Avui era Sant Cogesme

El dia de Sant Cogesme
A Solanell vàrem anar,
Un gall negre va sortir a la porta
I ens volia agafar.

Fora d’aquí, fora d’aquí, fora d’aquí
Si no voleu venir a rosari,
Fora d’aquí, fora d’aquí, fora d’aquí
Si a rosari no voleu venir.

Si no voleu marxar
Espereu-vos-hi una miqueta,
Si no voleu marxar
La justícia vos hi en traurà.

I un gall negre va sortir a la porta
Mig en camisa, mig en camisa,
I un gall negre va sortir a la porta
Mig en camisa i ens va dir:

Fora d’aquí, fora d’aquí, fora d’aquí
Si no voleu venir a rosari,
Fora d’aquí, fora d’aquí, fora d’aquí
Si a rosari no voleu venir.

Nosaltres teníem raó,
Vàrem fer una gran resistència,
Nosaltres teníem raó,
Pèro el capella tenia un bastó.

I un gall negre va sortir a la porta
Mig en camisa, mig en camisa,
I un gall negre va sortir a la porta
Mig en camisa i ens va dir:

Fora d’aquí, fora d’aquí, fora d’aquí
Si no voleu venir a rosari,
Fora d’aquí, fora d’aquí, fora d’aquí
Si a rosari no voleu venir.

L’Agustinet de Pallerols del Cantó, pastor i acordionista. 1924

(Aquesta història és basada en fets reals).

Complicat.

De vegades, les coses no van ben bé com un voldria.
Vet aquí que tinc l’oportunitat de conèixer una xiqueta divertida, irònica, inteligent i anar-nos-en a un bar de güelos carrasposos i fer-la petar en persona, sense un teclat de per mig.
Vet aquí també que aquesta setmana els meus neguits, les meves angúnies, m’han ficat uns quants gols per l’esquadra, el Cogesme irònic, divertit, i un xic neuròtic el tinc assegut a la banqueta, amb el menisc fotut i de moment miro de remuntar el partit amb un defensa gris i deprimidot que va llençant pilotes fora.
Espero no trigar gaire a fer la remuntada i tornar-me a fer l’amo del partit. Però ara per ara l’espectacle no és per llençar-hi coets.
La qüestió, Patrícia, és que tinc moltes ganes de conèixe’t, anar a prendre un té o una cervesa i sentir el teu accent d'Alcoi. Però no sé que fer. M’agradaria que ens trobessim, que m’ensenyessis on paren els balcons de lilers sense lilers. M’agradaria riure amb el que em em vulguis dir i esmolar l’enginy per fer-te riure jo també. Però fa dies que em falta l’esma per fer riure ningú. Segur que em passarà, però no vull que em coneguis així.
No em volia escaquejar de la trobada ni del concert. Quan superi la sotregada et regalo una torreta pel balcó, una de fàcil de reconèixer per que l’Alfons no passi tant de temps buscant.
Però vull que coneguis el Cogesme de debò i, fa massa dies que no sé on s’amaga. Quan el trobi, te l’envio i et convida a una orxateta.
Una besada. Tornaré. Tremoleu, que hi tornaré.
P.D: Mentre no m’isquen coses més alegres del magí, no crec que hi publiqui gran cosa. No doneu el blog per abandonat. Ha de durar molts anys. No penso pas decebre el meu públic, fidel i meravellós.

Avui calia

La vaig conèixer fa un grapat d’anys, quan era la tímida i insegura xicota d’un amic de la coral. Feia poc que havia marxat de casa i vivia amb sa germana gran en un quart de pis de la Barceloneta.

Jo no sabia aleshores que, quan el despit del desamor em deixés tirat com una bossa de fem a la vorera una nit de tardor, ella vindria a abraçar-me i m’ajudaria a recollir els meus bocins del terra brut.

Jo no sabia aleshores que, quan em xiulessin les orelles per les maledicències, pujaria a un carro atrotinat amb mi i viatjaríem cap al nord perseguint la tempesta.

Jo no sabia aleshores que l’enamoraria un xicot de València i se’ns enduria a tots cap a Benimaclet a casar-se de blanc, el mateix dia que les tropes vaticanes envaïen la ciutat.

Jo no sabia aleshores que aquella noia menuda, trista i reservada, acabaria ensenyant física als enginyers i impartint lliçons d’amistat a aquest pobre poca-solta..

Jo no sabia aleshores com d’important havia de ser tenir-la com a amiga.
Però ja fa temps que ho he après i avui calia dir-ho.

Eixos moments

Un cop enllestit l’entrepà que em fa de dinar, sec en una chaise long grisa i dura davant la mar. Tanco els ulls i escolto una cançò de bressol ajazzada en la veu de Miquel Gil.

Dorm nineta, dorm ni-non,
Corre l’aigua de puntetes,
Que els ocells se’n van a jóc
Quan els grills mengen rosetes.

Van cosint una cançó,
Son soneta, non-ni-non,
Els àngels del serení
Amb agulletes i fil

(Del disc EIXOS, de Miquel Gil, Lletra Manel Rodríguez Castelló, Música: Miquel Gil)

*La darrera perla del disc és una nova versió d'una cançó del 1968, que va escriure un incorformista revolucionari nascut al sud del Montcabrer i de la Mariola, concretament al carrer Beato Juan de Ribera. I el poble :-) no vos el dic, que és posar-ho massa fàcil.

**La imatge havia de ser la portada del disc, però no l'he pas trobada. Esta foto l'he treta de www.pjmusic.cz/index.php?part=detail&char=159

Maruzzella, Maruzzè

Va ser un èxit a casa nostra durant els anys cinquanta, com altres composicions de Renato Carosone (tu vuò fa l’americano). Poca gent s’hi va fixar que les versions originals eren escrites en napolità.

Dimecres vaig estar cercant enregistraments de música napolitana per a una amiga que marxa a Nàpols aquest setembre per estar-s’hi un temps investigant sobre el caos (i quin millor indret que el mezzogiorno, oi?).

Entre els CDs vaig trobar un de Roberto Murolo (editat a França, és clar) amb una versió preciosa de Maruzella. Em va costar força trobar la lletra per internet – només n’hi trobava la versió en castellà- fins que el meu bon amic Afonso Linhares em va recomanar fer la cerca amb el mot "parole". És clar, vaig trobar la lletra.... en una web francesa!!!.

Aquí la teniu:

Ohè! Chi sente?

E chi mo canta appriesso a me?

Ohè, pe’ tramente

s’affaccia ‘a luna pe vedè!

Pe tutta sta marina

‘a Procida a Resina

se dice: guarda llà

‘na femmena che fa!

Ritornello

Maruzzella Maruzzè,

t’he miso dint’a lluocchie ‘o mare

e m’he miso ‘npietto a me ‘nu dispiacere.

Stu core me fai sbattere

chiu forte ‘e ll’onne

quanno ‘o cielo è scuro:

primma me dice si,

po’ doce doce me fai muri.

Coro:
Maruzzella Maruzzè

II.

Ohè! Chi m’aiuta?

Si tu nun viene a m’aiutà?

Ohè, m’è venuta

‘na voglia ardente ‘e te vasà.

E vienetenne oj bella

e damme sta vucchella

ca pe’ m’avvelenà

‘e zucchero se fa!

"‘O nnapulitano è ‘o dialetto cchiù ’mpurtante d’’a lengua ca se parla pe’ quase tutto ‘o Sud Italia, da ‘e pprovincie cchiù abbascio d’’o Lazio e d’’e Mmarche ‘nzino a chelli llà cchiù ‘ncoppe d’’a Calabria e d’’a Puglia"

Miguel Afonso Linhares, Ilaria Galasso e Geppino Cuoco.

D’entre les característiques que el diferencien de l’italià, cal destacar, a part de la forma de l’article - amb caiguda de L, com en aragonès o en galaico-portuguès -:

Les diferències en la diftongació (il argento / ll’argiento, il ferro / ’o fierro, il petto / ‘o pietto, però il piede / ‘o pede, la pietra / a preta, il cuore / ‘o core)

L’evolució del grup llatí –ND- (il mondo / ‘o munno) igual a la del català pre-literari (andare > annare > anar)

L’evolució dels grups PL- i FL- (la piazza / ‘a chiazza, il fiore / ‘o ciore, piu / chiù)

Algunes diferències en el lèxic bàsic (la donna / ‘a femmena, porre / mettere, ...)

Dues perles al Metro

Llegides al diari Metro:

A l’article “Badalona abre su fiesta grande”, de Saida A., llig: “Además de las actuaciones musicales, La Carpa de les Arts, situada en la playa, acogerá también una extensa programación teatral con las actuaciones de Kepa Junkera, el actor Toni Albá [...]”
Des d’ací lamentem profundament que Kepa Junkera hagi penjat l’acordió i li desitgem un gran futur com a actor. A la trobada d’acordionistes d’Arsèguel el trobaran molt a faltar...

A les pàgines de la secció CATALUNYA, trobo aquesta notícia: “Quatre anys per infringir un càstig de la llei gitana”. Hòstia, ara si infringeixes una llei gitana et poden ficar a la presó!!! Llig espantadíssim l’article. És veu que una noia gitana havia tallat els cabells al zero a una de paia per haver-se embolicat amb el seu xicot. La que havia d’anar a la presó era ... l’aprenenta de perruquera.
Mmmm..., però el títol no deia pas això. I rumiant-hi, rumiant-hi començo a entendre-ho:

“Quatre anys per INFLIGIR un càstig de la llei gitana”

Qualsevol que no domini el llatí, pot confondre infringere amb infligere. Una mica com allò de “estar en el candelabro”, però en versió judicial.
La meua pregunta és: l’error és de l’agència EFE (que firma l’article) o de la traducció al català? Si algú troba el mateix article d’agència en castellà que m’ho digui, que em pica la curiositat.

Setmana agitada

Espero poder escriure’n un que sigui "setmana gitada" i passar-me-la tota ajagut en una hamaca, però de moment sembla que no.

Dilluns, caminada per la platja, vull dir suada per la platja. Al despatx aire condicionat (què se suposa que hauria de voler dir "condicionat"?") i al carrer la jaqueta al braç i la camisa molla. Descobresc que han ampliat i molt (i ves a saber des de quan!) la platja nudista de la Mar Bella. Oficialment, platja naturista. Segons una amiga meva, la platja "guarra". I bé ho devia saber ella car ens vam conèixer allà, nuets, nuets. Des d’aleshores, sempre que veig gent en pilotes en una platja, m’agafa com enyorança. Hauria d’anar al psiquiatra, jo....

Dimarts, caminada pel cementiri, hi ha més ombra i menys gent, si més no que bellugui, és clar. El cementiri de l’Est – o del Poble Nou – el van fundar a començament del XIX per mirar de treure les sepultures dels patis de les esglésies. Sembla que allà on no van arribar les autoritats, hi va arribar la febre groga. Tant és així que li van dedicar un monument al bell mig del cementiri.

N’explicaré més coses en un proper article. Paciència....

Dijous, concert de Barbara Hendricks a l’Auditori de Santa Coloma. Un prova de foc, que en diuen. La Hendricks, impressionant, i l’auditori, déu n’hi doret, també. Una mica d’empatx d’Enric Granados, que de vegades es fa una mica pesat i, segons alguns amics melòmans, encara més cantat per una americana, ni que sigui la Hendricks. La resta del concert, superb. Les peces de Duparc, meravelloses, les de Bizet, força bé. La Jota de Falla prou bé. L’Ave Maria increïble. I un espiritual de regal molt líric, però molt de debò, per difícil que pugui semblar.

Ah, per cert, vam tenir entre el públic el M.H. President de la Generalitat (Monty pels amics), la qual cosa va servir per què uns cambrers molt simpàtics ens oferissin cava brut i fragues recobertes de xocolata blanca.

SÓC?

Tot llegint la publicació – crec que setmanal – SÓC, de Santa Coloma, observo amb satisfacció que hi han inclòs un text en xinès i un altre en àrab – suposo que són articles -. Trobo que és una iniciativa interessant. Segueixo fullejant i descobresc que, fins i tot, hi ha TRES articles en català. Sí, sí, tres articles sencers en català, de gairebé una plana cadascú en una revista que no deu arribar ni a cinquanta pàgines. Això sense comptar el monosíl·lab del títol!

Ostres com se n’assabentin els CIUDADANOS!!! I és que tenen raó. Que és això que una minoria, per molt aborigen que sia, es dediqui a esclafar-ne les altres en un atac de supèrbia nacionalista, tenint tres vegades més presència en els mitjans que altres idiomes tan importants en el món i amb tants de parlants com el xinès o l’àrab? Sort que ara venen les municipals i arriben ells per salvar-nos. I és que això que el periòdic gratuït de Santa Coloma tingui tres planes en català, quan només n’hi ha mitja en àrab, mitja en xinès i quaranta-sis paginetes miserables en castellà és, sens dubte, una imposició del catalanisme feixista i radical.