dissabte, 19 de novembre del 2011

Lleure de setembre

No tracto de fer recomanacions ni crítiques. Simplement comento ço que he vist, escoltat o llegit durant les meues estones lliures del més de setembre.

En vaig veure la versió doblada. El títol original és The Last Exorcism i fou dirigida per D. Stamm i guionitzada per H. Botko i A. Gurland. És un film de terror rodat com un fals documental a l'estil de The Blair Witch Project o REC.


Segon volum de la sèrie Echo del dibuixant i guionista Terry Moore. Un còmic de ciència ficció, però amb un tractament dels personatges prou elaborat. N'he llegit una traducció en castellà.


Segona temporada de la sèrie Fringe creada per J.J. Abrams A. Kurtzman i R. Orci. Una sèrie que al començament recorda X-Files pels seus fenòmens inexplicables i les seves paranoies conspiratives, però que poc a poc va trobant la seva esència en els univers paral·lels. L'he vista doblada.


Un oficial de l'exercit dels USA convenç els seus superiors per crear una unitat de combat formada per guerrers jedi que venceran l'enemic amb la força de la seva ment. Dècades més tard, un periodista intentarà reconstruir-ne la història.
El títol original és The men who stared at goats i la va dirigir Grant Heslov, sobre un guió de P. Straughan. N'he vist la versió doblada.


Quart volum de la sèrie de Juanjo Guarnido i Juan Díaz Canales, aquest cop ambientat a Nova Orleans i amb el gat detectiu a la recerca d'un bluesman desaparegut. El títol original, en francès, és Blacksad 4. L'enfer, le silence, però jo l'he llegit traduït al castellà. Tot i que no fa gaire ha aparegut una edició en català dels 4 primers volums, per si us interessa.


Nightfall en la versió anglesa original. Pel meu gust, una primera part que promet molt, una segona part acceptable, i una tercera lenta i previsible fins a l'avorriment. Isaac Asimov i Robert Silverberg.



Disc compacte i DVD de la Sant Andreu Jazz Band, comandada per Joan Chamorro. El vaig comprar durant el concert que van fer a la Plaça de Catalunya de Barcelona per La Mercè. Tot i que la qui està tenint més projecció ha estat n'Andrea Motis, el nivell de tot el grup és molt alt. Hi ha qualitat, swing i molt de feeling.



En anglès, Surrogates, tot i que jo la vaig veure doblada al castellà. Una bona cinta d'acció i ciència-ficció dirigida per J. Mostow sobre un guió de M. Ferris J.D. Brancato. Basada en un comic de Robert Venditi i Brett Weldele.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Estimació electoral





Les meves previsions per a les eleccions espanyoles del vint de novembre:



PPOE: 310 escons.

Partits que probablement faran la gara-gara al PPOE:
CiU, UPyD, CC, &: 18 escons.

Partits que esperem que facin una mica d’oposició al PPOE:
IU, EAJ, ERC, Amaiur, BNG, Compromís, &: 22 escons.

Resultat de les primàries del PPOE entre Rajoy (sector opus) y Rubalcaba (sector gay-friendly): gairebé segur Mariano Rajoy.

Dubto que més enllà de la sensibilitat en qüestions de llibertat sexual o religiosa, hi hagi cap diferència entre els projectes polítics d’un i de l’altre. Així que anem arreglats.

diumenge, 6 de març del 2011

Less is nothing / Låt den rätte komma in

No és pas que jo tingui res contra el minimalisme -vull dir, no més que contra les altres religions monoteistes-. Potser si que tinc alguna cosa contra les grans sentències que intenten resumir la complexitat en dues línies. Com per exemple, "less is more", que si la dus a l'extrem pot esdevenir "nothing is all". Jo més aviat em considero dels de "segons com". Segons com, less is more, segons com, less is simply less i segons com less is nothing.

I tot aquest rotllo, per parlar-vos d'un dels meus films favorits, resolt amb una bellesa austera i amb una gran economia d'efectes, però que de vegades té tanta por de passar-se que es queda curt. I és que dir moltes coses amb poques paraules és una virtut. Però dir tan poques paraules que ningú no t'entén ha de ser per força un defecte en el sentit més ampli del terme.

I ara us en posaré alguns exemples. Si no heu vist la pel·lícula, no ho llegiu. Si penseu llegir el llibre, no ho llegiu. Si ja esteu avorrits de tanta xerrameca, no ho llegiu.

ATENCIÓ, KONTUZ, OJO!!!! : SPOILERS

Deixa'm entrar. Sequència amb Oskar a cal seu pare. Apareix un auto-convidat.


Què volia explicar el director amb aquesta escena? Que el pare té un problema amb l'alcohol. Per això s'ha divorciat de sa mare. I que la relació amb Oskar també es deteriora quan el seu pare beu.

Què hi entén el públic? 
a) Que Oskar se sent incòmode perquè el seu pare està pel convidat. Doncs sí, això també.
b) Que el seu pare té un rotllet amb el convidat. 
c) No res.

Deixa'm entrar. Escena entre Håkan i Eli. Eli li fa una magarrufa a Håkan.


El director decideix no explicar que Håkan és un pedòfil. Però ens deixa un gest menut que segons ell ens insinua què està passant. 
Què hi entén el públic?
a) Que l'Eli se l'estima molt tot i que l'esbronqui
b) No gaire cosa

Al final del film la major part del públic ha arribat a la conclusió que Eli va conéixer Håkan quan aquest era xiquet i que estan junts des d'aleshores i que ell ha envellit i ella no. El fet és que gairebé tothom es munta la mateixa pel·licula, fins al punt que el remake americà beneix la interpretació popular amb una foto antiga en què Eli apareix amb un Håkan infant.

A la novel·la no és així:

Le habían dejado notas en el buzón, lo habían amenazado.
Alguien que trabajaba en Correos y vivía en esa urbanización había soplado a los otros vecinos qué tipo de correo y qué tipo de películas recibía.
Pasaron unos meses antes de que fuera despedido de su trabajo en la escuela. No podían tener a alguien así entre los niños. Se había ido voluntariamente, pese a que probablemente podía haber llevado el asunto al sindicato.
No había hecho absolutamente nada en la escuela, tan tonto no era.
La campaña contra él cobró luego mayor intensidad y, al final, una noche alguien había lanzado una bomba incendiaria por la ventana de su cuarto de estar. Salió corriendo al jardín en calzoncillos y se quedó parado, mirando, mientras su vida se quemaba.
La investigación del caso se alargó tanto que no pudo cobrar nada de la empresa aseguradora. Con sus escasos ahorros había tomado el tren y alquilado una habitación en Växjö. Allí había empezado a cavarse su propia tumba.
Bebía hasta tal extremo que se emborrachaba con lo que pillara. Alcohol de uso cosmético, alcohol de quemar. Robaba polvos para fabricar vino al instante y levadura en las tiendas de pintura, se lo bebía todo antes de que hubiera siquiera fermentado.
Estaba fuera de casa todo lo que podía, de alguna manera quería que «las personas» lo vieran morir, día a día.
En mitad de la borrachera se volvió algo imprudente, metía mano a los chicos jóvenes, le pegaban, acababa en la comisaría. Pasó tres días en prisión preventiva y vomitó hasta los bofes. Lo soltaron. Continuó bebiendo.
Una tarde, cuando Håkan estaba sentado en un banco a la entrada de un parque de juegos, con una botella de vino fermentado a medias en una bolsa de plástico, llegó Eli y se sentó a su lado. En mitad de la borrachera, Håkan había puesto casi al momento la mano en los muslos de Eli. La muchacha había consentido que la mano siguiera allí, había cogido la cabeza de Håkan entre sus manos, la había vuelto hacia ella y le había dicho:
—Tú vas a estar conmigo.
Håkan farfulló algo acerca de que no tenía dinero para tanta belleza en aquel momento, pero que cuando la situación económica se lo permitiera...
Eli le había retirado la mano de su muslo, se había agachado y había cogido su botella de vino; la había tirado diciendo:
—Tú no entiendes. Escucha: vas a dejar de beber ya. Vas a estar conmigo. Me vas a ayudar. Te necesito. Y yo te voy a ayudar a ti.
Después Eli le había dado la mano, que Håkan tomó, y se habían ido juntos.
Dejó de beber y entró al servicio de Eli.

Deixa'm entrar. Escena al soterrani. Els ulls d'Eli es transformen.


Que heu vist alguna cosa? No? Potser l'heu de tornar a passar uns quants cops. Els ulls de l'Eli semblen els d'un gat, fins que s'acostuma a la llum.
L'efecte és tan subtil que m'havia passat per alt, tot i haver-lo vist quatre vegades. M'encanta que el film no abusi dels efectes especials, però ja que es fan hauria estat bé que s'arribessin a veure.

Deixa'm entrar. Escena de la banyera. Els ullals de l'Eli.


Quins ullals? direu. Us juro que, segons el director, en aquesta escena es veuen els ullals de vampir d'Eli. Diu que és una cosa subtil. I tant que és subtil! Com quinze vegades dec haver guaitat l'escena i aqueixa criatura té una dentadura perfectament normal. 


Deixa'm entrar. Escena de la finestra de l'hospital. Eli vola.


Bé, segons el senyor Alfredson, amb el petit gest que fa Eli en marxar de la finestra, s'apunta la seva capacitat per volar. Val a dir que, a més d'un excel·lent cineasta - que ho és -, gaudeix d'un optimisme envejable.

Crec que fer una escena com la que planteja el senyor Lindqvist, autor de la novel·la, no s'adiria amb l'estètica sòbria del film. I de fet, ja m'està bé que el director no ens vulgui explicar si Eli vola o no. El que em desconcerta és que consideri que sí que ho ha explicat. 

Había una persona en el tejado del hospital. Una persona pequeña. Desnuda de cintura para arriba, con las manos apretadas a lo largo del cuerpo.
Avisa.
Tendría que dar la alarma a través de la radio, pero se quedó parado, incapaz de moverse, como si al hacerlo se fuera a alterar el equilibrio y la persona fuera a caer.
Le dolió la mano cuando el viejo se la cogió con unos dedos que parecían garras, clavándole las uñas en la palma. Sin embargo, no se movió.
La nieve le caía en los ojos y parpadeó. La persona que estaba en el tejado levantó los brazos por encima de la cabeza. Algo se extendió entre los brazos y el cuerpo: una
telilla... una membrana. El viejo agarró su mano, salió del coche y se puso a su lado.
Al mismo tiempo que el hombro del anciano rozaba el suyo, cayó la persona... un niño... Lanzó un resuello y los dedos del viejo se le volvieron a clavar en la palma de la mano. El niño caía justo por encima de ellos.
De forma instintiva se agacharon los dos y se pusieron las manos sobre la cabeza.
No pasó nada.
Cuando volvieron a mirar el niño había desaparecido. El conductor echó una ojeada alrededor, pero todo lo que se podía ver en el aire era la nieve cayendo bajo las farolas.
El viejo se estremeció.
—El ángel de la muerte. Era el ángel de la muerte. No saldré nunca de aquí.

Ca n'Oskar. L'escena més desconcertant del film.


Que ha passat aquí? Doncs si no t'has llegit la novel·la no provis d'entendre-ho. No ho aconseguiràs ni en un mil·lió d'anys. Fins i tot si l'has llegida, no et queda clar què acabes de veure ni perquè t'ho han ensenyat.

Sembla que el director volia jugar fer uns flaixbacs en els quals s'explicava el passat d'Eli, però no li acabava de trobar el com i, al capdavall, tot és va reduïr a la frase "jo no sóc una noia" i a aquest "robat" del seu pubis.

Eli no és una noia - SPOILER, SPOILER, SPOILER!!!!! - Eli és un eunuc. Un xiquet castrat. El que mostra la imatge de dècimes de segon, és un pubis asexuat, sense cap organ extern, només amb una enorme cicatriu. 

Evidentment molta gent es va escandalitzar amb la imatge, sobretot als EUA. La imatge els va violentar especialment per dues raons:

a) No hi ha temps material per reaccionar, observar, i adonar-se que Eli no té absolutament res entre les cames.

b) Com que el punt (a) no s'entén, l'escena sembla absolutament gratuïta i innecessària.

—Sí. Pero escucha... —Parecía como si Eli pensara añadir algo más, pero sólo dijo —: Ah —y deshizo el nudo de la toalla que llevaba atada alrededor de la cintura. La toalla cayó al suelo a sus pies y apareció desnuda a unos pasos de Oskar. Eli hizo un movimiento envolvente con la mano sobre su cuerpo menudo y dijo:
—Bueno, ya sabes.

Los pequeños pezones parecían casi negros en contraste con su piel pálida. La parte superior del cuerpo era delgada, recta y sin curvas. Sólo la forma de las costillas se dibujaba claramente a la luz de la lámpara del techo. Sus brazos y sus piernas, tan delgados que no parecían naturales según salían del tronco; un árbol joven, recubierto con piel humana. Entre las piernas tenía... nada. Ninguna hendidura, ningún pene. Sólo una superficie de piel lisa.
Oskar le pasó la mano por el pelo, lo colocó ahuecado sobre la nuca. No quería pronunciar aquella palabra ridícula de su madre, pero se le escapó.
—Pero si no tienes... pito.
Eli inclinó la nuca, se miró la entrepierna como si aquél fuera un descubrimiento totalmente nuevo. La canción siguiente empezó y Oskar no oyó lo que Eli le contestaba. Apretó la palanca que accionaba el pickup y la aguja se levantó del disco.
—¿Qué has dicho?
—He dicho que lo he tenido.
—¿Qué ha pasado entonces con él?
Eli se echó a reír y Oskar, que se dio cuenta de cómo sonaba la pregunta, se sonrojó un poco. Eli extendió los brazos y puso el labio inferior sobre el superior.
—Me lo dejé en el metro.
—¡Bah! Qué tonta eres.

I això és tot, només em resta per dir que si podeu, veieu la pel·lícula, que és meravellosa, tot i les seves mínim(alist)es imperfeccions; que n'escolteu la música, que sembla que no n'hi hagi, però n'hi ha i és preciosa; que llegiu la novel·la, que us explicarà coses diferents d'una altra manera. I que no feu gaire cas de les meves crítiques, que m'avorresc molt, últimament.

Ah, sí. La novel·la original és en suec i no ha estat traduïda encara al català. 

divendres, 28 de gener del 2011

Diari de bord del capità Cogesme. Dates arbitrària: 7-1-11 i 14-1-11

A ell el vaig conèixer el mil nou-cents noranta-sis durant la meva primera partida de rol. Jo era un lladre novell i maldestre i ell devia ser un guerrer elf o humà, un d’aquells personatges seriosos que van per feina i no li treuen tot el suc dramàtic al seu personatge.

A ella la vaig conèixer el dos mil vuit durant el meu primer dia de feina en un despatx un xic llardós. Li van dir que m’ensenyés com funcionava la cosa i es va posar al meu costat a explicar-me com m’havia d’organitzar. Vaig pensar que era força maca – de fet, desentonava una mica amb el despatx -.

Ells dos es van conèixer el setembre del dos mil nou. Ell havia muntat una excursió per la vall del Carançà. Ella hi va venir convidada per mi. Va conèixer els meus amics i els va adoptar. O ells a ella. O mútuament.

Van començar a festejar – em venia de gust emprar aquest mot – el juny del dos mil deu, de travessa per la serra de Tramuntana de Mallorca. El vuit de gener del dos mil onze llogaven una furgoneta per traslladar deu anys de mobles, llibres, còmics, maquetes bèl·liques del pis de lloguer d’ell al pis de propietat que tot just acabaven d’ adquirir.

Uns quants hi vam ajudar. Sis, de fet, més ells dos. Ens hi vam posar de bon matí i vam enllestir a les cinc de la vesprada. El dia catorze vaig tornar a veure el pis. Tot era muntat i a lloc, gats inclosos. Bé, potser hauria estat bé pintar-hi abans, fer alguna reparació al paper pintat, canviar algun llum..., però com em va dir ahir una gran amiga, tenen tota la vida per endavant, ja hi trobaran algun moment per pintar.

Amén.

dissabte, 22 de gener del 2011

Anàlisi casolana dels transvasaments de vots

He corregit l'ample de pàgina del blog per tal que les taules es puguin llegir, cosa que abans no passava. L'entrada original és del vint-i-dos de desembre del dos mil deu. Però l'anàlisi encara té vigència. I si no, que li diguin a la Tura.

1980
1984
1988
1992
1995
1999
2003
2006
2010
CIU
43
72
69
70
60
56
46
48
62
PSC
33
41
42
40
34
49
42
37
28
PSUC-IC
25
6
9
7
11
6
9
12
10
UCD-AP-PP
18
11
6
7
17
12
15
14
18
ERC
14
5
6
11
13
12
23
21
10
PSA
2
0







CDS


3






SI








4
Cs







3
3

 Aquests són els resultats en nombre d’escons de les eleccions al Parlament dels darrers trenta anys. Hi ha partits que creixen, partits que minven, partits que canvien de nom, n’hi ha que apareixen i n’hi ha dels que no se’n torna a saber mai més.
Però aquestes oscil·lacions no són aleatòries. Hom diu que els partits tenen sostres electorals dels quals no poden passar i bases fidels de militants que els asseguren un nombre mínim d’escons. També es fan anàlisis i hipòtesis sobre els possibles transvasaments electorals. Tothom parla de l’espai electoral de centre-dreta i de l’espai electoral de centre-esquerra, però ningú no se n’adona que aquests espais electorals tenen més a veure amb l’ideari dels partits i de les bases que amb el color polític dels electors. Amb aquest exercici modest de sumes i comparacions s’aprecia que els votants es mouen amb molta més llibertat d’esquerra a dreta, que no a través de les diferents concepcions nacionals. Anem a veure-ho.

Quadre 1. Esquerra-Dreta.
Els resultats de l’esquerra s’han mogut entre els 74 escons per dalt i els 52, 57, 58 per baix, fins als 48 de les darreres eleccions. Els pitjors resultats han coincidit amb triomfs de Convergència i en les grans davallades ... del PSC? Doncs no ben bé:
· La batacada de l’esquerra el 84 va coincidir amb un augment del PSC. I amb una gran davallada d’ERC i PSUC.
· La del 2010 amb una caiguda inaudita del PSC, però també amb un desastre electoral d’ERC
· El millor resultat de l’esquerra no coincideix tampoc amb el triomf més important del PSC, l’any 99, amb 49 escons socialistes, sinó amb un PSUC molt fort – 25 escons l’any 80 – i amb els millors resultats d’ERC (23 escons el 2003, 21 escons el 2006).
· En resum: l’electorat s’ha mogut força d’esquerra a dreta. I si els canvis cap a l’esquerra han estat graduals, les volantades a la dreta han estat gairebé violentes: 22 escons de cop tant l’any 84 com el 2010.
 
ANY
80
84
88
92
95
99
03
06
10
mitj.
variació
PSC+PSUC-IC+ERC+PSA
74
52
57
58
58
67
74
70
48
62
-14
+12
CiU+UCD-PP+CDS+SI+Cs
61
83
78
77
77
68
61
65
87
73
+14
-12

*tot i que Ciudadanos s’autodefineix com un partit d’esquerra, els darrers sondeigs indiquen clarament que la població els percep com un partit de dreta, si no hi esteu d’acord, podeu refer el quadre. La variació disminuirà una mica.

Quadre 2. Bipartidisme.
Som un país bipartidista? Doncs va una mica a dies. L’any 80 no ho érem, però cal dir que tot era molt nou i tothom anava una mica desorientat. Però la dècada dels vuitanta i els primers noranta van ser anys de governs de CiU i oposicions del PSC. L’any 95, la consolidació del PP com a dreta espanyolista a Catalunya i l’increment gradual però lent dels votants d’ERC va fent forat. Pasqual Maragall redreça la situació el 99 aliant-se amb IC i obtenint uns resultats excel·lents, però la tendència del bipartidisme no té aturador i el Parlament català cada cop està més fragmentat i depèn més de les aliances. Després de les darreres eleccions, el parlament està format per un partit gran que, tanmateix, no assoleix la majoria absoluta, i sis partits entre petits i petitons.

ANY
80
84
88
92
95
99
03
06
10
mitj.
variació

CiU+PSC
76
113
111
110
94
105
88
85
90
97
-21
+16
PSUCIC+UCDPP+ERC+PSA+CDS+SI+Cs
59
22
24
25
41
30
47
50
45
38
+21
+16

























Quadre 3: La qüestió nacional
Aquest quadre era una mica més complicat. En principi vaig provar d’agrupar els partits amb seu a Catalunya per una banda i els que tenen seu a Madrid per una altra.
· Per molt greu que em sàpiga, la seu del PSC actualment és al carrer Ferraz. La del carrer Nicaragua a l’hora de la veritat, acaba sent una delegació amb una certa autonomia, però delegació al cap i a la fi.
· Ciudadanos té la seu a “Paseo de Gracia” – com a bon partit d’esquerra que és - , però no té el que jo anomenaria vocació catalanista. Em semblava clar que des del punt de vista nacional havia de ser a la mateixa banda que el Partit Popular.
· Tot això està molt bé. Però que feia amb el PSUC i amb IC? El PSUC estava integrat al PCE i IC tenia una vinculació molt forta amb IU fins que a Rafel Ribó se li van inflar els pebrots – amb perdó – i va fotre un cop de puny damunt la taula i va dir prou. Després va venir un pols amb EU-A, on la gent de Ribó va demostrar tenir més suport popular i una nova entesa amb Izquierda Unida, des d’uns altres paràmetres. El nivell d’autonomia d’IC, respecte d’IU és anys llum per davant del del PSC respecte del PSOE. Una opció era agrupar PSUC i IC en un grup diferent segons l’època, però si ho analitzava bé, això no tenia ni cap ni peus.
Així que el primer intent va resultar així:

ANY
80
84
88
92
95
99
03
06
10
mitj.
variació
CiU+ERC+SI
57
77
75
81
73
68
69
69
76
72
-15
+9

PSC+PSUC-IC+UCD-PP+PSA+CDS+Cs
78
58
60
54
62
67
66
66
59
63
+15
-9


























Una de dues, o el nacionalisme havia crescut en vint escons de l’any 80 al 84, per perdre’n tretze del 92 al 99 – per culpa del rock català? – o bé, estava fent alguna cosa malament.

Havia de posar PSUC i IC al mateix grup que ERC i CiU i enfrontat al PSC? Bé, ací no hauria de comptar quina percepció tenen els partits d’ells mateixos, sinó quina en té la ciutadania. Els votants de PSUC i d’Iniciativa són catalanistes? Bé, el PSUC va tenir molt de pes en la defensa del catalanisme durant la dictadura. IC s’ha pronunciat dos cops a favor del dret a l’autodeterminació – l’any 1989 i l’any 1998 – i en aquelles dues votacions al Parlament, el PSC va votar en contra – la primera – o es va abstenir – la segona - . Jo conec independentistes que voten IC. Així que ho vaig provar:

El primer quadre és afegint només PSUC-IC i el segon, afegint-hi CDS, per coherència, perquè he descobert que també van votar a favor de l’autodeterminació l’any 89. Com veieu no hi ha gaire diferència entre tots dos resultats.

ANY
80
84
88
92
95
99
03
06
10
mitj.
variació
CiU+PSUC-IC+ERC+SI
82
83
84
88
84
74
78
81
86
82
-8
+6

PSC+UCD-PP+PSA+CDS+Cs
53
52
51
47
51
61
57
54
49
53
+8
-6


























ANY
80
84
88
92
95
99
03
06
10
mitj.
variació
CiU+PSUC-IC+ERC+SI+CDS
82
83
87
88
84
74
78
81
86
83
-9
+5

PSC+UCD-PP+PSA+Cs
53
52
48
47
51
61
57
54
49
52
+9
-5


























Dos blocs poc permeables.
És a dir, un bloc de partits els votants del qual es miren la política des d’una òptica més aviat catalana i un altre bloc, els votants del qual se la miren des d’una òptica més aviat espanyola. 

Recordeu quan Alícia Sánchez Camacho va comparèixer la nit electoral del 28 N i va dir que havien fet un gran pas cap a la Moncloa? Doncs a això em referesc.

Entre aquest dos blocs hi ha poc transvasament. Hi ha poc moviment de vots CiU – PP, però n’hi ha hagut molt més entre CiU i ERC. Però tampoc no són monolítics. Quan el PSC mostra la seva cara més catalanista, esgarrapa vots del bloc CIU-PSC-IC-ERC-SI, com va passar l’any 99 amb la proposta de Pasqual Maragall d’anar amb IC i els independents de Ciutadans pel Canvi.

La meva teoria és que un PSC molt més espanyol, per dir-ne d’alguna manera – un PSC Celistino Corbacho, perquè ens entenguem – esgarraparia vots del Partit Popular i, segurament, trauria Ciudadanos del parlament. A canvi, és clar, de renunciar a governar Catalunya, perquè la suma d’un PSOE català més jacobí, uns Ciudadanos i un Partit Popular, dificilment assoliria els 55 escons.

La tercera via, la del mig, la de “pactem amb els independentistes i amb els hippies – amb tot el “carinyu” – d’Inciativa, però donem suport al Congrés a tot el que mani el senyor Zapatero”, ja s’ha demostrat que pot ocasionar desbandades cap a tots dos cantons. Et pot marxar gent cap al bloc més catalanista i et poden pispar escons tant el PP com Ciudadanos.

El PSC és l’únic partit que, per la seva naturalesa bipolar, pot rebre vots des de les dues bandes. Això, que en principi podria semblar un avantatge no ho es tant, perquè també en pot perdre per ambdós costats. Aquest fet li complica enormement l’estratègia:

Des del punt de vista dels militants del PSOE, és més important vèncer el Partit Popular a les eleccions al congrés espanyol, que no governar Catalunya. A les eleccions catalanes és on el PSOE marca les diferències amb el PP d’una manera més notable. A les darrers eleccions al congrés, el PSC va aconseguir 25 escons a Catalunya i el PP 8. Són 17 escons de diferència, sense els quals, el PSOE hauria perdut les eleccions per dos escons. Les aliances amb partits com ERC o IC perjudiquen electoralment el PSOE i les posicions massa catalanistes també.

Ara bé, si és vol governar la Generalitat, el millor que es pot fer es captar vot catalanista i tenir una relació prou acceptable amb partits de l’esquerra federalista o independentista per poder-hi pactar si es dóna el cas. És clar, aleshores convé un perfil de cap de llista com el de Montserrat Tura, o Antoni Castells, capaç de plantar-se davant l’executiu espanyol quan calgui, amb prou llibertat per desmarcar-se de la disciplina de vot al congrés que marca el PSOE si és necessari – grup parlamentari propi? – . I cal comptar amb un efecte col·lateral: És molt més fàcil aconseguir el suport de CiU al congrés si és aquest partit qui governa a Catalunya i si tu representes l’executiu espanyol i tens coses a oferir-li. En cas contrari, la negociació es complica.

Caldrà estar atents al proper congrés del PSC. Si s’opta per l’estratègia de frenar el PP i salvar el PSOE, tindrem Artur Mas de president durant molts i molts anys. Ja em direu si m’equivoco.