La vaig conèixer fa un grapat d’anys, quan era la tímida i insegura xicota d’un amic de la coral. Feia poc que havia marxat de casa i vivia amb sa germana gran en un quart de pis de la Barceloneta.
Jo no sabia aleshores que, quan el despit del desamor em deixés tirat com una bossa de fem a la vorera una nit de tardor, ella vindria a abraçar-me i m’ajudaria a recollir els meus bocins del terra brut.
Jo no sabia aleshores que, quan em xiulessin les orelles per les maledicències, pujaria a un carro atrotinat amb mi i viatjaríem cap al nord perseguint la tempesta.
Jo no sabia aleshores que l’enamoraria un xicot de València i se’ns enduria a tots cap a Benimaclet a casar-se de blanc, el mateix dia que les tropes vaticanes envaïen la ciutat.
Jo no sabia aleshores que aquella noia menuda, trista i reservada, acabaria ensenyant física als enginyers i impartint lliçons d’amistat a aquest pobre poca-solta..
Jo no sabia aleshores com d’important havia de ser tenir-la com a amiga.
Però ja fa temps que ho he après i avui calia dir-ho.
1 comentari:
Aquesta noia de cor gran pot haver-te (haver-"nos", de fet) ensenyat moltes coses, però lliçons d'amistat a tu no te'n deu haver fet, que ja prou que en "saps", de ser bon amic -i els mals amics no et cuidem gaire (ni a tu ni a ella ni al valencianet), això també cal que ho digui-.
Publica un comentari a l'entrada