Avui me l'he trobat. M'he creuat amb ell al Passeig de Gràcia, vora les onze del matí. Caminava entre la gent a bon ritme, amb la mirada perduda una cruïlla més enllà, com un altre vianant qualsevol.
Només m'he adonat de la seva presència quan m'hi trobava a poc menys de dos metres. M'ha fet l'efecte que duia alguna cosa penjant al davant i ja sabeu que el nostre sistema visual reacciona abans al moviment que a qualsevol altra cosa. Quan m'he fixat en l'element pendular ha estat quan m'he adonat que és tractava d'una titola de considerables dimensions amb un picarol a la punta (bé, no estic segur que fos un picarol, però eixa ha estat la pimera impressió que he tingut). Aleshores he alçat la vista i l'he reconegut - atents que tot això deu haver passat en menys de set dècimes de segon -.
Ja n'havia sentit a parlar i fins i tot n'havia vist una foto, però ara ja ho puc confirmar: El iaio tatuat que es passeja en pilotes per Barcelona - però això sí, amb mitjons d'executiu, sabates de vestir i un piercing al prepuci - no és cap llegenda urbana. Jo l'he vist i encara no m'havia fotut el primer McCallan del matí.
6 comentaris:
Hahaha que bo... saps que jo fa dos setmanes que el vaig veure mentre feia un café a Passeig de Gràcia... i és que un diumenge al matí amb un airet que rascava copsava, eh? I anava com a la teua foto, però em sembla que els mitjons eren granate...
Per cert... on s'està millor que a casa? Jo mate per una paella del papa...
Ara em veig obligat a fer un aclariment. I és que la foto no és meva, la vaig cercar ahir, després de l'incident, al flickr, entrant com a tags "Barcelona" i "Naked". De fet, al matí, quan me'l vaig creuar, hi havia una turista japonesa fent-li fotos, però no vaig gosar demanar-li'n còpies perquè sóc tímid de mena i potser s'hauria pensat que jo era dels que demanen còpies de fotos de senyors tatuats passejant conills per avingudes concorregudes, només per lligar.
També estaràs d'acord amb mi que només una noia molt observadora és capaç de veure un personatge com aquest passejant pel Passeig de Gràcia i fixar-se en el color dels seus mitjons.
I sí, la meva mare, com a bona valenciana, també fa unes paelles excel·lents, però des que es va fer instal·lar la vitroceràmica, aconseguir un arròs com Déu mana és tota una proesa. I és que l'alta tecnològia no s'ha fet per a la paella.
Este diumenge, si tot ix segons les previsions, la mare d'un amic ens n'ha de preparar una a Nàquera. Si l'apat s'ho mereix, ja n'escriuré un informe detallat.
Tu el que vols és torturar-me amb això de la paella a Nàquera... però jo ara podria contraatacar dient-te que la iaia farà una deliciosa olla amb pilotes de panís. (T'he dit que l'encadenaré a la cuina?)
I sí, sí... portava mitjons granate, però m'hi vaig fixar també en altres coses... i he de confessar que em feia mal fins i tot a mi. Curiós el personatge...
Per cert, paella "en" conill? :P
... en conill, en pollastre i en bajoquetes, espere.
Ara que em torno a llegir la meva resposta, crec que hauria d'haver escrit "passejant despullat", no fos cas que algun lector despistat interpretés "conills" com a complement directe de "passejant" i s'imagini una escena encara més surrealista.
Com sou tots dos !
Fa any i mig ens el vam creuar per la Via laietana, no hi havia gaire gent. Sí, jo xerrava pel mòbil. I la noia qu em'acompanyava em va dir 'l'has vist? ja deia jo que tot aquest munt de gent que passava feien una cosa estranya, primer miraven cap a terra dissimulant i després es giraven per mirar-se'l descaradament'
Això de les sabates i els mitjons és important. Entre els gossos que s'hi deixen 'regals', els coloms, els lloros, i les escopinades, el nudisme urbà no pot evitar mai una bona sola de sabata, per si de cas.
I parlant d'això, veïna, si un dia vas a Manso i mires per la finestra...
Si vaig a Manso aniré pegant bots i vestida de "fallera machor"... tindràs prou pistes?
Publica un comentari a l'entrada