TIME TO GIVE UP

Senyores, senyors, persones, persons... Ha arribat el moment que tots plegats ens rendim davant la millor orquestra de swing del món i part de la unió europea: La Down Home Orkestra.

Ahir nit, a Barcelona, liderats pel tafur del dobro, Hernan “Chino” Senra i el psico-killer del contrabaix, Ivan Kovasevic, van remoure els fonaments de la sala Apolo en una nit de neo-swing, groovie-boogie, crazy-nomhofeudir i nosequantes coses més que haureu de llegir a la seva pàgina de myspace – la trobareu en algun lloc d’aquest blog – si és que esteu interessants en etiquetes.

I és que la cosa prometia. Després d’uns entrepans en un bar proper, vam haver de fer una miqueta de cua per pagar els 12 eurons de l’entrada. Quan vam pujar a la sala de ball, les parelles ja ballaven al ritme de la música enregistrada. Ens havien dit que hi hauria exhibició de ball abans que l’osquestra sortís a l’escenari i déu n’hi dó. Al cap d’una estona de guaitar embadalits els dançaires, van anunciar que tot seguit començaria l’exhibició de ball. Collons!

El cas és que part dels “exhibicionistes” (és broma) eren els mateixos que havien estat ballant durant la prèvia. Mentre ens ho miravem, vam veure les habituals cares conegudes dels concerts de Down Home i Shine, entre les quals el guitarrista Albert Bello i la seva xicota. Em va sobtar no veure l’amiga rosseta de la xicota de l’Albert – em sembla que es diu Maria, però els de la nostra colla l’anomenem l’amigarossetadelaxicotadelguitarristadelesdeuxguitarrestrio -. Al cap d’un moment se’ns va escapar un Hòstia! quan vam veure que ella i un altre noi, vestits al més pur estil Chicago anys 30, pujaven a l’escenari a presentar l’orquestra. Setze músics, setze, i tots setze pota negra. Els cinc components de Down Home més quatre trompetes, quatre trombons i tres saxos extres – entre els quals el del Dani Nel·lo – (ex-Rebeldes, ex-Banda del Zoco). Les peces arranjades expressament per a l’ocasió pel mestre Kovasevic. I l’ambient més calent que el del Camp Nou (i això que en aquell precís moment l’Henry li fotia el sisé gol de la nit a l’Atlético). La sala plena com un ou i el Chino que de tan nerviós no li sortien les presentacions de les cançons. -creieu-me: era el primer cop que veia un argentí entrabancar-se parlant.- Però va ser parlant i prou, perquè el dobro lliscava suau com si l’hagués untat amb vaselina, el contrabaix de l’Ivan metrallava el personal sense pietat, la bateria anava com aniria un rellotge suïs si els rellotges suïssos anessin a ritme de swing, i els vents resplandien, enlluernaven, treien espurnes de colors.

El concert va ser d’antologia. El só perfecte. La posada en escena espectacular. Els músics enormes, tots setze. Que més voleu que us digui? No tinc paraules.

Si no vau venir dissabte, perquè no ho sabieu, perquè us vau quedar a casa a veure el partit, perquè tenieu un comiat de solter o alguna altra desgraciada circumstància, encara teniu l’oportunitat de gaudir de l’espectacle. Aquest cop a Cerdanyola, dins el marc del Festival de Blues de Cerdanyola, diumenge dia dotze d'octubre, a les dotze del migdia.