Complicat.

De vegades, les coses no van ben bé com un voldria.
Vet aquí que tinc l’oportunitat de conèixer una xiqueta divertida, irònica, inteligent i anar-nos-en a un bar de güelos carrasposos i fer-la petar en persona, sense un teclat de per mig.
Vet aquí també que aquesta setmana els meus neguits, les meves angúnies, m’han ficat uns quants gols per l’esquadra, el Cogesme irònic, divertit, i un xic neuròtic el tinc assegut a la banqueta, amb el menisc fotut i de moment miro de remuntar el partit amb un defensa gris i deprimidot que va llençant pilotes fora.
Espero no trigar gaire a fer la remuntada i tornar-me a fer l’amo del partit. Però ara per ara l’espectacle no és per llençar-hi coets.
La qüestió, Patrícia, és que tinc moltes ganes de conèixe’t, anar a prendre un té o una cervesa i sentir el teu accent d'Alcoi. Però no sé que fer. M’agradaria que ens trobessim, que m’ensenyessis on paren els balcons de lilers sense lilers. M’agradaria riure amb el que em em vulguis dir i esmolar l’enginy per fer-te riure jo també. Però fa dies que em falta l’esma per fer riure ningú. Segur que em passarà, però no vull que em coneguis així.
No em volia escaquejar de la trobada ni del concert. Quan superi la sotregada et regalo una torreta pel balcó, una de fàcil de reconèixer per que l’Alfons no passi tant de temps buscant.
Però vull que coneguis el Cogesme de debò i, fa massa dies que no sé on s’amaga. Quan el trobi, te l’envio i et convida a una orxateta.
Una besada. Tornaré. Tremoleu, que hi tornaré.
P.D: Mentre no m’isquen coses més alegres del magí, no crec que hi publiqui gran cosa. No doneu el blog per abandonat. Ha de durar molts anys. No penso pas decebre el meu públic, fidel i meravellós.