Por de caure

Deia Morfeu en un episodi de la sèrie de Sandman, que quan en un somni comences a caure tens l’opció de despertar-te i l’opció de morir. Però també n’hi ha una tercera que sovint no recordem...

...també pots volar.

Gràcies, Neil.

D’usar i cremar

Aquest cap de setmana l’he passat a València, aprofitant que tocaven falles. El programa ha consistit a caminar molt, a cercar aparcament per al cotxe fins a la desesperació, a agafar insolacions a la plaça de l’ajuntament bo i esperant les mascletaes..., però també a veure falles, petites i grosses, molta fallera i molta banda de música tocant Picaina o Paquito el Chocolatero -o alguna peça dels Beatles, que els músics d’allà són molt apanyaets-, a prendre Orxata a Alboraia -a Panach que la fan molt bona-, a fer una paella casolana a Nàquera, a descobrir restaurants japonesos de bufet giratori – al carrer Justícia núm 1 hi trobareu el Yagura, on ens van atendre molt bé i on vam sopar a molt bon preu - , i a veure castells de focs, que per aquelles contrades tenen una certa fama.

Realment, açò de les falles és tot un món i o bé tens molt de temps i unes bones cames o bé és impossible veure’n ni una quarta part de totes les que s’arriben a plantar. Nosaltres ens vam centrar en la secció especial, que són aquelles grosses i espectaculars que valen un ronyó de la cara – com va dir una vegada la cunyada del meu oncle – i que s’enduen els grans premis. Així que vam començar per Convent de Jerusalem, vam riure amb els ninots de la del Pilar i amb els textos de la de la Mercè. Vam coincidir a desaprovar la situació de la de Nou Campanar, guanyadora a cop de talonari immobiliari i política de fitxatges, plantada en un erm desangelat al bell mig d’una zona de nova edificació. Vam riure a cor que vols, amb els potoxops i els ninots – el millor, el de sa santedat benetxvi pentinat de fallera i muntat en un 2 cavalls- que havien plantat els de Na Jordana en la seua falla sobre el friquisme. Vam patir un bombardeig de fotons amb la de Sueca-Azorín, premi a la millor –major- il·luminació, una d’aquestes falles tan clàssiques que empren la meitat dels cartellets per ensabonar l’alcaldesa i l’altre meitat per atacar l’oposició.

Val a dir que algunes de les falles ens van sorprendre positivament: La de Pizarro-Amorós perquè els versets no tenien faltes d’ortografia i els castellanismes anaven entre cometes – hi havia més cometes que ninots, és clar -. La de Serrans–Plaça dels furs perquè era una falla seriosa sobre la destrucció de la natura – i de l’Horta valenciana -, amb uns textos en prosa d’un cert nivell literari. La de Sant Miquel-Vicente Iborra -xicoteta i divertida- sobre els usos del cànnabis.

També em va sorprendre un grup de dolçainers amb un geganta que desfilaven entre les bandes... tocant el cant dels Maulets!

I la que m’hauria agradat veure i em vaig perdre per desconeixement, l’única falla autogestionada que es nega a participar en els concursos oficials i que per no tindre, no té ni fallera major: la falla d’Arrancapins , que es va dedicar a penjar cap per avall retrats de personatges importants de la societat valenciana, amb el lema "Quan el mal ve d’Almansa".
Aquí teniu una mostra dels seus cartells, dedicada a un dels defensors del "creacionisme" lingüístic, d’aquests que es neguen a baixar del burro i que sostenen que l’origen de la llengua valenciana es remunta més o menys als autors de la dama d’Elx:

"Chure per tót lo que sóch
Y eu saben asda en Paterna
Qe en descobrir l’ome el foch
Ba dir en llengua materna:
¡¡Osti qe asó crema un póch!!"

Trobareu més informació sobre les falles al blog www.monfaller.blogspot.com

P.D. La foto, l’hauré de triar entre una de les prop de dues-centes que devem haver fet durant el cap de setmana. Paciència, doncs.

Pengim penjam

Avui me l'he trobat. M'he creuat amb ell al Passeig de Gràcia, vora les onze del matí. Caminava entre la gent a bon ritme, amb la mirada perduda una cruïlla més enllà, com un altre vianant qualsevol.

Només m'he adonat de la seva presència quan m'hi trobava a poc menys de dos metres. M'ha fet l'efecte que duia alguna cosa penjant al davant i ja sabeu que el nostre sistema visual reacciona abans al moviment que a qualsevol altra cosa. Quan m'he fixat en l'element pendular ha estat quan m'he adonat que és tractava d'una titola de considerables dimensions amb un picarol a la punta (bé, no estic segur que fos un picarol, però eixa ha estat la pimera impressió que he tingut). Aleshores he alçat la vista i l'he reconegut - atents que tot això deu haver passat en menys de set dècimes de segon -.

Ja n'havia sentit a parlar i fins i tot n'havia vist una foto, però ara ja ho puc confirmar: El iaio tatuat que es passeja en pilotes per Barcelona - però això sí, amb mitjons d'executiu, sabates de vestir i un piercing al prepuci - no és cap llegenda urbana. Jo l'he vist i encara no m'havia fotut el primer McCallan del matí.

Replegament tàctic

Ja feia quatre anys que me les campava sol com un mussol. Ah, beneïda independència! Totes les nits boges que he passat rentant plats o aparellant mitjons, fent zàping sense aturall o connectant-me a l’internet a la recerca d’una conversa electrònica que em fes sentir un xic menys entotsolat...!

Però darrerament ja se’m feia feixuga, aqueixa solitud. I més ara, amb tantes hores lliures. Així que he fet un farcellet amb una mica de roba, quatre llibres, una torre amb cepeú, un monitor dels de tub, una impressora i uns quants cedés curulls d’emapetresos. I cap a casa que hi falta gent.

De moment m’hi penso estar fins a l’estiu. Quan hauré trobat una feina i normalitzat la meva situació ja faré un pensament. Ara, de moment, val més no pensar-hi gaire i gaudir de la cuina de la mare, que “onte” hi hagi un bon arròs a la cassola, ja pot anar a fer punyetes l’emancipació familiar.

Convocatòria per la llengua occitana

Homunculus

homuncle
m obs BIOL 1 Cap de l'espermatozoide, en què, després de les primeres observacions al microscopi, hom creia veure la figura d'un home en miniatura. 2 teoria de l'homuncle Teoria biològica sobre l'origen de la generació humana segons la qual cada home es trobava preformat en el seu progenitor.

(En trobareu més informació –en castellà- a http://es.wikipedia.org/wiki/Hom%C3%BAnculo )

Precisament, un dels llibres que no es podien treure de la biblioteca fins al trenta de febrer era el primer volum del manga HOMUNCULUS de HIDEO YAMAMOTO. Ara ja l’he llegit, i també el segon. El tercer caurà després del Caçadors de Paraules d’avui, un cop seré al llitet.

Com sempre, una cosa acaba duent a una altra. Així que he fet un descobriment doble. Un manga una mica sui generis amb una història entre el fantàstic i el terror bastant interessant, per una banda. I un blog gairebé especialitzat – tot i que hi ha més coses – en crítica de còmic, per una altra.

Així doncs, us convido a gaudir de tots dos.
A http://llunari.blogspot.com/2005/10/homuncles.html#links http://llunari.blogspot.com/2005/10/homuncles.html#links trobareu una excel·lent crítica del manga en qüestió. Jo no ho faria millor, per tant callo i deixo parlar en Jaume.

El blog actual d’en Jaume –veig que no ha deixat d’escriure - és http://noullunari.blogspot.com . Vegeu-ne el vincle a "troballes" (a la vostra dreta).

Blau marí

"Pero cuando dices azul marino, ¿te refieres al claro o al oscuro?" li digué el venedor de motos - en sentit literal - a la pobre Mireia que intentava explicar-li quin ciclomotor volia.

"Les novetats es podran agafar a partir del 30/2/2007"
No cal dir que encara estic esperant...
(Caçada en un rètol de la biblioteca pública de Vilanova)

Gràcies per la interacció.

I tot per una bresquilla...

Perquè després de consultar l'Alcover-Moll i verificar que les bresquilles venen de Pèrsia passant per Aragó - no com els melicotons que venen del codonyer passant pel meló- , se'm va acudir ficar la parauleta al google per contextualitzar-la.

I algú parlava de la olor de la bresquilla. I de la olor dels núvols i de Canal Nou i dels seus amics - que és parlar de l'amistat, però estalviant-se les abstraccions - i de mil coses més.

En resum, que el dia que vaig tindre el meu propi blog, en vaig llincar* el seu.

I vet ací que de tant en tant, passa per aquí i em deixa quatre mots.

I fa il·lusió saber que algú em llig i que, a més, també escriu i comenta i... ei, que m'estic comunicant!

Doncs això: preneu exemple de la xiqueta, que pareix que (jo) escriga p'a les parets!

*Estic mirant de fomentar l'ús d'aquest bonic anglicisme i que el Termcat em perdoni.