Grissomek euskaraz abeste du

(espero haver-ho escrit bé... Ve a dir que en Grissom canta en basc)



Goiko mendian elurra dago
Errekaldian izotza
Zu ganik aske nago ta
Pozik daukat bihotza
Uda hastean iguzkitara
Urtzen denean elurra
Zuk ere sendiko duzu
Urrikiaren uztara

Si tinc una estona miraré de traduïr-la, però us puc avançar que "hi ha (dago) neu (elur) a (n) dalt (goi) de (ko) la (a) muntanya (mendi)".

Socarraetes a pèl (o quasi)

I mira que ja els van cremar la ciutat una vegada. Però ells s'encaparren a fer falles cada any malgrat la crisi. I si s'ha de retallar depesa, doncs es retalla. Que els vestits de fallera ixen molt cars? Doncs a fer la mà els vestits de fallera! Totes en conill!
Bé...,almenys en el nou calendari que ha editat la falla d'Abu Masaifa. Per la processó aniran més tapadetes (supose).

La veritat és que Xativa és bonica tots els mesos de l'any. M'estic pensant de fer-hi una visiteta.

Versions 3

Seguesc encaparrat amb la dèria dels "covers". Aquí en teniu dos de qui fou la veu dels Morcheeba durant una pila d'anys: Skye Edwards.

Al primer "video" - no en vaig trobar cap i he ficat això - versiona un clàssic de Blondie, Call me.



I al segon una cançó de Gorillaz, Feel Good Inc. Les dues amb guitarra desendollada, rotllo cumba-chill-out



Ara cerco com boig un enregistrament de Roger Mas versionant Al Alba, de Luis Eduardo Aute, ni que sigui capturada amb un Nokia i a les fosques.

Versions 2

Aquest cop les dues versions les canta la Sílvia Pérez Cruz. L'una d'en Serrat i l'altra del Llach per que no s'enfadi ningú (o per que s'enfadi tothom, no ho sé).

La primera ve il·lustrada amb un muntatge d'imatges de Barcelona, fet per un ens d'origen gallec que es fa dir OqueTENcuTENmedo. Com que li ha quedat força bé, l'incloc en comptes del vídeo on surt la Sílvia amb Refree i companyia cantant dalt d'un terrat.

Pensa en mi, menuda, pensa en mi
quan les bruixes t'esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet
però pensa en mi,
menuda,
pensa en mi.

Pensa en mi quan no t'arribi el sou
o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou.
I porta'm
brodat a la teva brusa
o pintat en el teu somriure vermell.
Gronxa'm
de les teves arracades.
Volta'm amb els teus anells
i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, entre goig i pena
abraçat contra el poema
que llegeixes d'amagat.

Badallarà mandrosa la ciutat
quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx
i t'espolsis els ocells
que fan niu dels teus cabells;
et diu al cor
que l'ocell engabiat, mor.

Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs.

I em conten
la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.
Piulen
que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.
Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, i encén la cara.
Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per a volar-lo tu i jo amb ells.

La segona és en directe i és la primera imatge i el primer so que vaig tenir de la Sílvia Pérez, un dissabte que vaig posar el canal 33 com qui no vol la cosa i hi vaig trobar un concert d'Immigrasons. No cal dir que em vaig quedar enganxat a la butaca fins que van sortir els crèdits.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Resum de la setmana

Aquesta setmana ha estat marcada per dues notícies colpidores:

La primera és que Melendi és fill de Bin Laden. Sembla que la relació amb el seu pare no és gaire bona des que el terrorista va descobir que el seu fill, en comptes de estavellar els avions contra objectius occidentals, es dedicava a beure's tot l'alcohol que les hostesses li podien subministrar, fet que cotravé els principis fonamentals de la fe islàmica. Ara cerca asil internacional.

.

.

La segona és que Morgan Freeman no serà el primer president negre dels Estats Units d'Amèrica del Nord.

Tot i que el tratjo gris li estava prou bé, sembla que l'honor se l'endurà un tal Barack Hussein Obama.

De tota manera, hom encara no ha determinat si finalment Déu és negre com Morgan Freeman o dona com Alanis Morrisette. Tot i que hi ha la possibilitat que sigui una dona negra com la Tracy Chapman... bé, no sé si com la Tracy Chapman perquè aleshores seria lesbiana i...

Ostres! Veieu perquè no parlo mai de religió en aquest blog?

Siniestre???

Aquest article en principi havia de ser sobre uns cartells que podeu trobar pel centre de Barcelona i que anuncien les assegurances Pelayo. La traducció del text en català, tot i que es tracta d'un text molt breu, té unes quantes errades, la més cridanera de les quals és la utilització de la paraula "siniestre", amb un diftong d'allò més castís.
Però mentre cercava una imatge del cartell per aquests cybermóns de Déu, he trobat aquesta perla. Atents, que és obra de la Universitat de València. Se suposa que haurien de cometre menys faltes en escriure la nostra llengua que no una asseguradora madrilenya.
Curiosament utilitzen la paraula servei en comptes de servici, més freqüent al País Valencià i igualment correcta.

He assenyalant les errades en vermell. Si cliqueu al títol, anireu al lloc web original. Si hi entreu, fixeu-vos que en el marc de la dreta, apareix la paraula assegurança i no la traducció automàtica de "seguro" com a "segur".

Instruccions per al tràmit en cas de robatori i/o danys
Segur a tot risc de la Universitat de València

Subscrita amb la companyia asseguradora "Vitalicio Seguros, S. A."

• 
  
• La pòlissa atorga cobertura als béns patrimoni de la Universitat que siguen robats o patisquen danys per qualsevol de les causes determinades en el mateix.
  
  La franquícia és de 1.200 €, per tant, sobre el valor actualitzat dels béns es descomptarà esta quantitat.
  
  
  Únicament tindran cobertura els béns que es troben en les dependències de la Universitat encara en el cas de què, temporalment, estiguen desplaçats per a la seua reparació o manteniment.
  
  TRAMITACIÓ:
  
  Hauran d'omplir les dades del formulari i enviar els següents documents a la Unitat de gestió de campus:
  
  1. Denúncia formulada ante la policia.
  
  2. Còpia de la factura de compra del bé.
  
  3. Còpia de l'inventari del bé, i
  
  
• 
  
  
  Pressupost econòmic en el supòsit de siniestre por danys.
  
  

Formulari

Persona que complimenta el formulari:

Cognoms i nom:

Telèfon:

E-mail:

DADES DEL SINIESTRE:

Centre/Departament/Servei afectat:

Data i hora del siniestre:

Descripció dels fets:

Relació de material furtat/robat:

Danys ocasionats :

Valoració econòmica:

RECORDATORI:

UNA VEGADA ENVIAT AQUEST FORMULARI, EN EL CAS DE ROBATORI, HAURAN DE PRESENTAR LA DENÚNCIA, CÒPIA DE LA/LES FACTURA/ES I DE L'INVENTARI. EN EL CAS DE DANYS, A MÉS ES PRESENTARÀ CÒPIA DE PRESSUPOST ECONÒMIC DE REPARACIÓ.

Hal·logüín

En un intent d'integrar les tradicions foranes a la nostra cultura, he decidit:
a) Intentar fer panellets de carabassa.
b) Publicar aquesta collonada:

Ara ve Hal·logüín,
pelarem els veïns
i la tia Pepa...
la farem a bocins!

Versions 1

Roger Mas versionant Paulina Rubio. És com aquells covers inpensables que fa el Caetano Veloso, però a la solsonenca :



Ni una sola paraula lletra lyrics letra Roger Mas Paulina Rubio

M'està cridant,
ja ho sé que va a la seva.
El cor només escolta el teu cap
Però agonte vas?
M'estàs escoltant?
On és l'orgull en què havíem quedat?

La nit comença i amb ella meu camí,
et busco sola amb el meu millor vestit.
On collons estàs?
Què és el què coi passa?
Què és el que queda després de tots aquests anys?

Miro aquests ulls teus que un dia em miraven.
Busco la boca, les mans, una abraçada.
Però tu no sents res de res
i et disfresses de cordialitat.

Ni una sola paraula,
ni gestos ni mirades apassionades,
ni rastre dels petons que abans em donaves
fins que sortia el sol o o ol.
Ni una d'aquelles rialles
per les que cada nit i cada un dels dies
somiquen aquests ulls
en els que tu ara et veus.

Com una joguina picant contra paret,
surto a trobar-te
i em perdo perquè busco
una oportunitat, un miracle un encanteri,
tornar-me guapo i tu més guapa encara.

Davant d'aquests ulls que un dia em miraren
poso l'esquena i unes quantes passes
i compto una altra derrota
metre per sota em dic que mai més.

Ni una sola paraula,
ni gestos ni mirades apassionades,
ni rastre dels petons que abans em donaves
fins que sortia el sol o o ol.
Ni una d'aquelles rialles
per les que cada nit i cada un dels dies
somiquen aquests ulls
en els que tu ara et veus.

Això no pot ser, no sóc jo
tinc una nosa dins del cor,
per no ser de gel quan el cel
em demana paciència.

Ni una sola paraula,
ni gestos ni mirades apassionades,
ni rastre dels petons que abans em donaves
fins que sortia el sol o o ol.
Ni una d'aquelles rialles
per les que cada nit i cada un dels dies
somiquen aquests ulls
en els que tu ara et veus.


Apocalyptica versionant METALLICA. És una versió instrumental que em té enamorat:



Terrafolk versionant una cançò tradicional nord-americana. Llástima que la qualitat del video no fa justícia als Terrafolk:



You Are My Sunshine
My only sunshine.
You make me happy
When skies are grey.
You'll never know, dear,
How much I love you.
Please don't take my sunshine away


No he aconseguit trobar la versió que fa Skye Edwards del Call me de Blondie, ni una curiosa versió jazzística de Basket Case dels Green Day...

Euro-americans

Perquè quan els mitjans es refereixen al candidat nord-americà Obama el defineixen com a afro-americà, però quan es refereixen a McCain no el cataloguen d'euro-americà?
Que jo sàpiga els únics nord-americans amb D.O. són els de la ploma (no, no vull dir el cantant de Scissors Sisters, em refereixo als iroquesos, als apatxes, als navahos, als pueblos...) Llavors, perquè es fa referència als orígens ètnics africans d’Obama i no als orígens ètnics escocesos de McCain? Perquè és més digne haver anat voluntàriament a colonitzar un país i a apropiar-se de les terres dels seus habitants originaris que haver-hi anat segrestats a la bodega d’un vaixell?

Salvem les conjuncions de subordinada!

Es prega als senyors parlants

.

no es mengin les conjuncions de subordinades per delicioses que puguin semblar.

Moltíssimes gràcies!

I el proper dia: apadrina un pronom feble.

gaire/massa

Sovint fem servir incorrectament l'adverbi massa en oracions negatives, quan hauríem d'utilitzar molt o gaire. La manifestació feixista convocada per Alianza Nacional a Tarragona diumenge passat ens pot servir d'exemple.

Es tractava d'una convocatòria d'abast estatal - és a dir havia de venir-hi gent d'arreu de les Espanyes - per protestar contra el desplegament policial dels mossos a la província de Tarragona.

En total la manifestació va aplegar 150 persones. També hi havia 250 anti-feixistes que volien impedir la manifestació i 150 policies a punt per separar-los si hi havia merder.

I em direu... són gaires, 150 fatxes en una convocatòria d'aquest abast? Doncs no, no són gaires.

(o amb molt: són molts, 150 fatxes en una convocatòria d'aquest abast? Doncs no, no són molts.

Ara bé, això vol dir que no hi havia massa feixistes? Ep, jo no ho he dit això. I tant que n'hi havia massa!! Pot ser no n'hi havia gaires, però segur que n'hi havia massa.

Ara us proposo de fer un exemple a la inversa. Per exemple, les noies em podeu escriure alguna cosa com ara "T'estimo molt, però no t'estimo massa, perquè et mereixes molt més". (ehm).

Polònia

L'Espe i el Boadella fan un bon equip, si senyor!

Forges

TIME TO GIVE UP

Senyores, senyors, persones, persons... Ha arribat el moment que tots plegats ens rendim davant la millor orquestra de swing del món i part de la unió europea: La Down Home Orkestra.

Ahir nit, a Barcelona, liderats pel tafur del dobro, Hernan “Chino” Senra i el psico-killer del contrabaix, Ivan Kovasevic, van remoure els fonaments de la sala Apolo en una nit de neo-swing, groovie-boogie, crazy-nomhofeudir i nosequantes coses més que haureu de llegir a la seva pàgina de myspace – la trobareu en algun lloc d’aquest blog – si és que esteu interessants en etiquetes.

I és que la cosa prometia. Després d’uns entrepans en un bar proper, vam haver de fer una miqueta de cua per pagar els 12 eurons de l’entrada. Quan vam pujar a la sala de ball, les parelles ja ballaven al ritme de la música enregistrada. Ens havien dit que hi hauria exhibició de ball abans que l’osquestra sortís a l’escenari i déu n’hi dó. Al cap d’una estona de guaitar embadalits els dançaires, van anunciar que tot seguit començaria l’exhibició de ball. Collons!

El cas és que part dels “exhibicionistes” (és broma) eren els mateixos que havien estat ballant durant la prèvia. Mentre ens ho miravem, vam veure les habituals cares conegudes dels concerts de Down Home i Shine, entre les quals el guitarrista Albert Bello i la seva xicota. Em va sobtar no veure l’amiga rosseta de la xicota de l’Albert – em sembla que es diu Maria, però els de la nostra colla l’anomenem l’amigarossetadelaxicotadelguitarristadelesdeuxguitarrestrio -. Al cap d’un moment se’ns va escapar un Hòstia! quan vam veure que ella i un altre noi, vestits al més pur estil Chicago anys 30, pujaven a l’escenari a presentar l’orquestra. Setze músics, setze, i tots setze pota negra. Els cinc components de Down Home més quatre trompetes, quatre trombons i tres saxos extres – entre els quals el del Dani Nel·lo – (ex-Rebeldes, ex-Banda del Zoco). Les peces arranjades expressament per a l’ocasió pel mestre Kovasevic. I l’ambient més calent que el del Camp Nou (i això que en aquell precís moment l’Henry li fotia el sisé gol de la nit a l’Atlético). La sala plena com un ou i el Chino que de tan nerviós no li sortien les presentacions de les cançons. -creieu-me: era el primer cop que veia un argentí entrabancar-se parlant.- Però va ser parlant i prou, perquè el dobro lliscava suau com si l’hagués untat amb vaselina, el contrabaix de l’Ivan metrallava el personal sense pietat, la bateria anava com aniria un rellotge suïs si els rellotges suïssos anessin a ritme de swing, i els vents resplandien, enlluernaven, treien espurnes de colors.

El concert va ser d’antologia. El só perfecte. La posada en escena espectacular. Els músics enormes, tots setze. Que més voleu que us digui? No tinc paraules.

Si no vau venir dissabte, perquè no ho sabieu, perquè us vau quedar a casa a veure el partit, perquè tenieu un comiat de solter o alguna altra desgraciada circumstància, encara teniu l’oportunitat de gaudir de l’espectacle. Aquest cop a Cerdanyola, dins el marc del Festival de Blues de Cerdanyola, diumenge dia dotze d'octubre, a les dotze del migdia.

EPIDÈMIA

Vet ací que dijous em va trucar una bona amiga que feia anys i panys que no em trucava i ho va fer per dir-me que anava a ser mare – està de sis mesos -.

No cal dir que em va fer molta il·lusió. Els darrers naixements que hi havia hagut per aquí a la vora eren els de la Laia i el Nil, personetes que encara no he tingut el plaer de conèixer tot i que vaig felicitar oportunament els respectius progenitors pels feliços esdeveniments.

El cas és que dilluns vaig rebre un e-mail d’una altra amiga de qui tenia el rastre una mica perdut, informant-me que feia dos mesos havia infantat una nena. –Ostres!- vaig articular tan aviat com vaig deixar de badar boca. El fet és que devia fer un any que no en sabia res i ara de cop i volta me l’havia d’imaginar amb un nadó en braços.

Tot va seguir tranquil fins divendres, quan vaig rebre un e-mail del Terence, comunicant-me que ell i la seva senyora “estaven embarassats”. Suposo que d’uns quatre mesos com a molt perquè encara no sabien el sexe de la criatura. Els vaig trucar, però no hi eren. Avui tornaré a intentar felicitar-los. Uf, no dono l’abast.

El cas és que ens trobem davant una epidèmia. Deixeu-vos estar de virus de la grip. Preneu mesures: no us descuideu cap pastilla, reviseu els vostres preservatius, diversifiqueu les vostres practiques sexuals... I si tot això no funciona, FELICITATS!!! Al capdavall com més serem més riurem i algú haurà de pagar les nostres pensions quan serem vells. (I si espereu que siguin els meus fills, ho teniu clar!!!)

Caçada a la ràdio.

"La situazione politica non è buona
la situazione spaziale non è buona
la situazione della nostra terra non è buona
la situazione dei miei capelli non è buona

La situazione internazionale non è buona
la situazione dell’acqua non è buona
la situazione quando mi baci non è buona
ma la più grande sciagura sono gli architetti"

Adriano Celentano

Efemèride (coses que mai no et diré)

Avui fa deu anys que els Bordegassos van aixecar un pilar de set a la plaça Sant Jaume.

Avui fa deu anys que vam fer campana de la feina per anar a dinar al pis que comparties amb la Rejane.

Avui fa deu anys que em vaig cremar quan cuinava uns spaghetti all’aglio i tu em vas besar la ferida.

Avui fa deu anys que vam encetar una relació inestable, tempestuosa i abocada al fracàs de totes totes.

Trenta-dues setmanes de petons, de passions, de malfiances, de parlar molt per dir ben poca cosa, d’aprofitem-ho ara que demà s’haurà acabat.

Trenta-dues setmanes que van acabar com el rosari de l’aurora.

Però tan cert com que no hi tornaria ni amb la punta d’una pistola als ronyons, és que no me’n penedesc gens ni mica d’haver passat aquelles trenta-dues setmanes amb tu.

Aquest escrit és per donar-te les gràcies per mil petites coses i per dues de grosses: els dos favors més grans que m’han fet a la vida.

El primer, passar trenta-dues setmanes amb un tarat com jo i fer-me creure que m’estimaves – tant se val si va ser així o no -.

El segon, deixar-me.

Ja sé que de bon començament no ho vaig entendre, però amb la freda perspectiva que donen els anys he après a valorar-ho i creu-me: mai no t’estaré prou agraït.

Una besada sincera.

El més cínic dels teus ecs: Cogesme.

QUIQUE’S 13

En Carles ens explica de manera desestructurada, erràtica i mancada d'estil, la seva darrera incursió per terres pirinenques. Aquest cop, sembla que ha completat el relat, no com en altres ocasions.

Missió: Anar d’Espot a Arties tot travessant els Pirineus pel coll de la Ratera.

Equip humà: vuit enginyers, un laboralista, dues apotecàries, un arquitecte i una arquitecta tècnica.

Equip material: Botes, roba de muntanya, bastons, motxilles, cantimplores, protecció solar, ulleres de sol, barra de cacau, tovalloles, sabó, paper higiènic, mapes, corda, farmaciola, càmeres digitals, fruits secs, galetes de xocolata del LIDL, un mòbil amb ràdio per sentir l’Eurocopa...

Unitats de transport: 3 Citroen grisos i un Honda blau.

Dia 1: 21 de juny del 2008. 6:30. Santa Coloma de Gramenet. Barcelonès Nord. Sona el p... despertador, comença l’aventura! Esmorzar, dutxa, plats rentats, llit fet, motxilla a punt.

7:50. Surto cap al cotxe, reviso nivells, hi afegeixo oli, m’adono que m’he deixat les magdalenes.

8:05. Torno a sortir cap al cotxe, aquest cop amb provisions. L’engego. Enfilo el Passeig de la Salzereda.

8:2#. Arribo a la plaça de la vila de Sant Adrià de Besòs. Em passo de llarg na Joana i el David que em criden des de la vorera. Freno. Carreguem motxilles. Anem cap a la Ronda.

8:3#. Ens fiquem en un embús de cal deu ocasionat per un accident. El David truca al Javi per dir-li això de l’embús. El Javi respon: “Ah, debe ser por eso que Carles llega tarde..” Doncs sí.

8:5#. Em passo alegrement la sortida 3. Fem una volta per tornar enrera a recollir el Javi, que no se’n sap avenir que li arribem per darrera en comptes de per davant. Recol·loquem el bagatge. Ronda de nou fins a la sortida 10. Zona Universitària.

9:##. Ens trobem tots dotze a la parada d’autobusos. Repartim paquets i persones humanes. El pla és passar per Martorell a recollir el tretzè passatger. Continuar per l’autovia fins a Balaguer i d’allà fer cap a Espot, via Tremp. Tothom d’acord.

El primer tram del viatge fins a Martorell, tots en filera, “ralla” una mica. A Martorell completem l’equip després d’aparcar en doble fila en una rotonda urbana.

Al cap d’uns quants quilòmetres més decideixo no seguir més el cotxe del Pelos, trepitjo l’accelerador i seguim al nostre ritme. Segur? Doncs no, no ens n’adonem encara però un Honda Civic ens segueix la pista.

Després de uns quants badalls, un seguit de capcinades i un parell de trepitjades involuntàries de la discontínua, la comissió de seguretat del meu cotxe – tot just inaugurada – decideix que millor que faci una becaineta i li passi les claus al David. A tal efecte ens aturem en una benzinera seguits pel cotxe del Robert que ens va al rebuf. Al començament el canvi de conductor es revolucionari – unes 450 per minut si fa no fa – però a poc a poc li agafa el “tranquillu” i jo em puc relaxar al seient del darrera.

#:## - però ja passa de migdia -. Ens aturem al centre de Tremp per fer un refresc i esmorzar o dinar o vesasaberquè. Un cop satisfets en una terrassa, tornem als cotxes i emprenem el camí cap a Sort. Al cap de poc, un cotxe dels mossos ens avança a tota llet, amb les sirenes xiulant i les llum blaves enceses. En arribar a l’alçada del cotxe de Pelos, li fa senyals per que surti de la carretera i s’aturi. I ja ens tens, tots cinc cotxes, en un caminet de terra i els mossos sense saber-se avenir que en aturar-ne un se’ls hi han plantat quatre.

Després de les pertinents explicacions ens assabentem que el senyor Peliquis s’ha saltat un pas de vianants pel qual anava a passar una iaia trempolina. Total: 40 eurons de no res, una reprimenda verbal i una persecució digna d’Arma Letal VIII.

~14:00 Per Sort, arribem a Espot a una hora raonable. Els propietaris de cotxes – llegiu-hi Carles, Pels, Robert i Quique – no descarreguem les motxilles; encara hem de dur-los a Arties. La resta de la colla comença la travessa. Tenen cinc hores per arribar al refugi d’Amitges.

15:## Arribem a l’aparcament d’Arties després d’un rallie pel Port de la Bonaigua. La carretera estava tota en obres, ara i adés quedava reduïda a un sol carril i els sots semblaven trinxeres. M’hi he jugat la pell avançant un camió i no les tinc totes que la transmissió hagi arribat indemne.

Ara cal ficar les bosses al meu cotxe i tornar de nou a Espot, havent deixat els altres tres cotxes a la Vall d’Aran. Li’n dono les claus – del cotxe, no de la vall – al Pelos. –“Ja t’ho faràs”. Val a dir que se’n surt prou bé.

17:20 Comença la travessa per als conductors des de l’aparcament d’Espot. Dubtem una mica en iniciar el camí, però aviat deixem la pista i enllacem amb el GR11 que remunta el riu Escrita per la banda Nord. Fins que no deixem un petit santuari o capella de Sant Maurici a la dreta i els Encantats a l’esquerra, ens passen unes quantes hores. Fem poques parades, la més llarga per mor d’una urgència meva. De nou a la pista ens allunyem de l’Estany que dona nom al parc. Si fa no fa a aquesta alçada, camino una bona estona darrera un esquirol tot eixerit que ha decidit aprofitar els camins del hòmens. Per dissort, una turista en biquini l’espanta i lo Pels que ve darrera meu, no arriba a veure l’animaló. Tot just abans d’arribar a la cascada de ratera, entrelluco un cabirol menut – que prenc per un cervató – i tot seguit un de gran – probablement la mare – amagats per la malesa. La cascada de la Ratera cau com no l’havia vista mai, formant un núvol de minúscules partícules d’aigua en saltar des de les roques.

21:30 Refugi d’Amitges. Hi arribem més morts que vius i retrobem els nostres companys. El Javi és l’únic que ha arribat al refugi abans de les set, per confirmar la reserva de llit i sopar. La resta no han completat el recorregut fins a les vuit del vespre. Els conductors tenim el temps just per sopar – de sopa, amanida i botifarres amb poma –, agenciar-nos la poma de postres per a l’endemà i ficar-nos de cap a la dutxa, calentona i relaxant.

22:## Dormitori d’Amitges. Roncs, gent amunt i avall, més roncs i més gent amunt i avall. Els matalassos són curts i jo gairebé no hi cabo. Dormo poc i malament. I ronco, segons la gent més propera.

Dia 2: 22 de juny del 2008. 6:##. Refugi d’Amitges. Ens llevem i anem directes a esmorzar, que toca a les set. Xocolata amb llet, infusions, cafè sol o amb llet; magdalenes, confitures, galetes, suc de taronja.

~9:00 Portal del Xalet d’Amitges. Tothom s’ha vestit, s’ha rentat les dents, s’ha posat crema solar i ha preparat la motxilla i els bastons. Fins i tot la Marta ha dormit els seus deu minutets més. Ens posem en marxa. Algú em demana si trobarem neu pel camí. –“No, suposo que encara trigarem una estona”- responc amb aires de veterà mentre la meva bota s’enfonsa en els blancs cristalls d’aigua glaçada.

La primera neu de camí es dura i relliscosa. Ens obliga a anar a poc a poc i a separar-nos unes passes del camí a la recerca de roques. Al cap d’una estona ja no hi ha alternativa. Enrosco el disc per a neu – algú sap si té un nom tècnic? – a la punta del bastó i camino assegurant cada passa per no llenegar. Els estanys previs al port són pistes de gel blau. Més endavant, la neu és molt més tova i permet caminar amb més seguretat. Així i tot, algunes de les noies s’entesten a enfonsar-s’hi i a caure mentre miren de provocar un allau amb els seus xiscles.

El cartell indicador és prou clar i assolim el port després d’uns quants metres de pujada blanca i freda. Hi ha qui du polaines per protegir-se de la neu. No és el meu cas, però els pantalons llargs fan el fet amb prou eficiència. Un cop a dalt el grup es divideix. Enrique i Cesar decideixen anar pel GR 11.4 fins a Saboredo i pel Coth de Sendrosa fins Colomèrs. La resta seguirem el GR 11 pel circ de Colomèrs.

Una poma i alguns fruits secs després, iniciem la davallada. El vessant és cobert de neu pols una mica trepitjada. Qui sap esquiar, esquia amb les botes, qui no en sap tant en clava els talons a la neu. D’una manera o d’una altra, aviat veiem al fons el Lac Obago, il·luminat pel sol i lliure de gel i neu. Encara haurem de baixar una estona abans de trepitjar gespa i fer una aturadeta per dinar.

Amb tanta calor i un llac tan polit, la proposta de bany es fa inevitable. Na Marta i na Joana són les primeres en ficar-se el biquini. Lo Pels opta per l’opció pantalons sense calçotets. I en Josep Maria i jo pels calçotets sense pantalons. Val a dir que el Josep Maria anava més preparat que jo per a l’ocasió. I és que l’àvia ja m’ho deia: “nen, mira quin calçotets et poses, que mai no se sap quan pots tenir un accident o haver d’anar al metge...” ... o haver-te de banyar en un llac. En altres condicions m’hauria banyat a pèl, però aquesta vegada pot més la voluntat que les noies del grup em continuïn parlant. La Mar també porta el biquini i també fa la capbussada. Alguns valents repeteixen, alguns covards tornem a ficar-hi els peus.

Després d’eixugar cossos i tovalloles damunt unes roques, el Javi crida la tropa i ens exhorta a posar-nos en marxa. Quan es cansa d’exhortar comença a tirar i la gent a poc a poc el segueix.

~~16:00 Finalment albirem el refugi de Colomers. L’antic refugi sense espai, sense banys, sense dutxes i amb pudor de resclosit. I mentre travessem l’estany per damunt de la pressa, ens apareix, a ponent, el nou refugi, amb banys i dutxes i molt d’espai i amb unes boniques canonades de polietilè per on, quan Déu ho vulgui, circularà l’encara inexistent aigua calenta. De moment hi arribem només vuit; Marta, Pelos i Èlia han quedat enrera i encara trigaran una estona. Quique i César han arribat des de Saborèdo i ja han completat tres etapes de la Carros de Foc.

Ens dutxem amb aigua glaçada i ens sentim rejovenits. Especialment els nois, que, en mirar-nos de cintura cap avall després del raig d’aigua freda, ens sembla com si tornéssim a tenir cinc anyets.

La resta de la tarda la passem com podem. Els uns juguen al dòmino, els altres a cartes mentre prenen unes cerveses. Jo faig enregistraments de veu amb el Creative i després surto fora a escoltar música. L’Èlia també surt una estona a eixugar-se els cabells al sol. I més tard Pelos fa el mateix. També dediquem una estona a fotografiar marmotes amb la càmera de na Joana. Activitat apassionant “onte les hi hagi”.

19:30 El sopar consisteix en sopeta de fideus, llenties i truita de riu. El meu olfacte m’enganya una estona abans i em fa creure que hi haurà salmó. Si tenim en compte que la truita és un salmònid, es tracta d’un error tan perdonable com el de confondre un cabirol – de la família dels cèrvids – amb un cérvol pròpiament dit.

~ 20:45 Havent sopat acabem de perfilar les rutes de l’endemà. Sembla clar que ens dividirem en tres grups, per fer tres rutes diferents. Jo trio la més fàcil, que implica també haver d’agafar prestat el Saxo de Pelos i anar a Espot a recollir el meu ZX. Això m’obligarà a passar gairebé tot l’endemà amb dues noies maques i solteres. Accepto el meu destí, disposat a sacrificar-me pel bé comú.

22:00 El nostre dormitori és de 14 places, de manera que l’ocupem gairebé sencer, tret d’una plaça a la part de dalt vora la porta que és ocupada per un desconegut. Durant la nit, la calor és insuportable.

Dia 3: 23 de juny del 2008. 6:## Refugi de Colomèrs. Val d’Aran. Quan aconsegueixo desencaixar-me d’entre el Robert i el David, abandono els meus 40 cm. lliures de matalàs, trec les meves coses fora de l’habitació i començo a preparar-me per a la darrera etapa.

7:30 L’esmorzar és més frugal que el d’ahir. A la llet amb xocolata li falten l’amb i la xocolata. I no hi ha suc de taronja ni magdalenes. I les galetes són boterudes. Només se salva la mantega, que està prou bona, i els cereals.

~9:00 Comencem a caminar tots junts, però de seguida ens separem. Quique i César prenen el GR11-8 cap a Restanca. Javi, David, Joana, Marta, Pels, Robert, Josep Maria i Pedro el GR11 cap a la ribèra de Vallarties. La Mar, l’Èlia i un servidor anem fins al refugi vell i comencem el descens cap a la ribèra d’Aiguamòg. Anem a poc a poc, perquè l’Èlia té el genoll cascat, les cames socarrimades i un mal de cap intens i persistent. Jo em despisto una mica en trobar una pista – paradoxa -, però com que el camí està molt transitat, i demanant s’arriba a Arties, aviat em situo i no triguem gaire a ser a la pista senyalitzada que mena a Salardú.

De fet només seguim la pista una estoneta, perquè aviat trobem un camí paral·lel que arriba als banys de Tredòs “peth camin dera montanheta”. El sender és fàcil, bonic i ple de ginesta, tot i que una mica enfangat en alguns trams. Al final hi ha una pujadeta – era montanheta – abans de sortir de nou a la pista a l’alçada de l’Hotel Banhs de Tredòs.

A partir d’aquí, i després d’haver aconsellat a una jove parella que facin en cotxe tot el tram de pista que puguin abans de començar a caminar fins al refugi, davallem tot guaitant de reüll si baixa algun cotxe que ens pugi apropar – si no tots, almenys els ferits – fins a Salardú. El primer, conduït per un jove d’aspecte subsaharià, ens deixa enrera sense miraments tot i que la noia que l’acompanya ens saluda efusivament. El segon, ocupat per un senyor i un gos, ens fa un senyal amb el dit dient que no. Al tercer hi va una parella d’avis no gaire grans, que ens fan pujar tots tres, ens porten fins a Arties aprofitant que van a Vielha, i ens il·lustren sobre alguns aspectes de la Vall.

Després d’una estoneta de conversa agradable en què extrec del magí tots els meus escassos coneixements sobre l’Aran, el 4X4 ens deixa a la parada d’autobús d’Arties. El primer que fem és anar cap al poble i demanar una consumició en una terrasseta. Allà aprofitem per fer alguna trucada de mòbil i descansar una mica. L’Èlia es troba prou malament com per no atrevir-se a conduir. Els crits i riures de la taula del costat tampoc no hi ajuden gaire. Finalment l’Èlia s’anima i, un cop pagat el beure, anem a buscar l’aparcament. Afortunadament el Saxo és a l’ombra. Així que hi carreguem les motxilles i cap a la Bonaigua que hi falta gent.

L’Èlia pilota el Citroen de Pelos fins a Espot. Allà el deixem a l’aparcament i anem a dinar. Demanem al Tamarro, però només fan tapes. Al bar del costat ens ofereixen unes amanidetes de tomàquet i decidim quedar-nos-hi. De segon si que fem unes tapes i per postres un calipo.

Ja comença a ser prou tard i m’haig de menjar el calipo mentre condueixo. Jo vaig al davant amb el meu ZX i la Mar i l’Èlia em segueixen en el Saxo. La benzinera és just a la cruïlla amb la carretera d’Esterri. Ens aturem en paral·lel a banda i banda d’un sortidor i examinem el cotxe de Pelos tot mirant de descobrir quina mena de combustible li hem de ficar pel forat. Arribem a la conclusió que és gasolina sense plom, però igualment decidim fer una trucada per si de cas. Omplim dipòsits – 46 euros per cap – amb “gasofa” de 95 i seguim la marxa. El port està impossible amb les obres i al cap d’una estona les deixo enrera. Finalment m’aturo a esperar-les de la banda aranesa i aquest cop assumeixo el paper de perseguidor.

#.## Quan novament arribem a l’aparcament d’Arties, els altres dos grups ja hi són. Jeuen per terra en postures vàries i triguen una estona en reaccionar i pujar als cotxes que ens duran a Vielha.

#.## Un cop a Vielha deixem els cotxes en un aparcament de terra, agafem l’equipatge i mirem d’orientar-nos per trobar el riu Nere, el carrer Major i la pensió Busquets. Al cap d’una estoneta ho aconseguim mig pel record que alguns en tenim de l’estada anterior, mig per intuïció.

Un cop a la pensió, la propietària ens informa que totes les habitacions que ens corresponen són dobles tret d’una que serà triple. Josep Maria, Pedro i Robert agafen la triple, les parelles (les germanes Sancho i els seus respectius homes) les dobles. Mar i Èlia, Cesar i Enrique, Javi i jo, ocupem les altres dobles.

A les dutxes del segon pis hem de fer torns perquè no hi ha prou pressi6 per donar aigua calenta a les dues alhora. Mentre espero que em toqui, aprofito per anar a parlar amb la Marteta, L'Èlia va molt cremada - amb perdó - i caldria anar a la farmàcia comprar aloe vera i silvederma. Però la Marta se m'ha avançat i ja n’ha comprat - suposo que a Arties -. Em diu com s’ha d'aplicar i jo faig arribar els remeis a l'Èlia i li passo les instruccions.

El merder s'organitza quan el Pedro i el Robert descobreixen que han de compartir un llit de matrimoni. Així que proposen al David i a na Joana de canviar les habitacions. -Pero entonces un chico tendra que compartir la habitación con nosotros, durmiendo en la otra cama -diu el David protegint amb el seu cos la porta de la seva habitació. -Doncs poseu una noia a l'altre llit - ¡Pero es que entonces una de las chicas tendra que compartir habitación con uno de vosotros!

Aleshores la conversa es desvia cap a l'Èlia, que, malgrat que en general prefereix dormir acompanyada, també fa una defensa abrandada del seu dret a decidir en quina habitació vol dormir. Hi ha algun altre intent de negociació al primer pis, però com que si dorms amb el llop, la ovella es menja la col i si dorms amb la col, el llop es menja la ovella; cada ovella acaba per dormir amb sa parella i la distribució d'habitacions resta inalterada.

Un cop nets i polits, - en el sentit gascó de la paraula - anem baixant al carrer on ens espera una coca de pinyons. Després ens deixem guiar per Pelos a la recerca d'un bar on ofegar les penes. Aconsegueix dur-nos al de l'antic casino dels treballadors de l’elèctrica, però el trobem tancat. Al final acabem en una terrassa pija i després en una altra més pija encara.

Ens entretenim prou per arribar justets a l'all i oli, al cantonet mateix de la pensió on ens papegem un menú d’entrants - amanides catalanes, assortiment d'ibèrics, arengades- i una graellada de carn. Les postres també són variades - crema cremada, gelats de préssec casolà - i per acabar - de rebentar - una mica de coca.

Quan sortim de sopar ja comença a fer fresca i la Marta li demana al Pelos que li baixi el seu abric vermell. Pelos aconsegueix uns pantalons vermells en el primer intent i una confessió de na Marteta - que no ha portat cap abric vermell a l'excursió - en el segon.

El Pedro i el Robert es retiren i la resta de valents anem a la recerca d'un bar obert. Finalment Pelos troba el bar Eth Clòt. Un local de quintos i futbolins, espelmes enceses i cabells socarrimats. Eth Clòt s'ha encongit notablement des de la nostra primera visita, però a part de la mida minvada, tota la resta es manté com ara fa tres anys.

Prenc uns quintos desetilitzats i perdo miserablement una partida de dards. Finalment opto per tornar-me'n al llit. La resta tanquen el bar i s'hi estan una hora buscant-ne un altre.

Epíleg:

Dia 4: 24 de juny del 2008. De matí, abandonem la pensió Busquets després d'haver pagat a la mestressa. Fins i tot, el David i na Joana tornen per pagar després d'haver esmorzat, amb gran alleujament per a la propietària de Can Busquets que es pensava que ja els havia vist prou. Després que els nois de la triple apareguessin - uns altres que havien anat a esmorzar - acabem de distribuir els cotxes i sortim de la Vall pel túnel de Vielha.

La parada per dinar la fem a Balaguer. El cotxe de Robert només vol parar a fer el got i després seguir camí. Però els del nostre hi volem dinar. Ens toca esperar el cotxe de Pelos una bona estona i després ens desesperem cercant un bar on donin de halar. Finalment trobem un lloc on dinem a base d'amanides i tapes. Tot i que mengem bé, he oblidat com es deia el lloc i de què eren les tapes que ens van servir. Em sona, tanmateix, que algú va demanar galtes o peus de porc.

Havent dinat, tornem tots vuit - Èlia, Mar, Marta, Joana, Pelos, David, Javi i Carles - per on havíem vingut. Pugem als cotxes i fem cap a Barcelona. Deixo el Javi i el David a prop de Karl Marx, atanso la Mar a Calafell i un te fred després arribo a Vilanova carregat de roba bruta.

I au.

Crítica de llibre.

L’autor d’aquesta entrada és Miguel Afonso Linhares, natural de Roraima i llicenciat en Lletres per la Universidade Federal do Ceará. En Miguel Afonso es va començar a interessar pel català arran d’una investigació sobre la presència de la llengua portuguesa al Principat d’Andorra quan encara era estudiant de batxillerat. Durant la seva etapa com a estudiant universitari va ajudar a organitzar cursos de català a la falcutad de lletres de la seva universitat a l’estat de Ceará, al Nord-est del Brasil. Darrerament i en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull, ha visitat casals catalans del Brasil i l’Argentina i ha participat en la darrera trobada d’entitats catalanes a l’estranger celebrada a Tarragona, amb motiu de la qual ha vistat el nostre país per primer cop. Tot i el seu especial interès per la nostra llengua, la seva autèntica vocació és de romanista i la seva passió, la llengua i literatura medievals, sobretot a la península ibèrica. D’aquí que sigui especialment crític amb certes anàlisis on hi pesa més el prejudici ideològic que la –tanmateix difícil- objectivitat científica. Si algun detall d’aquesta introducció no és prou precís, no dubto que el mateix Miguel Afonso Linhares m’ho farà saber per tal que ho corregeixi de la manera més adient.

Abans de comprar llibres, acostumo a dedicar un cert temps, assegut i tranquil, a fer-hi un cop d’ull, esbrinar en la memòria si em sona el nom de l’autor, què conté l’obra, i, clar, mirar els aspectes més mercadològics: el disseny de coberta i la grossària del volum, però també, en últim cas, trio un tros i el llegeixo breument. En resum, si has de comprar bastants llibres pot ser una feinada, i un turista, malauradament, no aconsegueix seguir tot aquest procès. Què passa, doncs? En plena lectura de les obres adquirides et pots sorprendre amb coses precioses com aquestes:

“Como ha quedado dicho, el latín más o menos culto florecía como lengua escrita de la Hispania visigoda. Debajo de él bullía el mozárabe, la lengua oral. Fue, también, lengua popular en la España musulmana, en los siglos VIII y IX; en el X se impuso el árabe. Precisamente de esta época viene nuestro conocimiento, escado de todos modos, del mozárabe, a través de la poesía popular de las jarchas, también de la toponimia. Tenía ya diferencias dialectales. Sobre el latín de la época he hablado ya.”

El concepte de “mossàrab” és molt precís: És el romanç parlat sota el domini musulmà, sotmès a l’àrab com a llengua culta. Això va durar fins a la conquesta de Granada, al segle XV, però clar que des d’una punta a l’altra de la presència musulmana el territori dels mossàrabs s’anava reduint a poc a poc, per obra de la Reconquesta, fins a desaparèixer al capdavall. Així, no cap parlar-ne a l’època visigòtica, ja que aleshores hi havia, senzillament, el romanç sota el llatí.

“Así, la conquista musulmana fue el gran desastre de la historia de España. Impuso un gran retraso en la cultura (que tuvo que ser salvada con las influencias carolingia, borgoñona y cisterciense) y un gran retraso en la unificación lingüística de España. Ello pese a algunos influjos culturales, casi todos de origen griego o iranio, y lingüísticos derivados de la cultura musulmana. Fue la de España una unificación siempre parcial y que todavía hoy sigue causando problemas.”

Aquest tros a penes mereix cap comentari. Jo diria només que no es pot descriure la història amb base en un si: “si hagués passat així...”, “si no hagués passat...”. Qui s’atreveix a imaginar com seria l’occident (perquè les conseqüències no van ressonar només a les Espanyes) sense la presència dels àrabs al sud d’Europa? Per posar una qüestió molt “petita”, la Informàtica hauria estat possible amb els numerals romans?!

“Menos mal que las unificaciones políticas que promocionaron el castellano no fueron por medio de guerras, como a veces maliciosamente se dice: fueron por matrimonios, herencias y pactos, dentro de un sentido general de comunidad, de pertenecer todos a Hispania.”

Ho veieu? No va haver-hi una imposició del castellà, va ser “promocionat”, com un funcionari del McDonalds que té la seva foto exhibida en un quadre molt maco com a premi per la seva eficiència... La Guerra dels Segadors i la de Successió són fruits de la malícia catalana... i la noblesa gallega en perdre la disputa amb la Católica va cedir molt gentilment les seves possessions, com a bons cavallers medievals...

I ara ve la millor. És un tros una mica més llarg; en veritat, tot un apartat, titulat Las otras lenguas de España. Val la pena llegir-ho.

“La fragmentación lingüística de España, en la que, por lo demás, el castellano o español sigue funcionando como lengua común, es un derivado de la Reconquista, como ya he dicho. Y de la persistencia del vasco.

“No es cuestión de insistir sobre este, ya he hablado de él. Solo desde el siglo XVI nos es conocido y ya he dicho que solo últimamente se ha unificado y se han hecho esfuerzos por convertirlo en una lengua de cultura y una lengua general, importando vocabulario y traduciendo a él de varias lenguas (antes se traducía del latín). Esfuerzos también para intentar que una lengua que era rural y minoritaria se convierta, mediante una interpretación sesgada de la Constitución y con ayuda de toda clase de presiones, en una lengua única o al menos hegemónica.

“Queda por ver lo que saldrá de ello. El univasquismo y la expulsión del español serían malos para todos, sobre todo los vascos.

“De las demás lenguas, las salidas del latín, solo una, el portugués, se ha convertido en una lengua nacional y ello, como he dicho, por causa de la independencia de Portugal y su conversión en una monarquía en 1139. Antes de ese momento portugués y gallego eran lo mismo; y han continuado teniendo muchos rasgos comunes, como convertir en ch- la pl- latina inicial.

“Pero Portugal, al independizarse, hizo diferenciarse ese antiguo dialecto con ayuda de elementos tomados de la zona de Lisboa, y le dio presencia y relieve gracias a sus navegantes del siglo XV y una administración y una literatura propias. Esta tuvo su primer gran hito en Os Lusiadas (sic) de Camoens, en 1572. Recibió luego el influjo del castellano, que funcionaba como una segunda lengua (Gil Vicente y otros portugueses escribían en castellano, había una especie de bilingüismo). Pero el dominio de Castilla sobre Portugal bajo Felipe II no influyó gran cosa en el portugués ni en el Imperio portugués, que se mantuvo incólume.

“En cuanto a las demás lenguas salidas del latín, ya he dicho que la pérdida del poder político y de la literatura las convirtió en meramente marginales. Quizá la más vivaz, en el ambiente rural, fue el gallego. Porque pronto se perdió el uso literario, sustituido, en los escritores gallegos, por el castellano. No revivió hasta Rosalía de Castro, en pleno siglo XIX. Ahora lo reviven con los mismos procedimientos artificiales y forzados del vasco.

“Un caso especial es el del catalán, una lengua que en su raíz está emparentada con el provenzal pero también tiene transiciones con lenguas de España. Luego creó variantes en Valencia, Baleares y otros lugares, también en la misma Cataluña.

“Como Cataluña nunca ha sido una nación, no ha habido una lengua catalana unificada, normalizada, hasta que lo hizo Pompeu Fabra, ya en el siglo XX. Sin embargo, fue importante dentro del reino de Aragón y de la expansión de este por el Mediterráneo. Ahora bien, desde el siglo XIV recibió muchas isoglosas castellanas.

“Hubo ciertamente, por un tiempo, a partir sobre todo del siglo XIII, una literatura catalana, que puede presentar nombres como los de Ramón (sic) Llull, Muntaner, Bernat Metge; y luego, en el XV, nombres fundamentalmente valencianos, como Ausiàs March y Martorell, autor principal de Tirant lo Blanch (sic), una novela de caballerías. Pero desde que el reino de Aragón se unió al de Castilla, el castellano, como he dicho, se impuso en los escalones sociolingüísticos más elevados.

“Se creó así una especie de bilingüismo, pero con diferencias respecto a Galicia y el País Vasco, donde el gallego y el vasco pasaron a ser, poco a poco, lenguas rurales y minoritarias. Y lo son, pese a los denodados esfuerzos de los que he hablado. En Cataluña, en cambio, todo el país era prácticamente bilingüe. Ciertamente, el catalán y el castellano tenían papeles sociolingüísticos en cierta medida diferentes.

“Pero el renacimiento del catalán fue más antiguo y decisivo que los otros, se puede fechar en la ‘Oda a la patria’ (sic), de Aribau, de 1833, y continuó luego con la Renaixença, a comienzos del XX. Y más completo: hubo y hay una literatura catalana, hubo una normalización del catalán que ya he citado.

“Al tiempo, se escribía, leía y editaba en español. Salvo en algún momento especialmente tenso, nadie prohibió el catalán, aunque el castellano era, ciertamente, la lengua administrativa oficial.

“No había, realmente, conflicto lingüístico, lo han creado solamente políticos que han iniciado una persecución sistemática del español. Al tiempo, buscan imponer el catalán de Pompeu Fabra sobre las variantes de las islas Baleares y Valencia, que son consideradas socialmente como lenguas. Un error notorio, ciertamente, puro fanatismo.”

Què us sembla? Una cosa està prou clara en el pensament de l’autor: tota la història del castellà, del romanç de la petita i aïllada Castella a la llengua oficial del Regne d’Espanya, és ben natural, mentre la recuperació de les altres llengües espanyoles és massa artificial. Com hem vist, per a ell no va haver-hi pressions en l’expansió castellana (“es que todos lo adoptaban por propio interés”, arriba a escriure també), al contrari del que passa al País Basc avui. Els bascos han guanyat amb l’expulsió de la llengua pròpia de les ciutats i perdran amb l’expulsió del castellà de tot arreu, tot i que no veig com es pot produir això.

Pel que fa al galaico-portuguès, aquest senyor desconeix considerablement les relacions entre el gallec i el seu germà bessó del sud. Ignora que, passats gairebé nou-cents anys de la creació del regne de Portugal, seguim fent servir les mateixes paraules per “referirmo-nos” (l’infinitiu conjugat també el compartim) a sentiments tan sublims com la saudade (l’enyor) i tan elementals com la pietat, quan diem que algú és un coitado (malaurat), o, amb més implicació emocional, un coitadinho. És a dir, d’una i d’altra banda del Minho encara es parla fonamentalment el mateix. També s’equivoca quan diu que hi havia un cert bilingüisme a Portugal a finals del segle XVI. Camões, Sá de Miranda, Diogo Bernardes ou Antônio Ferreira mai ho han escrit en castellà, i Gil Vicente ho va fer perquè era un escriptor de teatre que es dirigia a una cort que tenia una reina castellana!

Per últim, em pregunto si mai no ha sentit a parlar de la Cancelleria Reial de la Corona d’Aragó, que va aconseguir atenyir un nivell considerable d’uniformització de la llengua catalana per als usos oficials no només al Principat, sinó també als regnes de València i Mallorques. Per això, sembla totalment ridícul invocar la polèmica hodierna de la definició de Catalunya com a nació per refusar un fet comprobable en la història de la llengua. Pompeu Fabra no va començar la seva feina del no-res! A més a més, trobo massa tendenciosa l’afirmació de què el castellà s’imposà a les classes altes des de la unió de les corones, que data del 1474. Almenys tres dels grans noms del Segle d’Or valencià van morir després, Jaume Roig (1478), Roís de Corella (1497) i Isabel de Villena (1490), i cal no oblidar-se dels de Joan Lluís Vives i el català Pere Serafí, que van viure al segle següent. És a dir, la unió es va produir en un clima de decadència a la Corona d’Aragó, però l’ocàs de la literatura culta va trigar una mica més. Absurd pròpiament, tanmateix, és creure que els pagesos catalans d’aquests segles sabien parlar el castellà. Conec rondalles amb ambient de després del 1716 que apunten al contrari, però ell segurament no sap què va passar aquell any, altrament no hauria dit que ningú mai no ha prohibit el català. Per cert, mai ho ha conversat amb cap catalanoparlant major de trenta-tres anys...

Per acabar, no es pot esperar gaire d’algú que demostra un coneixement mínim de les situacions de diglòssia a Espanya. Em fan jutjar-lo així errades com dir que el gallec és una llengua minoritària (ho podrà ser d’aquí alguns anys si mantenen aquella política lingüística, però encara és minoritzada, tal i com el català, és a dir, la major part de la població el sap parlar, però es parla en una situació anormal, de diglòssia), o que hom busca imposar el català de Fabra al País Valencià (o a València; si Catalunya mai ho estat una nació, València un país, tampoc...) i a les Illes. Una mica més d’interès sense tant de prejudicis l’hauria portat a assabentar-se que hi ha una norma valenciana, així com hi ha una norma brasilera de la llengua portuguesa, que permet, per exemple, que un valencià digui i escrigui prejuí, en comptes de prejudici. La incoherència la trobo en què un castellonenc hagi d’escriure jo parle, quan diu jo parlo, conforme a la norma catalana, i que un tortosí hagi d’escriure francès, quan diu, en realitat, francés, conforme a la norma valenciana.

Suposo que esteu curiosos sobre la identitat d’aquest senyor, oi? Doncs, es diu Francisco Rodríguez Adrados, té 86 anys tot i que encara produeix força, ja que l’obra de què he tret aquestes línies, Historia de las lenguas de Europa, s’ha publicat enguany, i n’és la primera edició. És expert en Filologia grega i té idees molt interessants sobre l’indoeuropeu.

I si us he de dir la veritat, tot això m’esvera, perquè ho diu un professor emèrit de la Universidad Complutense de Madrid, un membre de la Real Academia Española i també de la Real Academia de la Historia, en resum, un que, malgrat l’edat avançada, té veu, es pot fer sentir, no per diaris o revistes, suports informatius que hom fa servir conscient de certa orientació ideològica, per uns altres de què hom espera un mínim d’objectivitat. Tot plegat, és un bon exemple de com pot ser-ne, de perillós, el poder que li hem cedit a la ciència per formar el nostre seny.

Una abraçada a tots,

Miguel Afonso Linhares.

Matrimoni

L'IEC està estudiant com definir 'matrimoni' després de l'aprovació de la llei de matrimonis homosexuals

15/05/2008 19:45

Us copio aquí la notícia perquè la trobo interessant. Haig d’afegir que alguns mitjans de fora de l’ambit lingüístic català se n’han fet ressó, car l’IEC ha estat la primera acadèmia de la llengua a reaccionar davant aquesta novetat legal, jurídica i social:

BARCELONA, 15 de maig (EUROPA PRESS)

El president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), Joan Martí, ha afirmat avui que aquesta institució està discutint com tractar al diccionari la paraula matrimoni, després de l'aprovació de la llei que reconeix com a matrimoni la unió entre dues persones del mateix sexe.

En una entrevista de RAC-1 recollida per Europa Press, Martí ha assegurat que des de l'IEC volen trobar "aquella definició, aquella explicació suficient i clara" que aprovi tothom i que sigui una aportació "positiva i rigorosa".

Ha explicat que fins ara tots els diccionaris defineixen matrimoni com la unió d'un home i una dona i l'IEC entén que actualment la realitat ha fet "insuficient i incompleta" aquesta explicació.

Ha assegurat que l'IEC es va posar ràpidament a buscar aquesta forma per definir les noves unions recollides per la legislació però ha afegit que el fet d'haver afrontat això amb rapidesa "no vol dir que no hi hagi un cert divorci entre les diverses opinions sobre com s'hauria de definir aquesta nova realitat social".

Er IEC estúdie coma definir 'matrimòni' dempús dera aprobacion dera lei de matrimònis omosexuaus

15/05/2008 19:45

Vos còpii ací era notícia pr'amor que la tròbi interessanta. È d’ahíger que bèri mejans de dehòra de l’encastre lingüistic catalan an arrecuelhut era notícia, donques que l’IEC a estat era prumèra academia dera lengua a reaccionar deuant aguesta novetat legau, juridica e sociau:

BARCELONA, 15 de mai (EUROPA PRESS)

Eth president dera Seccion Filologica der Institut d'Estudis Catalans (IEC), Joan Martí, a afirmat aué qu'aguesta institucion discutís coma tractar ath diccionari era paraula matrimòni, dempús dera aprobacion dera lei qu'arreconeish coma matrimòni era union entre dues persones deth madeish sèxe.

Er ua entrevista de RAC-1 recuelhuda per Europa Press, Martí a assegurat que dempús der IEC vòlen trobar "aquera definicion, aquera explicacion sufisenta e clara" qu'apròve toti e que siguen ua aportacion "positiva e rigorosa".

A explicat qu'enquia ara toti es diccionaris definissen matrimòni coma era union d'un òme e ua hemna e er IEC compren qu'actuauments era realitat a hèt "insufisenta e incomplèta" aguesta explicacion.

A assegurat qu'er IEC se metec rapidaments a cercar aguesta forma entà definir es naues unions arrecuelhudes pera legislacion mès a ahijut qu'eth hèt d'auer afrontat açò damb rapiditat "non vò díder que non i age un cèrt divòrci entre es diuèrses opinions sus com se li calerie definir aguesta naua realitat sociau".

Notícia tradusida automaticaments per Apertium (http://xixona.dlsi.ua.es/apertium/). Vos pregui que perdonatz es errances qu'age pogut cométer.

Attendre d'en savoir assez pour agir en toute lumière, c'est se condamner à l'inaction.

"Esperar a saber-ne prou per actuar amb certesa és condemnar-se a la inacció"

Jean Rostand.

La sèrie de la QUI tothom parla.

Aquest és el lema de laSexta per promocionar la seva sèrie Prison Break. I em sembla molt bé. Perquè malgrat que hi ha gent que no ho acaba d'entendre, les sèries també són persones i tenen drets i deures i s'han de poder casar i adoptar criatures.

Tot i que és una sèrie QUI no veig gaire, per motius d'horari, em consta que és molt bona producció i millor persona i que mereix no ser tractada com un simple ens televisiu.

Felicitats a na Sexta, qui sempre ha demostrat una gran sensibilitat amb aquests temes.

Jocs de carretera

Un follet gran herbolari
fa bunyols “ziga-zaguejant”.
Ara llepa, ara juga
fins que el zombie muntanyenc
malalt de whisky diu:
"Més whisky!!!" cridant.
Lo follet brama:
"Un got pel muntanyenc!".
Després surt al jardí i,
davant del dinamic sol,
busca lentament a la jaqueta
munició per al zombie liquidar;
carrega el seu rifle
fent burilles neguitós
dins el seu luxuriós nas.
Finalment amb un llarg suspir
arriba enfront del borratxo
que continua demanant whisky.
Ferotjament tira al jovial
fetge del horrorós semimort.
El mort udola: .
Et tallaré els ous nan!"
i deixa el destrossat fetge
al bufet de fusta. Lleuger...
[...]