Un cop enllestit l’entrepà que em fa de dinar, sec en una chaise long grisa i dura davant la mar. Tanco els ulls i escolto una cançò de bressol ajazzada en la veu de Miquel Gil.
Dorm nineta, dorm ni-non,
Corre l’aigua de puntetes,
Que els ocells se’n van a jóc
Quan els grills mengen rosetes.
Van cosint una cançó,
Son soneta, non-ni-non,
Els àngels del serení
Amb agulletes i fil
(Del disc EIXOS, de Miquel Gil, Lletra Manel Rodríguez Castelló, Música: Miquel Gil)
*La darrera perla del disc és una nova versió d'una cançó del 1968, que va escriure un incorformista revolucionari nascut al sud del Montcabrer i de la Mariola, concretament al carrer Beato Juan de Ribera. I el poble :-) no vos el dic, que és posar-ho massa fàcil.
**La imatge havia de ser la portada del disc, però no l'he pas trobada. Esta foto l'he treta de www.pjmusic.cz/index.php?part=detail&char=159
4 comentaris:
A tocar del passeig del viaducte, suposo, o potser a prop e la carretera a Benilloba ?
I et vas despertar molt tard, en la chaisse longue ?
Des d'on es veu el barranc del Cint i el Preventori? i entre el Barxell i el Molinar? quin misteri i quina sort que no siga el Blanes.... sinó ja t'assegure que estaria esborranada...
No Alfons, no dormia... que ell canta...
No cantava, però tocava el pandero amb els dits sobre la pedra artíficial.
No sonava gens...
Ell canta... això és del que es queixa mitja ciutat, de la caiguda de mig Sahara al damunt en forma de gotellada... ;-p
El "pandero" de qui ? Va bé que no soni gaire, va bé.
Publica un comentari a l'entrada