Lo pensament de diumenge, vint-i-set de desembre del dos mil nou.

El sexe i el software tenen una cosa en comú: Si has de pagar per aconseguir-los perden part de la gràcia.

Esborrany de conte de Nadal

El nan Senan s’aferrava amb força a les brèndoles de la barana. El vent de desembre havia començat a sacsejar-li l’escala de corda i els peus, en un embull de leds de colors, se li gronxaven, al ritme de les pampallugues.

El carrer era mig fosc. Les làmpades de sodi dels fanals a penes il·luminaven les voreres i els balcons de les cases esquitxats de lluernes verdes, vermelles i grogues prenien un aire irreal. I penjat d’un d’aquests balcons, vestit de pare noel, amb una mà a la corda de l’escala i l’altra al ferro de la barana, el minúscul Senan lluitava contra l’oratge. El va sorprendre una pinzellada freda a la cara i després d’una volva en va venir una altre. Començava a caure una aiguaneu suau que se li clavava al rostre com un rosari d’agulles blanques. Les parpelles li cremaven de dolor al contacte amb els cristalls de gel. Però Senan sabia que encara havia d’aguantar una mica més. Feia tot just una estona que el darrer llum de la tauleta de nit del dormitori s’havia apagat i els propietaris encara no es devien haver adormit.

Quan va aturar de nevar, la gorra vermella i les mànigues de l’abric ja eren xopes i el vent no deixava de bufar. Senan es notava els braços entumits, però aviat seria el moment, només calia esperar que no hi passes ningú pel carrer per enfilar-se escala amunt dins la balconada. Després, forçar la corredissa era un joc de criatures. A la cambra hi dormia una dona gran, tota sola. En el silenci de la nit la sentia respirar lentament i forta. Senan va procedir amb la esma de qui fa cada dia la mateixa tasca rutinària. Es va atansar al llit pel cantó buit i va estirar el coixí per una punta fins que el va tenir a les mans. Va haver de fer tota la volta al llit per restar a prop de la dona. Va cercar amb la vista un escambell, un tamboret o alguna cosa on enfilar-s’hi, finalment, va deixar el coixí a terra, va sortir al balcó i va triar un torreta de plàstic gruixut. En va arrencar l’hibisc, i en va buidar la terra bo i desemmotllant-la amb l’ajut d’un ganivet de peixater. Un cop net el test, el va entrar i el va situar amb molta cura al costat del llit. Hi va pujar al damunt amb el coixí, va guaitar el rostre de la dona durant uns segons com esperant el moment exacte i va deixar caure el coixí amb tot el pes del seu cos rabassut damunt el nas i la boca de la víctima, que va forcejar durant uns segons presa del pànic. El ganivet brut de terra adobada que Senan es va treure de la butxaca de l’abric va fer la resta. La sang va esquitxar els llençols i el capçal del llit, però, encara fresca, gairebé no s’apreciava damunt el vestit vermell fosc de Senan. Era un dels avantatges de la disfressa. L’altre era el sac. Senan el va obrir i en va treure el santa claus de drap original, que la dona devia haver comprat a uns xinesos en una botiga de tot a 60ct. El cos flonjo i la cara inexpressiva del ninot que tant li havia costat d’aprendre a imitar, van anar a parar sota el llit, al costat de l’orinal. Aviat el sac es va omplir amb unes quantes joies i un bon feix de diners que Senan, lladre experimentat, va trobar a l’armari de l’aixovar en un sobre vell entre plecs de llençol.

Un cop va haver lligat el sac, el va carregar a l’espatlla i va sortir de nou al balcó. Havia deixat de nevar i el vent començava a endur-se els núvols. Hi havia quart creixent i això era molta més llum de la que Senan hauria volgut. Va fer una ullada a través dels barrots, i tot veient el carrer desert va trepitjar un cossiol per assolir la barana i passar el cos a l’altra banda. De sobte una remor el va fer aturar. El renou d’un motor que s’atansava rera la cantonada i els llums d’uns fanals. Un autobús buit de passatgers, que retirava a cotxeres, va tombar per enfilar el carrer. Senan va mirar de restar quiet com si fos farcit de cotó fluix, però encara no havia fet peu al travesser de l’escala i va quedar penjat d’una mà mentre amb l’altra subjectava amb força el sac de regals. El guant negre era ple de sang i va començar a relliscar corda avall.

El cautxú del pneumàtics va quedar tatuat a la calçada quan el conductor va veure que una figura vermella i vagament humana queia davant dels llums de l’autobús. Amb el cor en un puny es va aixecar del seient i va mirar l’asfalt pel parabrisa. Es va eixugar el front amb el puny de la camisa. Només era un coi de pare noel dels collons que havia caigut d’algun balcó! La mare que els va parir, aquests desgraciats que omplien les façanes d’espantalls vermells... Va respirar fons, va engegar de nou el motor i va passar per damunt del ninot cagant-se en la cultura americana, en les festes de Nadal i en les botigues xineses – on ell, tot s’ha de dir, havia comprat un avet de plàstic a un preu molt raonable –.

I allà, ajagut a terra, panxa enlaire, amb un braç estirat aferrant el sac com si aquest hagués de fugir i donant gràcies al bon déu dels assassins, per haver-li donat un cos tan menut que estirat i tot cabia entre les rodes d’un autobús, Senan va mirar amunt i va contemplar el cel nocturn curull d’estrelles. Només havia d’esperar una estona que els curiosos despertats per la frenada apaguessin de nou els llums, per tornar a casa amb els seus regals.

I Senan va somriure sota la barba blanca i va pensar com n’eren, de boniques, les festes de Nadal!

.

Escrit per Cogesme el vint-i-u de desembre del dos mil vuit entre les set i les vuit del vespre.

Låt den rätte komma in, Let the right one in, Deixa'm entrar. Subtítols en Català.

Torno a parlar-vos d'aquest film suec, només per dir-vos que he creat dos arxius de subtítols en català per als .avi corresponents.

Tot i que vaig veure la pel·lícula al cinema, dies més tard, vaig tenir l'oportunitat de revisar-la en format digital. La subtitolació en castellà no em va convèncer gens i en vaig cercar una en anglès, que em va semblar més coherent. Així doncs vaig decidir repassar-ne la traducció.

Quan em vaig adonar que per anar bé l'havia de refer de bell nou, vaig decidir aprofitar per fer-la en català, ja que no n'havia trobat cap versió en el nostre idioma. La tasca m'ha suposat quatre mesos, ja que només ho he anat fent a estonetes, algun vespre abans d'anar a dormir. Haig de reconèixer que vaig ser a punt de deixar-ho quan va aparèixer el DVD oficial amb la subtitolació catalana (se suposa que traduït directament del suec i per un professional), mentre que aquesta meva és traduïda de l'anglès i amb referències tant a allò que recordava d'haver-la vista al cinema, com a allò que havia llegit a la nove·la d'Ajvide - la qual vaig consultar més d'un cop - . Finalment, per vint minuts de subtítols que faltaven, vaig optar per no rendir-me i el resultat és aquest que teniu aquí.

Lógicament només se us sincronitzarà si teniu els .avi originals, dels quals en desconec l'orígen, però que passo a descriure-us al final de l'entrada. Pel que fa als subtítols els podeu descarregar de:

Deixa'm entrar 1

Deixa'm entrar 2

Estan fets amb dedicació i bona voluntat. Però si us estimeu més tenir una versió professional, recordeu que el DVD és a la venda i que la pel·lícula paga la pena.

Característiques dels dos arxius Xvid (primera i segona part) per als quals s'han creat aquests subtítols:

1r ARXIU MIDA: 699MB o 716.002KB o 733.188.096 bytes
Imatge: 640x272 píxels
AUDIO: 0:59:47 448kbps AC-3 ACM Codec
VIDEO: Velocitat 23 quadres/segon 199Kbps
XVID

2n ARXIU MIDA: 692MB o 706.092KB o 726.110.208 bytes
Imatge: 640x272 píxels
AUDIO: 0:54:48 448kbps AC-3 ACM Codec
VIDEO: Velocitat 23 quadres/segon 215Kbps
XVID

Francesc Tàrrega

Feia mesos que volia penjar aquesta entrada en el bloc, però darrerament en Cogesme ha hagut de cedir espai a la seua personalitat secreta de senyor gris i enfeinat. Coses de la puta crisi, amb perdó.
Però hui Cogesme torna, - com Serrallonga -, per parlar-vos del més gran compositor de sintonies publicitàries que ha donat la comarca de la Plana Baixa.
El cas és que ahir vaig anar a prendre una cervesa - una Cap d'Ona especial aromatitzada amb vi de Banyuls - a una cerveseria del carrer Manigua de Barcelona i en eixir del metro em vaig trobar en el carrer Francesc Tàrrega, un carrer no gaire gran, amb una oficina de Caixa Catalunya i poca cosa més i un grapat de veïns que segurament no saben que la melodia del seu mòbil, o la sintonia d'aquell anunci de gelats que tant els agrada, la va compondre aquest músic de Vila-real, el nom del qual apareix a la placa de la cantonada.

Francesc d'Assís Tàrrega i Eixea va nàixer el 1852 a Vila-real i va patir un accident quan, de menut, va caure - pareix que l'hi van ajudar - a la sèquia i de poc que no perd la vista. Els pares, amb por que no es quedés completament cec, li van cercar un mestre de guitarra, per tal que el xicotet aprengués a tocar un instrument i es pogués guanyar la vida si no recuperava la vista. Al cap de poc temps el seu talent era tan manifest, que l'enviaren a tocar a Barcelona i malgrat no ser un estudiant gaire disciplinat, després d'unes quantes anades i tornades, als vint-i-dos anys entrava al conservatori de Madrid.
Tot i que fou un intèrpret excepcional, se'l recorda sobretot per les seves composicions. Tots els grans interprets de guitarra clàssica, - Yepes, John Williams, David Rusell - tenen peces de Tàrrega en el seu repertori.
Però el que ha dut les seues melodies fins al gran públic ha estat la seua utilització en el camp de la publicitat. Cada cop que sona el Nokia de l'Allison DuBois a la sèrie Medium, se senten els compasos 14 i 15 (crec que són aquests) del Gran Vals del mestre Tàrrega.

Francesc Tàrrega va morir el quinze de desembre de 1909 sense saber que la seua música es faria servir per vendre telèfons, salsitxes o gelats. Hui dia, només els amants de la guitarra saben qui és Tàrrega però tothom, sense excepció ha sentit la seva obra.



Recuerdos de la Alhambra (o Étude de Mike Oldfield o la música de les salsitxes Oscar Mayer)



Lágrima (o la melòdia de l'anunci de Häagen Dazs)



Gran Vals (o el politó de Nokia)

Sant Rorro.

Aquí uns deixo un trosset mal enregistrat del romanç de Sant Rorro, patró dels torrats, interpretat a la veu i la guitarra pel mestre Miquel Gil, durant un vermut-xerrada al FIMPT de Vilanova i la Geltrú.

Us he copiat la lletra sencera, que és molt bona. Per si de cas, us aclariré que les "tendes" es com anomenaven els valencians les tabernes on es venia vi, vinagre, aiguardent, que el "truc" és un joc de cartes semblant al mus i que una mitja (una mitgeta diu la cançó) és una mesura de vi.

ROMANÇ DE SANT RORRO

Déu em done inspiració
Per a poder explicar
La vida d’un sant varó
Que es digna de mencionar

que vinga el deu Baco
que ens porte un porró...
i que ens allumene
en esta ocasió.

Es Sant Rorro el més lluit
i el Sant més miraculós
que per a pagar mitgeta
mai no ha sigut pereós.

Quan era xiquet
i a penes parlava,
anava a les tendes
i s'emborratxava.

Quan ja se feu mes fadrí
li augmentà la devoció
no podia passar dia
sense pendré canyamó.

Per allà on anava
prenia amistat
amb les taverneres
que el donen fiat.

Sabia totes les tendes,
quin vi era el més eixut,
a on el venien barato
i a on el donaven més pur.

I allí se gastava,
si portava, un duro
se n’anava a casa
amb un pet com un xurro.

Quan tenia més edat
ja tenia millor cor
es feu molt aficionat
a donar el truc i flor.

Si dien “envide”,
tirava la “falta”,
Sant Rorro mig cànter
de vi se colava.

Si alguns per casualitat
teniu la dona partera
en compte de xocolate
doneu-li la bota plena.

Que és la millor medecina
per a la partera hui,
en comptes de la gallina,
doneu-li un cuiro de vi.

Senyores, que el caldo
dona inflamació
doneu-li ginebra
i vi del millor.

Sant Rorro prengué amistat
amb una "agüela" beata
quan anaven a resar
omplien la carabassa.

I quan arribaven
a l'amén i glòria
els dos empinaven
la carabassola.

Per a final del rosari
es menjaven un mosset
entraven en la bodega
i omplien el tonellet

Li vindria a cabre
decàlitro i mig,
i tot se'l colaven
abans de les sis.

La beata ja parlava
en italià i en francès
i Sant Rorro se n'anava
caiguent-se per els carrers.

Cantant seguidilles
aquell malfaener
anava borratxo
com un dolçainer.

Quan es va morir Sant Rorro
molts amics l'acompanyaren
Com tots volien portar-lo,
a l'últim se'l sortejaren.

I a més s'emportaren
deu cuiros de vi
per anar tastant-los
durant el camí.

Adios Sant Rorro bendito
que mai has quedat a deure
dona salut als borratxos
i moltes ganes de beure.

I el vostre perdó
en la glòria eterna
al cel ens aguarde
amb la bota plena.

La Pell Freda

Quan a en David Slade, futur director d'Eclipse - la tercera part de Twilight -, li van demanar si havia vist la primera pel·lícula de la saga, va respondre:
"Twilight drunk? No, not even drunk. Twilight on acid? No, not even on acid? Twilight at gun point? Just shoot me."
Després va dir que ho havia dit en broma, però ara, vejam qui té pebrots de demanar-li si ha llegit la novel·la de l'Albert Sánchez Piñol.

Quan vaig llegir La Pell Freda, vaig pensar que era molt cinematogràfica i que semblava inevitable - potser desitjable i tot - que se'n fes una versió. Ara cal veure com resolen certs aspectes de l'argument, sense treure-li ferro -sexual- a la història, que en té i força. La qüestió queda en mans d'en David qui, per les crítiques que he sentit i llegit - confeso que no l'he vista -, va fer un molt bon treball en "Hard Candy".

Us deixo un trailer de Hard Candy - per al de Cold Skin encara caldrà esperar una miquetona - i un enllaç sobre el llibre si feu clic en el títol...

Antropofàgia

En els teclats qwerty la d té la punyetera mania de situar-se entre la r i la s i quan escrius molt de pressa de vegades passen aquestes coses. Després, quan ho repasses, el corrector ortogràfic és fa l'orni perquè, és clar, què sap ell de qüestions morals? Qui li ha explicat al corrector de word que fer servir el greix de les criatures per cuinar unes faves, posem per cas, és éticament reprobable?

Låt den rätte komma in

... I així és com el xai i la lleona es van enamorar...

Però no, no us parlaré de Twilight, una agradable pel·lícula sobre vampirs vegetarians i políticament correctes, perfecta per veure-la al sofà una tarda mandrosa de diumenge, amb la parenta, després de dinar... No.
Us vull parlar d’una producció sueca que ha aconseguit colar-se a les cartelleres i que, de moment, encara resisteix a algunes sales. De la història d’amor entre un noiet una mica paradot, que és vexat sistemàticament per alguns companys de classe, i una xiqueta, que empesa per la necessitat de matar, ha après a espavilar-se. D’una història de vampirs crua, sense concessions a la galeria, amb un tractament més propi del realisme social que no pas del cinema de vampirs, tot i no renunciar a les regles del gènere. Una de vampirs on ningú no ensenya els ullals, ni hi ha glamour per enlloc, on la sang fresca empastifa i embruta i la sang seca esdevé marronosa i s’enganxa a la pell, on la solitud pesa, on la fam i la necessitat de sobreviure són més fortes que qualsevol altra cosa, tret potser d’aquesta solitud dels protagonistes, que els fa cercar l’amor l’un en l’altre.

No sé com percebran la pel·lícula els adolescents (més grans de 13 anys, recomana la classificació) ni si aconseguiran entrar en aquesta Suècia de fa 27 anys en què es desenvolupa la història. Per a mi, que a començaments dels vuitanta tenia ben bé la mateixa edat que els protagonistes, que també em vaig criar en un barri de la perifèria, en un pis construït a finals dels seixanta, amb portes de fullola i finestres de pi pintades de blanc, amb sòcols de terratzo i mobles d’aglomerat xapat de melamina, tocadiscos de 33 i 45 r.p.m i enormes radiocassets philips; per a mi, que als dotze anys vestia igual que l’Oskar i que de petit havia dut els cabells com ell i que havia conegut xavals com els seus companys de classe i havia desitjat, una miquetona i de bon rotllo, la seva aniquilació per part d’alguna força sobrenatural; per a mi, deia, la sensació és ben bé que tot allò va succeir al meu bloc de pisos o a la meva escola; malgrat la neu, malgrat que ningú no parlava suec al barri, és ben bé com una regressió als meus dotze anys.

Sembla que els americans volien comprar els drets de la novel·la - gràcies a Déu l’intent no va reeixir- . Si el film suec té prou èxit, potser alguna productora ianqui en voldrà fer una versió en anglès. Els actors tindran vint-i-tres anys, hi haurà molta més sang, però d’un vermell robí preciós, i farà olor de roses. N’Eli estarà plena de dilemes morals i tindrà uns ullals molt sexis, i al final.... bé, no us explicaré el final, oi? Si algun dia els americans en fan una versió guai, no l’aneu a veure, compreu-vos el DVD suec original, traieu-lo de la biblioteca i ripegeu-lo, busqueu la versió sueca a l’e-mule o al bittorrent (ei, és broma això, jo mai no incitaria els meus lectors a la pirateria!!!) o passeu de tot. Però teniu una mica de respecte per aquesta pel·li sueca que a mi, com a mínim, no m’ha deixat fred.

DICCIONARI ARQUITECTÒNIC CATANYOL-CATALÀ 2: BOMBAR, BOMBAMENT

CATANYOL: "BOMBEIG" CATALÀ: BOMBAMENT

a la foto, Barcelona bombejada per l'aviació italiana

Les paraules BOMBEIG i BOMBEJAR no són incorrectes en català. Sí és incorrecte, tanmateix, l'ús que se n'acostuma a fer.

BOMBEJAR té dos significats: El primer és BOMBARDEJAR i el segon, donar BOMBO a algun fet o a alguna persona. BOMBEIG és l'acció de BOMBEJAR i per tant pot ser sinònim de BOMBARDEIG, però mai de la vida de bombament.

BOMBAR té uns quants significats: donar forma bombada a alguna cosa; moure aigua o un altre fluïd d'una banda a una altra mitjançant una bomba... Així, una porta es pot bombar per efecte de la humitat i el cor pot bombar sang a tot l'organisme. L'acció de BOMBAR (o de BOMBAR-SE) s'anomena BOMBAMENT. Així doncs, existeixen equips de bombament, formats per una o més bombes, valvules, conductes i altres dispositius reguladors per bombar aigua d'un soterrani fins a una xarxa de clavegueram o fins a un pis més alt d'un edifici.

Com veieu els significats són ben diferents. No és el mateix dir: "Estic fart d'aquest polítics. Que els bombin a tots!" que dir: "Estic fart d'aquests polítics. Que els bombegin a tots!". La primera frase et fa maleducat mentre la segona et fa terrorista, directament.

Per tant, fora bo que els enginyers deixessin d'incloure estacions de bombeig i equips de bombeig en els edificis, abans no tinguem una desgràcia. (Déu mos en guard!)

COIXA, MASCULINA I XICOTETA... (I)

UIA, UIA, AUA, AIA, AIA, AA, AIA, AUIA, AA, AA, AUA, AA, AIA, AIAA, AA.

No són crits d’èxtasi. Ni fruit de cap electrocució. Són les vocals dels 15 noms femenins més posats a Catalunya durant el 2007. Ni un sol nom sense A. Cap O fins al número 16 (NOA). Cap E fins al número 17 (Irene). I es que els pares miren molt més l’eufonia que no pas el significat a l’hora de posar nom a les seves nenes, com veurem tot seguit.

Júlia (o Julia), és el nom que van rebre 977 nenes el 2.007. A aquestes, cal sumar-hi 14 Giulia, 17 Julieta, 5 Julie i 5 Juliette. (en total 1018) És el femení de Juli, evidentment. També hi van haver 12 Juliana.

Lucía, n’hi va haver una menys: 976. Ço és una de cada 41. És el femení de Lucio (Lluç), deriva del llatí lux, lucis (llum) i a Catalunya triomfa en castellà. De Llúcia només n’hi va haver 3 (i de Lluç cap ni un perquè és un nom que fa peix de palangre). 9 Luciana , pero cap Lluciana.

Si Pol i Pau eren el tercer i quart nom més posats a nens, Paula és el tercer més posat a nenes. Recordem que volia dir petita, menuda. 949 Paules (1 de cada 42) van nàixer el 2007. Si hi sumem les 52 Paola i les 7 Paulina, passem de les mil. Curiosament, de Pola, no n’hi va haver cap.

Fins ara, hem vist, que els noms que més triomfen entre (els pares de) les nenes, són noms o en castellà o que gairebé no varien entre les dues llengües oficials (Paula gens i Julia/Júlia en l’accent i en la pronuncia). També són noms derivats del llatí, amb un equivalent masculí i, finalment, tenen una certa acceptació les versions italianes (Giulia, Paola, fins i tot Luciana, que tan pot ser castellà com italià).

Una raó que explica aquest triomf dels noms invariables o gairebé invariables (i fa més remarcable l’èxit de Lucía) és que els noms invariables es compten com un de sol, mentre que els que tenen una forma diferent en cada idioma és compten per separat. En els noms masculins això no passa tant perquè, amb excepcions, com David, els equivalents de noms catalans acabats en consonant o “e”, sovint són noms castellans acabats en “o”, a diferència dels noms femenins, que sovint acaben en a en tots dos idiomes i tenen la mateixa forma.

Tanmateix, el quart nom trenca completament amb aquesta tònica. Laia és un hipocorístic ben català. Fa referència a (l’altre) patrona de Barcelona, Sta Eulàlia. El 2007 s’hi van inscriure al registre 936 Laia i 19 Eulàlia (o Eulalia). Un cas més d’hipocorístic que desbanca el nom complet. Eulàlia en grec significa “que parla bé”.

En el cinquè lloc, un clàssic que deixa de ser guarnició per esdevenir primer plat: Maria (o María). Aquest cop no té equivalent masculí (almenys directe. Marià vol dir relatiu a Maria i el seu femení és Marianna). De Maria/María com a únic nom, en van néixer 930. També hi va haver 263 Mariona (hipocorístic català de Maria). Si les sumem fan 1.193!. Els noms compostos que contenen Maria també són nombrosos: 342.Crida l’atenció que malgrat l’auge dels hipocorístics, gairebé no hi ha Marisol (4), Marisa (1), Maribel (1)...

Míriam és la forma hebrea original de Maria. Va ser l’escollida per a 126 nenes. De Marian i Mariana, en trobem 14 i 22 respectivament. El significat de Míriam o Maria no és gaire clar, però ha estat el nom més utilitzat en la tradició cristiana durant 2.000 anys pel fet d’haver estat dut per la mare de Jesús de Natzaret.

Després de l’allau de Maries, un nom com els primers de la llista: Carla (igual en català, castellà i italià, femení de Carles). La diferència és que és germànic. Vé de Karl (viril). Això demostra que els pares es miren molt més la fonètica que no pas el significat. 887 van ser les Carla el 2007. També hi va haver 191 Carlota. És remarcable que un nom que fa referència a la masculinitat de qui el porta, el rebin 1.071 nenes i només 70 nens.

El setè nom del ranking és Martina (llatí, femení de Martí, igual en un molts idiomes...). Com Marc, fa referència al martell o al déu de la guerra, Mart. Els pares catalans són molt bel·ligerants (o els la bufa el sentit originari dels noms, més plausiblement). 767 Martina. (una de cada 52 nenes nascudes el 2007)

Clàudia (o Claudia) és la vuitena de la llista i el paradigma de tot allò que us estava explicant. És llatí, és femení de Claudi, només l’accent marca alguna diferència en català, castellà, italià i portuguès i vol dir coixa. Sí, sí, vol dir literalment coixa. En català políticament correcte: “persona amb una lleugera discapacitat motriu”. Val a dir que a Roma hi hagueren Claudis il·lustríssims. És clar, que a Roma la gent es deia Coix, Cigró (Ciceró), Avellana (Avel·lí)... 701 Clàudia/Claudia.*

674 nenes van rebre el nom Alba, que fa referència a la primera llum del dia, a l’aurora, i que deriva del llatí albus (alb, blanc). De fet, és una advocació mariana.

Sara és el desè nom en el ranking del 2.007 amb 599 representants a les quals hem de sumar 29 Sarah. Això és habitual amb molts noms femenins d’origen hebreu. Així tenim 288 Judith i 263 Judit (que hauria de ser el 12è nom de la llista, però apareix en 30èna posició per aquesta discrepància ortogràfica), 80 Ruth i 15 Rut, 50 Esther i 14 Ester... Sara o Sarah vé de l’hebreu Saray i vol dir princesa.

Les variants d’un mateix nom, com ja deia abans, són la causa que algun dels més posats no aparegui en les primeres posicions. Així, si sumem les Anna (473) i les Aina (503) amb les Ana (187) i amb les Hanna (17) i Hana (7), tenim un total de 1.183 (1 de cada 34 nenes!). Passa tres quarts del mateix si sumem les Jana (587), les Joana (138), les Ivana (13), les Janna (36), les Joanna (14), i les Juana (15). En total, 803.

Anna o Aina ve de l’hebreu Hanna (compassió) i era el nom de la mare de Maria i àvia de Jesús. Joana és el femení de Joan, és clar.

Altres noms freqüents són Laura (de llorer, com a símbol del triomf) amb 599 representants; Ariadna (nom grec que no és prou clar si vol dir molt santa o molt indòmita, tot i que tenint en compte la llegenda del minotaure, m’inclino per la segona) amb 501 (i 5 Ariane); Noa amb 451 (més 29 Noah) nom hebreu i bíblic que vol dir “moviment”, encara que molta gent l’interpreta com a femení de Noé (en anglès, Noah) ; Irene, 445 nenes portadores d’aquest nom grec que significa “pau”; Marta, 444 senyores, si atenem al seu significat en arameu; i Berta, 417 criatures amb aquest nom germànic que vol dir il·lustre, brillant, famosa, però que també pot ser hipocorístic de Roberta, Alberta...

Per tancar aquesta primera edició de l’article sobre noms de nena, només volia fer un comentari sobre el número 35 de la llista: Ona**. És un nom en augment i he dubtat sobre si l’havia de sumar o no a les Maries. Us ho explico: no hi he trobat referències, però sembla clar que hi conflueix el significat d’ona (del mar) amb un hipocorístic de Mariona. Si el comptava com a variant de Mariona, que al seu torn és variant de Maria, volia dir sumar-hi 239 Maries més. En total 1.432 Maries, Mariones, Ones i sumant-hi les Míriams 1.558. Ço vol dir que una de cada 25 nenes du el nom de la mare de Jesús com a nom únic i una de cada 21 (1.900) si hi sumem els compostos.

La segona part d’aquest article és dirà Què se n’ha fet? i hi explicaré que està passant amb els noms femenins més tradicionals.

*Pot semblar que m’enfoti una mica del nom Clàudia i no és així, el trobo un nom bonic. Però em sorprèn la manca d’interès per part de la gent en saber que vol dir el nom que duran els seus fills durant tota la vida. Això i que vaig tenir una xicota que no es deia ben bé Clàudia, però una mica sí i és clar...

**Ona, si em permeteu la conyeta, em sembla un nom que tan fa per una enginyera de telecomunicacions com per una de nàutica. A més és un diminutiu per se, així que es difícil dir-ho sense posar-hi una mica de tendresa (de “carinyo”, en català modern).

DICCIONARI ARQUITECTÒNIC CATANYOL-CATALÀ 1: CAMBRA

CATANYOL: "CÀMARA" CATALÀ: CAMBRA

a la foto una orquestra de cambra

El llatí CAMERA va evolucionar en català: CAMERA>CAM’RA>CAMBRA*
Una cambra pot ser qualsevol espai tancat. Un dormitori és una CAMBRA. Una CAMBRA D’AIRE és un espai buit dins una paret o entre dos vidres d’una finestra que proporciona aïllament tèrmic. També s’anomena CAMBRA en molts indrets l’habitació entre el darrer sostre pla i la coberta inclinada. En aquest cas és sinònim de “golfes” o “falsa”.

Un espai completament tancat amb un petit forat per on entra la llum i forma una imatge invertida de l’exterior en la paret oposada és una CAMBRA OBSCURA (en llatí “CAMERA OBSCURA”). Les cambres fotogràfiques és basen en aquest principi. Com que el nom científic “CAMERA OBSCURA” s’utilitzà en principi per designar aquests artefactes, avui dia anomenem CÀMERA** les cambres fotogràfiques, de cinema, de video. Aquest llatinisme no es extensible fora del camp de l’enregistrament d’imatges. Si algú (com passava en un lamentable capítol de “Caçadors de Paraules”) us vol vendre un pis on totes les parets tenen “càmera”, és que l’immoble està vigilat per alguna xarxa d’espionatge o que us volen fer participar al “Gran Hermano”.

* Es tracta d’un procés habitual de caiguda de la vocal post-tònica i de l’aparició d’una consonant que fa de coixí entre la nasal i la r. En el cas de M’R és la B. En el cas de N’R, és una D (gener>gendre; dies veneris>divendres)

**Aquesta dualitat de mots amb significats específics (CAMBRA / CÀMERA), on l’un és un mot patrimonial que ha evolucionat del llatí a mida que es formava el català i l’altre és copiat directament de la forma llatina, és habitual en totes les llengües romàniques. En català, per exemple, el llatí PODIUM va esdevenir PUIG, però després es va rescatar la forma llatina PÒDIUM per a referir-se a una plataforma elevada on un orador puja a fer un discurs o un esportista a rebre una medalla. El mateix passa amb CADIRA / CÀTEDRA o amb COLGAR / COL·LOCAR.

Generant confiança en els clients.

No cal dir res més....

De Marcs, Pols i Arnaus, n'hi ha a tots els caus.

Dades estadistiques extretes de l'Institut d'Estadística de Catalunya

Si heu de tenir un nen (per a nenes ja faré un altre article més endavant) i no sabeu quin nom posar-li, és convenient que sapigueu com està el pati:

Per exemple, si no voleu que el nen tingui vuit o nou companys a classe que es diguin igual, no li poseu MARC. Un de cada trenta nens que neixen a Catalunya* es diuen Marc. Les possibilitats que d’aquí a cinquanta anys tinguem un Marc com a president de la Generalitat (si és que encara tenim Generalitat) són altíssimes.
És millor que li poseu Felip o Pasqual. En tot el 2007 (són les dades més recents a l’Institut d’Estadística de Catalunya) només un nen d’entre 43.000 es va dir Felip (de segon nom! De fet es va dir Pau Felip). Això és un nom original (la guerra de Successió va fer molt de mal) si bé hi ha una lleugera possibilitat que coincideixi amb algun Felipe a la mateixa classe.
De Pasquals, cap ni un. Ho sentim, molt honorable, però no heu creat escola.

Després de Marc el nom més posat als nadons és Àlex o Álex, perquè la base de dades de l’IDESCAT no distingeix accents. Malgrat que hi ha molts més Alejandro que no Alexandre, amb el diminutiu no queda tan clar. L’única cosa segura és que el fet que el segon nom més posat sigui un hipocorístic no és casual. Des que es permet fer servir aquestes formes reduïdes com a nom oficial, molts hipocorístics han passat per davant de les formes completes del nom. Així el 2007 van haver 1.003 Àlex o Álex contra 489 Alejandro i 30 Alexandre, 80 Quim contra 27 Joaquim, 624 Jan contra 464 Joan, 519 Biel contra 147 Gabriel.

Pol i Pau són el tercer i el quart nom en la classificació amb 922 i 911 nadons respectivament. Si tenim en compte que Pol és una variant de Pau, en total en tenim 1.833 i si hi afegim els Pablo (en castellà) que van ser 298, fan 2.131. Un de cada vint nadons catalans és diu Pau, Pol o Pablo. Aquest nom ve de Paulus, que era el malnom de Saül de Tars i que significa petit, menut, xicotet. Aquest significat contrasta amb el de Marc (martell, o relatiu al déu de la guerra) i amb el d’Alexandre (contra l’home: enemic). I més si tenim en compte que és homònim de pau (del llatí pax, pacis).

La cinquena posició l’ocupa David. 804 criatures van rebre aquest nom el 2.007. És un nom hebreu que significa estimat. I és el primer de llista que s’escriu igual no només en català i en castellà, sinó en la majoria d’idiomes occidentals.

El següent és germànic i ben nostrat: Arnau. 792 nens. D’arin-ald (àliga governant). Semblava un nom ancorat en l’edat mitjana, però ha esdevingut un patronímic del segle XXI Un de cada 55 catalanets no està gens malament.

Tornem a les versions: Eric ocupa la setena plaça (778) només perquè hi ha gent que s’estima més escriure’l amb k: Erik (228). Si ho sumem fan 1.006 Eric/Erik, més que David. I això perquè no comptem els més clàssics: 108 nadons es van dir Enric. També és germànic. Heim-ric volia dir “casa poderosa”

La vuitena és per Daniel, de Dan (justicia) i ël (referència a Déu). Un altre nom invariable entre català, castellà i moltes altres llengües. N’hi va haver 698 el 2.007.

A continuació ve un altre hipocorístic: Jan. 623 catalans van ser inscrits amb aquest nom el 2.007. Çò és un de cada 70. Però si li sumem totes les formes del nom, la cosa canvia: El nom complet català, Joan el van rebre 464 nadons; la versió russa Ivan, 384; la versió escocesa Ian, 211; la castellana Juan, 139 i la basca Jon, 31.
En total 1.852 nens que podran celebrar la seva onomàstica la nit més curta (gairebé) de l’any. De l’hebreu Jo-hannes (Déu és propici).

El desè, Martí, té a veure amb el primer, ja que vol dir “relatiu al martell” o “relatiu a Mart”. També és el nom del darrer comte de Barcelona (i rei d’Aragó) de dinastia catalana. El van rebre 586 nadons, durant el 2.007.

L’onzè nom (hamaikagarren izena) de la llista és euskaldun: Iker. En basc es considera el masculí de Ikerne (Visitació). El van rebre 584 nadons catalans.

Els següents són Joel (hebreu; Yo’el: Yahvé és Déu), Oriol (de Sant Josep Oriol (llatí, Aureolus: Dauradet) i Biel (hipocorístic de Gabriel, bé, de fet, hipocorístic de “Grabiel”)

El primer nom decididament castellà de la llista és Hugo (amb 511 nadons), xifra clarament superior a les versions catalanes del nom com Hug (8), Ug (0) o Huc (0),

El primer nom àrab de la llista és Mohamed. N’hi van haver 324 el 2.007.

Tot això està molt bé, però que se n’ha fet dels Jordi, Antoni, Josep, Francesc, Pere, Lluís, Manel, Miquel, Jaume, Carles...?

Doncs Jordi sobreviu força dignament, amb 464 representants, Miquel i Manel aguanten amb 144 i 104 respectivament. 123 nens es diuen Josep. 106 es diuen Jaume. Entre 80 Francesc i 21 Cesc en sumen 101. La resta no arriben al centenar. Només vint-i-set nens es diuen Antoni. Caldria sumar-li potser els 62 Toni, els 138 Antonio i uns quants compostos.
De Carles n’hi va haver 70; de Lluís, 77; de Pere, 79. De Josep Maria n’hi va haver 13 comptats.

Conclusió: Si voleu que el vostre fill tingui un nom singular, poseu-li el nom de l’avi. Segur que serà el més exòtic de la classe.

*Catalunya sota administració espanyola. No tinc dades de la Catalunya Nord.

Per cert, entre tots aquests noms i ni un sol Cogesme, casum dena!

Tinc la mala sort d’agafar cada dia el metro en hora punta i, per acabar-ho d’adobar, l’únic diari gratuït que reparteixen on l'agafo és el “Què!” (ja el nom és desencertat). Doncs bé, cada cop que l’intento llegir, en trobo alguna, com fa unes setmanes, quan afirmaven que Miguel Poveda feia dos anys que no trepitjava un escenari català (L’estiu passat el vaig veure actuar a Vilanova i la Geltrú, però potser levitava i no me’n vaig adonar).

Algun cop m’havia passat pel cap de copiar en aquesta plana algun d’aquests desafortunats microarticles, però anava curt de temps i no em semblava que pagués la pena.

Fins avui! Atenció al primer paràgraf de l’article sobre el nou DS3 de Citroën:

“El 5 de febrero de 1978 nacía en París André Citroën. Hoy, 200 años después, la marca que él creó vuelve a nacer.”

*De fet, André Citroën va néixer el 1878, per tant en fa 131 anys. (De poc que no l’encerten!)

50.000 signatures a favor dels braus.

I contra la tauromàquia:. A partir de 50.000 signatures es pot dur endavant una Iniciativa Legislativa Popular, és a dir, presentar un projecte de llei al parlament, sense ser diputat, ni formar part de cap grup polític. La iniciativa és per llevar l’excepció que, de les curses de braus, fa la llei de protecció dels animals. Si s’aprovés aquesta modificació, seria la fi de les “corrides” a Catalunya.

Jo ja hi he signat. Si vosaltres ho voleu fer, a www.prou.cat trobareu els llocs i els horaris per fer-ho.

Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus.

Enguany farà 800 anys que l’abat Arnaud Amaury va pronunciar aquesta frase. Corria el més de juliol del 1209, i Simon de Monfort acabava de conquerir Besiers durant la croada contra els càtars occitans. Monfort (o algun dels seus oficials) va demanar a l’abat com podia esbrinar quins dels presoners eren heretges i quins cristians. “Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus” va respondre Amaury.

Sorprèn veure com en 800 anys no ha canviat res. O sí? Ha canviat una cosa: Els míssils i l’aviació permeten assassinar els civils innocents sense haver-los de mirar a la cara. Suposo que això ajuda els genocides a dormir més tranquils, quan tornen a casa al vespre.

Confiem que amb l’ajut de l’administració Obama s’arribi a una solució del conflicte, perquè si no és així, potser aviat circularà un autobús per Israel amb el rètol:

“L’ONU PROBABLEMENT NO EXISTEIX. RELAXA’T I EXTERMINA”.