Aquest cop les dues versions les canta la Sílvia Pérez Cruz. L'una d'en Serrat i l'altra del Llach per que no s'enfadi ningú (o per que s'enfadi tothom, no ho sé).
La primera ve il·lustrada amb un muntatge d'imatges de Barcelona, fet per un ens d'origen gallec que es fa dir OqueTENcuTENmedo. Com que li ha quedat força bé, l'incloc en comptes del vídeo on surt la Sílvia amb Refree i companyia cantant dalt d'un terrat.
Pensa en mi, menuda, pensa en mi
quan les bruixes t'esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet
però pensa en mi,
menuda,
pensa en mi.
Pensa en mi quan no t'arribi el sou
o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou.
I porta'm
brodat a la teva brusa
o pintat en el teu somriure vermell.
Gronxa'm
de les teves arracades.
Volta'm amb els teus anells
i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, entre goig i pena
abraçat contra el poema
que llegeixes d'amagat.
Badallarà mandrosa la ciutat
quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx
i t'espolsis els ocells
que fan niu dels teus cabells;
et diu al cor
que l'ocell engabiat, mor.
Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs.
I em conten
la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.
Piulen
que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.
Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, i encén la cara.
Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per a volar-lo tu i jo amb ells.
La segona és en directe i és la primera imatge i el primer so que vaig tenir de la Sílvia Pérez, un dissabte que vaig posar el canal 33 com qui no vol la cosa i hi vaig trobar un concert d'Immigrasons. No cal dir que em vaig quedar enganxat a la butaca fins que van sortir els crèdits.
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada