La pujada al Puigpedrós el juny del dos mil tres em va permetre conéixer tres individus amb qui, d'aleshores ençà, no hi he deixat de coincidir. Aquesta revetla, un d'ells recordava l'ascenció i la situava, amb encert, fa ja set anys. Avui he trobat un DVD amb unes fotos d'aquell dia i amb la crònica que vaig escriure en tornar a ciutat. Per continuar amb la línia enyoradissa encetada amb el darrer "post", l'he volguda publicar. Espero que us agradi.
Puigpedrós: Sis d’un, carregat i descarregat al primer intent.
Feren acte de presència la colla excursionista dels xiquets de la FIB i la dels germaniuets del gran pare Lex, a la plaça excursionista i autobusera de Sant Andreu Arenal, cap a quarts de vuit del matí. La cap de colla dels xiquets, amb polar verda (a la cintura, Déu mos en guard de dur-la posada en ple solstici!) i gorra blava manllevada; i el cap de colla dels germaniuets, amb banyador plaieru, samarreta dels bordegassos i gorra verda de heineken. Quan aquest darrer feu acte de presència les colles ja havien entrat a plaça amb toc de gralles, dolçaines i xirimies.
Després d’una breu reunió per fixar el protocol d’actuacions, feren cap al lloc de l’aixecament, amb un cercavila per l’autopista, durant el qual feren repetides vegades la nostrada i tradicional cerimònia del paga-peatge, a major glòria de la terra catalana:
Catalanet, catalanet,
paga peatge, paga peatge.
Catalanet, catalanet,
paga peatge o queda’t on ets.
La diada s’esperava remullada, atesos els negres núvols que ombraven les valls del Llobregat, però al capdavall, la cosa no fou més enllà de quatre gotes escadusseres i el cel gris va escampar tan aviat com les dues colles arribaren a llur destí.
Ambdues, després d’engalipar el públic fent-los creure que s’enfilarien al Carlit, en agafar el camí de Puigcerdà; rectificaren i enfilaren cap a Bellver de Cerdanya on un senderoi asfaltat i amb dos carrils els menà cap a Meranges. Allà totes dues colles començaren l’actuació amb un croissant de xocolata aixecat per sota i un cafè amb llet amb folre i manilles, que fou molt aplaudit.
Des d’allà seguiren la pista que els dugué al refugi de Malniu on els excursionistes van disposar els vehicles en bateria i varen fer el ball de la zona blava.
Si vols dur cotxe al Pirineu,
paga dos eurus, paga dos eurus.
Si vols dur cotxe al Pirineu,
paga dos eurus o ves-hi a peu.
Del refugi estant, la verdor del paratge i la pau dels Pirineus (metàfora desafortunadíssima, i encara més a la Cerdanya), ompliren de goig los cors dels excursionistes i enlairaren lo seu esperit, tan amunt, que fins al cap de quatre hores no el retrobaren de nou, al cim de la muntanya.
Resseguint l’incomparable paisatge cerdà, la ruta els menà fins a un llac d’aigües pregones què, com un espill d’argent brunyit, reflectia els cims que l’encerclaven. La colla dels xiquets, aixecà un tres d’un damunt la roca amb clic i cataclic, que fou secundat pels germaniuets; aquests, però, sense càmera de fotos. Pocs metres més amunt, l’autoanomenat i mai no ratificat, cap de colla dels germaniuets, patí una lesió de genoll, que feu dubtar de l’èxit de la jornada excursionista. Per sort, fou ràpidament atès pels serveis mèdics dels xiquets, que el proveïren de benes i el resetejaren un parell de cops. Afortunadament, no calgué reformatar-lo a baix nivell, cosa que el cap de colla agraí profundament.
Dos llacs eixuts com un bacallà, que davant los nostres ulls pareixien dos prats verds e pasturables, ens feren dubtar del nostre itinerari, i després de desfer un parell de voltes la pujada, decidírem anar amunt bo i evocant l’esperit del gran poeta:
No vull senderes ne vull camins.
No seguesc fites ne faig drecera.
Lo meu destí és ‘nar sempre amunt
ab dos pebrots e per la tartera.
L’ascensió del primer tram, fou molt celebrada, però els dubtes tornaren tot just depassat el Castell del Lladre, també conegut com a Roc del Lladre –o més popularment, can Pispa-. Un paquet de galetes, mitja teula de xocolata Valor i tres o quatre sucs de fruita més tard, ambdues colles decidiren, com no?, que la millor opció era pujar tartera amunt amb un parell. Uns rocs més tard apareixia una plana davant sos ulls, i al bell mig s’erigia solitari, com un devessall de pedres amuntegades entre dos estats (com Perejil, però sense aigua, per que mos entenguem), el desitjat, l’inabastable, el tantes i tantes nits somniat (des de dijous) Puig Pedrós!!!!!
Les dues colles procediren tot seguit a coronar-lo executant un magnífic sis d’un amb gorra i capellines, que al cap de poc començà a tremolar perillosament. Les colles desmuntaren a corre-cuita, bo i arrecerant-se a la banda oposada. L’esborronament conseqüent, tanmateix, perdura alguns minuts.
A quarts de quatre, començà el dinar popular ja en terres frontereres, amb un tast de la gastronomia vallesana. El punt àlgid fou un intent de pa amb tomàquet, dut a terme sobre la falda i acompanyat de llonganissa casolana, obra del noi de can Creus, que l’executà amb gran mestria, reivindicant així la catalanitat d’aquelles terres dividides en la guerra dels trenta anys. Tothom es planyé de la manca d’un porró i/o bota de vi, per acabar d’adobar l’àpat.
Per pair, s’organitza una cantada de cançons dels nois de Canet, seguida d’un campionat popular d’esquí de taula en clapa assolellada de sis per sis, en la modalitat de bota de gore-tex sobre neu verge en el primer intent i sobre neu trepitjada per bota de gore-tex en els successius.
La davallada fou àdhuc més festiva que havia estat la pujada. Això si, es posà de nou de manifest l’habilitat de les dues colles per no veure una fita ni que la pintin a franges vermelles i la facin ballar claqué damunt la roca corresponent. Una sessió fotogràfica, en homenatge a Tunick on la fotògrafa dels xiquets retratà un grup nombrós de cavalls completament nus, de diferent sexe, edat i color i una estirada popular en protesta per la solana que els queia al damunt (als excursionistes, no pas als cavalls) foren els actes més rellevants del descens. El llac sec, fou el comiat de la muntanya i l’antesala del refugi on els viatgers recobraren sos vehicles.
El fi de festa, consistí en una granissada popular a Bellver de Cerdanya, que no fou secundada per dos membres dels germaniuets que s’estimaren més un gelat d’ametlles i mig litre de cervesa de pressió respectivament. I així amb el via crucis de la tornada alleugerit pel caliu de la conversa al cotxe dels xiquets i –suposem- pel de l’amor al dels dos germaniuets que marxaren tot solius, finalitzà la jornada excursionista, on només cal lamentar la pèrdua de la gorra blava, manllevada, que romangué durant gairebé tota la excursió al cap de la Mireia i ho farà per sempre més als nostres cors.
O no.
Feren acte de presència la colla excursionista dels xiquets de la FIB i la dels germaniuets del gran pare Lex, a la plaça excursionista i autobusera de Sant Andreu Arenal, cap a quarts de vuit del matí. La cap de colla dels xiquets, amb polar verda (a la cintura, Déu mos en guard de dur-la posada en ple solstici!) i gorra blava manllevada; i el cap de colla dels germaniuets, amb banyador plaieru, samarreta dels bordegassos i gorra verda de heineken. Quan aquest darrer feu acte de presència les colles ja havien entrat a plaça amb toc de gralles, dolçaines i xirimies.
Després d’una breu reunió per fixar el protocol d’actuacions, feren cap al lloc de l’aixecament, amb un cercavila per l’autopista, durant el qual feren repetides vegades la nostrada i tradicional cerimònia del paga-peatge, a major glòria de la terra catalana:
Catalanet, catalanet,
paga peatge, paga peatge.
Catalanet, catalanet,
paga peatge o queda’t on ets.
La diada s’esperava remullada, atesos els negres núvols que ombraven les valls del Llobregat, però al capdavall, la cosa no fou més enllà de quatre gotes escadusseres i el cel gris va escampar tan aviat com les dues colles arribaren a llur destí.
Ambdues, després d’engalipar el públic fent-los creure que s’enfilarien al Carlit, en agafar el camí de Puigcerdà; rectificaren i enfilaren cap a Bellver de Cerdanya on un senderoi asfaltat i amb dos carrils els menà cap a Meranges. Allà totes dues colles començaren l’actuació amb un croissant de xocolata aixecat per sota i un cafè amb llet amb folre i manilles, que fou molt aplaudit.
Des d’allà seguiren la pista que els dugué al refugi de Malniu on els excursionistes van disposar els vehicles en bateria i varen fer el ball de la zona blava.
Si vols dur cotxe al Pirineu,
paga dos eurus, paga dos eurus.
Si vols dur cotxe al Pirineu,
paga dos eurus o ves-hi a peu.
Del refugi estant, la verdor del paratge i la pau dels Pirineus (metàfora desafortunadíssima, i encara més a la Cerdanya), ompliren de goig los cors dels excursionistes i enlairaren lo seu esperit, tan amunt, que fins al cap de quatre hores no el retrobaren de nou, al cim de la muntanya.
Resseguint l’incomparable paisatge cerdà, la ruta els menà fins a un llac d’aigües pregones què, com un espill d’argent brunyit, reflectia els cims que l’encerclaven. La colla dels xiquets, aixecà un tres d’un damunt la roca amb clic i cataclic, que fou secundat pels germaniuets; aquests, però, sense càmera de fotos. Pocs metres més amunt, l’autoanomenat i mai no ratificat, cap de colla dels germaniuets, patí una lesió de genoll, que feu dubtar de l’èxit de la jornada excursionista. Per sort, fou ràpidament atès pels serveis mèdics dels xiquets, que el proveïren de benes i el resetejaren un parell de cops. Afortunadament, no calgué reformatar-lo a baix nivell, cosa que el cap de colla agraí profundament.
Dos llacs eixuts com un bacallà, que davant los nostres ulls pareixien dos prats verds e pasturables, ens feren dubtar del nostre itinerari, i després de desfer un parell de voltes la pujada, decidírem anar amunt bo i evocant l’esperit del gran poeta:
No vull senderes ne vull camins.
No seguesc fites ne faig drecera.
Lo meu destí és ‘nar sempre amunt
ab dos pebrots e per la tartera.
L’ascensió del primer tram, fou molt celebrada, però els dubtes tornaren tot just depassat el Castell del Lladre, també conegut com a Roc del Lladre –o més popularment, can Pispa-. Un paquet de galetes, mitja teula de xocolata Valor i tres o quatre sucs de fruita més tard, ambdues colles decidiren, com no?, que la millor opció era pujar tartera amunt amb un parell. Uns rocs més tard apareixia una plana davant sos ulls, i al bell mig s’erigia solitari, com un devessall de pedres amuntegades entre dos estats (com Perejil, però sense aigua, per que mos entenguem), el desitjat, l’inabastable, el tantes i tantes nits somniat (des de dijous) Puig Pedrós!!!!!
Les dues colles procediren tot seguit a coronar-lo executant un magnífic sis d’un amb gorra i capellines, que al cap de poc començà a tremolar perillosament. Les colles desmuntaren a corre-cuita, bo i arrecerant-se a la banda oposada. L’esborronament conseqüent, tanmateix, perdura alguns minuts.
A quarts de quatre, començà el dinar popular ja en terres frontereres, amb un tast de la gastronomia vallesana. El punt àlgid fou un intent de pa amb tomàquet, dut a terme sobre la falda i acompanyat de llonganissa casolana, obra del noi de can Creus, que l’executà amb gran mestria, reivindicant així la catalanitat d’aquelles terres dividides en la guerra dels trenta anys. Tothom es planyé de la manca d’un porró i/o bota de vi, per acabar d’adobar l’àpat.
Per pair, s’organitza una cantada de cançons dels nois de Canet, seguida d’un campionat popular d’esquí de taula en clapa assolellada de sis per sis, en la modalitat de bota de gore-tex sobre neu verge en el primer intent i sobre neu trepitjada per bota de gore-tex en els successius.
La davallada fou àdhuc més festiva que havia estat la pujada. Això si, es posà de nou de manifest l’habilitat de les dues colles per no veure una fita ni que la pintin a franges vermelles i la facin ballar claqué damunt la roca corresponent. Una sessió fotogràfica, en homenatge a Tunick on la fotògrafa dels xiquets retratà un grup nombrós de cavalls completament nus, de diferent sexe, edat i color i una estirada popular en protesta per la solana que els queia al damunt (als excursionistes, no pas als cavalls) foren els actes més rellevants del descens. El llac sec, fou el comiat de la muntanya i l’antesala del refugi on els viatgers recobraren sos vehicles.
El fi de festa, consistí en una granissada popular a Bellver de Cerdanya, que no fou secundada per dos membres dels germaniuets que s’estimaren més un gelat d’ametlles i mig litre de cervesa de pressió respectivament. I així amb el via crucis de la tornada alleugerit pel caliu de la conversa al cotxe dels xiquets i –suposem- pel de l’amor al dels dos germaniuets que marxaren tot solius, finalitzà la jornada excursionista, on només cal lamentar la pèrdua de la gorra blava, manllevada, que romangué durant gairebé tota la excursió al cap de la Mireia i ho farà per sempre més als nostres cors.
O no.
Sant Just Desvern, a trenta de juny del dos mil tres
