Ja feia quatre anys que me les campava sol com un mussol. Ah, beneïda independència! Totes les nits boges que he passat rentant plats o aparellant mitjons, fent zàping sense aturall o connectant-me a l’internet a la recerca d’una conversa electrònica que em fes sentir un xic menys entotsolat...!
Però darrerament ja se’m feia feixuga, aqueixa solitud. I més ara, amb tantes hores lliures. Així que he fet un farcellet amb una mica de roba, quatre llibres, una torre amb cepeú, un monitor dels de tub, una impressora i uns quants cedés curulls d’emapetresos. I cap a casa que hi falta gent.
De moment m’hi penso estar fins a l’estiu. Quan hauré trobat una feina i normalitzat la meva situació ja faré un pensament. Ara, de moment, val més no pensar-hi gaire i gaudir de la cuina de la mare, que “onte” hi hagi un bon arròs a la cassola, ja pot anar a fer punyetes l’emancipació familiar.
3 comentaris:
Estàs convidat a aparellar mitjons a casa, si vols. Fa vuit mesos que tenim dues parelles de fet multirracials (pel que fa al tema de mitjons) però no sabem reaparellar-los.
El truc és comprar-los sempre iguals. Tots negres i amb la canya de la mateixa llargada. D'aquesta manera no cal aparellar-los.
Tanmateix acabaran per ser senars de manera gairebè inevitable. La llegenda del mitjó escadusser és molt més fonamentada que la de l'holandès errant, per posar només un exemple.
Sí, el truc hauria consistit en comprar-los tots iguals, en el mateix lloc i el mateix dia, mirant que els codis de barres de totes les etiquetes coincidissin, els cods de tintada de cada etiqueta també coincidissin, i tot això. Perquè en dos dies compres el mateix mitjó en el mateix lloc al mateix preu i un resulta ser xinès amb goma blanca estripadissa i un altre acaba essent cubà i sense goma encara que a quinze centímetres semblin ser idèntics.
Pel que fa als rplegments tàctics per motius d'atur, hi ha moments que les feines cal buscar-se-les. La millor manera de no barallar-te amb el cap (o que el cap no et trobi prescindible quan li dóna la gana) és no tenir-ne. Només et quedaran els clients, per barallar-t'hi. A no ser que acabis essent el teu propi client. (Si seguim així la cosa acaba convertint-se en president de club de futbol, regidor de partit de sigles impossibles i/o estrella televisiva de programes vomitius)
Quedaran, també, altres feines per fer, i deixar que la feina per la que hi has dedicat més de la meitat de la vida en estudis, sang, insomni i llàgrimes se la rifi algú que es pensi que tot és fàcil.
(Pensant en la feina i els clients, de vegades un pensa que estaria bé que els diaris locals puguessin publicar anuncis de "l'Equalitzador" aquell que teni una sèrie a TV3...)
Publica un comentari a l'entrada