Mística Domèstica

Lletres de cantautor una xic gal·làctic, una mica boletaire, al bell mig d'unes músiques elaborades, que podrien funcionar perfectament de manera autònoma. Aires dels setanta en una producció del segle XXI, capacitat de sorprendre l'oient en cada track (ens haurien de deixar escriure "trach"!), i un so clar, rotund i modern que fusiona sense complexos orgues hammond, tenores, trombons, violoncels i pianos amb la base de baix i bateria, la guitarra elèctrica, l'acústica i l'espanyola.

Però la clau de l'invent és la veu barítona i solsonina de Roger Mas, que ens conta històries d'homes elefants, filòsofs de la ceba i estrelles sense casa.

Au, ara cerqueu-lo, escolteu-lo, enamoreu-vos-en i compreu-vos-el, que paga la pena.

P.D. Entre que he escrit aquest article i que el publico, he tingut l'ocasió d'escoltar un àlbum anterior de Roger Mas, dp. De nou impressionant. Molt més hippie i apadrinat per Pau Riba i Jaume Sisa, per moments m'ha fet recordar aquell meravellós Allò que fou o Brossa d'ahir de Pep Laguarda i Tapineria (1976).