Anna Roig i l'ombre de ton chien

Que el primer disc d’Anna Roig i l’Ombre de ton chien és molt recomanable no és cap descobriment, però com en aquest món hi ha molta gent despistada, ho tornaré a dir: “El primer disc d’Anna Roig i l’Ombre de ton chien és molt recomanable”. De fet, ho és tant, que us el recomano.

Emperò, el gaudi d’obrir el CD, fullejar el llibret i escoltar-ne les cançons no és comparable al fet de veure i sentir damunt l’escenari tota una colla de personatges, eixits del magí de l’Anna, que passegen les seves històries per entre les notes de l’Ombre.

A mi, que sóc home de romanços, em tenen el cor robat des de la musa abandonada per l’ex-poeta puntaire, fins a Trini, la psico-killer, passant per la noia enamorada del sol, o la parella inversemblant que envia lletres de reclamació a l’agència matrimonial.

I és que l’espectacle de l’Anna s’assembla més a una sessió de filmets, que a un concert convencional. Un reguitzell de curt-metratges, tots amb la mateixa directora-actriu-guionista, el mateix vestuari, dues cadires d’atrezzo i unes ulleres de cul de got que ajuden a bastir alguns personatges i una banda sonora delicadament arranjada i meravellosament interpretada per quatre xicots, que en un exercici d’injusta modèstia, es conformen a ser l’ombre de ton chien.