Anàlisi casolana dels transvasaments de vots

He corregit l'ample de pàgina del blog per tal que les taules es puguin llegir, cosa que abans no passava. L'entrada original és del vint-i-dos de desembre del dos mil deu. Però l'anàlisi encara té vigència. I si no, que li diguin a la Tura.

	1980	1984	1988	1992	1995	1999	2003	2006	2010
CIU	43	72	69	70	60	56	46	48	62
PSC	33	41	42	40	34	49	42	37	28
PSUC-IC	25	6	9	7	11	6	9	12	10
UCD-AP-PP	18	11	6	7	17	12	15	14	18
ERC	14	5	6	11	13	12	23	21	10
PSA	2	0
CDS			3
SI									4
Cs								3	3

 Aquests són els resultats en nombre d’escons de les eleccions al Parlament dels darrers trenta anys. Hi ha partits que creixen, partits que minven, partits que canvien de nom, n’hi ha que apareixen i n’hi ha dels que no se’n torna a saber mai més.

Però aquestes oscil·lacions no són aleatòries. Hom diu que els partits tenen sostres electorals dels quals no poden passar i bases fidels de militants que els asseguren un nombre mínim d’escons. També es fan anàlisis i hipòtesis sobre els possibles transvasaments electorals. Tothom parla de l’espai electoral de centre-dreta i de l’espai electoral de centre-esquerra, però ningú no se n’adona que aquests espais electorals tenen més a veure amb l’ideari dels partits i de les bases que amb el color polític dels electors. Amb aquest exercici modest de sumes i comparacions s’aprecia que els votants es mouen amb molta més llibertat d’esquerra a dreta, que no a través de les diferents concepcions nacionals. Anem a veure-ho.

Quadre 1. Esquerra-Dreta.

Els resultats de l’esquerra s’han mogut entre els 74 escons per dalt i els 52, 57, 58 per baix, fins als 48 de les darreres eleccions. Els pitjors resultats han coincidit amb triomfs de Convergència i en les grans davallades ... del PSC? Doncs no ben bé:

· La batacada de l’esquerra el 84 va coincidir amb un augment del PSC. I amb una gran davallada d’ERC i PSUC.

· La del 2010 amb una caiguda inaudita del PSC, però també amb un desastre electoral d’ERC

· El millor resultat de l’esquerra no coincideix tampoc amb el triomf més important del PSC, l’any 99, amb 49 escons socialistes, sinó amb un PSUC molt fort – 25 escons l’any 80 – i amb els millors resultats d’ERC (23 escons el 2003, 21 escons el 2006).

· En resum: l’electorat s’ha mogut força d’esquerra a dreta. I si els canvis cap a l’esquerra han estat graduals, les volantades a la dreta han estat gairebé violentes: 22 escons de cop tant l’any 84 com el 2010.
 

ANY	80	84	88	92	95	99	03	06	10	mitj.	variació
PSC+PSUC-IC+ERC+PSA	74	52	57	58	58	67	74	70	48	62	-14	+12
CiU+UCD-PP+CDS+SI+Cs	61	83	78	77	77	68	61	65	87	73	+14	-12

*tot i que Ciudadanos s’autodefineix com un partit d’esquerra, els darrers sondeigs indiquen clarament que la població els percep com un partit de dreta, si no hi esteu d’acord, podeu refer el quadre. La variació disminuirà una mica.

Quadre 2. Bipartidisme.

Som un país bipartidista? Doncs va una mica a dies. L’any 80 no ho érem, però cal dir que tot era molt nou i tothom anava una mica desorientat. Però la dècada dels vuitanta i els primers noranta van ser anys de governs de CiU i oposicions del PSC. L’any 95, la consolidació del PP com a dreta espanyolista a Catalunya i l’increment gradual però lent dels votants d’ERC va fent forat. Pasqual Maragall redreça la situació el 99 aliant-se amb IC i obtenint uns resultats excel·lents, però la tendència del bipartidisme no té aturador i el Parlament català cada cop està més fragmentat i depèn més de les aliances. Després de les darreres eleccions, el parlament està format per un partit gran que, tanmateix, no assoleix la majoria absoluta, i sis partits entre petits i petitons.

ANY	80		84		88		92		95		99		03		06		10		mitj.		variació
CiU+PSC		76		113		111		110		94		105		88		85		90		97		-21	+16
PSUCIC+UCDPP+ERC+PSA+CDS+SI+Cs		59		22		24		25		41		30		47		50		45		38		+21	+16

Quadre 3: La qüestió nacional

Aquest quadre era una mica més complicat. En principi vaig provar d’agrupar els partits amb seu a Catalunya per una banda i els que tenen seu a Madrid per una altra.

· Per molt greu que em sàpiga, la seu del PSC actualment és al carrer Ferraz. La del carrer Nicaragua a l’hora de la veritat, acaba sent una delegació amb una certa autonomia, però delegació al cap i a la fi.

· Ciudadanos té la seu a “Paseo de Gracia” – com a bon partit d’esquerra que és - , però no té el que jo anomenaria vocació catalanista. Em semblava clar que des del punt de vista nacional havia de ser a la mateixa banda que el Partit Popular.

· Tot això està molt bé. Però que feia amb el PSUC i amb IC? El PSUC estava integrat al PCE i IC tenia una vinculació molt forta amb IU fins que a Rafel Ribó se li van inflar els pebrots – amb perdó – i va fotre un cop de puny damunt la taula i va dir prou. Després va venir un pols amb EU-A, on la gent de Ribó va demostrar tenir més suport popular i una nova entesa amb Izquierda Unida, des d’uns altres paràmetres. El nivell d’autonomia d’IC, respecte d’IU és anys llum per davant del del PSC respecte del PSOE. Una opció era agrupar PSUC i IC en un grup diferent segons l’època, però si ho analitzava bé, això no tenia ni cap ni peus.

Així que el primer intent va resultar així:

ANY		80		84		88		92		95		99		03		06		10		mitj.		variació
CiU+ERC+SI	57		77		75		81		73		68		69		69		76		72		-15		+9
PSC+PSUC-IC+UCD-PP+PSA+CDS+Cs	78		58		60		54		62		67		66		66		59		63		+15		-9

Una de dues, o el nacionalisme havia crescut en vint escons de l’any 80 al 84, per perdre’n tretze del 92 al 99 – per culpa del rock català? – o bé, estava fent alguna cosa malament.

Havia de posar PSUC i IC al mateix grup que ERC i CiU i enfrontat al PSC? Bé, ací no hauria de comptar quina percepció tenen els partits d’ells mateixos, sinó quina en té la ciutadania. Els votants de PSUC i d’Iniciativa són catalanistes? Bé, el PSUC va tenir molt de pes en la defensa del catalanisme durant la dictadura. IC s’ha pronunciat dos cops a favor del dret a l’autodeterminació – l’any 1989 i l’any 1998 – i en aquelles dues votacions al Parlament, el PSC va votar en contra – la primera – o es va abstenir – la segona - . Jo conec independentistes que voten IC. Així que ho vaig provar:

El primer quadre és afegint només PSUC-IC i el segon, afegint-hi CDS, per coherència, perquè he descobert que també van votar a favor de l’autodeterminació l’any 89. Com veieu no hi ha gaire diferència entre tots dos resultats.

ANY		80		84		88		92		95		99		03		06		10		mitj.		variació
CiU+PSUC-IC+ERC+SI	82		83		84		88		84		74		78		81		86		82		-8		+6
PSC+UCD-PP+PSA+CDS+Cs	53		52		51		47		51		61		57		54		49		53		+8		-6

ANY		80		84		88		92		95		99		03		06		10		mitj.		variació
CiU+PSUC-IC+ERC+SI+CDS	82		83		87		88		84		74		78		81		86		83		-9		+5
PSC+UCD-PP+PSA+Cs	53		52		48		47		51		61		57		54		49		52		+9		-5

Dos blocs poc permeables.

És a dir, un bloc de partits els votants del qual es miren la política des d’una òptica més aviat catalana i un altre bloc, els votants del qual se la miren des d’una òptica més aviat espanyola. 

Recordeu quan Alícia Sánchez Camacho va comparèixer la nit electoral del 28 N i va dir que havien fet un gran pas cap a la Moncloa? Doncs a això em referesc.

Entre aquest dos blocs hi ha poc transvasament. Hi ha poc moviment de vots CiU – PP, però n’hi ha hagut molt més entre CiU i ERC. Però tampoc no són monolítics. Quan el PSC mostra la seva cara més catalanista, esgarrapa vots del bloc CIU-PSC-IC-ERC-SI, com va passar l’any 99 amb la proposta de Pasqual Maragall d’anar amb IC i els independents de Ciutadans pel Canvi.

La meva teoria és que un PSC molt més espanyol, per dir-ne d’alguna manera – un PSC Celistino Corbacho, perquè ens entenguem – esgarraparia vots del Partit Popular i, segurament, trauria Ciudadanos del parlament. A canvi, és clar, de renunciar a governar Catalunya, perquè la suma d’un PSOE català més jacobí, uns Ciudadanos i un Partit Popular, dificilment assoliria els 55 escons.

La tercera via, la del mig, la de “pactem amb els independentistes i amb els hippies – amb tot el “carinyu” – d’Inciativa, però donem suport al Congrés a tot el que mani el senyor Zapatero”, ja s’ha demostrat que pot ocasionar desbandades cap a tots dos cantons. Et pot marxar gent cap al bloc més catalanista i et poden pispar escons tant el PP com Ciudadanos.

El PSC és l’únic partit que, per la seva naturalesa bipolar, pot rebre vots des de les dues bandes. Això, que en principi podria semblar un avantatge no ho es tant, perquè també en pot perdre per ambdós costats. Aquest fet li complica enormement l’estratègia:

Des del punt de vista dels militants del PSOE, és més important vèncer el Partit Popular a les eleccions al congrés espanyol, que no governar Catalunya. A les eleccions catalanes és on el PSOE marca les diferències amb el PP d’una manera més notable. A les darrers eleccions al congrés, el PSC va aconseguir 25 escons a Catalunya i el PP 8. Són 17 escons de diferència, sense els quals, el PSOE hauria perdut les eleccions per dos escons. Les aliances amb partits com ERC o IC perjudiquen electoralment el PSOE i les posicions massa catalanistes també.

Ara bé, si és vol governar la Generalitat, el millor que es pot fer es captar vot catalanista i tenir una relació prou acceptable amb partits de l’esquerra federalista o independentista per poder-hi pactar si es dóna el cas. És clar, aleshores convé un perfil de cap de llista com el de Montserrat Tura, o Antoni Castells, capaç de plantar-se davant l’executiu espanyol quan calgui, amb prou llibertat per desmarcar-se de la disciplina de vot al congrés que marca el PSOE si és necessari – grup parlamentari propi? – . I cal comptar amb un efecte col·lateral: És molt més fàcil aconseguir el suport de CiU al congrés si és aquest partit qui governa a Catalunya i si tu representes l’executiu espanyol i tens coses a oferir-li. En cas contrari, la negociació es complica.

Caldrà estar atents al proper congrés del PSC. Si s’opta per l’estratègia de frenar el PP i salvar el PSOE, tindrem Artur Mas de president durant molts i molts anys. Ja em direu si m’equivoco.