He volgut aprofitar la lluna plena i el perigeu, per publicar un fragment d’aquest conte de licantropia, reescrit pel sallagosí Jordi Pere Cerdà – premi d’honor de les lletres catalanes – i basat en un relat popular de la Cerdanya.
No el publicaré sencer perquè és molt llarg. En deixaré prou, només, per punxar-vos la curiositat. El conte s’ha publicat dins el volum Contalles de la Cerdanya, del qual en trobareu edicions de Barcino (1961), Sant Joan i Barres (1977) i Trabucaire (2001). Suposo que el trobareu a més d’una biblioteca.
Un amo dels més potents i rics que hi ha hagut a Cerdanya en temps passat i revirat, tenia mal geni per a tots els qui treballaven sota el seu manament. Sempre se les havia amb l'un o amb l'altre, escridassant, amenaçant o picant. No tenia esguard per les dones, ni flaqueses per la mainada, ni pietat dels malalts o dels vells. Anava de la casa al camp, del camp a les deveses, seguint tot el seu terme, muntat a cavall, la verga als dits i l'insult als llavis. Veient-lo, les criades s'espantaven, els mossos s'afanyaven, els pastors, vaquers i eugassers vigilaven atentament qualsevol falla en el treball de cada dia; mes, per sol· lícits que fossin, l'amo trobava motiu per a renyar-los. Del primer al darrer vivien amarats de por amb l'angúnia del demà.
Un dia, un vell pastre que havia fet vida engegant, pasturant i embarrant els ramats de l'amo, va perdre una ovella esgarriada. La va cercar pels còrrecs, pels boscos, vessana amunt, devesa enllà¡ xiulant, cridant-la, belant, com si fos un xai, per atreure-la: la bèstia no tornà. Tant com havia corregut tot el sant dia, fatigat i rendit, el pastre féu tard per a embarrar¡ i ell, que havia volgut amagar la cosa, donà entenent al seu amo que quelcom havia arribat. Mentre el ramat passava el portal, l'amo¡ apuntalat en un caire, esperava el pastor.
El vell pastre, cansat com estava, no gosà enganyar-lo, i a la pregunta d'aquell, respongué que
s'havia endarrerit tot cercant una ovella que faltava. - A jaure t'has quedat, que, si l'haguessis buscada, l'hauries trobada!
A cops de vergues el deixà aclaparat a terra com un munyoc de pellerots.
- Vés a cercar-la de nit, que, si demà al matí no la veig dels meus ulls i no la palpi de mes mans, les vergues et baixaran.
Sense tornar a casa seva a sopar i a abrigar-se, el pastre resseguÍ el terme per recossirar l'ovella. Emprengué al revés el camí que havia recorregut de dia, amb el desesper de la impotència. Tota la nit pujà costes, baixà marges, amb els membres dolorosos de fotrals, sense que li arribés ni un rastre de l'ovella o l'eco d'un bel. En clarejar l'alba es trobà endinsat en un bosc, esglaiador de tan espès. Sentí una fressa d'ossos i un cruixit de dents, i s'hi apropà, amb el pal alçat, i veié com un llop s'anava menjant el que quedava de la carronya de l'ovella.
D'un bot saltà al coll de la bèstia que li valia la pallisa rebuda, amb el pal a punt d'estossar-la.
- No em matis, li pregà la fera. Jo sóc llop per a aqueixa ovella ; per a tu el teu amo és llop ; si em matessis, tu fores llop per a mi.
Aquelles paraules travessaren el pobre pastre, tot traient-li la rancúnia que duia.
- No serà dit que una bèstia tingui més senderi que una persona ,respongué el pastre, que deixà d'estrènyer la fera i es va posar a plorar. Jo pogués enraonar així amb l'amo ! Avui m'ha desfet a cops, i demà al matí acabarà de matar-me.
- Jo et donaré una cosa per a revenjar-te, féu el llop. AquÍ tens tres pèls de llop: un de la cua, un del ventre i un del cap. Si te'n poses un damunt el pit, un
altre damunt l'esquena, i el tercer sus de la closca, amb la dita que jo et diré, llop seràs quan tu voldràs:
Raça de gossos,
Raça de ca,
Fes que llop torni, Llop llobarràs.
- I per recuperar la figura d'home? Va demanar el pastre.
- T'arrenques tres pèls d'on the dit, i la pell dl' llop se't traurà. Només el foc podria llevar-te el poder que jo et doni avui.
El llop desaparegué en un matasser, i el pastor, tement d'haver somniat, s'aturà un moment per recobrar la plena consciència. Mes a vora d'ell hi havia la carcanada mig devorada de l'ovella, i, dins la mà, tenia els tres pèls, bruns i llargs, que li havia regalat el llop.
Va rotllar sota el braç, el que restava del velló de llana, va estrènyer dins la mà el present de la fera, i davallà per la muntanya cap al mas.
Davant el portal l'esperava l'amo ; en veure la despulla s'enfurismà altra vegada retraient-li que, si hagués cercat l'ovella tot el dia, com havia assegurat, l'hauria trobada abans que la salvatgina se n'hagués gaudit. Sense escoltar les explicacions del pastor, sortiren les xurriaques i va començar de pegar-li.
Ni un ni cap de tots els mossos i criats que s'arramassaren als crits del pastor no gosaren interposar-s'hi. Quan l'amo el va deixar per mort, el dugueren a casa seva perquè traspassés dins el seu jaç, com un bon cristià.
Aquell pastre, envellit abans d'hora, tenia per tota família un filla en aquella edat en què la poncella naix del roser. Quan restaren tots sols dins la barraca, son pare li assenyalà d'apropar-se, que, pobret, de tan madolat que estava, les forces li finaven. Li lliurà els tres pèls de llop i li comunicà la salutació convinguda, i li demanà de revenjar-lo fins que l'amo es rendís.
La nena li ho va prometre, va amortallar son pare, li va cavar un cau profund dins terra, i l'enterrà.
Llavors esperà l'entrada de la nit i, amb el cor repicant a campanadas, es posà nua i un pél de llop al cap, un al pit, un a l'esquena, i pronuncià el sagramental:
Raça de gossos,
Raça de ca,
Fes que llop torní, Llop llobarràs.
Ben aviat sentí una angúnia esgarrifosa i com la pell se li cobria d'una naixença de pèls bo i travessant-la com d'agulles, i ensems les barres li cruixiren mentre li estiraven les galtes amb un dolor que la féu cridar.
Reconegué amb un espant indicible que el seu crit era l'udol que tan sovint l'havia esglaiada dins la barraca les nits d'hivern. Saltant de peus, un delit de mordir, de fer mal, de sagnar, s'apoderà d'ella, i va fugir tot deixant la porta de la barraca oberta. Aquella nit va matar un moltó. Quan el gallejar dels galls l'advertí que la claror venia, tornà a la barraca, tancà la candaula, s'arrencà els tres pèls, i en el benestar del descans quedà adormida nua, rosa i blanca, estirada en el terra de la cuina.
Desençà d'aquell dia, caiguda la fosca, començà per a ella una vida estranya, desordenada de tota llei, sinó d'aquella prometència feta a son pare a la ratlla de l'altre món.
Sempre se li repetia aquella mena d'emoció esgarrifosa que havia sentit la primera vegada, tant amb l'estirada dels morros com amb la pujada repelosa de la vestidura, i una alenada de ferum ferotge que només durant el segon que la notava la feia caure en basca.
Això només durava el temps de pronunciar la dita.
Convertida ja en revenjadora, només frisava d'instints carnissers i construïa, amb l'astúcia pròpia d'una dona, els projectes més astuts per a arribar als ramats i desfer-se de paranys i de perills. Perquè, passant dies i acostumant-se al seu estat de lloba, entreprenia més, i la pruïja de sang no se li encalmava.
Al cap de pocs dies, l'amo i tots els servidors conegueren una basarda gran, incontenible: els robaven les ovelles dels ramats, els mataven les braves i les anolles dins les estables. L'amo féu muntar guàrdia, posà talaies armades en cent punts dels seus casals. Les bèsties feres, com si coneguessin les entrades i les sortides amagades, s'enfilaven per finestrals o clavegueres o forats de paret, i entraven pels llocs que en aquell moment quedaven sense vigilància.
L'amo, atacat de fet com estava, es posà com una fera, cridant, maltractant, espaordint grans i petits. Pel poble menut dels servidors ben aviat corregué una explicació meravellosa, tant pel misteri de les entrades i les eixides de les salvatgines, com pel fet que només s'aquissaven sobre els ramats propis de l'amo, mentre deixaven d'atacar mainades i respectaven les bèsties dels veïnats pròxims. La mortaldat prengué unes dimensions tals, que l'amo va cridar un seu fill, jove i valent, que vivia a ciutat, perquè vingués a ajudar-lo. El minyó arribà quan finaven els dies bons de la calor i el treball dels camps, per fer pas a les neus i al vent d'hivern. El xicot resultava molt diferent del seu pare, fora de la supèrbia; però la joventut li treia la fredor : tenia la mirada recta, el pensament honest, i demostrava davant de tots el seu valor i el seu coratge.
Un cop a casa, va cridar mossos i vailets, tots els quals respongueren a l'enquesta, i ell tirà plans. Aquell dia les rufacades de tardor ja estenien per la plana de Cerdanya els tovallons de la neu; llavors els ramats, vacades i eugassades allargaren el temps curtet que el migdia blanejava, per abeurar-los i deixar-los esbravar amb quatre salts i un mossec.
La minyona del pastor trobava més difícil la feina, i el cas vol que la lloba, tot cercant pels murs dels porxos una entrada, sentí més d'una vegada la fressa d'uns perdigons a les orelles. Llavors decidí de caçar també de dia. La barraca on habitava estava apartada de les altres, voltada de bardisses que feia néixer la frescor d'un còrrec. l per aquest còrrec guanyava el bosc i les deveses.
Però la defensa organitzada per l'hereu tenia poques falles, i la lloba, per a arribar a les seves, s'hagué d'exposar més i més.
Un dia l'hereu, fusill a l'espatlla com solia anar, alarmat pels crits dels pastors, pogué tirar la bèstia i la ferí prou perquè deixés damunt la neu un rastre de sang.
Pas per pas va seguir el rastre fins a un còrrec ple de bardisses. En aquell còrrec va trobar una barraca; estranyat, s'hi apropà, obrí la porta i descobrí la cosa menys esperada, menys pressentida. Allargada davant d'un foc, una minyona dormia esclatant de nuesa, de llum i de beutat. Al clavillar de la dormidora brillantejaven tres perles de sang. Però el minyó, amb la sorpresa admirativa que el tenia encisat al llindar, no en féu cas i restà indecís entre uns calfreds que tan aviat el glaçaven com li feien créixer el foc fins al punt de desitjar posseir la bellesa oferta. Passà hores vigilant-la i apaivagant els propis desigs, però a la fi se la féu seva i, tot posseint-la, l'estimà.
El llamp que va abrusar el minyó en veure-la, també va ferir la minyona quan es trobà vençuda. Llavors començà per a ells dos un temps quc transformava cada hora en una festa, quan estaven aplegats; cada minut en una angúnia, quan es trobaven separats. La barraca s'apartà de la resta del món, i enmig de la terra ennevada es tornà una illa de foc i d'amor, on visqueren l'un per l'altre i ho oblidaren tot. El minyó abandonà la guàrdia al mateix instant en què la fera es deixà de les seves maldats.
Passaren dies i setmanes, i en la voluptuosa felicitat de la noia s'esmunyí, una nit que vigilava l'amant adormit a la vorella, la remembrança de son pare, i de la seva mort i de la prometència d'ella. Un doll de vergonya li inflà el pit i la sacsejà de dolor, i li passà pel magí la idea de consumar la revenja en l'home abandonat a la seva confiança; però reaccionà, i estrenyé el cos estimat per defensar-lo contra el perill confús de les tenebres. Ell dormia amb el son de l'home fatigat, i solament es mogué per iniciar une carícia a la mà d'ella, la qual va sentir de nou com li pujava del fons de l'ànima el remordiment de la prometència oblidada. Llavors, d'una estrebada es desféu del caliu del jaç, agafà els tres pèls de l'amagatall i sortí nua a fora, a la gelor de la nit d'hivern.
Mentre ella era absent, l'amant va obrir les parpelles, palpà el buit del jaç, cridà la minyona, i ningú no respongué. Va encendre una tesa, i es trobà sol dins la barraca. Però, com que la flaquesa del son encara li pesava, s'estirà i tot entrant en un somni nou, es va adormir altra vegada. Quan el sol el va despertar, la noia jeia a tocar d'ell, rossa i fràgil com un cristall de glaç. Arribat a casa del seu pare, s'assabentà que la fera s'havia presentat a la nit i havia fet una destrossa del ramat.
[...]
L’autobús és calorós i més aviat menut. L’Avelanet és la darrera parada. Allà és on ens fem la primera foto semi-oficial. Tot seguit i amb seriosos dubtes respecte del camí, fem cap a Montsegur.
