Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s'acaben i es fars il·luminen
ses gòndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
i ets ovnis se pinyen i deixen un cràter
per sempre dins sa meva vida... Alegria!
El fet és que jo, ahir diumenge, volia anar al concert de l’Eduard Iniesta a la Rambla del Raval, però em van convèncer per anar a veure es concert dets Antònia Font davant sa fàbrica de cerveses Damm.
Jo ja els havia vist tocar un cop en directe, fa tres anys, i em van semblar una mica fluixets. Però, noi, han fet els deures! La vida serà només patxanga, però jo ahir vaig veure moltes hores d’assaig i un so molt més potent que el que m’esperava d’un grup de pop amb uns discs on la producció sembla tenir el paper predominant. Sonaven roquers, tendres, canyers, juganers, experimentals i fins i tot, metàl·lics.
Ahir, mentre la penya se fotia fins es cul de cervesa, jo cremava ets alcohols i m’engatava de lletugues, de liquens i flors...
Els Antònia són galàctics i siderals. Al Reial Madrid farien bé de xerrar amb en Miquel Oliver per que els desvetlàs s’essènci de sa galacticitat. És clar que coneixent-lo, potser se fumaria sa gespa des Bernabeu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada