Aviat en faré 100100 en binari. En hexadecimal, tan sols 24. En decimal no vull ni pensar-hi.
Cobro un sou de merda. Millor dit, no cobro un sou; cobro una merda aquest mes, mitja merda el següent, no res l'altre... En una feina sense perspectives de futur. Sense possibilitat de millora.
Els meus amics comencen a estar ben col·locats. N'hi ha més d'un hipotecat i algun altre de lloguer. Surten a sopar, es compren capricis, se'n van de viatge per vacances.
Jo fa tres anys que em vull arreglar el pis i no puc estalviar el diners per fer-ho. Trec els llibres, els còmics i els CDs de la biblioteca per no haver-me'ls de comprar. Tres quarts del mateix amb els DVD per estalviar-me'n el lloguer. Per vacances no cobro, perquè no treballo, així que com a molt m'escapo una setmana a la muntanya -m'agrada la muntanya-, però algun dia hauré d'anar al Brasil. Algun dia se m'acabaran les excuses.
La meva ex oficial va tenir un nen -o una nena?- a finals de l'estiu. Fa sis anys que és casada. La meva ex no-oficial fa dos anys que té parella, una consulta maquíssima per atendre els pacients, i es planteja abandonar el zulo-mirador on ha viscut fins ara per crear una llar -hipotecada, és clar-.
Me n'alegro molt per les dues -bé, una mica més per la no-oficial perquè me l'estimo molt i em subministra el diazepan que m'ajuda a no saltar per la finestra-.
També me n'alegro per tots els amics que mantenen una o dues criatures, un pis, una vida social... I per aquells -ja no en queden gaires- que aprofiten el seu sou d'enginyer superior per conèixer mon, desfasar cada cap de setmana o fotre's la gran vida.
Mentrestant, jo sóc aquí, sol i embarrancat. Mirant de treure el vaixell del banc de sorra i sense saber cap a on coi hauré d'anar en cas que ho aconsegueixi. Deu ser la crisi dels 100100. Espero que sigui la crisi dels 100100. A viam si tot plegat peta d'una puta vegada i començo de nou. Amb 100100 anys, amb la barba grisa, amb arrugues al front, amb un maluc esquerre que em fa mal quan ha de ploure.
En resum:
Em cal una feina nova.
Em cal, de nou, un sou com cal.
Em cal tornar a sucar -recordo haver-ho fet, de jove-.
Em cal algú amb qui compartir-ho.
Em cal quelcom a compartir-hi.
Em cal una cervesa -ara mateix-.
Em calen tantes coses que no tinc ni fava de per on haig de començar. Bé, ben mirat començaré amb la cervesa. Algú sap si està gaire contraindicada amb els ansiolítics?
*Aclariment: Les meves relacions oficial i no-oficial s'esdevingueren amb dos anys de diferència. No voldria que ningú es pensés que em van deixar per bígam. Tinc mooooolts altres defectes pels quals una noia assenyada em podria engegar a dida.
Cobro un sou de merda. Millor dit, no cobro un sou; cobro una merda aquest mes, mitja merda el següent, no res l'altre... En una feina sense perspectives de futur. Sense possibilitat de millora.
Els meus amics comencen a estar ben col·locats. N'hi ha més d'un hipotecat i algun altre de lloguer. Surten a sopar, es compren capricis, se'n van de viatge per vacances.
Jo fa tres anys que em vull arreglar el pis i no puc estalviar el diners per fer-ho. Trec els llibres, els còmics i els CDs de la biblioteca per no haver-me'ls de comprar. Tres quarts del mateix amb els DVD per estalviar-me'n el lloguer. Per vacances no cobro, perquè no treballo, així que com a molt m'escapo una setmana a la muntanya -m'agrada la muntanya-, però algun dia hauré d'anar al Brasil. Algun dia se m'acabaran les excuses.
La meva ex oficial va tenir un nen -o una nena?- a finals de l'estiu. Fa sis anys que és casada. La meva ex no-oficial fa dos anys que té parella, una consulta maquíssima per atendre els pacients, i es planteja abandonar el zulo-mirador on ha viscut fins ara per crear una llar -hipotecada, és clar-.
Me n'alegro molt per les dues -bé, una mica més per la no-oficial perquè me l'estimo molt i em subministra el diazepan que m'ajuda a no saltar per la finestra-.
També me n'alegro per tots els amics que mantenen una o dues criatures, un pis, una vida social... I per aquells -ja no en queden gaires- que aprofiten el seu sou d'enginyer superior per conèixer mon, desfasar cada cap de setmana o fotre's la gran vida.
Mentrestant, jo sóc aquí, sol i embarrancat. Mirant de treure el vaixell del banc de sorra i sense saber cap a on coi hauré d'anar en cas que ho aconsegueixi. Deu ser la crisi dels 100100. Espero que sigui la crisi dels 100100. A viam si tot plegat peta d'una puta vegada i començo de nou. Amb 100100 anys, amb la barba grisa, amb arrugues al front, amb un maluc esquerre que em fa mal quan ha de ploure.
En resum:
Em cal una feina nova.
Em cal, de nou, un sou com cal.
Em cal tornar a sucar -recordo haver-ho fet, de jove-.
Em cal algú amb qui compartir-ho.
Em cal quelcom a compartir-hi.
Em cal una cervesa -ara mateix-.
Em calen tantes coses que no tinc ni fava de per on haig de començar. Bé, ben mirat començaré amb la cervesa. Algú sap si està gaire contraindicada amb els ansiolítics?
*Aclariment: Les meves relacions oficial i no-oficial s'esdevingueren amb dos anys de diferència. No voldria que ningú es pensés que em van deixar per bígam. Tinc mooooolts altres defectes pels quals una noia assenyada em podria engegar a dida.
1 comentari:
Em pensava que la crisi grossa venia als 101000 i no als 100100. Per sort, jo encara en tinc 100010, així que fins d'aquí a 10 anys no m'he de preocupar.
Publica un comentari a l'entrada