dilluns, 29 de gener del 2007

Música Lleugera


Vaig descobrir la cançó en un CD d'Os Paralamas do Sucesso. Aqueix grup brasiler n'havia fet una versió en portuguès (música ligeira) que és la primera que en vaig conéixer. Un día, un noi crec que veneçolà, va comentar que la cançó era original d'un grup hispano-americà i per tant, la lletra original era en castellà.

La veritat és que me n'havia oblidat, però l'altre dia, veient un reportatge sobre rock argentí al 33, em vaig trobar a la pantalla el grup original cantant Música Ligera en un concert. Ostres, i tant! La cançó era original d'un grup argentí anomenat Soda Stereo (tant coneguts a casa nostra com Sopa de Cabra o Oriol Tramvia ho són a l'Argentina).

Bé, el cas és que em vaig ficar a internet i me'n vaig baixar la lletra. Apart d'una petita discrepància entre "al calor de las masas" i "al calor de las brasas", que he resolt salomònicament amb "al caliu de les masses", la lletra semblava tenir més sentit que a la versió brasilera. Així doncs vaig desfer la primera traducció (de fa vuit anys) i n'he fet una de nova incloent-hi els acords i una proposta sobre com tocar-los (no em feu gaire cas).

Evidentment, la dedico a "aquele amor de música ligeira" que em va deixar aquell CD de Paralamas fa tant i tant de temps...


Es va adormir
al caliu de les masses.
Jo vaig despertar
i volia somiar-la
No és cap secret
que vaig néixer per caure
en tots els paranys
que em para l'amor

(P'rò) d'aquell amor
de música lleugera
res no ens deslliura,
res més no ens queda.

No li haig de portar
més roses marcides
ni penso evitar
un frec seu d'amagat.

(Puix) d'aquell amor
de música lleugera
res no ens deslliura
res més no ens queda.


Am F(I)
C G

per a les estrofes

Am (V) F (V)
C (III) G (III)

per a la tornada

(les xifres romanes indiquen el trast on heu de fer la celleta)

diumenge, 21 de gener del 2007

ANYS

Aviat en faré 100100 en binari. En hexadecimal, tan sols 24. En decimal no vull ni pensar-hi.

Cobro un sou de merda. Millor dit, no cobro un sou; cobro una merda aquest mes, mitja merda el següent, no res l'altre... En una feina sense perspectives de futur. Sense possibilitat de millora.

Els meus amics comencen a estar ben col·locats. N'hi ha més d'un hipotecat i algun altre de lloguer. Surten a sopar, es compren capricis, se'n van de viatge per vacances.

Jo fa tres anys que em vull arreglar el pis i no puc estalviar el diners per fer-ho. Trec els llibres, els còmics i els CDs de la biblioteca per no haver-me'ls de comprar. Tres quarts del mateix amb els DVD per estalviar-me'n el lloguer. Per vacances no cobro, perquè no treballo, així que com a molt m'escapo una setmana a la muntanya -m'agrada la muntanya-, però algun dia hauré d'anar al Brasil. Algun dia se m'acabaran les excuses.

La meva ex oficial va tenir un nen -o una nena?- a finals de l'estiu. Fa sis anys que és casada. La meva ex no-oficial fa dos anys que té parella, una consulta maquíssima per atendre els pacients, i es planteja abandonar el zulo-mirador on ha viscut fins ara per crear una llar -hipotecada, és clar-.

Me n'alegro molt per les dues -bé, una mica més per la no-oficial perquè me l'estimo molt i em subministra el diazepan que m'ajuda a no saltar per la finestra-.

També me n'alegro per tots els amics que mantenen una o dues criatures, un pis, una vida social... I per aquells -ja no en queden gaires- que aprofiten el seu sou d'enginyer superior per conèixer mon, desfasar cada cap de setmana o fotre's la gran vida.

Mentrestant, jo sóc aquí, sol i embarrancat. Mirant de treure el vaixell del banc de sorra i sense saber cap a on coi hauré d'anar en cas que ho aconsegueixi. Deu ser la crisi dels 100100. Espero que sigui la crisi dels 100100. A viam si tot plegat peta d'una puta vegada i començo de nou. Amb 100100 anys, amb la barba grisa, amb arrugues al front, amb un maluc esquerre que em fa mal quan ha de ploure.

En resum:

Em cal una feina nova.

Em cal, de nou, un sou com cal.

Em cal tornar a sucar -recordo haver-ho fet, de jove-.

Em cal algú amb qui compartir-ho.

Em cal quelcom a compartir-hi.

Em cal una cervesa -ara mateix-.

Em calen tantes coses que no tinc ni fava de per on haig de començar. Bé, ben mirat començaré amb la cervesa. Algú sap si està gaire contraindicada amb els ansiolítics?

*Aclariment: Les meves relacions oficial i no-oficial s'esdevingueren amb dos anys de diferència. No voldria que ningú es pensés que em van deixar per bígam. Tinc mooooolts altres defectes pels quals una noia assenyada em podria engegar a dida.

dilluns, 15 de gener del 2007

Messa en lenga occitana



Unes dues-centes cinquanta persones – deu amunt, deu avall – van omplir diumenge l’església d’Els Prats de Rei per assistir a una missa en occità organitzada pel Cercle d'Agermanament Occitano Català


Entre les dues-centes cinquanta hi érem el senyor David Benlliure i un servidor, que, tot i no ser gaire de missa, no volia perdre l’ocasió d’escoltar un sermó en llengua d’oc. Qualsevol “catalanòfon”, si es concentra una mica i para bé l’orella, pot seguir sense gaires entrebancs un parlament en llenguadocià, provençal o, fins i tot, en gascó. Aquest últim extrem el vaig poder comprovar amb l’emissió dual de la mini-sèrie “Els Pirineus des de l’aire” que vaig seguir i enregistrar tota sencera en aranès. Al final ja m’aprenia petites frases com allò de “eth tuc à una nautada de...” .


Per si algú hi té interès, he penjat a l’internet una còpia del text amb el qual vam seguir la missa. La trobareu a (ep, encara no, doneu-m'hi uns dies!)


Com que no em vull estendre més, us deix amb el text del Pare Nostre en occità, oració força coneguda per tothom i fàcil de reconèixer per qualsevol que parli “IN RVSTICAM ROMANAM LINGVAM”.


Paire nòstre que sès dins lo cèl,
Que ton nom se santifique, que ton règne nos avenga,
Que ta volontat se faga sus la tèrra coma dins lo cèl.
Dona-nos uèi nòstre pan de cada jorn,
Perdona-nos nòstres deutes
Coma nosautres perdonam a nòstres debitors
E fai que tombem pas dins la temptacion
Mas deslliura-nos del mal.

dimarts, 9 de gener del 2007

Lo pensament del nou de gener del dos mil set

Si el cec és qui no vol veure,
el sec és qui no vol beure?

(elucubració etílica)

diumenge, 7 de gener del 2007

Ashley

“Totes les noies passem per una fase de fotògrafes”
Charlotte (Scarlett Johansson) a Lost in Translation

N’Ashley Prater és una adolescent d’Ohio que ha entrat en aquesta fase i tant de bo trigui molt a sortir-ne. Amb només quinze anyets s’ha treballat una galeria de 133 autorretrats – i n’hi va afegint- que em tenen fascinat. Amb una estètica inquietant i influenciada per Tim Burton, Lewis Carrol i el rock sinistre, sap treure profit de si mateixa com a model i sobretot dels seus ulls glaucs que, enlluernats pel focus, esdevenen gairebé translúcids.

La trobareu a Ashley Spooky

Dastrussem al catalá


que d’això, a l’ajuntament de Barcelona en saben un munt.

Com si no n’hi hagués prou amb escriure a tots els plànols de transport públic que estem aquí quan, en realitat, només hi som, ara ens diuen que les festes hem de “gaudir-les”. Que dic jo... i com collons hem de gaudir res, si “gaudir” és un verb INTRANSITIU? Qui és l’animal que li ha plantificat un pronom d’objecte directe al pobre verb gaudir? Qui és que feia campana de les classes de gramàtica per anar al lavabo del “col·le” a fumar o a sacsejar-se la piula? Eh?

Si les institucions – que tenen els mitjans – tinguessin, a més, una mica de cura DE la nostra llengua, potser tots EN podríem gaudir.

Cap d'Any


Hi ha un munt de supersticions sobre la millor manera d'encetar l'Any Nou. A casa nostra, per exemple, no falta mai un plat de llenties calentes per a ser consumit en els primers minuts de l'any que comença. Dóna sort. He sentit dir que a Espanya, en sonar la mitjanit, s'ha de menjar un gra de raïm per a cada campanada del rellotge. Aquest costum ha arribat a Bulgària, tot i que, per una errada a la traducció, allà es mengen un meló a cada campanada i els hospitals s'omplen el dia u. A Suïssa es mengen el rellotge.

Algunes creences persisteixen al llarg del temps, desafiant tota lògica. Si en obrir el tap de cava a mitjanit no peta ben fort i hi ha algú a la família que es digui Edgar, és senyal que un estol d'elefants arrasarà la casa i que el cava s'ha esbravat. A Rússia, després de brindar per l'any nou amb vodka, els convidats han de llançar les copes contra la paret i després empipar-se molt perquè no hi ha més gots i llançar l'amfitrió contra la paret. Sigui com sigui, la festa acaba d'hora.

A l'Índia, si el primer nadó de l'any té bigoti, fuma de gorra i demana urgentment de parlar amb en Kofi Anan, és un mal averany. A la Polinèsia, en certes tribus primitives, el guerrer més audaç ha de dur la verge més bonica fins a la boca del volcà i empènyer-la a la mort, com un sacrifici als deus. Però la costera que du al volcà és molt llarga, tots dos s'aturen a descansar una mica i, quan arriben a la boca del volcà s'esdevé la paradoxa: si el guerrer era audaç, la mossa ja no és verge, si la mossa encara és verge, el guerrer no era gaire audaç, i el sacrifici sempre es deixa per a l'any vinent. A Australià tothom es llança contra la paret.

Encetar l'Any Nou amb corbatí pot comprometre seriosament les relacions entre Orient i Occident. El primer animal que trobis al carrer per Cap d'Any pot significar moltes coses. Un gosset vol dir sort. Un gat vol dir diners. Un ratolí vol dir salut. Un estol de hienes vol dir malastrugança, toca el dos corrent. Un cavall porpra ballant muñeiras* a la calçada vol dir que vas torrat. Ves a dormir.

En certs indrets, és costum vessar el xampany a l'escot de la dona del costat, fet que us durà, a llarg termini, bons negocis, i a curt termini, un ull de vellut. Si ets en un reveillon amb el teu cap, no t'oblidis de situar-te estratègicament per tal de ser el primer a abraçar-lo a mitjanit. Balla amb la seva dona. Insisteix que ell balli amb la teva. Proposa uns quants brindis. Salta damunt la taula. Proposa més brindis. Digues que ara ets tu qui ballarà amb el cap i que no hi acceptaràs un no com a resposta. Acaba dient-li unes quantes veritats. Protesta que no cal que ningú t'agafi, que estàs sobri, m'has sentit? Sobri! Només que no saps com un estol d'elefants morats ha envaït el saló, o és que la muller del cap ha portat tota la família? El dia u no et recordes de res. El dia dos comences a buscar una altra feina. Carallot.

Un altre costum és fer previsions el dia abans de Cap d'Any. Pot ploure. Algú en algun indret del Brasil, estarà dient: “Que coi bona entrada, jo el que vull saber és on para la sortida....” I la previsió més fàcil de totes....
-Quina?
-Demà tindré una ressaca!!!

En fi, el Cap d'Any ja és ben bé aquí i, malgrat que molta gent de São Paulo telefoni als parents del Japó, on el 2007 arribarà abans, per demanar-los com pinta l'any, com qui pregunta com està l'aigua, ningú no sap com serà. Faré el possible per entrar-hi amb el peu dret, però, quan me n'adoni, serà ell que haurà entrat dins meu. No hi ha marxa enrere.

Només sé una cosa. Així que el rellotge acabi de tocar la mitjanit, em menjaré el meu plat de llenties per que em doni sort. En demanaré un altre. I em vessaré les llenties calentes a la falda, destruint per sempre A) uns bons pantalons B) la meva fe en qualsevol mena de superstició.

*xaxado a l'original, però ho he canviat per una referència més coneguda.
Traduït del conte original "Ano Novo", del llibre Orgias, de Luis Fernando Verissimo. Editora Objetiva