Tot va començar un dia d’avorriment de fa gairebé nou anys. Com que no se m’acudia res millor per fer, me’n vaig anar a un centre comercial Continente (ara Carrefour) i vaig començar a mirar llibres. En vaig trobar un que em va cridar l’atenció: L’EGLISE DE ROME FACE AU CATHARISME, de Paul Labal, en versió castellana (LOS CÁTAROS, HEREJÍA Y CRISIS SOCIAL) traduïda per Octavi Pellissa. El fet és que me’l vaig comprar, me’l vaig llegir i el vaig trobar apassionant. Quan al cap d’uns mesos un amic em va proposar de fer un viatge pels castells que havien estat escenari de la desfeta càtara, no hi vaig dubtar: Aquell estiu, les vacances les passaríem al Llenguadoc.
Malauradament, la colla d’amics de la universitat que organitzava el viatge tenia tants compromisos familiars o de parella, que al final van suspendre la ruta.
Tanmateix, jo estava decidit a passar-me una setmana de castell en castell, i ho vaig proposar a una altra colla – sempre he mirat de tenir-ne més d’una -. Aquest cop el resultat fou més positiu - gairebé tots eren solters – i vàrem programar el viatge per a la darrera setmana d’agost.
A més hi vam anar en dues tandes: Primer hi vam anar tres nois amb un cotxe de lloguer. Després havia de venir l’Alfons amb el seu cotxe, una parella de futurs enginyers, una estudiant de medecina i una arquitecta pernambucana que jo encara no coneixia i amb qui, al cap d’un més, iniciàvem una accidentada història d’amor.
PD: La imatge que encapçala el text és una foto de Carcassona feta abans que Viollet-le-Duc la convertís en DisneyWorld.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada