionaron el castellano no fueron por medio de guerras, como a veces maliciosamente se dice: fueron por matrimonios, herencias y pactos, dentro de un sentido general de comunidad, de pertenecer todos a Hispania.”
Ho veieu? No va haver-hi una imposició del castellà, va ser “promocionat”, com un funcionari del McDonalds que té la seva foto exhibida en un quadre molt maco com a premi per la seva eficiència... La Guerra dels Segadors i la de Successió són fruits de la malícia catalana... i la noblesa gallega en perdre la disputa amb la Católica va cedir molt gentilment les seves possessions, com a bons cavallers medievals...
I ara ve la millor. És un tros una mica més llarg; en veritat, tot un apartat, titulat Las otras lenguas de España. Val la pena llegir-ho.
“La fragmentación lingüística de España, en la que, por lo demás, el castellano o español sigue funcionando como lengua común, es un derivado de la Reconquista, como ya he dicho. Y de la persistencia del vasco.
“No es cuestión de insistir sobre este, ya he hablado de él. Solo desde el siglo XVI nos es conocido y ya he dicho que solo últimamente se ha unificado y se han hecho esfuerzos por convertirlo en una lengua de cultura y una lengua general, importando vocabulario y traduciendo a él de varias lenguas (antes se traducía del latín). Esfuerzos también para intentar que una lengua que era rural y minoritaria se convierta, mediante una interpretación sesgada de la Constitución y con ayuda de toda clase de presiones, en una lengua única o al menos hegemónica.
“Queda por ver lo que saldrá de ello. El univasquismo y la expulsión del español serían malos para todos, sobre todo los vascos.
“De las demás lenguas, las salidas del latín, solo una, el portugués, se ha convertido en una lengua nacional y ello, como he dicho, por causa de la independencia de Portugal y su conversión en una monarquía en 1139. Antes de ese momento portugués y gallego eran lo mismo; y han continuado teniendo muchos rasgos comunes, como convertir en ch- la pl- latina inicial.
“Pero Portugal, al independizarse, hizo diferenciarse ese antiguo dialecto con ayuda de elementos tomados de la zona de Lisboa, y le dio presencia y relieve gracias a sus navegantes del siglo XV y una administración y una literatura propias. Esta tuvo su primer gran hito en Os Lusiadas (sic) de Camoens, en 1572. Recibió luego el influjo del castellano, que funcionaba como una segunda lengua (Gil Vicente y otros portugueses escribían en castellano, había una especie de bilingüismo). Pero el dominio de Castilla sobre Portugal bajo Felipe II no influyó gran cosa en el portugués ni en el Imperio portugués, que se mantuvo incólume.
“En cuanto a las demás lenguas salidas del latín, ya he dicho que la pérdida del poder político y de la literatura las convirtió en meramente marginales. Quizá la más vivaz, en el ambiente rural, fue el gallego. Porque pronto se perdió el uso literario, sustituido, en los escritores gallegos, por el castellano. No revivió hasta Rosalía de Castro, en pleno siglo XIX. Ahora lo reviven con los mismos procedimientos artificiales y forzados del vasco.
“Un caso especial es el del catalán, una lengua que en su raíz está emparentada con el provenzal pero también tiene transiciones con lenguas de España. Luego creó variantes en Valencia, Baleares y otros lugares, también en la misma Cataluña.
“Como Cataluña nunca ha sido una nación, no ha habido una lengua catalana unificada, normalizada, hasta que lo hizo Pompeu Fabra, ya en el siglo XX. Sin embargo, fue importante dentro del reino de Aragón y de la expansión de este por el Mediterráneo. Ahora bien, desde el siglo XIV recibió muchas isoglosas castellanas.
“Hubo ciertamente, por un tiempo, a partir sobre todo del siglo XIII, una literatura catalana, que puede presentar nombres como los de Ramón (sic) Llull, Muntaner, Bernat Metge; y luego, en el XV, nombres fundamentalmente valencianos, como Ausiàs March y Martorell, autor principal de Tirant lo Blanch (sic), una novela de caballerías. Pero desde que el reino de Aragón se unió al de Castilla, el castellano, como he dicho, se impuso en los escalones sociolingüísticos más elevados.
“Se creó así una especie de bilingüismo, pero con diferencias respecto a Galicia y el País Vasco, donde el gallego y el vasco pasaron a ser, poco a poco, lenguas rurales y minoritarias. Y lo son, pese a los denodados esfuerzos de los que he hablado. En Cataluña, en cambio, todo el país era prácticamente bilingüe. Ciertamente, el catalán y el castellano tenían papeles sociolingüísticos en cierta medida diferentes.
“Pero el renacimiento del catalán fue más antiguo y decisivo que los otros, se puede fechar en la ‘Oda a la patria’ (sic), de Aribau, de 1833, y continuó luego con la Renaixença, a comienzos del XX. Y más completo: hubo y hay una literatura catalana, hubo una normalización del catalán que ya he citado.
“Al tiempo, se escribía, leía y editaba en español. Salvo en algún momento especialmente tenso, nadie prohibió el catalán, aunque el castellano era, ciertamente, la lengua administrativa oficial.
“No había, realmente, conflicto lingüístico, lo han creado solamente políticos que han iniciado una persecución sistemática del español. Al tiempo, buscan imponer el catalán de Pompeu Fabra sobre las variantes de las islas Baleares y Valencia, que son consideradas socialmente como lenguas. Un error notorio, ciertamente, puro fanatismo.”
Què us sembla? Una cosa està prou clara en el pensament de l’autor: tota la història del castellà, del romanç de la petita i aïllada Castella a la llengua oficial del Regne d’Espanya, és ben natural, mentre la recuperació de les altres llengües espanyoles és massa artificial. Com hem vist, per a ell no va haver-hi pressions en l’expansió castellana (“es que todos lo adoptaban por propio interés”, arriba a escriure també), al contrari del que passa al País Basc avui. Els bascos han guanyat amb l’expulsió de la llengua pròpia de les ciutats i perdran amb l’expulsió del castellà de tot arreu, tot i que no veig com es pot produir això.
Pel que fa al galaico-portuguès, aquest senyor desconeix considerablement les relacions entre el gallec i el seu germà bessó del sud. Ignora que, passats gairebé nou-cents anys de la creació del regne de Portugal, seguim fent servir les mateixes paraules per “referirmo-nos” (l’infinitiu conjugat també el compartim) a sentiments tan sublims com la saudade (l’enyor) i tan elementals com la pietat, quan diem que algú és un coitado (malaurat), o, amb més implicació emocional, un coitadinho. És a dir, d’una i d’altra banda del Minho encara es parla fonamentalment el mateix. També s’equivoca quan diu que hi havia un cert bilingüisme a Portugal a finals del segle XVI. Camões, Sá de Miranda, Diogo Bernardes ou Antônio Ferreira mai ho han escrit en castellà, i Gil Vicente ho va fer perquè era un escriptor de teatre que es dirigia a una cort que tenia una reina castellana!
Per últim, em pregunto si mai no ha sentit a parlar de la Cancelleria Reial de la Corona d’Aragó, que va aconseguir atenyir un nivell considerable d’uniformització de la llengua catalana per als usos oficials no només al Principat, sinó també als regnes de València i Mallorques. Per això, sembla totalment ridícul invocar la polèmica hodierna de la definició de Catalunya com a nació per refusar un fet comprobable en la història de la llengua. Pompeu Fabra no va començar la seva feina del no-res! A més a més, trobo massa tendenciosa l’afirmació de què el castellà s’imposà a les classes altes des de la unió de les corones, que data del 1474. Almenys tres dels grans noms del Segle d’Or valencià van morir després, Jaume Roig (1478), Roís de Corella (1497) i Isabel de Villena (1490), i cal no oblidar-se dels de Joan Lluís Vives i el català Pere Serafí, que van viure al segle següent. És a dir, la unió es va produir en un clima de decadència a la Corona d’Aragó, però l’ocàs de la literatura culta va trigar una mica més. Absurd pròpiament, tanmateix, és creure que els pagesos catalans d’aquests segles sabien parlar el castellà. Conec rondalles amb ambient de després del 1716 que apunten al contrari, però ell segurament no sap què va passar aquell any, altrament no hauria dit que ningú mai no ha prohibit el català. Per cert, mai ho ha conversat amb cap catalanoparlant major de trenta-tres anys...
Per acabar, no es pot esperar gaire d’algú que demostra un coneixement mínim de les situacions de diglòssia a Espanya. Em fan jutjar-lo així errades com dir que el gallec és una llengua minoritària (ho podrà ser d’aquí alguns anys si mantenen aquella política lingüística, però encara és minoritzada, tal i com el català, és a dir, la major part de la població el sap parlar, però es parla en una situació anormal, de diglòssia), o que hom busca imposar el català de Fabra al País Valencià (o a València; si Catalunya mai ho estat una nació, València un país, tampoc...) i a les Illes. Una mica més d’interès sense tant de prejudicis l’hauria portat a assabentar-se que hi ha una norma valenciana, així com hi ha una norma brasilera de la llengua portuguesa, que permet, per exemple, que un valencià digui i escrigui prejuí, en comptes de prejudici. La incoherència la trobo en què un castellonenc hagi d’escriure jo parle, quan diu jo parlo, conforme a la norma catalana, i que un tortosí hagi d’escriure francès, quan diu, en realitat, francés, conforme a la norma valenciana.
Suposo que esteu curiosos sobre la identitat d’aquest senyor, oi? Doncs, es diu Francisco Rodríguez Adrados, té 86 anys tot i que encara produeix força, ja que l’obra de què he tret aquestes línies, Historia de las lenguas de Europa, s’ha publicat enguany, i n’és la primera edició. És expert en Filologia grega i té idees molt interessants sobre l’indoeuropeu.
I si us he de dir la veritat, tot això m’esvera, perquè ho diu un professor emèrit de la Universidad Complutense de Madrid, un membre de la Real Academia Española i també de la Real Academia de la Historia, en resum, un que, malgrat l’edat avançada, té veu, es pot fer sentir, no per diaris o revistes, suports informatius que hom fa servir conscient de certa orientació ideològica, per uns altres de què hom espera un mínim d’objectivitat. Tot plegat, és un bon exemple de com pot ser-ne, de perillós, el poder que li hem cedit a la ciència per formar el nostre seny.
Una abraçada a tots,
Miguel Afonso Linhares.
Abans de comprar llibres, acostumo a dedicar un cert temps, assegut i tranquil, a fer-hi un cop d’ull, esbrinar en la memòria si em sona el nom de l’autor, què conté l’obra, i, clar, mirar els aspectes més mercadològics: el disseny de coberta i la grossària del volum, però també, en últim cas, trio un tros i el llegeixo breument. En resum, si has de comprar bastants llibres pot ser una feinada, i un turista, malauradament, no aconsegueix seguir tot aquest procès. Què passa, doncs? En plena lectura de les obres adquirides et pots sorprendre amb coses precioses com aquestes:
“Como ha quedado dicho, el latín más o menos culto florecía como lengua escrita de la Hispania visigoda. Debajo de él bullía el mozárabe, la lengua oral. Fue, también, lengua popular en la España musulmana, en los siglos VIII y IX; en el X se impuso el árabe. Precisamente de esta época viene nuestro conocimiento, escado de todos modos, del mozárabe, a través de la poesía popular de las jarchas, también de la toponimia. Tenía ya diferencias dialectales. Sobre el latín de la época he hablado ya.”
El concepte de “mossàrab” és molt precís: És el romanç parlat sota el domini musulmà, sotmès a l’àrab com a llengua culta. Això va durar fins a la conquesta de Granada, al segle XV, però clar que des d’una punta a l’altra de la presència musulmana el territori dels mossàrabs s’anava reduint a poc a poc, per obra de la Reconquesta, fins a desaparèixer al capdavall. Així, no cap parlar-ne a l’època visigòtica, ja que aleshores hi havia, senzillament, el romanç sota el llatí.
“Así, la conquista musulmana fue el gran desastre de la historia de España. Impuso un gran retraso en la cultura (que tuvo que ser salvada con las influencias carolingia, borgoñona y cisterciense) y un gran retraso en la unificación lingüística de España. Ello pese a algunos influjos culturales, casi todos de origen griego o iranio, y lingüísticos derivados de la cultura musulmana. Fue la de España una unificación siempre parcial y que todavía hoy sigue causando problemas.”
Aquest tros a penes mereix cap comentari. Jo diria només que no es pot descriure la història amb base en un si: “si hagués passat així...”, “si no hagués passat...”. Qui s’atreveix a imaginar com seria l’occident (perquè les conseqüències no van ressonar només a les Espanyes) sense la presència dels àrabs al sud d’Europa? Per posar una qüestió molt “petita”, la Informàtica hauria estat possible amb els numerals romans?!
“Menos mal que las unificaciones políticas que promocionaron el castellano no fueron por medio de guerras, como a veces maliciosamente se dice: fueron por matrimonios, herencias y pactos, dentro de un sentido general de comunidad, de pertenecer todos a Hispania.”
Ho veieu? No va haver-hi una imposició del castellà, va ser “promocionat”, com un funcionari del McDonalds que té la seva foto exhibida en un quadre molt maco com a premi per la seva eficiència... La Guerra dels Segadors i la de Successió són fruits de la malícia catalana... i la noblesa gallega en perdre la disputa amb la Católica va cedir molt gentilment les seves possessions, com a bons cavallers medievals...
I ara ve la millor. És un tros una mica més llarg; en veritat, tot un apartat, titulat Las otras lenguas de España. Val la pena llegir-ho.
“La fragmentación lingüística de España, en la que, por lo demás, el castellano o español sigue funcionando como lengua común, es un derivado de la Reconquista, como ya he dicho. Y de la persistencia del vasco.
“No es cuestión de insistir sobre este, ya he hablado de él. Solo desde el siglo XVI nos es conocido y ya he dicho que solo últimamente se ha unificado y se han hecho esfuerzos por convertirlo en una lengua de cultura y una lengua general, importando vocabulario y traduciendo a él de varias lenguas (antes se traducía del latín). Esfuerzos también para intentar que una lengua que era rural y minoritaria se convierta, mediante una interpretación sesgada de la Constitución y con ayuda de toda clase de presiones, en una lengua única o al menos hegemónica.
“Queda por ver lo que saldrá de ello. El univasquismo y la expulsión del español serían malos para todos, sobre todo los vascos.
“De las demás lenguas, las salidas del latín, solo una, el portugués, se ha convertido en una lengua nacional y ello, como he dicho, por causa de la independencia de Portugal y su conversión en una monarquía en 1139. Antes de ese momento portugués y gallego eran lo mismo; y han continuado teniendo muchos rasgos comunes, como convertir en ch- la pl- latina inicial.
“Pero Portugal, al independizarse, hizo diferenciarse ese antiguo dialecto con ayuda de elementos tomados de la zona de Lisboa, y le dio presencia y relieve gracias a sus navegantes del siglo XV y una administración y una literatura propias. Esta tuvo su primer gran hito en Os Lusiadas (sic) de Camoens, en 1572. Recibió luego el influjo del castellano, que funcionaba como una segunda lengua (Gil Vicente y otros portugueses escribían en castellano, había una especie de bilingüismo). Pero el dominio de Castilla sobre Portugal bajo Felipe II no influyó gran cosa en el portugués ni en el Imperio portugués, que se mantuvo incólume.
“En cuanto a las demás lenguas salidas del latín, ya he dicho que la pérdida del poder político y de la literatura las convirtió en meramente marginales. Quizá la más vivaz, en el ambiente rural, fue el gallego. Porque pronto se perdió el uso literario, sustituido, en los escritores gallegos, por el castellano. No revivió hasta Rosalía de Castro, en pleno siglo XIX. Ahora lo reviven con los mismos procedimientos artificiales y forzados del vasco.
“Un caso especial es el del catalán, una lengua que en su raíz está emparentada con el provenzal pero también tiene transiciones con lenguas de España. Luego creó variantes en Valencia, Baleares y otros lugares, también en la misma Cataluña.
“Como Cataluña nunca ha sido una nación, no ha habido una lengua catalana unificada, normalizada, hasta que lo hizo Pompeu Fabra, ya en el siglo XX. Sin embargo, fue importante dentro del reino de Aragón y de la expansión de este por el Mediterráneo. Ahora bien, desde el siglo XIV recibió muchas isoglosas castellanas.
“Hubo ciertamente, por un tiempo, a partir sobre todo del siglo XIII, una literatura catalana, que puede presentar nombres como los de Ramón (sic) Llull, Muntaner, Bernat Metge; y luego, en el XV, nombres fundamentalmente valencianos, como Ausiàs March y Martorell, autor principal de Tirant lo Blanch (sic), una novela de caballerías. Pero desde que el reino de Aragón se unió al de Castilla, el castellano, como he dicho, se impuso en los escalones sociolingüísticos más elevados.
“Se creó así una especie de bilingüismo, pero con diferencias respecto a Galicia y el País Vasco, donde el gallego y el vasco pasaron a ser, poco a poco, lenguas rurales y minoritarias. Y lo son, pese a los denodados esfuerzos de los que he hablado. En Cataluña, en cambio, todo el país era prácticamente bilingüe. Ciertamente, el catalán y el castellano tenían papeles sociolingüísticos en cierta medida diferentes.
“Pero el renacimiento del catalán fue más antiguo y decisivo que los otros, se puede fechar en la ‘Oda a la patria’ (sic), de Aribau, de 1833, y continuó luego con la Renaixença, a comienzos del XX. Y más completo: hubo y hay una literatura catalana, hubo una normalización del catalán que ya he citado.
“Al tiempo, se escribía, leía y editaba en español. Salvo en algún momento especialmente tenso, nadie prohibió el catalán, aunque el castellano era, ciertamente, la lengua administrativa oficial.
“No había, realmente, conflicto lingüístico, lo han creado solamente políticos que han iniciado una persecución sistemática del español. Al tiempo, buscan imponer el catalán de Pompeu Fabra sobre las variantes de las islas Baleares y Valencia, que son consideradas socialmente como lenguas. Un error notorio, ciertamente, puro fanatismo.”
Què us sembla? Una cosa està prou clara en el pensament de l’autor: tota la història del castellà, del romanç de la petita i aïllada Castella a la llengua oficial del Regne d’Espanya, és ben natural, mentre la recuperació de les altres llengües espanyoles és massa artificial. Com hem vist, per a ell no va haver-hi pressions en l’expansió castellana (“es que todos lo adoptaban por propio interés”, arriba a escriure també), al contrari del que passa al País Basc avui. Els bascos han guanyat amb l’expulsió de la llengua pròpia de les ciutats i perdran amb l’expulsió del castellà de tot arreu, tot i que no veig com es pot produir això.
Pel que fa al galaico-portuguès, aquest senyor desconeix considerablement les relacions entre el gallec i el seu germà bessó del sud. Ignora que, passats gairebé nou-cents anys de la creació del regne de Portugal, seguim fent servir les mateixes paraules per “referirmo-nos” (l’infinitiu conjugat també el compartim) a sentiments tan sublims com la saudade (l’enyor) i tan elementals com la pietat, quan diem que algú és un coitado (malaurat), o, amb més implicació emocional, un coitadinho. És a dir, d’una i d’altra banda del Minho encara es parla fonamentalment el mateix. També s’equivoca quan diu que hi havia un cert bilingüisme a Portugal a finals del segle XVI. Camões, Sá de Miranda, Diogo Bernardes ou Antônio Ferreira mai ho han escrit en castellà, i Gil Vicente ho va fer perquè era un escriptor de teatre que es dirigia a una cort que tenia una reina castellana!
Per últim, em pregunto si mai no ha sentit a parlar de la Cancelleria Reial de la Corona d’Aragó, que va aconseguir atenyir un nivell considerable d’uniformització de la llengua catalana per als usos oficials no només al Principat, sinó també als regnes de València i Mallorques. Per això, sembla totalment ridícul invocar la polèmica hodierna de la definició de Catalunya com a nació per refusar un fet comprobable en la història de la llengua. Pompeu Fabra no va començar la seva feina del no-res! A més a més, trobo massa tendenciosa l’afirmació de què el castellà s’imposà a les classes altes des de la unió de les corones, que data del 1474. Almenys tres dels grans noms del Segle d’Or valencià van morir després, Jaume Roig (1478), Roís de Corella (1497) i Isabel de Villena (1490), i cal no oblidar-se dels de Joan Lluís Vives i el català Pere Serafí, que van viure al segle següent. És a dir, la unió es va produir en un clima de decadència a la Corona d’Aragó, però l’ocàs de la literatura culta va trigar una mica més. Absurd pròpiament, tanmateix, és creure que els pagesos catalans d’aquests segles sabien parlar el castellà. Conec rondalles amb ambient de després del 1716 que apunten al contrari, però ell segurament no sap què va passar aquell any, altrament no hauria dit que ningú mai no ha prohibit el català. Per cert, mai ho ha conversat amb cap catalanoparlant major de trenta-tres anys...
Per acabar, no es pot esperar gaire d’algú que demostra un coneixement mínim de les situacions de diglòssia a Espanya. Em fan jutjar-lo així errades com dir que el gallec és una llengua minoritària (ho podrà ser d’aquí alguns anys si mantenen aquella política lingüística, però encara és minoritzada, tal i com el català, és a dir, la major part de la població el sap parlar, però es parla en una situació anormal, de diglòssia), o que hom busca imposar el català de Fabra al País Valencià (o a València; si Catalunya mai ho estat una nació, València un país, tampoc...) i a les Illes. Una mica més d’interès sense tant de prejudicis l’hauria portat a assabentar-se que hi ha una norma valenciana, així com hi ha una norma brasilera de la llengua portuguesa, que permet, per exemple, que un valencià digui i escrigui prejuí, en comptes de prejudici. La incoherència la trobo en què un castellonenc hagi d’escriure jo parle, quan diu jo parlo, conforme a la norma catalana, i que un tortosí hagi d’escriure francès, quan diu, en realitat, francés, conforme a la norma valenciana.
Suposo que esteu curiosos sobre la identitat d’aquest senyor, oi? Doncs, es diu Francisco Rodríguez Adrados, té 86 anys tot i que encara produeix força, ja que l’obra de què he tret aquestes línies, Historia de las lenguas de Europa, s’ha publicat enguany, i n’és la primera edició. És expert en Filologia grega i té idees molt interessants sobre l’indoeuropeu.
I si us he de dir la veritat, tot això m’esvera, perquè ho diu un professor emèrit de la Universidad Complutense de Madrid, un membre de la Real Academia Española i també de la Real Academia de la Historia, en resum, un que, malgrat l’edat avançada, té veu, es pot fer sentir, no per diaris o revistes, suports informatius que hom fa servir conscient de certa orientació ideològica, per uns altres de què hom espera un mínim d’objectivitat. Tot plegat, és un bon exemple de com pot ser-ne, de perillós, el poder que li hem cedit a la ciència per formar el nostre seny.
Una abraçada a tots,
Miguel Afonso Linhares.
