São Jorge

Això de Sant Jordi no és només cosa nostra, però a cada terra el cavaller fa sa guerra.

"Em toda casa tem un quadro de São Jorge,
Em toda casa onde o santo é protetor
Num barracão, num bangalô de gente nobre
Quem é devoto é só fazer uma oração
Que o guerreiro sempre atende
Dando a sua proteção.
Por isso mesmo não devemos esquecer
A grande data dia 23 de abril
Vamos cantar com alegria e prazer
Porque São Jorge é o padroeiro do Brasil."

Ary Monteiro / Irany de Oliveira.

*Hom recomana escoltar-la cantada per Maria Bethânia, que guanya molt. (la cançó, no la cantant).

** Val a dir que al Brasil, Sant Jordi no és només Sant Jordi, és clar. És també l'orixá Ogum. -Un dia parlaré sobre el sincretisme, que a casa nostre també n'hi ha i més que no ens pensem-.

Caramelles

Santa Coloma de Gramenet a començaments del segle XX era un poblet de mil cinc-cents habitants al nord del Besós, a un parell d’hores de Barcelona. A la decada dels vint va començar a creixer alimentada per una immigració provinent majoritariament d’Aragó – en part de la franja, com va ser el cas de la meva besàvia -. Cap al 1930 havia multiplicat per deu la seva població i començava a tenir una certa vida cultural i associativa. Agrupacions corals, esbarts dansaires, clubs ciclistes, un centre excursionista, un banda de música – fundada pel mestre Joan Pairó - , el grup de teatre de La Colmena...
Una activitat amb molts seguidors quan arribava la Pasqua, eren les cantades de Caramelles. N’hi havia colles de grans i de menuts, de religioses i de laiques, que recorrien la ciutat lloant l’arribada de la primavera i demanant teca per fer oblidar el dejuni de la Quaresma.
La tradició es va mantenir amb força fins als anys cinquanta, però al final va decaure i no ha estat fins fa ben poc que s’ha tornat a recuperar. S’han rescatat peces antigues, s’han armonitzat de bell nou i s’han tornat a cantar, però ara cinc dies després de la mona, ço és el dissabte després de Pasqua.
Els responsables d’aquesta recuperació són els membres de l’Orfeó Tanit, agrupació hereva de la tradició coral colomenca que, cada més d’abril – o de maig, depén de la lluna – surten al carrer convenientment enfaixats i embarretinats a passar el cistell entre els comerciants locals, per mirar d’arreplegar un bull, un fuet, unes mandonguilles, unes coques, uns ous, alguna ampolleta de vi...
L’objectiu per a l’any vinent, a part d’aconseguir per fi un pernil sencer i afegir alguns cantants a la colla, és sobretot consolidar la tradició, fer-se conèixer i aconseguir que els comentaris del repectable passin de ser "mira, nen, los pitufos!" a "goita, els de les caramelles!". Costarà, costarà...
Gràcies als comerços que hi van col·laborar ni que fos amb un cap de be. (Bé, en van ser dos, de caps de be. Bé, de dos bens...)

Insomni

(Aquesta la vaig escriure l’estiu passat i no la vaig arribar a publicar. De tant en tant encara és vigent.)

Anit tres hores. I ja fa més d’un més que dura.

Heu sentit mai parlar d’això del yin i el yang i l’equilibri entre el principi masculí i el femení? Doncs quan fa més d’un mes que no dorms bé, l’equilibri aquest se’n va can Pistraus. A mida que disminueix EL son, LA son augmenta. Al final el principi femení, llunar, ho envaeix tot i et converteixes en una mena de no-mort a mig camí entre el món dels somnis i el de la vigília, una ombra fosca, un espectre de Mordor de badall aterridor.

Les neurones te patinen, els conceptes te llaneguen per s’escorça cerebral. Mentrestant entre becades, capcinades i astronautes vilolinistes que passegen per l’espai, mires de treballar, comprar, endreçar i fer rentadores sense ficar els mitjons al microones ni les galetes a la disquetera de tres i mig.

I au, que demà serà un altre dia... o el mateix que s’ha fet moooolt llarg.

De Paral·lel a Plaça Catalunya, les meves vacances de Setmana Santa.

Doncs, no. No m’ha sortit gaire car, ho reconec. Però l’excursió ha estat prou bé. Per si algun cop no trobeu bitllet d’avió per fugir a terres exòtiques i ja heu vist "totlucaiacaveure" a Barcelona, us en faig cinc cèntims:

L’inici del recorregut és a la sortida "Paral·lel" del metro de Barcelona. Tant és que comenceu des de la plaça Raquel Meller i pugeu per Abat Safont o des de la cruïlla amb Ronda de Sant Pau i aneu directament pel carrer de Sant Pau. De seguida hi trobareu, envoltada de jardí, una esglesieta romànica del segle XII amb tres absis guarnits amb arcuacions llombardes - d’aquelles que els camacos fan quatre hores de caravana per anar a veure-les al Pirineu – i una façana amb elements visigòtics reaprofitats. Es tracta de l’església de l’àntic monestir de Sant Pau del Camp. Si voleu visistar-ne, a més, el claustre – que per les fotos que he vist, ha de valdre molt i molt la pena – no feu com jo que hi vaig anar divendres sant. Aneu-hi entre setmana i us hi deixaran entrar per un parell d’euros. Hi trobareu un claustre petitó de començaments del XIII, amb uns arcs lobulats poc habituals i una sala capitular un segle posterior.

Un cop n’hàgiu sortit del recinte, podeu seguir caminant pel carrer Sant Pau en sentit nordest, cap al centre. Després d’haver trobat la Rambla del Raval, encara heu de seguir una mica més i tombar a l’esquerra pel carrer d’en Robador. Aquest acaba al carrer Hospital des d’on teniu entrada al pati de l’antic Hospital de la Santa Creu. Si podeu, visiteu-hi la Biblioteca de Catalunya, si no, conformeu-vos a passejar sota els tarongers de l’altre extrem del pati i olorar-ne les flors – ideal per a valencians enyoradissos! -. Amb una mica de sort, trobareu el pas superior obert i podreu sortir al carrer del Carme. Si no, feu una mica de marrada per la plaça de la Gardunya, resseguiu el mercat de la Boqueria fins a la plaça de Sant Galdric i sortiu Cabres amunt. Acabareu igualment al carrer del Carme.
A la cantonada d’aquest amb la Rambla hi ha l’ésglésia de Betlem, amb una portalada barroca bastant singular dintre de Barcelona. Si encara sentiu l’aroma de les flors de taronger, entreu-hi i a la segona capelleta a mà dreta, hi veureu una imatge de la Mare de Déu dels Desamparats. L’interior va ser destruït al trenta-sis, com el de moltes altres esglésies a la zona republicana, així que hi trobareu molts elements nous.

Vista l’església de Betlem, travesseu la Rambla i seguiu amunt per la vorera de la dreta. Cinquanta metres abans d’arribar a la plaça Catalunya, tombeu a la dreta, però no pel carrer de la Canuda sinó pel de Santa Anna. A la vorera de l’esquerra hi ha l’accés a una plaça mig amagada, la de Ramón Amadeu i a dins, una menuda església gòtica, -però de planta romànica- amb un claustre del segle XV, fresc, ombrivol, amb el seu pou i la seva sala capitular annexa. Aquí la flaire de tarongers omple completament l’espai i només competeix amb l’olor a cera de les espelmes que cremen sota les arcades. Aquest raconet de pau és a cinquanta metres escassos del Corte Inglés de la Plaça de Catalunya i de la rambla de Canaletes. Si teniu sort serà oberta. Aneu-hi en horari de misses, perquè si hi arribeu a misses dites, potser us la trobareu tancada i us haureu de conformar amb un cafè o una xocolata al Zurich – que també val la pena, però us sortirà més car-.

OPCIÓ B especial per a lectors habituals:
Es tracta de fer el mateix, però començant al carrer de Manso, i deixant Sant Pau del Camp per a un altre dia, perquè total, la teniu a quatre passes baixant per la Ronda de Sant Pau.

El que heu de fer és anar pel carrer Manso cap al centre, seguir per Sant Antoni Abat i fer el recorregut directament pel carrer del Carme fins a l’església de Betlem. Si teniu pensat d’entrar a vore la geperudeta, haureu de fer tot el recorregut vestides de fallera machor, amb un ram de flors, menjant bunyols i acompanyades d’una banda de músics – preferentment metalls – que aniran tocant El Fallero, Picaina o Paquito el Chocolatero.
Quan li deixeu el ram a la maredeueta, podeu plorar un poquet.

PD: Si algú s’anima i fa el recorregut que proposo, si us plau, informeu-me’n.

Jardins de la Torre de les Aigües.

El passatge Permanyer és un carreró de cases unifamiliars amb un bocinet de jardí cadascuna, emplaçat al bell mig de l’eixample barceloní. Travessa de banda a banda l’illa de cases definida pels carrers de Pau Claris, Roger de Llúria, Diputació i Consell de Cent, és paral·lel als dos últims i obert – amb tanca de ferro - als dos primers.

Just a l’altra vorera del Carrer de Roger de Llúria hi ha un forat a la façana que sembla l’entrada a un cau, però en realitat és la sortida a un oasí de pau a menys de dos-cents metres del Passeig de Gràcia. El pati interior d’illa és accessible des del carrer, pavimentat amb maó manual i arbrat de magnòlies. Però la gràcia de l’indret és una antiga torre d’aigües (o d’aigues, puix barcelonina és) actualment envoltada per un estany.

No és l’únic jardí interior de la zona, però l’he descobert per casualitat aquest cap de setmana i el volia compartir.