ALEGRIA!

Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s'acaben i es fars il·luminen
ses gòndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
i ets ovnis se pinyen i deixen un cràter
per sempre dins sa meva vida... Alegria!

El fet és que jo, ahir diumenge, volia anar al concert de l’Eduard Iniesta a la Rambla del Raval, però em van convèncer per anar a veure es concert dets Antònia Font davant sa fàbrica de cerveses Damm.

Jo ja els havia vist tocar un cop en directe, fa tres anys, i em van semblar una mica fluixets. Però, noi, han fet els deures! La vida serà només patxanga, però jo ahir vaig veure moltes hores d’assaig i un so molt més potent que el que m’esperava d’un grup de pop amb uns discs on la producció sembla tenir el paper predominant. Sonaven roquers, tendres, canyers, juganers, experimentals i fins i tot, metàl·lics.

Ahir, mentre la penya se fotia fins es cul de cervesa, jo cremava ets alcohols i m’engatava de lletugues, de liquens i flors...

Els Antònia són galàctics i siderals. Al Reial Madrid farien bé de xerrar amb en Miquel Oliver per que els desvetlàs s’essènci de sa galacticitat. És clar que coneixent-lo, potser se fumaria sa gespa des Bernabeu...

Com és que tinc un blog a Brasil on line?Capítol I En terres occitanes.

Tot va començar un dia d’avorriment de fa gairebé nou anys. Com que no se m’acudia res millor per fer, me’n vaig anar a un centre comercial Continente (ara Carrefour) i vaig començar a mirar llibres. En vaig trobar un que em va cridar l’atenció: L’EGLISE DE ROME FACE AU CATHARISME, de Paul Labal, en versió castellana (LOS CÁTAROS, HEREJÍA Y CRISIS SOCIAL) traduïda per Octavi Pellissa. El fet és que me’l vaig comprar, me’l vaig llegir i el vaig trobar apassionant. Quan al cap d’uns mesos un amic em va proposar de fer un viatge pels castells que havien estat escenari de la desfeta càtara, no hi vaig dubtar: Aquell estiu, les vacances les passaríem al Llenguadoc.

Malauradament, la colla d’amics de la universitat que organitzava el viatge tenia tants compromisos familiars o de parella, que al final van suspendre la ruta.

Tanmateix, jo estava decidit a passar-me una setmana de castell en castell, i ho vaig proposar a una altra colla – sempre he mirat de tenir-ne més d’una -. Aquest cop el resultat fou més positiu - gairebé tots eren solters – i vàrem programar el viatge per a la darrera setmana d’agost.

A més hi vam anar en dues tandes: Primer hi vam anar tres nois amb un cotxe de lloguer. Després havia de venir l’Alfons amb el seu cotxe, una parella de futurs enginyers, una estudiant de medecina i una arquitecta pernambucana que jo encara no coneixia i amb qui, al cap d’un més, iniciàvem una accidentada història d’amor.

PD: La imatge que encapçala el text és una foto de Carcassona feta abans que Viollet-le-Duc la convertís en DisneyWorld.

Estranys al paradís.

Aquests dies – més ben dit, aquestes nits – m’estava llegint la traducció en català que en Francesc Parcerissas va fer de El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien. El cas és que no havia comprat la novel·la per a mi, sinó per al meu bon amic Miguel Afonso, un filòleg catalanòfil de Roraima, i dissabte vaig donar els llibres a una amiga brasilera per que li’ls fes arribar.
I és clar, anit trobava a faltar la meua Comarca i els meus elfs.

Així que vaig atacar el tercer volum d’Strangers in Paradise de Terry Moore, en edició de Norma Comics. De fet ja l’havia encetat la nit abans, però només n’havia llegit unes vint pàgines.
Ahir me’l vaig polir. Sencer.

És increïble com fa anar el llapis el senyor Moore a l’hora d’arrencar els sentiments de les entranyes dels personatges i posar-te’ls a les mans en format quartilla. Ja estic frisós per comprar els volums restants. De moment vaig fent guardiola.

Amb gent com Terry Moore, Craig Thomson o Kalasniko; el futur del còmic independent nord-americà (en el sentit ampli: parlo també del Canadà) està garantit per una
pila d’anys.

No sé si Strangers in Paradise deu haver estat publicat en Portuguès o, en tot cas, si ho deu haver estat al Brasil. Miraré d’esbrinar-ho.

Un dia com un altre

Bé, hui torno a començar el meu blog. Miraré d'escriure una mica cada dia. Vejam si és possible.

Apa, fins a la propera!