LES DONES I ELS LAVABOS PÚBLICS.

 

 (Traduït del portuguès. En desconec la font original)

"El gran secret de totes les dones en relació als serveis públics és que de petites, qui les portava al lavabo era la mare. Ella els ensenyava com netejar el seient amb paper higiènic, curosament col·locava tires de paper sobre el perímetre de la tassa i les instruïa: “Mai de la vida no t’asseguis en un vàter públic”

I, tot seguit, li ensenyava “la posició”, que consisteix a mantenir l’equilibri damunt la tassa en una postura com de seure, però sense que el cos entri en contacte amb la tassa.

“La posició” és una de les primeres lliçons de vida d’una nena, súper important i necessària i ens acompanyarà durant tota la vida. Tanmateix, encara avui, en la nostra vida adulta, “la posició” es dolorosament difícil de mantenir quan la bufeta és a punt d’esclatar.

Quan HAS d’anar al servei, hi trobes una cua de dones que et fa pensar si en Brad Pitt no és allà dins. Et resignes i esperes, somrient a les altres dones que també s’estan de braços i cames creuades en la posició oficial de “m’estic pixant”.

Per fi, t’arriba la tanda, això si no entra la típica mare amb la nena que ja no s’aguanta. Aleshores verifiques cada cubicle per sota la porta a veure si hi ha cames. Tots són ocupats. I així sempre.

Finalment, se n’obre un i t’hi abraones gairebé empentant la persona que n’ix. Entres i t’adones que el pestell no funciona. Mai no funciona. Aleshores penges la bossa del ganxo que hi ha la porta i si no hi ha ganxo (gairebé mai no n’hi ha), inspecciones l’àrea.

El terra és ple de líquids no identificats i no goses deixar-hi la bossa, així que te la penges del coll mentre mires com es gronxa sota el teu cos, per no parlar que gairebé t’està decapitant perquè és plena d’andromines que hi havies anat ficant dins, la major part de les quals no fas servir, però que conserves perquè mai no se sap.

Però, tornem a la porta. Com que no hi ha pestell, l’única opció és aguantar-la amb una mà, mentre amb l’altra, t’abaixes les calcetes d’una estrabada i et col·loques “en posició”.

*                      Aaaaahhhhhhhh                     Per fi!                      *

Arribats an aquest moment, els músculs comencen a tremolar. Estàs suspesa en l’aire, amb les cames flexionades i les calcetes tallant-te la circulació de les cames, el braç fent força contra la porta i un bossa de 5 kilos penjada del clatell.

T’encantaria seure, però no t’ha donat temps a netejar el seient ni a cobrir la tassa amb paper higiènic. En el fons no creus que hagi de passar res, però la veu de la mare ressona dins el teu cap “No t’asseguis mai en un vàter públic!” i, així, mantens “la posició” amb les cames tremolant.

I, per un error de càlcul de distàncies, un rajolinet finíssim t’esquitxa el cul i et mulla les mitges! Per sort, no et mulla les sabates. Adoptar “la posició” requereix gran concentració. Per treure’t l’accident del cap, cerques el rotllo de paper higiènic, però… macaguuuuuuuun la puuuuuuuuuuta! El rotllo és buit. Això passa sempre.

Aleshores pregues al cel per que, entre els 5 kilos d’andromines que carregues a la bossa, hi hagi, com a mínim, un miserable tros de paper. Però, per remenar la bossa, has de deixar anar la porta. Rumies per un moment, però no hi ha cap més opció.

Així que deixes anar la porta, algú l’empeny i l’has de frenar amb un moviment ràpid alhora que crides: OCUPAAAAAAAAAAAT!

Ara consideres que totes les dones que esperen a fora ja han rebut el missatge i que pots deixar anar la porta sense por, que ningú mirarà de tornar a obrir-la. (En això les dones ens respectem molt) i podràs trobar el teu paper sense angoixes.

Voldries fer-los servir tots, però saps com són de valuosos en casos similars i te’n guardes un, per si de cas. Ja vas comptant els segons que resten per sortir d’allà, suant perquè encara portes posada la jaqueta, ja que no hi ha ganxo a la porta ni penjarobes.

És increïble la calor que fa en aquests llocs tan petits i en aquesta posició de força que sembla que les cuixes i els panxells t’hagin d’esclatar. Per no parlar de la trompada que t’has endut amb la porta, del mal que et fa el clatell per la nansa de la bossa, la suor que et regalima del cap, les cames esquitxades.

El record de la teva mare, que s’estaria morint de vergonya si et veiés així, ja que el seu pompis mai no va tocar la tassa d’uns serveis públics perquè, francament, “ves a saber quines malalties hi pots enganxar”. A aquestes alçades, ja estàs exhausta.

En alçar-te ja no sents les cames. Et poses bé la roba rapídament i et passes la nansa del la bossa per damunt del cap! Llavors vas cap a la pica a rentar-te les mans. És tot ple d’aigua, així que no pots deixar la bossa ni un segon. Te la penges a l’espatlla i no sabent com funciona l’aixeta automàtica, la toques fins que aconsegueixes fer sortir un raig d’aigua fresca i extens la mà tot cercant sabó.

Et rentes en posició de geperut de Notre-Dame per tal que la bossa no s’escoli sota el raig d’aigua. L’eixugamans? Ni el fas servir. És un trasto inútil, així que t’aixugues les mans a la roba perquè ni pensar-hi a fer servir l’últim trosset de paper que et queda a la bossa per això!

Finalment, surts de l’infern. Amb una mica de sort, no se t’haurà enganxat un trosset de paper higiènic a la sabata i sortiràs arrossegant-lo, o pitjor, no t’haurà quedat la faldilla aixecada, enganxada als panties, que t’has hagut de posar a la velocitat de la llum i aniràs amb mig cul a l’aire!

En aquest moment veus el teu home que ha entrat i ha sortit dels serveis d’homes i encara li ha sobrat temps per llegir un llibre mentre t’esperava.

“Per què has trigat tant?” – Et demana l’imbècil.

Et limites a respondre: “Hi havia molta cua”.

I aquesta és la raó perquè les dones van al lavabo en grup. Per solidaritat, ja que una t’aguanta la bossa i la jaqueta, l’altra assegura la porta i així resulta molt més simple i ràpid. Només t’has de concentrar a mantenir la posició i la dignitat.

Moltes gràcies a totes les amigues que m’han acompanyat algun cop  al lavabo."