Deia Morfeu en un episodi de la sèrie de Sandman, que quan en un somni comences a caure tens l’opció de despertar-te i l’opció de morir. Però també n’hi ha una tercera que sovint no recordem...
...també pots volar.
Gràcies, Neil.
Des de la Pølønia mediterrània per a tot el món - i per a tothom -. Comentaris, pensades, cabòries, una mica de calaix de sastre amb algunes seccions fixes que aniré desenvolupant per capítols, enllaços als sites que em facin gràcia, fragments de llibres o d’altres webs, alguna traducció... I prou.
Aquest cap de setmana l’he passat a València, aprofitant que tocaven falles. El programa ha consistit a caminar molt, a cercar aparcament per al cotxe fins a la desesperació, a agafar insolacions a la plaça de l’ajuntament bo i esperant les mascletaes..., però també a veure falles, petites i grosses, molta fallera i molta banda de música tocant Picaina o Paquito el Chocolatero -o alguna peça dels Beatles, que els músics d’allà són molt apanyaets-, a prendre Orxata a Alboraia -a Panach que la fan molt bona-, a fer una paella casolana a Nàquera, a descobrir restaurants japonesos de bufet giratori – al carrer Justícia núm 1 hi trobareu el Yagura, on ens van atendre molt bé i on vam sopar a molt bon preu - , i a veure castells de focs, que per aquelles contrades tenen una certa fama.
Realment, açò de les falles és tot un món i o bé tens molt de temps i unes bones cames o bé és impossible veure’n ni una quarta part de totes les que s’arriben a plantar. Nosaltres ens vam centrar en la secció especial, que són aquelles grosses i espectaculars que valen un ronyó de la cara – com va dir una vegada la cunyada del meu oncle – i que s’enduen els grans premis. Així que vam començar per Convent de Jerusalem, vam riure amb els ninots de la del Pilar i amb els textos de la de la Mercè. Vam coincidir a desaprovar la situació de la de Nou Campanar, guanyadora a cop de talonari immobiliari i política de fitxatges, plantada en un erm desangelat al bell mig d’una zona de nova edificació. Vam riure a cor que vols, amb els potoxops i els ninots – el millor, el de sa santedat benetxvi pentinat de fallera i muntat en un 2 cavalls- que havien plantat els de Na Jordana en la seua falla sobre el friquisme. Vam patir un bombardeig de fotons amb la de Sueca-Azorín, premi a la millor –major- il·luminació, una d’aquestes falles tan clàssiques que empren la meitat dels cartellets per ensabonar l’alcaldesa i l’altre meitat per atacar l’oposició.
Val a dir que algunes de les falles ens van sorprendre positivament: La de Pizarro-Amorós perquè els versets no tenien faltes d’ortografia i els castellanismes anaven entre cometes – hi havia més cometes que ninots, és clar -. La de Serrans–Plaça dels furs perquè era una falla seriosa sobre la destrucció de la natura – i de l’Horta valenciana -, amb uns textos en prosa d’un cert nivell literari. La de Sant Miquel-Vicente Iborra -xicoteta i divertida- sobre els usos del cànnabis.
També em va sorprendre un grup de dolçainers amb un geganta que desfilaven entre les bandes... tocant el cant dels Maulets!
I la que m’hauria agradat veure i em vaig perdre per desconeixement, l’única falla autogestionada que es nega a participar en els concursos oficials i que per no tindre, no té ni fallera major: la falla d’Arrancapins , que es va dedicar a penjar cap per avall retrats de personatges importants de la societat valenciana, amb el lema "Quan el mal ve d’Almansa".
Aquí teniu una mostra dels seus cartells, dedicada a un dels defensors del "creacionisme" lingüístic, d’aquests que es neguen a baixar del burro i que sostenen que l’origen de la llengua valenciana es remunta més o menys als autors de la dama d’Elx:
"Chure per tót lo que sóch
Y eu saben asda en Paterna
Qe en descobrir l’ome el foch
Ba dir en llengua materna:
¡¡Osti qe asó crema un póch!!"
Trobareu més informació sobre les falles al blog www.monfaller.blogspot.com
P.D. La foto, l’hauré de triar entre una de les prop de dues-centes que devem haver fet durant el cap de setmana. Paciència, doncs.
Perquè després de consultar l'Alcover-Moll i verificar que les bresquilles venen de Pèrsia passant per Aragó - no com els melicotons que venen del codonyer passant pel meló- , se'm va acudir ficar la parauleta al google per contextualitzar-la.
I algú parlava de la olor de la bresquilla. I de la olor dels núvols i de Canal Nou i dels seus amics - que és parlar de l'amistat, però estalviant-se les abstraccions - i de mil coses més.
En resum, que el dia que vaig tindre el meu propi blog, en vaig llincar* el seu.
I vet ací que de tant en tant, passa per aquí i em deixa quatre mots.*Estic mirant de fomentar l'ús d'aquest bonic anglicisme i que el Termcat em perdoni.
Andorra la Vella |